dimarts, 31 de gener del 2006

Frivolitat?

M'havia currat un post sobre la victòria d'Hamàs a les eleccions palestines i les implicacions que això podia tenir per l'estabilitat de la zona, però el Blogger m'ha fallat i ho he perdut tot (i això que normalment abans escric en un word...). Ara estic cabrejat i enfeinat. Per tant només ho resumiré:
- Els islamistes radicals de Hamàs són un perill tan gran com els catòlics radicals d'en Bush. Uns s'autoimmolen per la causa i els altres immolen els fills dels seus votants i compatriotes. Uns ho fan per Al·là i els altres sota la convicció del "God bless America".
- Uns guanyen eleccions democràtiques i els altres també.
- Uns només ataquen els seus enemics dins d'un territori que consideren que els pertany i els altres ataquen arreu del món perquè el consideren tot com a propi.
- Uns a vegades fan cas de les recomanacions de les Nacions Unides i uns altres també en fan cas de tant en tant.
- Uns maltracten a les dones i els altres fins fa poc també (ara en públic ja no).
- Uns són "civilitzats" i els altres estan "per civilitzar".
- Uns parlen anglès i els altres àrab.
- Uns viuen en la misèria i els altres en el dòlar.
- Uns són els salvadors del món occidental i els altres un grup terrorista.
- A Palestina hi aniria per veure si la majoria són com ens els pinten.
- Als Estats Units hi aniria per veure si la majoria són com ens els pinten.

dilluns, 30 de gener del 2006

ERC dirà Sí a l’Estatut.

Avui dissabte plujós de gener, molta gent té dubtes de què acabarà fent ERC en relació al nou Estatuturut. Jo, en un atac de "videntisme periodístic" estic convençut que al final diran que donen un “sí crític” (parida monumental donada a conèixer per CiU en el referèndum de la Constitució Europea). Digueu-me agosarat, però és el que crec que passarà. Ni tan sols crec que optin per l'abstenció.
Per què?
Doncs perquè els d’ERC han perdut la dignitat que els va portar a tenir una parcel·la de poder. Tant el sector d’en Carod com el sector d’en Puigcercós, les dues ànimes del partit, han claudicat. Els avenços en matèria social del Tripartit són escassos però una millora, si més no. En canvi, les millores en la política d'àmbit nacional del Tripartit són més minses encara...
Hi haurà veus discordants, molts militants cabrejats, però a l’hora de la veritat, en la campanya pel referèndum, l’aparell del partit dirà que no poden votar el mateix que el PP i que dient no a l’Estatururut s’allunyen del centre polític. Segurament abans, en les reunions amb el Mentider ("No es cierto que yo dijera que aprobaría lo que dijera el parlamento de Cataluña sin más" és la darrera mentida del gran gurú del pseudosocialisme), hauran aconseguit alguna millora poc o gens destacable, però la vendran com a l’èxit del paper d’ERC en la negociació.
També ens vendran que ERC porta 10 anys demanant la reforma de l’Estatururut i que ara no s’hi pot oposar per petits detalls, ja que la reforma en sí s’ha endegat gràcies a ells (quina “grandíssima” previsió, fer d’aquesta reforma l’eix de la pròpia política…).
Cal no oblidar que el gran eix sobre el qual s’ha creat el Tripartit que ens (des)governa és la reforma de l’Estatut. Si ERC s’oposa a l’Estatururut és bastant evident que hauria d’abandonar el Govern i convocar eleccions. Això implicaria deixar que la sociovergència s'unís per governar el país. Però això ara no els interessa, per molt que els deixés com a única alternativa de govern...Perquè és el que deia, la cadira és la cadira…

D’aquí uns mesos ja rescataré aquest post (si es prediu el que hi dic). Sinó, no caldrà que em recordeu les meves males dots de vident…

divendres, 27 de gener del 2006

Blogs (2)

