dimecres, 30 de novembre del 2005

Energia

Hem d'estalviar energia. Aquesta és la consigna que ens arriba des del Govern. S'ha d'intentar estalviar aigua i electricitat perquè no n'anem massa sobrats. Per això des del dijous 24 de novembre ja hi ha els llums de Nadal encesos arreu del nostres país. Sí senyor. Estalviem i passem fred a casa i no ens dutxem tan sovint; ara bé, no deixem d'incitar al consumisme. Com odio aquests dies previs a les festes de Nadal...

dimarts, 29 de novembre del 2005

El PP és el que és i punt

No acabo d'entendre les crides que molts polítics, articulistes i/o periodistes fan per demanar al PP que actuï i pensi diferent de com ho fa. Cadascú és com és, i si ells són tan prepotents, fatxes i mentiders, no entenc la pretensió de que es converteixin en persones educades, pacífiques i honestes. Són com són i hi ha molts espanyols (fins i tot alguns catalans) que es senten identificats amb aquesta forma de ser. El PP és el que és i prové d'on prové. Per això, per molt que alguns dels seus dirigents es vulguin maquillar per semblar honestos i compromesos amb la democràcia i la llibertat d'expressió, de tant en tant els surt de dins el que pensen. En aquest sentit s'han d'entendre les declaracions d'en Piqué relacionant ETA i Estatut de Catalunya. O les encara més incendiàries declaracions de la blanenca Alicia Sanchez-Camacho en el seu blog tornant al vell discurs de "la imposició del català" a les escoles.
Repensant una mica el que he comentat, se m'ocorre una altra possible explicació a la deriva més carca d'aquests dos dirigents catalans del PP. Segurament, des de la direcció del PP a Madrid els han advertit de que si seguien amb aquesta actitud tan "catalana" i allunyada del que pensa la "COPE i la Libertad Digital", tindrien els dies comptats com a cares visibles del partit. És a dir, que ells en el fons no estan d'acord amb el discurs anti-tot del PP, però com que el seu discurs "light" no donava bons resultats en forma de vots en les eleccions i començaven a ser qüestionats, han reaccionat per tenir els amos contents.
I si d'aquí dos anys, a Espanya tornen a guanyar unes eleccions, serà perquè els espanyols són així, no?

dilluns, 28 de novembre del 2005

Claus

Obres el calaix d’una revolada. Saps que han de ser allà. Ja has mirat dins de les butxaques dels pantalons que duies ahir i dins la bossa on duus la cartera i el mòbil i no has tingut èxit. Comences a tenir la mosca darrera l’orella, però intentes ser positiu i t’autoconvences que seran allà. Un cop obert el calaix, rebusques entre les cartes, la propaganda, el mòbil vell que vas abandonar allà fins que, decebut, et convences a tu mateix que no hi són. Tot exaltat, busques pel sofà, per la tauleta del menjador i a sobre de les cadires. Se t’està fent tard. T’estires a terra i mires a sota la taula, a sota dels sofàs i fins i tot davall el moble on hi ha la tele. Res de res. Si t’han caigut han de ser dins del pis perquè les vas fer servir per entrar-hi. No hi ha volta de full. Decideixes tornar a fer el recorregut que vas fer ahir en arribar. Vas fins l’entrada, recordes que vas penjar l’abric al penjador. Regires les butxaques de la jaqueta que duies i de les altres dues jaquetes que hi ha al costat. Després vas anar a la cuina a deixar-hi les bosses del supermercat. Mires sobre els marbres, entre la fruita de la taula i fins i tot sota els draps de cuina. Res. T'intentes tranquilitzar: unes claus no es perden així com així. T’atures i decideixes pensar. T'asseus al sofà bastant preocupat. Amb la mirada recorres tots els racons que et queden a l'abast. Llavors et ve un dubte que et recorre l'espinada. T'aixeques, atravesses el menjador corrent, arribes a l'entrada del pis, estàs convençut de que ja has resolt el misteri, obres la porta, mires el pany i... No! No hi són. Ara ja no estàs preocupat, estàs desolat, desesperat. Un sol pensament t'ocupa: "Segur que les vaig deixar al pany i algú se les ha endut". Has de marxar de casa, però si ho fas sense les claus no hi podràs tornar a entrar. Llavors recordes el segon joc de claus que vas jurar-te que faries i que mai, per manca de temps, vas arribar a fer. Tornes a entrar al pis tremolant de ràbia amb tu mateix. Tornes a repassar el pis: cuina, menjador, habitacions, balcó, entrada... Revises totes les butxaques de tots els pantalons i jaquetes que has dut el darrer mes. Perds l'esperança i t'enfurismes. Entres al lavabo per rentar-te la cara i asserenar-te. Llavors les veus. Són damunt la caixa de la roba bruta. Ara recordes que el primer que vas fer en entrar al pis va ser anar a pixar perquè no t'aguantaves. De cop i volta et sents lleuger. T'has tret un gran pes de sobre. Les agafes, somrius nerviós i surts corrents del pis. Deixes enrera el llum del lavabo encès, la jaqueta sobre el sofà i la promesa de fer una còpia del joc de claus.

divendres, 25 de novembre del 2005

Dia surrealista


Amagueu els paraigües,
que plouen pedres
Sortiu al carrer i deixeu
que us abonyeguin
Empapeu-vos dels cops
d'aquestes roques
grosses com punys
Sí! Pedres, malls, rocs,
No us protegiu,
permeteu que us esclafin
els còdols grisosos
Quan quedeu xops,
deixeu-vos caure
i rebolqueu-vos
en el fang de sorra
Fineu engolint
la vostra sang i doneu
gràcies al Senyor
per tenir malament la pròstata
Amagueu els paraigües
que plouen pedres.

