dimecres, 31 d’agost del 2005

Des de l'aire


Durant les vacances vaig tenir l’oportunitat de volar per sobre de Mallorca en una d’aquestes avionetes que sobten per la seva petitesa i la gran maniobrabilitat que tenen. Reconec que hi vaig pujar mig acollonit, però en vaig sortir al·lucinat. Em va encantar l’experiència. L’aparell era molt manejable. Que volíem veure de més aprop una mansió, doncs cap avall a mirar-la bé. Que hi havia una cala desconeguda i buida que feia ganes visitar, doncs cap allà per trobar el camí. En algun moment vaig pensar que era com conduir un cotxe a través de l’aire, sense senyals, sense pràcticament trànsit i observant tot el que tenia als peus. El paisatge em va entusiasmar. Tot i això, vaig entristir-me veient els afores de Palma plens d’urbanitzacions acabades i a mig construir. Gairebé vaig plorar amb la nova mega autovia que connectarà Inca amb Alcúdia i que vista des de l’aire fa més patent la immensa destrossa de territori que representa. Em va sobtar el paisatge del pla, tot ple de pobles desperdigats i rodejats de finques molt ben cuidades (en general) i amb la seva caseta de camp. Em va cridar l'atenció l'extensió de l'Albufera, reserva dels ocells que cada any peregrinen de banda a banda del Mediterrani. I em vaig entusiasmar amb la Serra, paisatge on espero que els especuladors immobiliaris no posin mai les urpes, ja que és el vertader reducte de la Mallorca salvatge. Però sóc molt pessimista en aquest sentit.

dimarts, 30 d’agost del 2005

On vas? (reflexió íntima en segona persona)

Per saber on vas, primer cal definir qui ets.
La definició del teu jo ve donada per tot el que has fet (o no) i desitjat (o no) fins el moment.
Quan sàpigues qui ets, et podràs fer una idea bastant clara del que vols.
No és fàcil saber el que es vol.
Es pot voler una cosa a curt termini, una altra a mig termini i una a llarg termini.
I no tenen perquè ser coses similars.
És més, poden ser totalment incongruents o, fins i tot, incompatibles.
Llavors cal decidir què és el que realment es vol i lluitar per aconseguir-ho.
El que no es pot ser és un etern cagadubtes i anar pensant que qui dia passa, any empeny. Aquesta és la fòrmula per arribar a un punt de no-retorn on la frustració per no haver fet o sigut el que s'havia volgut envaeix tot el pensament i l'acció.
I aquí és on s'ha d'intentar no arribar.
I en algun punt d'aquest camí t'has de situar per saber tornar enrera i redreçar-lo.
Perquè tu ets jo?

dilluns, 29 d’agost del 2005

Què és important?

He estat 18 dies pràcticament desconnectat del món, o almenys del món com el tenia concebut fins ara. He viscut envoltat de natura en forma de camps, animals i platges més o menys desertes. Això és el poc que queda de la Mallorca rural i verge. I ho he gaudit abans les autopistes del progrés no ho destrossin tot. A nivell informatiu, puc dir ben orgullós que no m’he enterat de res. Tan sols em van arribar veus esmorteïdes per la tranquil·litat de la vida que es duu al cor de Mallorca, que, un estiu més van caure tres avions seguits (tristament, cap novetat), que el concert d’U2 va ser espectacular (afortunadament, cap novetat), que l’Estatutet segueix pansint-se (irònicament, cap novetat) i que la Guardia Civil segueix matant gent (“quina novetat”). Sense tele, sense internet i pràcticament sense diaris. Jo, que fins fa poc necessitava estar informat de tot el que passa al món, engolia diaris, telenotícies i webs d’informació amb una avidesa sense límits, ara ho trobo tot molt relatiu. Massa. No arreglaré res per molt que intenti entendre el funcionament del món. Ni tan sols em veig capacitat per actuar contra els depredadors que actuen més a prop meu. Aquesta és la sensació que tinc avui.
M’he adaptat molt bé en la vida d’un poble que vol conservar les seves arrels. Que vol aturar el progrés destructor i mantenir les tradicions vives. O millor dit, compaginar els avenços amb la tradició. I que per això, crec que erròniament, vota majoritàriament conservador, que de conservador, al nivell que estem parlant, en té el que en Pedro J. té de mallorquí. I així deu anar el món...

divendres, 5 d’agost del 2005

Vacances!