Avui us presentaré un blog que vaig descobrir deu fer un mes i poc. L'escriuen tres malalts de la política i es presenten així:
"Som tres malalts de la política. L’independentisme, el catalanisme, el seny i la rauxa són els símptomes d'aquesta malaltia que ens uneix. De tot això cal deduir que els sociates queden lluny de les nostres coordenades i no enganyarem a ningú si us diem que el pati polític dels darrers anys ens inquieta força. Les nostres tertúlies anaven a més i mai no en teníem prou. Per això hem creat aquest blog: per dona’ls-hi més continuïtat."
Escriuen molt i molt bé, són molt enginyosos i és molt interessant saber el punt de vista que tenen del que passa a la política catalana. Tenen un petit problema: són molt convergents. Moooolt. Són d'aquells que voldrien un país lliure i per això van votar ERCM (Esquerra Republicana per Conseguir Mamella) en les darreres eleccions i ara diuen que s'arrepenteixen de la seva decisió. I intenten justificar el suport de CiuT (li diuen Convergència i un Tumor) a l'Estatut, encara que es senten traïts per l'Àrtur. Amb ells s'hi pot parlar seriosament de política a no ser que siguis de la Secta (PSOE). En conclusió, us recomano que hi feu un cop d'ull perquè és molt interessant. I no us perdeu el seu Diccionari de Conceptes!

dijous, 26 de gener del 2006

Primera observació

Ahir vaig assistir a la primera observació de les classes pràctiques del CAP. Molts pocs alumnes, desmotivats i un professor poc comunicatiu. Les ganes d'aprendre de la majoria dels que eren allà són similars a les ganes que tinc jo de ser Guardia Civil. I les ganes d'aguantar-los del professor són similars. I això que ja eren grandets (1r i 2n de batxillerat)... Em van venir ganes d'aixecar-me i començar a ensenyar coses interessants a aquella colla de desmanegats. La setmana que ve sembla que donaré la meva primera classe. No tinc nervis, només moltes ganes de fer-ho prou bé i que no se'm rifin com fan amb el professor titular. No sé si ell els ignora o és que realment viu a la Lluna i passa d'ells, però ell explicava i un dibuixava, uns altres es feien pessigolles, una pesava figues i quatre pringades prenien apunts. A l'hora de preguntar-los coses, només un (el que feia pessigolles a un altre i no havia prestat gens d'atenció) va ser capaç de respondre bé, mentre que les inútils (ho són) que prenien apunts i escoltaven (o ho simulaven) no havien entès res de res.
El resultat final és que d'una classe de deu (quina sort ser només 10!!!!), 4 ho intenten, 5 passen de tot i un s'avorreix perquè el nivell és patètic. No tinc consciència de que quan jo feia BUP les coses anessin així...

dimecres, 25 de gener del 2006

Què li diríeu?



Avui el post es converteix en un servei públic. Bé en un servei públic del qual en David (us n'enllaço el blog desactualitzat) se n'aprofitarà. Resulta que tindrà l'oportunitat de participar en una tertúlia amb l'únic expresident de la Generalitat que tenim viu. Què li diríeu? Com a temes que em vénen al cap ara mateix hi ha els següents:
- Quines polítiques d'accés a l'habitatge creu que serien més eficaces, ja que avui en dia la majoria de joves no podem comprar-nos un pis?
- Els joves que vam néixer dins la democràcia hem estat sentint durant tota la nostra vida que Catalunya està discriminada, que no té un bon finançament i que el nostre Estatut s'havia de millorar molt perquè va ser pactat en unes condicions (transició, militars...) en què no es podia aconseguir res millor. Després de la insatisfacció evident per les poques millores en l'Estatut que aviat s'aprovarà, seguirem amb la mateixa cançoneta de "ens maltracten" durant 25 anys més?
Us animo a deixar tot el que li voldríeu preguntar i, si teniu sort, igual en David li ho pregunta. Apa, no us talleu!

dimarts, 24 de gener del 2006

Les cadenes...

Ahir vaig tornar a rebre una cadena d'aquestes que corren per Internet dient que l'has d'enviar a tots els amics que tinguis i tindràs "n" anys de felicitat, sexe, feina, diners i rock'n'roll. A diferència de la resta de cops que he rebut correus d'aquests i han acabat a la paperera, aquest l'he reenviat. Segurament és perquè estava en un moment d'hores baixes i no vaig poder ignorar la forta atracció de la superstició. Demano disculpes a tots els que m'heu respost acusant-me (de forma justa) de pecador, pesat, innocent i d'altres coses per l'estil. A partir d'ara seré més conseqüent i "segaré cadenes".
Parlant de segar cadenes, sembla que la negociació que vaig començar amb els Zpares ha acabat:
La PanxSaContenta està ben feliç perquè tindrà molts plats de macarrons i no marxaré de casa.
El CaP ha tornat a trair el cor i ha pactat per un plat de llenties i un 15% més de paga setmanal amb la mare.
Els peus estan contents perquè tindran sabates noves (de color verd!!!!).
Fins i tot el cul està content perquè tindrà una cadira nova on seure. Tot i això, el cul que era el més feliç per les embranzides del ppare i els seus amics i li agradava que li donessin, sembla que trencarà relacions amb el ppare i els seus amics que no entenen perquè hauria d'estar content amb una nova cadira.
I amb tot, com sempre, m'han tornat a trencar el cor.