dijous, 24 de novembre del 2005

Criteris i classes

La portada del diari monàrquic barceloní per excel·lència obre avui la portada amb una increïble notícia amb foto de 25x15. No és que han arrestat en Pinochet, ni que han desarticulat una cèl·lula islamista a Alacant, Murcia i Andalucía, ni que la nena de 9 anys de Blanes (que era veïna dels meus avis i el meu germà li feia de monitor de natació) ha mort per l'incendi que hi va haver diumenge a casa seva, ni tan sols que la Fiscalia acusa Terra Mítica per frau fiscal, ni, evidentment, que avui la Federació Catalana d'Hoquei se la juga per ser algú en el món. No, res d'això, la gran notícia que ocupa més de mitja portada és la següent: "Los Mossos reducen a un atracador que retuvo dos horas a nueve rehenes". A la foto hi surten tres mossos "disfressats d'assalt" a l'entrada d'un Caprabo. A veure, m'atreviria a dir que això no és una notícia prou rellevant com perquè surti ocupant mitja portada d'un diari. Les presons estan plenes a rebentar de delinqüents que han comès accions similars o més espectaculars i no "s'han guanyat una portada tan espectacular".
Llegint la notícia a fons observo tres causes que han donat la glòria a "l'històric delinqüent el Dieguito":
1. Els Mossos ("mosos" segons l'espanyolíssima Vanguardia en l'edició digital) fa poc que han arribat a Barcelona i necessiten guanyar-se la clientela, és a dir, els ciutadans. Amb portades així, on es deixa clar que es poden mobilitzar 200 (!!!!) Mossos per detenir un sol home, els clients-ciutadans tenim la percepció que estem més segurs.
2. Ara ve una època de mobilitzacions, on previsiblement els Mossos actuaran tal com ho feien els mítics "grisos" atacant a tot bitxo vivent, sense distingir qui són els manifestants de qui són els provocadors que cremen contenidors, destrossen cabines telefòniques i llencen pedres i còctels molotov. En comptes de carregar contra aquesta escòria social, opten per esperar a que tothom es dispersi i detenir aleatòriament a manifestants i provocadors. Amb accions com el desplegament per detenir el "Dieguito" intenten posar el contrapunt a tanta ineficàcia i mostrar que Barcelona és segura. Evidentment tot això no ho aconseguirien sense l'ajuda del diari del poder, que sempre és "la Vanguardia".
3. I no menys important, l'atracament en qüestió es va produir al Caprabo de Ganduxer, mític carrer dels "pijos" de Barcelona, porta per porta del no menys mític, selecte i exclusiu restaurant "Via Veneto", on hi mengen els polítics i empresaris que mouen els fils del poder.
Us penseu que una notícia així, però a Nou Barris desplegaria 200 Mossos? I seria portada de la "Vanguardia"? Les classes existeixen i existiran i la Vanguardia és el portaveu dels poderosos. La barrera que suposa viure en determinats barris no s'ha trencat, ni es trencarà a curt o mig termini...

dimecres, 23 de novembre del 2005

Merder a la catosfera

Aquests dies hi ha hagut un fort merder entre uns bloguers del país. Un d'ells*, professor de filosofia i bastant arrogant en el seu comportament, va copiar una part d'un escrit publicat en un altre blog, el d'en Carles Sanosa, del Cafè d'en Litus i la va introduir en el llibre "Una certa penombra" que ha guanyat el premi Gabriel Ferrater de poesia de Sant Cugat. No tenint-ne prou amb el plagi (ell en diu inspiració), en l'entrega del premi va llegir justament aquest fragment en veu alta davant de tot el públic. Desgraciadament per ell, entre els assistents hi havia l'autor original, que ha decidit denunciar l'apropiació poc ètica. Aquest matí en parla l'Avui. No em vull extendre massa en la descripció dels fets, tan sols dir que el guanyador del premi, tan bon punt es va veure enxampat, va acceptar l'autoria aliena del fragment i va proposar citar-ne el nom en la següent edició, com si això deixés ben neta la seva reputació.
Comento tot això perquè qualsevol dia pot passar a qualsevol dels que escrivim blogs. Si és que no ha passat més cops i els afectats no se n'han (o ens n'hem) adonat...
*Abans tenia el blog del guanyador del premi enllaçat des de la dreta d'aquest blog. Després de veure com les gasta, he decidit desenllaçar-lo.

dimarts, 22 de novembre del 2005

Les llengües no s’han d’imposar: s’han d’extingir.

Llegint notícies com aquesta, aquesta o aquesta he vist el camí a la felicitat: els catalanoparlants cal que fem un servei a la pàtria xica, a la de “todos” i al món sencer, i deixem d’utilitzar la nostra llengua. Els pocs que encara intentem creure que és una llengua normal cal que deixem de parlar-la a tothom que no coneguem, a tot nouvingut que arribi al país, no l’utilitzem per escriure en diaris, ni en revistes d’esports, científiques o del cor, no fem el pena intentant que els nostres fills la coneguin i l’utilitzin i que això sigui motiu d’escarni per part dels seus companys. No la parlem en l’àmbit laboral perquè sempre hi pot haver algú de fora a qui donguem mala imatge. Ni se’ns passi pel cap de parlar-la als jutjats: només faltaria que els delinqüents (presumptes), els advocats (del diable) i els jutges (“sus señorías”) l’haguessin de fer servir sempre! No hi escriguem cançons ni ens hi estimem, no la demanem als professors d’universitat, ni tan sols hi prenguem els apunts de classe. Tot cantant “libertad libertad, sin ira libertad” diguem-nos “te amo”, queixem-nos al rector de les faltes que fa el professor escrivint a la pissarra en castellà i procurem no malmetre la llengua “de todos” ni en els apunts en brut de la classe d’Àlgebra. Tampoc no volguem llegir en català els prospectes dels medicaments, ni en els envasos de detergent, ni en les begudes alcohòliques. Total, si ens emborratxem bevent “perlan”, rentem la roba amb “gelocatils” i ens curem a base de ”JB”, la nostra dignitat no caurà pas més baix del que ha caigut en aquells que ja fa anys que han renegat del que són. Amén.