Avui no és un gran dia. Avui és un divendres com qualsevol altre. M’he despertat com qualsevol altre divendres, esperaré que passin les 6 hores de feina el més ràpid possible i gaudiré de la tarda com qualsevol altre divendres (encara que hauré de preparar les maletes). Tot i això, una mica sí que em noto estrany. Tinc com una ànsia per tal que arribi demà…
Demà sí que serà un gran dia. Miraré endavant i tindré 3 setmanes seguides de vacances. Aprofitaré aquest cap de setmana per visitar Tolosa de Llenguadoc. No sé si val molt la pena, però després del desengany de no anar-hi a fer un Erasmus, crec que aquest viatge en ple agost a la capital cultural d’Occitània pot servir per redimir i allunyar fantasmes passats. O per apropar-me de nou a les ferides d’aquella injusta decisió d’una professora imbècil. Serà tan sols un cap de setmana. El temps just per veure monuments, algun museu i observar la vida nocturna de la ciutat (espero que a l’estiu els francesos s’animin a tancar els llocs més tard de les 22:00…)

El dilluns ja espero passar-lo a Blanes, amb la família, i aprofitaré per anar a la platja, descansar, pescar, gaudir dels dinars de l’àvia i fer gestions per bancs i caixes. El dimarts serà igual que el dilluns amb la diferència que al vespre aniré al port de Barcelona per pujar al vaixell que ens durà cap a Mallorca. I un cop allà, a gaudir del paradís que és Mancor de la Vall. Un poblet tranquil, una caseta envoltada d’oliveres, garrofers i ametllers, un silenci retrobat… També aprofitarem per voltar per la Mallorca autèntica: a les festes majors dels pobles del voltant, excursions per la Serra, cales on pocs turistes arriben, igual tornem a Cabrera, veure els amics mallorquins que ja fa temps que no veig… i durant les hores mortes que tingui, començaré la novel·la que tinc pensat escriure. Però ja veurem si aquestes vacances donaran per tant…

En tot cas, els desitjats viatges a Austràlia, Nova Zelanda, Canadà, Escandinàvia, Argentina, etc. hauran d’esperar, com a mínim un any més…

Mentrestant, i perquè no us avorriu aquests dies, us he afegit alguns nous enllaços a la dreta del blog. I us recomano “pasturar” per aquests mons de Déu que hi ha a la xarxa perquè tenen moltes perles ocultes.

Au, fins el 29 d’agost.

Una abraçada!

dijous, 4 d’agost del 2005

Dubtes

Avui és el penúltim dia amb la feina actual o tan sols és el penúltim dia abans de les merescudes vacances d’agost?

Aquesta és la pregunta que em faig. Quan dic penúltim dia, em refereixo a la intenció que tinc de buscar una nova feina (ja sabeu que tinc possibilitats en una) al setembre. És una opció que cada dia guanya més pes. Avui, fins i tot, tinc molt clar que a partir de demà desconnectaré de tot fins el 29 d'agost. Llavors tindré una reunió amb el "jefe" i decidiré interiorment que qualsevol canvi laboral serà benvingut. El dilema deixa d'existir.

Per tant, de dubtes, res de res.

Així sigui.