dilluns, 23 de gener del 2006

Al·lucinant

Mentre tothom parla de la bondat o de la desgràcia que representarà pel país el pacte entre CiU i PSOE, jo com a bon amant del bàsquet, em frego els ulls davant de l'heroïcitat que ha fet un tal Kobe Bryant, jugador de Los Angeles Lakers de la NBA. El bàsquet és un esport d'equip on juguen 5 contra 5. En els partits de la NBA la mitjana de punts per partit que pot aconseguir un equip al llarg de la temporada està entre 85 i 110 punts. El millor anotador de cada temporada acostuma a sumar uns 30-35 punts per partit, cosa que és a l'abast de molt pocs. Cada temporada (o cada dues) hi ha algun jugador que sobresurt en una nit màgica i arriba als 50 o 60 punts. Té molt de mèrit. Per això, fer-ne 81 en un sol partit és una heroïcitat. És fer la segona millor marca de la història en un partit de bàsquet de la millor lliga del món. L'anterior rècord el tenia un tal Wilt Chamberlain, en una altra època on no hi havia tanta igualtat física entre els jugadors i la seva capacitat física i l'extraordinària capacitat que tenia per encistellar li van permetre fer 100 punts en un sol partit.
Des d'aquí, en un dia tan assenyalat com avui, en què em sembla que Catalunya s'ha tornat a baixar els pantalons per uns quants Euros, vull mostrar la meva admiració a nivell esportiu per un autèntic crack. I la política, doncs per demà...

divendres, 20 de gener del 2006

Blogs (1)

Des del dia que vaig començar aquest blog he anat passejant tranquil·lament per internet remenant i triant blogs interessants. En tinc una bona llista a la carpeta de Preferits de l'ordinador. Des d'avui i amb periodicitat setmanal, em proposo fer-vos partíceps d'alguns d'aquests blogs que vaig llegint amb més o menys regularitat.
Començaré amb aquest, que el vaig descobrir tot just ahir. M'ha fet molta gràcia veure que no sóc l'únic que intueix que això de l'e-mentides no és aigua clara. No sé qui són els qui ho escriuen. Ni tan sols sé si és veritat el que s'hi diu, però com que aquests d'e-mentides em cauen fatal perquè publiquen notícies estúpides, confidencials que no ho són i tergiversen les notícies per evitar que se'ls vegi massa el llautó, em satisfà molt llegir el que diuen els d'e-brutícies. I és que no suporto la premsa que intenta amagar la seva tendència política. Prefereixo mil vegades qualsevol altre mitjà de comunicació (incloses la Razón, el País o Libertad Digital, que no s'amaguen del que són), que no pas el noticiari d'aquest tal Xavier Rius (diuen que abans escrivia a El Mundo com a Javier Tejedor Rius) que pretén ser "independent" i interpreta la majoria de notícies en els titulars.

dijous, 19 de gener del 2006

Desinspirat...

Totalment en blanc. Ja fa uns dies que notava que la inspiració començava a mancar. Mica en mica es buidava la pica de la inventiva. Fins avui, en què ja no queda ni un bri de capacitat d'escriure una cosa decent. Què hi farem?
Les causes d'aquest estat d'inoperància crec que les tinc ben detectades i tenen a veure amb la situació laboral (i de retruc vital) en què estic immers. Per això espero algun canvi (per a bé o per a mal) i ja tornaré a ser el d'abans.
Mentrestant, m'he indignat (de nou) amb els fills dels militars colpistes de la Diagonal (repeteixo l'enllaç del dilluns) que escriuen al diari "El Mundo de Baleares". Tot i que m'havia proposat no parlar més d'aquest pamflet antimallorquinista-catalanista, no me n'he pogut estar. Aquest cop ataquen a un individu per haver estat militant d'un determinat partit (us podeu imaginar quin), per ser el company d'una membre del consell d'administració i per tenir la ideologia que té. És a dir, tots els problemes que hi ha a la Caixa de Balears són culpa d'ell. És igual que no tingui cap càrrec. El que importa és criticar-lo. Cal llegir l'article i esperar a les darreres línies, on s'acaba demostrant que el periodisme que fan és realment abominable. Em recorda aquells que diuen "és negre però no fa pudor" o "és nordamericà però bona persona"...