dilluns, 21 de novembre del 2005

Imagina un (altre) matí

Són les set del matí. Sona el despertador. D’un bot deixes de banda la son i et desvetlles. D’un altre bot, aquest real, saltes del llit i et dirigeixes, descalç i a les fosques, al lavabo a fer un riu. Pel camí t’entrebanques amb els texans que ahir vas llençar als peus del llit. Penses que no ho tornaràs a fer, però ets conscient que aquest pensament el tens cada matí quan t’entrebanques amb la roba que duies el dia anterior. Arribes al lavabo fent tentines i encens el llum. Com cada matí, et fan mal els ulls per l’impacte de tanta claror sobtada. Et mires al mirall de camí a la tassa. T’hauries d’afaitar. La trempera matinera segueix present i et fa mandra esperar per pixar. Notes que el fred dels peus et puja per l’espina dorsal. Decideixes tornar a l’habitació i calçar-te. Encens el llum de l’habitació, busques amb la mirada aquells peücs de color marró amb quadres tan horribles però tan calents i no els trobes. Decideixes posar-te els mitjons que duies ahir abans no agafis una pulmonia. T’acostes a la finestra, apartes les cortines i puges la persiana d’una revolada. Et fixes de seguida amb la persiana que s’està obrint a l’edifici del davant. No és gaire lluny. Potser uns 15 o 20 metres. De seguida la veus. Avui duu una camisa de dormir molt transparent, deu ser de seda. I se li veuen els pits! Els té perfectes, rodons, ni massa grossos ni massa petits, amb els mugrons rosats… Ostres quina gran sort tenir una veïna que estigui tan bona a la finestra del davant! De seguida et concentres en repassar-la de dalt fins a la cintura, que és el que li pots veure des de la posició on ets. Va despentinada i fa cara de son, però això encara la fa més atractiva. Té un coll llarg i molt suggerent, uns pits d’escàndol i una cintura adequada per… Estàs concentrat en aquests pensaments quan ella aixeca la mirada i et veu. T’espantes però no dissimules ni t’amagues. Ella no reacciona, gira cua i desapareix del teu angle de visió. T’adones de que vas molt calent i sota els pantalons del pijama hi dus una arma que necessita ser descarregada.
T’estires al llit i tanques els ulls mentre la teva mà dreta desapareix per sota dels pantalons. Te l’imagines que torna de la dutxa tan sols tapada amb una tovallola. Sap que l’estàs mirant i et dedicarà totes les atencions que pugui. Deixa caure suaument la tovallola a terra i es palpa els pits eròticament just abans de posar-se els sostenidors. Són de color negre i bastant transparents i sota d’ells encara s’hi endevinen els mugrons eriçats. Llavors es dirigeix a la calaixera mostrant-te el bé de déu de cul que té i en treu un tanga negre. En cap moment et dirigeix la mirada i això et posa a cent. Es passa el tanga per una cama, després per l’altra i mica en mica el va col·locant fins que està arriba just sota el seu cony. Llavors s’hi passa els dits amb plaer i s’acaba de col·locar la minúscula peça que li deixa a la vista un cul perfecte. Agafa unes mitges i se les posa suaument recolzant la cama sobre el llit. La vista que tens de les seves natges t’excita fins el punt que gairebé t’escorres, però aguantes un moment. La imaginació et vola i te l’imagines girant-se de cara a tu, apujant el panty fins just sota del tanga i tocant-se la poma que ja té humida fins assolir un orgasme brutal en què perd el món de vista. I llavors explotes. Quan obres els ulls tens els pantalons ben tacats, la mà enganxifosa i et sents brut.
Vas al lavabo. Pixes el que hauries d’haver pixat abans i et dutxes. Surts de la cambra de bany amb presses, entres a l’habitació, mires per la finestra i la veus que surt de la dutxa, però ara tens pressa. En Bobbi ja borda i si no el treus ràpid a passejar et deixarà el terra del menjador fet un desastre. Et vesteixes d’una revolada amb el primer que trobes i surts al carrer. Passeges el gos una estona fins que agafes fred. Tornes a casa a posar-te la jaqueta i recordes que en Bobbi no ha fet encara totes les seves necessitats. En tornar a sortir, la veus a ella. Et sorprens perquè va vestida tal com te l'havies imaginat. Li dius bon dia i es ruboritza, com si t'hagués llegit la ment...