dimecres, 3 d’agost del 2005

Una mica de premsa

Ho reconec. Sóc un massoquista. Quan anava a l'institut me n'anava a dormir escoltant la COPE. Per sort, sóc dels que al cap de dos minuts de jeure ja tanca els ulls i entra en el món dels somnis. Amb el temps, els meus gustos han anat evolucionant. Ara bé, sempre en contacte amb les opinions de l'"enemic", que sovint absorbeixo, abans i tot de les opinions "properes", que bàsicament puc trobar en diaris com el Punt, el Diari de Girona, el Diari de Balears, l'Avui, Vilaweb, però en cap d'ells m'hi sento al 100% identificat (bé, el que més s'hi acosta és en Partal amb els seus articles).
En tot cas, cap dels mitjans citats reflecteix en la totalitat el que penso. La Vanguardia sempre llepa el cul a qui mana, sigui qui sigui i això ha provocat que em refïi només de les opinions que té en l'apartat d'internacional. Bé, i també en col·laboradors més o menys assidus que, malgrat el seu partidisme, considero interessants de llegir, com en Barbeta o en Porcel, entre d'altres. El Periódico, diari que més entrava a casa dels pares juntament amb el Punt, fa anys que no el compro i només el visito a internet quan ha publicat alguna enquesta. És un diari tant i tant prosocialista, però tant, i a més, amb un sensacionalisme barater, que no el suporto. Per mi és dels pitjors diaris de l'Estat. Amb el "El País", tampoc m'hi sento gens còmode. Descaradament prosocialista (excepte quan hi ha algun altre interés ocult), pijoprogre i profundament espanyolista. I el que em fot ràbia és que es fa dir "independent". Ejem... Ara entrem en el grup de diaris d'ideologia més contrària a la meva. Per començar, l'ABC el llegia (poc) per descollonar-me (de veritat) amb en Campmany, però des de que ja no hi és, ja ni me'l miro. L'altre bastió de l'ABC era l'Anson, que ja fa temps es va passar a "la Razón", on algun cop li he llegit els editorials. La veritat és que llegir la premsa madrilenya (tota) és un dels fets que em fa reafirmar que vivim en un país diferent. Que són diferents que jo. O que jo sóc diferent que ells.
Bé, anant al que volia explicar abans d'embolicar-me en disquisicions bastant inútils sobre diaris. Hi ha un diari per sobre de tots els que he comentat que s'està convertint en un punt de referència informativa per mi. Ho dic seriosament. És el diari més manipulador i amb més anticatalanisme que ningú pot haver somniat (bé, està igualat amb la famosa "libertad digital d'en federico jimenez losantos"). Parlo del diari "El Mundo-El día", que és la versió del diari d'en Pedro J. Ramírez a les Illes Balears. No es limiten a fer articles d'opinió contra tot el que sigui normalització lingüística o avenç autonòmic de les Illes Balears i a favor del PP més retrògrad, sinó que es dediquen a perseguir els polítics d'esquerres i nacionalistes mallorquins o catalans en les notícies quotidianes. Ignoren les notícies relacionades amb l'ecologisme, la defensa del territori o la llengua, a no ser que hi hagi hagut algun incident que permeti intentar deslegitimar tot aquest moviment. Sempre critiquen tot el que sigui massa català o massa mallorquí. En definitiva, que de tan anticatalanistes i antimallorquinistes (bé, ells es consideren mallorquinistes si entenem Mallorca com el port de mar de la Jet Set madrilenya) que són, a vegades se'ls escapen perles com aquesta. No ho heu de veure com un titular innocent, sinó com una mostra de l'odi que duen a dins...

dimarts, 2 d’agost del 2005

Saber, voler, poder


Saps el que vols
Hi penses a totes hores,
És una obsessió impossible
Que dóna sentit a tot.

Però malgrat voler,
Alguna cosa et frena
a l’hora de lluitar-ho:

La por de sempre
que apareix a escena.

Esperes un cop de sort,
Una ajuda del destí
Però en el fons saps que quan ho tinguis…

Dubtaràs i et demanaràs si
Realment, sabies el que volies

O tan sols és l'excusa desitjada
per no emprendre un nou camí?


Tatxenko, cripticopoètic.

dilluns, 1 d’agost del 2005

De bòrns(1) i grumers (o meduses)

El dissabte no va fer el sol matador que ens té acostumats i vam aprofitar per llogar unes piragües i anar a remar per la costa de Blanes. Un cel mig ennuvolat, un mar tranquil i un dia sense vent feien preveure un gran dia de diversió. Ara bé, no comptàvem amb la presència extraordinària d'aquests animals marins de tacte gelatinós i aspecte fantasmagòric que flotaven a pocs centímetres de les nostres embarcacions. Era increïble, n'hi havia a milers, de grans, de petits i d'immensos, d'un tamany superior al d'un cap humà. N'hi havia tants que era impossible fer un bany sense sentir aprop l'amenaça d'una picada. Quan érem mar endins va començar a ploure, o sigui, que les poques ganes que teníem de fer un banyet a alta mar ens les vam haver d'empassar, però almenys no vam passar calor...
Vam decidir anar cap a la zona de roques que hi ha darrere el port per veure si la presència de bòrns allà era menor. Quan vam passar per darrera l'espigó del port, amb andanes (busqueu al dcvb.iecat.net, accepció III) provocades pels creuers i les barques d'esbarjo i els bòrns amenaçant des de sota les piragües, un dels amics (en peres, ui, sóc un "xivato") va tenir un atac de pànic i va dir que se'n tornava cap a la costa. El tema acollonia bastant, ja que una caiguda i la picada seria segura. Al final, però vam arribar a la punta de Santa Anna, vam desembarcar després de veure que la invasió era total, ens vam estirar a la platja durant 10 minuts i vam tornar cap a la costa a tornar les piragües, tot preguntant-nos el perquè d'aquesta invasió de bòrns (2).
nota al peu 1: en arribar a casa, vaig maleir les meduses i la meva àvia em va dir que no entenia com era que donava aquest nom castellà als bòrns, paraula que sempre s'havia dit a Blanes abans de la invasió uniformitzadora del català xava i del castellà. Doncs això, a partir d'ara, en diré "bòrns" quan sigui a Blanes i "grumers" quan sigui per Mallorca.
nota al peu 2: aquest mes la revista NAT (hi estic subscrit) he vist que intenta respondre aquesta pregunta. Però encara no me l'han enviat...