dimecres, 18 de gener del 2006

Cop fortuït

Com cada matí, ell caminava distret pels carrers de la gran ciutat. Els peus trepitjaven amb mandra però fermesa l'asfalt dels carrers i les tortes rajoles de pedra de les voreres. La ment viatjava molt més lleugera. De la necessitat de comprar-se unes altres sabates a la voluntat d'abandonar la gran ciutat. De les absurditats que va veure ahir vespre a la tele fins a la mala llet del tertulià de bon matí a la ràdio. De l'aire carregat que respira, a la feina que l'espera en arribar al despatx.
Així doncs, caminava d'esma, seguint la rutina ja coneguda d'accelerar una mica en alguns trams per arribar a temps al següent semàfor, esquivar els nens que hi ha aturats a l'entrada d'un institut o vigilar que no passessin cotxes per travessar el carrer ràpidament en un tram sense semàfors.
Anava tan tranquil fixant-se en quants bars lliures de fum hi havia en el trajecte i quantes burilles al terra quan li va caure la bossa. Va frenar de cop, es va ajupir i a l'instant es va aixecar per reemprendre la marxa, però llavors ella va sortir del portal i van xocar. Cap dels dos s'havia vist i el cop va ser dels que fa mal: cara contra cara: ulleres contra ulleres.
Ell s'anava a disculpar quan la va mirar millor. Vestia unes botes militars negres fins just a sota dels genolls, una faldilla verdosa i unes mitges fosques que quedaven mig amagades sota una gabardina de color beix mig cenyida amb un cinturó que hi feia joc. Era una dona alta i amb un bon tipus. A la part de dalt vestia un jersei marronós de coll alt que li dissimulava un aparentment gran bust. La melena era llarga i castanya tenyida. Tota aquesta descripció la va recordar més tard, fent memòria, ja que el que realment el va deixar impressionat a l'instant va ser la seva cara de mala llet. Aquella dona era la típica bruixa feixista mal follada que no havia somrigut mai en la seva vida. L'amargor del seu rictus es veia de dues hores lluny. La cara tensa, la barbeta punxeguda, el nas perfecte, les galtes pàlides i uns ulls amagats darrera unes ulleres de les que ell considera que són de franquista. Eren aquelles ulleres de sol que s'usaven anys enrere, sobretot els militars i els aviadors, amb montura prima i daurada i uns vidres verdosos. I el més refotut de tot és que estava bona! Sota el braç duia dos diaris: "El Mundo" i "La Razón".
Per això, ell, quan es va haver incorporat, se la va tornar a mirar de dalt a baix. Ella va fer el mateix i, sense dirigir-se un sol mot, amb la ràbia continguda pel cop, cada un va continuar el seu camí.

dimarts, 17 de gener del 2006

Explosions

En una setmana marcada per les explosions i els problemes amb les fuites de gas, a menys de 50 metres del pis hi va haver dues fortes explosions de gas que van destrossar un bar, van fer desallotjar més de 30 veïns de l'edifici afectat que dormien i van fer un incendi que va afectar el pis de la primera planta. Tot això a la 1:30 de la nit. I no em vaig enterar de res. Ni jo ni la majoria de veïns de l'escala. Torno a repetir: de porta a porta dels edificis no hi ha més de 50 metres i ningú es va enterar de res. Ho trobo molt fort. Fins i tot, a les 7 del matí, en sortir per anar al gimnàs no vaig veure res d'extraordinari que em cridés l'atenció (ni bombers, ni policia, ni una gentada xafardejant...)
He estat buscant enllaços d'aquest fet pels principals diaris d'internet però no he trobat res de bo. Això sí, ahir va sortir a TV3 i a totes les cadenes de ràdio i mitjans de comunicació "on-line". Però ja està. S'ha acabat el morbo de veure 30 veïns amb bata i pijama pasturant per Secretari Coloma. I la família que encara no ha tornat a casa perquè se'ls ha cremat el pis és això: una sola família. No mereix l'atenció dels desallotjats i els morts de Santa Coloma de Gramenet, que són més. I encara menys atenció de la que es mereixen els veïns del Carmel que, cal recordar-ho, encara no han tornat a casa!
Tota aquesta immediatesa de les notícies que provoca que estiguem informats a l'instant de qualsevol cosa que passa arreu també és la causa de l'oblit gairebé instantani d'allò que succeeix. Talment com en una explosió: tots la sentim, però només durant un instant. Després hi ha l'oblit, cobert hàbilment per altres explosions.