divendres, 18 de novembre del 2005

El meu cap

Avui parlaré del meu cap, com bé diu el títol. Però no del cap que tinc sobre les espatlles i a sota dels cabells, sinó del que alguns en diuen “amo” i d’altres “jefe”. Jo no tinc amo. I la paraula “jefe” l’estic eliminant del meu vocabulari, o sigui que avui em referiré al director general i propietari del 75% de les accions de l’empresa on treballo. Hi treballo amb contracte indefinit des del primer moment, però no flipeu, avui en dia, amb les facilitats amb què et poden acomiadar, pràcticament és el mateix ser fix com temporal.
Doncs el meu cap és un tipus molt especial. Té 40 anys acabats de fer, dos fills de cinc i un any i un divorci a mig tramitar. Doncs sí, el paio va decidir separar-se de la dona dos mesos abans de que ella parís el segon fill. La raó? Bàsicament és que ell viu en un món on només tenen importància dues coses: la feina i les excursions o raids per la natura. Tant és capaç d’estar una setmana dormint dues o tres hores diàries per motius laborals com escalar el Kilimanjaro o fer una cursa d’aquestes de córrer durant 48 hores seguides per dins un parc natural. Ell va justificar el divorci dient que la seva dona vivia en un altre món i que no disfrutava de la vida. Ella és una professional qualificada, molt bona pel que es veu, que va haver de compaginar la seva feina i tenir cura dels nens, davant la passivitat total del marit que es dedicava 100% a la seva feina i veia els nens durant el poc temps que parava a casa, ja que estava més de mitja setmana de viatge per motius de feina. Aquesta era la situació. Ell es dedicava a la feina i poc parava per casa per fer-hi les mínimes tasques que se li exigien: reunions amb els professors dels nens, dur-los a cal metge, gestions amb els bancs, asseguradores, subministradors de serveis… i ja no parlo de tasques com tenir la casa neta, banyar els nens, fer el llit, rentar la roba perquè per això ja tenien una “assistenta”. La qüestió és que la dona estava bastant farta de la situació i li demanava a ell més implicació. I ell tan sols volia ser lliure i no tenir preocupacions fora de l’empresa.
Evidentment, es van divorciar i ara ell passa de tot (com abans, però sense dormir amb la dona, no sé si se m’entén). Fins el punt que un o dos caps de setmana li “toquen els nens”. I ell tot preocupat perquè s’ha d’encarregar dels nens, cosa que significa distreure’ls fent-los mirar pel·lícules per la tele, acompanyar-los al cine, fer-los fer els deures, dur-los a passejar per Barcelona o, fins i tot, portar-los a la muntanya a fer alguna mini-excursió. I se’n queixa molt i cada dilluns després del traumàtic afer comenta que és molt pesat estar amb els fills. Com si ho fés molt de temps…
Us he explicat el cas del cap perquè crec que és paradigmàtic de la societat en què vivim, on els homes encara estem/estan educats per triomfar en el món laboral i les dones, cada cop més, també. En principi això és collonut, ja que s’ha d’arribar a un punt on la igualtat entre ambdós sexes sigui pràcticament total. Ara bé, si els dos membres de la parella es dediquen al 100% a les seves tasques laborals per poder arribar el més amunt possible, qui s’encarrega de l’educació dels fills? No qüestionaré l’aspecte de la competitivitat per ser els millors que ens inculquen/inculcaven des de petits, perquè perdria el sentit del post. Potser més endavant.
La solució que la nostra societat ha tingut fins fa ben poc era la família diguem-ne “tradicional catòlica”: l’home treballa fora de casa i aporta diners mentre la dona s’encarrega de les tasques domèstiques i de tenir cura dels nens i els ancians. D’uns anys ençà, però, la dona ha accedit al mercat de treball imitant els homes i aquests no hem/han accedit al “mercat domèstic” per ajudar més en tenir cura dels fills i de la llar. I això, juntament amb d’altres factors, ha desembocat en tenir una colla de nens malcriats i sense valors més enllà del consumisme, que acabaran amb el que entenem com Estat del Benestar. La possible solució, per mi, és clara: cal incentivar els dos membres de la parella per tal que els dos s’impliquin en les tasques domèstiques, ja que mentres la dona ha accedit al mercat de treball, no s’ha alliberat encara de la part que correspondria a l’home en el tema de responsabilitats familiars, domèstiques o d’educació dels fills. I espero que després de dir això i afegir que el meu cap és un malparit, ningú em talli el cap.

dijous, 17 de novembre del 2005

De dentistes

Ahir llegia en el blog de l’Al-Turtusi una proposta, molt adequada, per tal que els temes relacionats amb els dentistes entrin per la Seguretat Social. Arrel d’això he recordat el darrer cop que vaig visitar un dentista. I no ha sigut un record massa agradable…

Des de que tenia 11 o 12 anys que els meus pares, molt preocupats per la meva salut dental, em duien a cal dentista. Jo no li tenia por, ni pànic, ni cap d’aquestes sensacions que la gent acostuma a tenir envers aquests "professionals". El problema és que el dentista era un argentí molt màfies. Em va fer un parell d’empastaments als queixals, es veu que va cobrar una barbaritat, em va tractar com una merda i no hi vaig tornar més. Per aquells temps van obrir una nova clínica dental a Blanes i en vaig ser un dels primers clients. Potser ja tenia 14 o 15 anys. Em van fer més empastaments i finalment van decidir que havia de dur els maleïts “ferros” a la boca. Dic maleïts perquè era una merda fer vida amb allò dins de la boca. Hi vaig estar un parell o tres d’anys ben bons, amb els problemes que això ocasionava (no parlo de petonejar cap noia ni res d’això, que en aquella època no triomfava ni per casualitat, sinó de les òsties que m’enduia jugant a bàsquet, on els cops a la cara eren bastant freqüents, i més jugant de pivot com jo feia). La qüestió és que quan finalment es van decidir a treure’m aquells ferros de la boca em van dir que hauria de dur durant 3 o 4 anys més uns aparells “nocturns” i que m’haurien de treure els queixals del seny o se’m “descol·locaria” tot el que els ferros m’havien fet fins llavors. Fills de sa mare! Ja ho podrien haver dit abans i hauria esperat uns anys a passar pel suplici…

Digueren que l'extracció dels queixals era una operació senzilla i que només en alguns casos excepcionals hi havia efectes secundaris com febre o inflamament de la zona operada. La qüestió és que la operació va ser la cosa més horrible que m’ha passat mai. Estava mig estirat mig assegut en aquelles cadires que tenen els dentistes amb un focus enfocant-me la boca, un tub que em bombejava la saliva que segregava i les mans del dentista potinejant amb una mini serra per dins la boca. El soroll em posava la pell de gallina. Estava intentant trossejar el queixal, que encara no havia sortit i que estava horitzontal en comptes d’estar en posició vertical. Estava anestesiat de la gola fins a les genives de les dents de davant. Els llavis tenien poca sensibilitat, la justa per notar que per dins del tub hi circulava líquid. De tant en tant, una de les tres infermeres que em rodejaven posava un aparell dins la boca que feia un soroll com “shhhhsshshshshs” bastant desagradable. Després de molt remenar amb la serreta o el que fós, el dentista va agafar unes pinces i va començar a treure trossets del meu queixal. Al mateix temps, vaig veure que el tub, abans transparent, ara tenia un color roig que espantava. I és que, en comptes de saliva, el que estava engolint era sang. Fastigós, però no tant com la sensació que vaig tenir quan, intentant respirar per la boca, vaig empassar-me líquid (no sé si sang o saliva) i un tros de queixal se’m va quedar una mica més amunt de la nou del coll. El notava clarament i tenia por d’empassar-me’l. Com bonament vaig poder, els ho vaig indicar a aquells monstres que m’estaven operant i, amb les pinces, el dentista me’l va treure i ensenyar. Era un tros petit, però em va impactar perquè m’havia triturat el queixal, en comptes d’arrencar-me’l. Vaig perdre la noció del temps durant l’operació, però diria que després d’aproximadament una hora, em van deixar escapar. Vaig pagar i em van donar hora per al cap de quinze dies per extreure’m els altres tres queixals. Em van dir que quan em despertés l’anestèsia potser em faria mal i que em prengués dos “Gelocatils”. Així ho vaig fer. El problema és que se’m va inflamar tota la boca, el dolor no em deixava parlar i vaig arribar a 40 graus de febre. Va haver de venir el metge a casa, em va recomanar una setmana de llit i menjar sopetes i líquids. Des d’aquell dia, ara deu fer deu anys, no he tornat a veure cap dentista. Ni ganes. Em limito a rentar-me les dents després de cada àpat i veure com mica en mica es descol·loquen. I no penso fer-hi res sinó em fan realment molt de mal.