dilluns, 16 de gener del 2006

3a part de la negociació (Faula sense fauna)

Ja fa unes setmanes que hem començat a negociar i la cosa està bastant cardada. Per una banda, l'estómac no va trigar ni cinc minuts en desdir-se de tot el que havia pactat. Tan sols va fer falta olorar la promesa d'un plat de macarrons i l'estómac va decidir optar per renunciar a l'estàtus que havíem pactat, tant a nivell simbòlic com de finançament. Molt patètica l'actuació de l'estómac... Per altra banda, el cap i el cor, tot i voler coses similars no s'acaben d'entendre. El cap mai acceptarà que el cor decidís que el meu cos es gestionaria segons els criteris de la panxa i no del cap, com havia sigut fins fa ben poc. I el cor va creure necessari donar pes a l'estómac després de veure com el cap s'havia acomodat i s'entenia massa bé amb el pare.
El pare i tots els seus amics (militars i similar xusma) segueixen cridant, amenaçant i actuant amb la intransigència a què ens tenen acostumats. I aquesta actitud els funciona, ja que tenen acollonida a la mare. I no només a ella, sinó que el cor i el cap comencen a fluixejar en les seves postures i ja s'oloren que no en treuran res de bo.
Enmig del serial en què s'ha convertit una cosa que hauria de ser simple (ja tinc una edat i hauria de poder decidir el que em sortís dels ous), un amic meu, molt humorista, va decidir animar-me escrivint un article on criticava alguns suposats amics del meu pare (els dels tancs) dient-los que si mai venien a casa a intimidar-nos, no duguessin les seves mares, ja que al poble hi tenim una normativa que prohibeix la prostitució. La frase, tan brillant en una conversa de bar com cruel amb l'enemic, publicada en un diari va fer que tots els amics del pare encara s'enfadessin més. Deu ser que les veritats couen...
Almenys la tàctica de l'amic ha servit per desviar l'atenció de la negociació que estic fent... A veure fins quan dura...

divendres, 13 de gener del 2006

Canvi d'aires?

Sembla que l'agonia de l'empresa en la que estic ja arriba al final. Ahir vam tenir una reunió i el director general va reconèixer, en primera instància, que les coses econòmicament no acabaven d'anar massa bé, cosa que fins ara no havia volgut dir malgrat que tots ho vèiem. Finalment va acceptar que realment la situació financera de l'empresa era dolenta. Fins i tot va arribar a posar una data aproximada per la defunció de l'experiment. I ens va demanar a tots que sortíssim a vendre desesperadament tot el fum de colors que siguem capaços de fer. Els treballadors n'hem parlat i els ànims per reflotar una empresa que els dos socis solets s'han encarregat d'enfonsar són inexistents.
Aquest home, del qui em sembla que no us n'he parlat massa malgrat que té un perfil per escriure'n un llibre, és un venedor de fum. La nostra empresa ha estat venent estudis, consultoria i màrqueting a grans empreses. Jo no he vist gens clar el funcionament d'aquest "xiringuito" des de la marxa deu fer un any del tercer soci (el qui posava el seny i l'ordre) i no voldria per res del món dedicar-me a aquest sector on tot són mentides disfrassades i necessitats inexistents que es converteixen en indispensables.
En conclusió, quan això peti, que no trigarà massa, faré un gir a la meva vida. Tot i fer-me una mica de llàstima veure com acabarà la meva primera experiència laboral més o menys seriosa, tinc unes ganes immenses de trencar amb aquest sector fastigós, aquesta manera de funcionar poc professional i dedicar-me a fer el que m'agrada.

dijous, 12 de gener del 2006

Això és notícia?

Notícia del Diari de Balears d'ahir 11 de gener:
Hospitalitzat un veí de Binissalem de 71 anys a causa d'una gran erecció
El jubilat duia hores amb el membre rígid i no podia suportar el mal
J.J. Palma.Una erecció prolongada, i gens agradable, va provocar ahir que un veí de la localitat de Binissalem fos hospitalitzat a Son Llàtzer. Segons va explicar ell mateix, portava diverses hores en aquella situació i ja estava desesperat pel mal que li provocava. A més, i per a a més inri, aquesta era la segona vegada que li succeïa una cosa semblant aquesta setmana.
Cap a les deu del matí d'ahir, l'afectat va demanar ajuda en un centre mèdic. Tenia els testicles inflamats i duia hores amb el penis erecte. Els facultatius el varen examinar i decidiren que atesa la seva edat -71 anys-, era convenient que fos atès sense demora en un hospital per evitar complicacions.El jubilat continuava amb enormes molèsties i quan una ambulància va arribar a la seva casa per recollir-lo ja no podia aguantar més. Un familiar va explicar que sofria d'«una cama» i al final el jubilat exasperat va acabar explicant el que realment el turmentava. Des de primera hora del matí suportava una tremenda erecció i no era la primera vegada que li ocorria.
De fet, fa uns dies l'home ja hagué de ser atès pels metges pel mateix problema. No podia caminar amb normalitat i el dolor era insuportable. Davant la situació, els facultatius del centre mèdic introduïren l'home de Binissalem dins una ambulància, i el traslladaren fins a l'hospital palmesà de Son Llàtzer, on va ser tractat per rebaixar l'erecció.
Així, fonts sanitàries consultades varen indicar que una rigidesa prolongada del membre pot portar conseqüències greus «sobretot en casos d'homes d'avançada edat». Així mateix, en el cas de l'ingrés a Son Llàtzer, del veí de Binissalem no n'ha transcendit l'origen de l'erecció, encara que segons les fonts consultades normalment es deu a la ingesta de pastilles del tipus Viagra o a problemes per una disfunció genital.
A part de descollonar-me de riure, hi ha notícies que un cop publicades només serveixen per fer perdre prestigi a un diari, no trobeu?

dimecres, 11 de gener del 2006

Matí.

Després del "hardbreak" d'ahir, tornada a la rutina estressant de la ciutat. Camí de la feina, una dona d'uns cinquanta anys arrossegant els peus. No sembla coixera, sinó esgotament. A la mà dreta no hi falta la cigarreta. Bona salut. Sense cigarreta potser aconseguiria desplaçar-se com un ésser humà, però no. Aquest és el patetisme dels humans. Em recorda la companya de feina que necessita fer una aturada per pujar 20 graons (en 2 minuts!!!). El 99% dels bars que em trobo tenen el cartell de "en aquest espai es permet fumar". "Gran" llei, la del Gobierno. Els no-fumadors que ens molesta el fum haurem de renunciar al 99% dels bars o quedar desprotegits davant dels fums dels tabacodependents. Fins ara, almenys, podíem demanar si, per favor podrien apagar la cigarreta... Que no són treballadors els cambrers? Que no tenen el dret a treballar en un espai sense fums com la resta de ciutadans?
Més endavant passa un taxi amb un individu estrany, molt estrany que treu les dues mans per la finestreta posterior del taxi i les mou amunt i avall. No sé si demana que el taxi corri més, si vol que li toqui l'aire, si demana a la resta de cotxes que s'apartin, si em saluda o bé si està tocat del bolet. Opto per la darrera opció. Darrera del taxi, un cotxe dels Mossos. Escorten el boig del taxi o pasturen (patrullen) la ciutat? Arriben a un semàfor i tots dos cotxes s'aturen. Se sent un crit. Fins que no es posa el semàfor en verd no arrenquen. No entenc el misteri. El quiosquer Martí segueix fent la crònica dels diaris per ràdio Flaixbac (via telèfon mòbil) com cada matí a les 9 tocades. És un crack. Avui fot canya al cap del CGPJ, que demostra que tenir estudis no exhimeix a ningú de ser imbècil. Somric. La vida continua.

Ahir.

Trucada intempestiva. Veu trencada. Mala notícia. El “pradrí” de sa Roqueta. Trobat mort. Incredulitat. Caigut a terra. Policia. Metge. Forense. Autòpsia. Edat avançada. Plors. Infart. Llàgrimes. Impotència. Serè i autosuficient fins el final. Records. Fotografies. Tristor. Trucades. Condol. Consol. Amor. Aeroport. Avió. Tanatori. Més plors. Llàgrimes de tristesa al cor. Cementiri. Darrer Adéu. La vida continua. Falta un bocí. Església. Missa. Família. Amics. Coneguts. Companys. Veïns. Anècdotes. Somriures tristos, però somriures. Gaudim la vida amb aquells qui estimem. No l’oblidarem. Descansi en pau.

dilluns, 9 de gener del 2006

Faula. Segona part (Com hem de negociar?)