dimecres, 16 de novembre del 2005

Imagina un matí

Són les set del matí. Tens ganes de quedar-te estirada al llit. A les fosques. Persianes baixades, llençols de franel·la, flassades gruixudes i calentetes… El suplici de llevar-se és massa gran. Cada matí és massa dur. Quan el despertador ha sonat els tres cops de rigor aconsegueixes, en un esforç sobrehumà però desgraciadament quotidià, desempallegar-te del benestar que sents allà dins. En comptes d'obrir el llum com fas cada matí, et dirigeixes a la finestra, corres les cortines i puges la persiana lentament. Et fixes amb la claror que entra des de fora. Et fa mal als ulls i els mig acluques. Quan els obres, veus el veí de l'edifici del davant que t'observa. No és gaire lluny. Potser uns 15 o 20 metres. Fa cara de sorpresa mentres et mira. O potser t'ho ha semblat. Et dirigeixes cap a la dutxa arrossegant els peus fins que, en arribar al mirall del lavabo t'adones que la camisa de dormir, ja de per si translúcida, deixa el teu pit dret a l'aire. Entres a la dutxa i et connectes a la vida en notar el primer raig d'aigua massa freda sobre la teva pell. L'impacte t'eriça els pèls del cos i et provoca un petit tremolor. A mesura que l'aigua es va escalfant tornes a una situació de plaer. Mentre t'ensabones totes les parts del cos et torna a la ment la cara del veí. Segur que t'ha vist els pits. Per això feia aquella cara d'entre sorprès i embabat. Aquest pensament t'excita moltíssim. T'ensabones suaument els pits i fas córrer els teus dits per tot el cos fins que arribes al sexe. Et notes humida, i no és per l'aigua que raja de la dutxa. Els mugrons se t'ericen i notes que aviat flotaràs. La capa d'aigua que t'envolta es transforma en un aïllant del món exterior. El goteig sobre el teu cos es converteix en el que sents asseguda al sofà de casa un dia de pluja amb la llar de foc encesa. Cada cop vas perdent més la realitat de vista. El cos se t'escalfa, la sang et bull, els dits no s'aturen i els orgasmes es repeteixen fins que, esgotada, surts de la dutxa fent passos insegurs. Et tremola el cos i et sents estranyíssima. T'eixugues, t'envoltes la tovallola al cos i tornes a l'habitació.
Només entrar el veus. T'ha estat esperant. Notes la seva mirada però no el busques. Tan sols deixes caure la tovallola sobre el llit. Et refregues una mica els pits i et poses els sostenidors. Llavors t'ajups davant els calaixos de l'altra banda de l'habitació i en treus el tanga negre que tant t'agrada. Te'l poses de la forma més lenta i eròtica que pots. Per posar-te les mitges recolzes el peu a sobre del llit, de forma que quedes d'esquena a la finestra. T'ajups convençuda que tens la mirada del veí clavada a les natges. T'excites moltíssim mentre suaument puges les mitges pel camal fins a col·locar-les just per sota del tanga. Primer una cama i després l'altra. I després, girada de cara a la finestra amb la mirada perduda, t'acabes de pujar el panty fins per sobre del tanga sense evitar el contacte dels dits amb el teu sexe que palpita fortament. Busques una brusa blanca lluny de la mirada del veí mentre t'imagines com es corre. Mentres et cordes els botons de la brusa observes que has de marxar corrents perquè se t'ha fet tard. Et poses la minifaldilla que millor et queda, et perfumes a corre-cuita i surts disparada al carrer. Quan surts, el veus a ell que surt vestit en xandall a passejar el gos. -Bon dia! - et somriu. I tu, encara excitada, tan sols li mig-somrius mentre el cos et tremola. I no saps si et tremola d'excitació o de fred, ja que t'adones que t'has vestit d'estiu en ple mes de desembre.

dimarts, 15 de novembre del 2005

Osti tu!

Per un cop a la vida, puc dir que algú que llegeix (o llegia) aquest blog (i amb qui he compartit pis) publica opinió (no una carta al director) al diari més important de Catalunya. Doncs això, avui estava fullejant la Vanguardia i... osti tu, qui tenim aquí?
Felicitats Carol! (ja explicaràs a què ve la propaganda que li fas a en Torcal...) ;)
PS. Què voleu que us digui. Sempre fa il·lusió veure que algú proper arriba tan lluny, no?

dilluns, 14 de novembre del 2005

A botar!

Voleu fer alguna cosa per reduir l'escalfament global del planeta?
Us agradaria que es fés fosc més tard i així els dies serien més llargs?
Voldríeu que el clima del planeta fós més homogeni arreu, sense canvis extrems entre zones?

Jo no sé si vull tot això. És més, em decanto més aviat pel no en els apartats 2 i 3.

En tot cas, pels qui penseu diferent, feu un click aquí i apunteu-vos per canviar el món amb un simple salt que podria acabar amb la humanitat. Vosaltres mateixos.

divendres, 11 de novembre del 2005

"Perquè això és Espanya"...