Abans d’establir la negociació per canviar d’estatus cal que tinguem en compte una sèrie de factors molt importants.
En primer lloc, cal que una bona majoria de mi mateix estigui d’acord amb la proposta que faré als pares. Si jo no estic convençut del que vull, quan ho negociï amb els pares, em venceran fàcilment. Per exemple, si l’estómac no accepta que jo pugui saber quants diners guanyo al mes per després donar-ne una part als pares, quan la mare aparegui amb aquells macarrons tan saborosos començarà a rondinar i ells sabran que cediré en aquell punt, ja que el que vull és tenir la panxa plena.
En segon lloc, compto amb la promesa de la mare que em va dir, amb tota la família de testimoni que ella acceptaria la proposta de canvi d’estatus que li plantegés. Això ho va fer perquè estava convençuda que el punt de vista del meu estòmac, que és qui darrerament guia les meves decisions seria totalment assimilable per ella. És a dir, que seguiria vivint a casa, finançant la família i que no demanaria marxar de casa perquè ¿qui cuina millor que la mama?
En tercer lloc, ni la mare ni el pare poden acceptar sota cap concepte que m’emancipi totalment. Quan li ho plantejo a la mare, ella em somriu, em diu que puc tenir raó, però que la unitat familiar i l’economia familiar no ho soportarien, de manera que ella no ho podria acceptar. Ho diu amb un somriure a la boca, per por de que un dia em cansi dels pares, sobretot pel caràcter del pare (i d’alguns mals dies que té ella). Sovint, quan se’m dirigeix amb aquest somriure als llavis, crec que l’estimo de veritat, com aquell dia que va plantar cara al pare i el va obligar a deixar la màfia. Tot i això, estic convençut de que ella també trafica amb armes. I el pare?? Doncs si li plantejo al pare que em vull emancipar, m’amenaçarà en tancar-me a un reformatori, farà boicot als productes de la meva empresa i, si malgrat tot, segueixo amb la meva, diu que em matarà, que per això es va comprar un revòlver. El pare és perillós i no s’hi pot parlar, però ara és la mare qui té la paella pel mànec. Tan sols saber que la mare volia negociar una mica amb mi, li va fotre una bufetada i la va acusar de trencar la unitat familiar. Cal tenir en compte que la influència ppaternal és molt forta sobre la família, sobretot per la tradició franquista en què vivim.
Per això, caldrà que tot jo mantingui una postura unitària sobre la proposta i que recolzi la mare davant les amenaces i agressions del violent del pare. Ho aconseguiré?
(demà MÉS)

dijous, 5 de gener del 2006

Faula (primera part: la decisió)

Els meus pares em controlen, em gestionen els diners, em fixen les normes i aprofiten que tinc 26 anys i sóc l'amo d'una empresa per, amb el que guanyo, pagar els deutes que tenen ells amb els bancs. Aquests deutes són en alguns casos per haver-me pagat els estudis, i en d'altres casos, per haver-se comprat un tercer cotxe que no utilitzen gairebé mai, una segona residència de la que no gaudeixo, articles de luxe i haver fet viatges de plaer a mig món.

Com que ja sóc una mica grandet, he decidit que vull tenir més autonomia (o menys dependència, com en vulgueu dir) i els he plantejat, després d'analitzar pros i contres de la situació, reformar l'estatus actual.
Una part de mi, el cor, el que vol és que me'n vagi a viure amb la nòvia i visitar els pares de tant en tant, per molt que no siguin els pares biològics, ja que sóc un fill adoptat per la força. És una decisió que la immensa majoria d'amics ja han pres i els va prou bé. I els que no ho han fet encara ho desitgen amb totes les forces.
El cap, sempre tan racional, reconeix els avantatges d'independitzar-me, però també em diu que viure sol serà un fort maldecap ja que m'hauré de fer totes les tasques domèstiques, arreglar tot els conflictes que em sorgeixin i, a sobre, aguantar les males cares dels pares per la decisió presa. Considera que vivint sol tindria un prestigi i creixeria com a persona, però té por de les aventures. Prefereix viure amb els pares, aprofitar-ne els avantatges i, al mateix temps, ser reconegut com un fill que qualsevol dia podrà fer el que vulgui, tenir autonomia financera i llibertat per dur els amics a casa o passar les nits de festa sempre que vulgui.
L'estómac, pel contrari, a casa dels pares hi viu de puta mare: menja bé i no s'ha de preocupar de res, ja que la mare li ho fa tot. Igual que el cul, que caga de gust i mai ha de netejar res, però darrerament, amb els dinars de la mare ho passa malament perquè vaig restret. Però l'opinió del cul és la darrera a tenir en compte, ja que no aporta gran cosa de valor al global de la meva persona.
Finalment, hi ha els peus, que són molt importants perquè em porten a tot arreu, però a l'hora de la veritat actuen pel que els manen les altres parts del cos, sobretot l'estómac, que és qui mana ara, ja que fa dies que no dino de gust.
Després de molt discutir entre les parts del cos, l'estómac ha acceptat tenir més autonomia financera a canvi de dinar i sopar sempre a casa. El cor ha decidit renunciar a tenir nòvia i a dormir a casa dels amics a canvi de tenir un racó de la casa familiar on poder fer més o menys el que vulgui. I el cap sembla que s'ha sortit amb la seva: demanaré més autonomia als pares, però sense demanar anar a viure amb la nòvia. I si me la deixen dur algun dia a casa doncs collonut. Els peus no diuen res, tan sols que volen ser feliços, a casa dels pares o a fora. I el cul, doncs què hem de dir del cul... ell només sap tirar-se pets i considera que com el vàter de cals pares no n'hi ha cap al món. Sort que el pes de la seva opinió és totalment secundari. (dilluns començarà la negociació)

dimecres, 4 de gener del 2006

Irracionalitats

Això de la festa dels Reis d'Orient és ideal per les famílies que tenen nens. Només veure l'alegria en les seves cares i la il·lusió en els seus ulls és motiu suficient per mantenir aquesta festa. Ara bé, per la resta de famílies sense infants és tan sols una despesa inútil i un conjunt de maldecaps. A tothom més o menys li agrada rebre o fer algun regal. El que fot bastant és haver-lo de fer per "obligació" el 6 de gener. I el que fot molt és acabar comprant una cosa inútil o que no sigui del gust del qui la rebrà. Per no parlar del fet de comprar coses que una setmana més tard poden sortir a meitat de preu... Per això, demano una treva d'una setmana als Reis.

dimarts, 3 de gener del 2006

SMS...

Per cap d'any és quan les companyies de telefonia mòbil fan l'agost. Tots, o gairebé tots truquem i enviem molts SMS desitjant amb més o menys inspiració un bon any 2006. Ara, hi ha missatges que deixen un mal rotllo difícil de superar. Us reprodueixo el primer missatge de felicitació per l'any 2006 que vaig rebre. Venia d'un dels meus "jefes"...
"Felis año nuevo, que tengais un 2006 lleno de bas y brosberidad!!.. (berdonar bero es que badesco de una severa alergia a la Z y a la P"
Aquest individu és tan gracioset com pepero i opusero, o sigui que no vaig riure massa...

dilluns, 2 de gener del 2006

Molts d'anys!

Després d'uns dies per Mallorqueta ja he tornat a la maleïda rutina de la feina a Barcelona. Cada dia ho duc pitjor, això d'habituar-me a la vida de la ciutat després de tastar el paradís en forma d'illa. Ni tan sols l'atac de felicitacions en forma de "molts d'anys" en boca dels mallorquins, reiterat fins a la sacietat no em fa cansar de la vida allí... Bé, en plena crisi post-Nadal, sembla que els reis d'Orient ja han passat per alguna illa. I sinó mireu el correu electrònic que he rebut avui de la veïna illa de Menorca:
"Moltes gràcies. El dic no es podrà fer.El Ministeri de Medi Ambient ha dictaminat en contra de la construcció del dic al port de Ciutadella. Volem donar les gràcies a les 12.839 persones que, com tu, han enviat un mail a la ministra Cristina Narbona demanant que no es concedís la cessió del domini públic per la construcció del dic. Una vegada més, es demostra que la suma constant de petites actuacions pot arribar a fer caure grans despropòsits. Menorca, illa declarada Reserva de la Biosfera, té de nou una oportunitat per demostrar que les coses es poden fer d'altres maneres. Tant de bo que notícies com la d'avui es reprodueixin a altres indrets del malmès litoral mediterrani. Rep una salutació cordial. GOB de Menorca"
Doncs això, gent, bon any nou i molts d'anys!