Aquest és un post per desfogar-me.

Acabo de tenir una megadiscussió amb la resta de companys de l'oficina. Em sento com un dofí en un aquari ple de taurons. Sense venir "a cuento", i en ple debat sobre la LOE, una (la de l'altre dia) se m'ha girat i em diu: "porqué esto es como lo del catalán, si yo quiero que mi hijo se eduque en castellano no puedo y nadie me tiene que decir como tengo que hablar en mi casa". I jo li he contestat que a casa seva tothom pot parlar com vulgui, però que s'ha de garantir que tota la població conegui i sigui capaç d'expressar-se en català, cosa que, fins i tot tenint l'educació pràcticament en català no passa. M'han contestat dient que hi ha molta gent que no sap escriure en castellà sense fer faltes. I he dit que en català passa el mateix multiplicat per 25. M'han dit que no és veritat i que hi ha alguna zona de Catalunya on hi ha algú que no sap expressar-se bé en castellà. He flipat i els he dit que per cada un d'aquests jo els presentaria 1000 individus inútils a l'hora d'expressar-se en català. M'han dit que per això, l'educació ha de ser bilingüe i que les dues llengües han de tenir els mateixos drets. I aquí és on jo trobo que hi ha l'error de base. Si només s'equipara el català i el castellà, una d'elles no sobreviurà, perquè, ben pensat, quan de temps més la gent seguirà expressant-se en una llengua pràcticament inútil fora de l'Administració Pública i que en molts casos és purament una traducció simultània d'un pensament en castellà, que és el que ells fan?
Abans de respondre'ls això, però, m'ho he repensat ja que, per ells el català és només una molèstia i ja estaria bé si només fos una llengua que parlessin quatre pagesos a casa. I no volia que m'ho reconeguessin perquè no sé si la meva reacció hauria sigut gaire pacífica. Mentre pensava una resposta, però, un altre m'ha dit "la família d'en Messi (un argentí que juga al Barça) va venir a viure a Barcelona i al cap d'un temps va tornar cap a l'Argentina perquè els nens no podien ser educats en castellà". La meva resposta ha sigut ràpida: "aquí sí que s'ensenya el castellà i qui ho negui és que menteix. A més, si en Messi jugués al Liverpool, s'haurien queixat de que els eduquessin en anglès? I perquè ha de ser el castellà més present en l'educació, si és omnipresent en la societat i ja s'aprèn suficientment?". I la resposta que he rebut és la que hi ha al títol, com si Espanya fos Castella i el castellà l'única llengua... Avui tinc un dia violent. Sort que no visc en un "banlieue".

dijous, 10 de novembre del 2005

Corruptes?

Aquesta és la vinyeta que surt avui a l'e-noticies. Única referència al tema en mitjans catalans.


Enllaçant una mica amb el tema del post d'ahir, avui he d'agrair al diari "el Mundo" que publiqui les dades sobre els deutes que tenen els partits polítics que ha tret el "Tribunal de Cuentas". Fa uns mesos ja vaig escriure sobre el finançament dels partits considerant que era un dels punts més foscos del sistema democràtic. Tant pel que fa al tema de les "donacions anònimes" com pel que fa als tractes de favor que els bancs i caixes donen a determinats partits.
Aquests dies ha sortit a la llum pública que el PSC ha rebut un tracte de favor per part de "la Caixa" a l'hora de pagar els seus deutes. Se li ha condonat una part del deute i s'ha renegociat el tipus d'interés a pagar a la baixa. Coneixent com funcionen els bancs, totalment inclements a l'hora de rebaixar-te un cèntim de la hipoteca, em sento enganyat amb aquest cas. A més, tenint en compte que estem en un procés d'absorció d'Endesa per part de Gas Natural, que té com a principal accionista a "la Caixa" i com a darrers decisors de la viabilitat d'aquesta OPA a la Maite Costa (destacada militant socialista), presidenta de la CNE i el ministre Montilla, no costa gaire ser malpensat, no trobeu?
Ah, també cal destacar que aquesta notícia ha passat desapercebuda a la Vanguardia, a l'Avui, a Vilaweb, al Punt i a pràcticament tots els mitjans catalans que, curiosament, depenen en gran part de les ajudes governamentals...
Per cert, més esbiaixada no podia donar la notícia, "el còmic", ai perdó, "el periodico". I a l'e-mentides només en parlen en forma de còmic (molt bo, per cert)... Que sospitós tot plegat, per no dir directament: "quina colla de corruptes".

dimecres, 9 de novembre del 2005

Política...

Cada dia que passa tinc més clar que el PSC necessita uns quants anys d'estar a l'oposició a tot arreu on es presenta a les eleccions. És el partit més enquistat al poder que hi ha a Catalunya. Mana a l'ajuntament de la capital i a la Diputació de Barcelona des de temps immemorials i hi ha pogut fer i desfer sense pràcticament oposició. I ara pretén fer el mateix amb la Generalitat. Això ha creat un cos immens de vividors amb carnet que necessita passar a l'oposició i espavilar una mica. Qui no coneix algun militant socialista amb algun càrrec a algun dels múltiples organismes on tenen el poder?
Fa 3 anys creia que CiU necessitava purgar els 20 anys de pujolisme amb una estada a l'oposició per tal de recarregar piles i definir quin partit volien, si el partit amb empenta i ganes de fer país de començaments dels 80 o el partit gestor d'interessos empresarials poc clars de finals dels 90. També em temia que el partit es dividís entre les dues tendències i uns acabessin pactant amb el PP i els altres absorbits per ERC. I dic que ho temia, perquè pel bé del país, cal que hi hagi partits nacionals de dretes, de centre i d'esquerres.
Sembla que a CiU li està anant molt bé l'estada a l'oposició. Comença a ser coherent amb els seus principis i s'allunya a marxes forçades del PP (que era la seva tomba) mantenint-se al centre de la política catalana i diferenciant-se clarament del tripartit.
Tot el que he descrit fins ara ha succeït perquè ERC així ho va decidir. L'electorat català estava fart de l'entreguisme a Madrid i va "castigar" els dos partits majoritaris de Catalunya donant molta força a Esquerra, que era la garantia de regeneració de la política. Crec que en les properes eleccions serà el moment que ERC trenqui els pactes que té amb el PSC a l'Ajuntament de Barcelona i a la majoria de ciutats governades "des de sempre" per aquest partit i aposti pel canvi. El problema és que veig aquest partit cada vegada més com una segona marca del PSOE a Catalunya. Seran a temps de canviar aquesta imatge? Realment volen regenerar la política catalana o només pretenien destrossar CiU? Tinc molts dubtes i, veient el "iupi" d'en Portabella recolzant l'inútil que Barcelona té per alcalde, em temo que amb ERC tindré una (altra) decepció...

dimarts, 8 de novembre del 2005

Sobre la PAC

Sovint, en el blog de l’egocrata i en el de l’al-Turtusi hi ha referències a la perversitat de la Política Agrària Comuna (PAC). És una mala política perquè beneficia grans terratinents que d’agricultors en tenen el que jo de príncep, i en canvi, els petits agricultors ni tan sols oloren les ajudes. Hi estic d’acord. També es critica que això crea una disfunció en el mercat. Oh Déu méu, que no ens toquin el mercat, que com més lliure millor… A veure si ens aclarim. Crea una disfunció en el mercat? Sí.
És això dolent? No té perquè ser-ho. Comparem dos casos: els pagesos d’hortalisses i els obrers de la SEAT. Són dos casos triats a l’atzar, no sigueu malpensats…
1. La SEAT, si no hagués estat i fos subvencionada des del poder públic faria anys que no seria aquí. El preu de la mà d'obra a l'Est d'Europa és molt inferior i la formació dels treballadors d'allà no és molt diferent. I quins efectes hauria tingut la desaparició de la SEAT? els seus obrers ara segurament treballarien en la construcció, en altres indústries o serien aturats. Apart d'això, l'efecte que produïria la seva absència serien unes fàbriques de l'Àrea Metropolitana de Barcelona convertides en solars buits o ocupats per habitatges.
2. Els pagesos, si no rebessin subvencions, faria temps que haurien abandonat les terres. Els costos de sembrar hortalisses en països subdesenvolupats són molt inferiors: els salaris són immensament inferiors i els controls fitosanitaris són molt menys estrictes. Quins efectes tindria la desaparició dels pagesos? es dedicarien a la construcció o el turisme, o serien aturats, o jubilats, com els obrers de la SEAT, però és que a més, les seves terres estarien abandonades, milers d'hectàrees no cultivades serien boscos o espais erms, amb els perills que això comporta: risc d’incendis, despoblament del 90% del territori català i envelliment de la població en zones que tan sols tindrien el mal anomenat turisme rural com a única sortida. A més, en cas de crisi mundial, l'abastiment d'aliments no estaria assegurat ni en un mínim percentatge.
En quin dels dos segments la subvenció pública per mantenir els llocs de treball és més necessària?
Els partidaris del lliure mercat diran que la subvenció pública s'ha d'erradicar i que els efectes que he comentat no són dolents. Són punts de vista.
Ara, el que no entenc és la gent que defensa l'intervencionisme públic per evitar deslocalitzacions en les indústries i després despotrica contra les ajudes a l'agricultura que, repeteixo, tal com estan parides no són útils perquè no arriben als petits agricultors i queden en mans de la duquesa de Alba o l'Albert de Mònaco de torn.

dilluns, 7 de novembre del 2005

A la merda, senyors.


Doncs a la merda és on podeu anar tots els polítics blanencs. Tampoc caldrà que la busqueu massa, perquè ja hi viviu. L'entorn de Blanes és dels més bonics de Catalunya. Una doble badia entre el delta de la Tordera i Sa Palomera i entre aquesta i el port emmarca el poc que queda per veure. I tot el poble sota la muntanya de Sant Joan amb la torre que observa els desastres urbanístics que esteu permetent. Què fareu quan ja no us quedi ni un pam de verd per construir? Ah! Això ja no serà el vostre problema, vosaltres ja us heu omplert les butxaques permetent desastres urbanístics. I tots sou iguals: des del roig-verd que només pensa en fer carrils bici asfaltats fins el diputat a Madrid, on la veritat, ho fa millor que a Blanes, on si no fos per la tele, ja li hauríem oblidat la cara. I què dir del senyor alcalde del bon rotllo? Senyor bon rotllo, vostè era l'esperança per salvar el poble, però ha perdut el nord. Vostè mana o és manat? Està invertint en constructores? I els que no coneixeu Blanes pensareu, doncs l'oposició ho farà millor. Ja!!! L'oposició està formada pel Mariscal Ramos, l'home de la mà de ferro, el dèspota més gran de la història blanenca, i pel PP. O sigui que...

No us penseu que m'he desfogat de forma gratuïta, no... Blanes té un terme municipal petit, realment petit, només 1784 hectàrees. Busqueu les dimensions dels vostres pobles i dividiu entre la població que hi viu. Segur que a cap dels vostres hi ha tants habitants per metre quadrat, a no ser que sigueu de Badia del Vallès... I és que aviat ja serem 40.000 blanencs, als que s'hi ha de sumar les places hoteleres, de càmpings i segones residències que inunden tota una gran zona de l'expoble. Si mireu cap el fons de la foto, la zona on hi ha el riu, intuïreu que hi ha zona verda. No us emocioneu. Són els càmpings, a qui s'ha d'agrair que mantinguin els pins del barri dels Pins, aviat barri dels expins. Més cap a l'interior, hi ha camps de conreu a prop del riu, on es puteja als pagesos perquè abandonin la terra i se la venguin per construir-hi més. Però això serà més endavant. Quan els dos darrers "pilotassos" hagin reeixit. Un és la construcció d'un barri nou a la part superior de la carretera de Lloret. Diuen que hi podran viure 2.000 persones més. I l'altre pilotasso, aquest sí que ho és en tota regla, serà la reconversió del sòl industrial corresponent a l'antiga SAFA i on ara hi ha el Racó Blau i el Racó Verd en terreny urbanitzable i la capacitat per construir-hi molts més habitatges. I aquest fet sí que és denunciable. Una constructora ha comprat uns terrenys no urbanitzables a preu d'urbanitzables i ara pressiona per poder-hi construir. Doncs ben aviat ja començarà. Els qui no ho sapigueu, estic parlant del tros que hi ha entre la Plantera, la carretera vella de Malgrat, el Camping la Sardana i el carrer aquell que fa baixada i on ara hi ha un Mercadona.
Si almenys els preus dels pisos deixessin de pujar... Però no. Per tant, a la merda!

divendres, 4 de novembre del 2005

Reflexíó íntima sobre... moda?

La meva intenció a l'hora d'escriure aquest post no és fer un atac directe contra la forma de pensar de les dones en general. Ni tan sols vull criticar la mesquinesa de la majoria d'homes a l'hora de valorar les dones bàsicament en funció del seu cos. Tan sols vull acarnissar-me amb el món de la moda que, barrejat amb el sistema capitalista en què vivim, dóna lloc a situacions molt perilloses i que diuen molt poc de l'evolució humana.
El més important per a mi és sentir-me bé amb mi mateix. I sentir-me bé amb mi mateix implica no tenir el cos adolorit, ser més o menys àgil, no sentir-me dèbil i poca cosa més. Que si peso 110 quilos o 90 o 80? Si em sento bé, doncs no em preocupa gens. El problema és que quan peso més de determinat pes (sobre els 94-95) em sento lent, cansat i necessito agilitzar-me. I quan peso menys de 82 o 83 doncs estic tan dèbil que també em sento malament. Per tant el meu pes oscil·la entre els paràmetres que he dit abans. O això em penso, ja que em peso un cop cada mig any, aproximadament.
Aquesta és la meva forma de pensar i, una mica en general, la de molts homes que conec, a qui ens agrada mostrar les evolucions de les nostres panxes cerveseres o corbes de la felicitat (no tots som iguals, però). En el cas de les dones (la majoria, però afortunadament no totes), el que compta no és si es senten àgils, dèbils, pesades o no. El que compta és que es puguin comprar uns pantalons de la talla 38 o 36. I que no es vegin grasses.
Sobre el tema de la talla, hi ha marques de roba que fan talles 40 i diuen que és una 36 ampla. I moltes dones piquen. I llavors, contentes perquè heu reduït talla encara compreu més, i més a gust. Jo ni tan sols sé quina talla de pantalons o de roba tinc. Cada cop que vaig a comprar roba he de buscar l'etiqueta pels pantalons. I si està descolorida o retallada i el dependent o dependenta és un negat, he de començar a provar pantalons fins que en trobo uns que em vagin bé. Reconec que això em passa perquè vaig a comprar roba tan sols quan necessito roba i, això, realment no passa un cop al mes o cada dos mesos... Més d'una vegada, després de fer el ridícul emprovant-me pantalons immensos o que ni em passaven per la cama m'he proposat memoritzar la meva talla, però és totalment IM-POS-SI-BLE. Quan una cosa no m'interessa, se m'esborra del cervell.
Ara deveu pensar: però si tot és culpa dels homes, que quan veieu una 90-60-90 pel carrer us hi deixeu la vista fins i tot la perseguiríeu sense deixar d'observar-li mamelles i anques... I jo us responc: les dones mai us heu quedat embabades mirant un "mascle Danone"? Això és un problema de cànons estètics i de la necessitat que tenim d'entrar bé als demés pels ulls. I d'una pèrdua de valors com la salut que em fa por... Ara bé, mentre els homes en general no tenen la necessitat de seguir uns cànons estètics concrets i vestir una talla determinada, les dones voleu una 36. El que més em fot de tot, però, és que la igualtat entre homes i dones no s'està fent a base de fer evolucionar les dones cap a posicions "més masculines" (menys preocupació per la moda), sinó que els homes ens estem "feminitzant" (metrosexuals i altres pallassos), i en l'àmbit de la moda això és un greu error. Ah, i repeteixo que només em refereixo a l'àmbit de la moda.

dijous, 3 de novembre del 2005

Singlot i un rumor

Us presento un rumor que corre per la xarxa en forma de senyora afortunada:

Només en sabem el nom i que ara és multimilionària. Ah! També sabem que ho és gràcies a saber català i alemany. L’Elisa Schroth és una senyora catalana de 64 anys de Sabadell que, per no sé quina raó viu o treballa per Alemanya. O no. I es va presentar al concurs “Quiere ser millonario?” en la versió de la televisió germànica. Això sí que sembla veritat. I se’n va endur el premi màxim: 300.000 euros (tampoc no n’estic segur). Bé, la qüestió és que en una de les preguntes, hi ha versions que diuen que era la darrera pregunta, se li va preguntar què volia dir la paraula llatina “singultum”. Entre d'altres patologies mèdiques, una de les opcions era singlot, que en alemany no prové de l’arrel llatina. Així, ella va encertar prou fàcilment. El presentador va fer el comentari de que segur que ho sabia perquè en espanyol es deia així. Ella va dir que no. Que ella parlava català i que en català era singlot i que en espanyol no li venia al cap com es deia. Al final, algú del públic va recordar que singlot en castellà era “hipo”. Però ella ja tenia els 50 “quilos” a la butxaca… I és que, per un cop a la vida, el català ha sigut més útil que d’altres llengües…
Aquí, aquí i aquí podeu trobar informació en alemany del que us dic. Si algú és capaç d’entendre-ho i explicar-ho, tots esterem més contents. I si a sobre podeu ampliar i verificar la informació que us he dit, doncs ja esteré realment feliç. Au, germanòfons, a treballar.