dimecres, 28 de febrer del 2007

Arriba el moment

Queda menys d'una hora per deixar la feina, córrer cap al pis, acabar de tancar les caixes pel trasllat, carregar el cotxe, anar al port i pujar al vaixell que em durà cap a Mallorca. Deixo enrera 18 anys de vida a Blanes i 9 a Barcelona. Espero estar més temps en el nou destí... En tot cas, ahir i avui (i tota aquesta setmana) sóc un sac d'emocions. Ahir a la nit vaig arribar al pis amb la llagrimeta als ulls perquè el canvi serà gros i, tot i que hi sortiré guanyant, deixo enrera (només físicament) els amics de tota la vida. Espero adaptar-me a la nova vida i trobar el camí per poder seguir gaudint sovint dels sopars, partidets de bàsquet i festetes amb la gent de sempre.
Ah, segurament deixaré d'escriure durant uns dies, fins que no trobi el ritme i l'estabilitat que el cos em demana!
A reveure!

dimarts, 27 de febrer del 2007

Dues històries de coloms

Pel meu gust, a Barcelona hi ha massa coloms. M'agrada que n'hi hagi, perquè donen vida a la ciutat, però crec que hi ha zones on la superpoblació colombòfila és massa exagerada. És com els gats: està bé que hi hagi gats que visquin en llibertat dins la ciutat, però quan hi ha solars on n'hi viuen una cinquantena és que hi ha algun problema.
Un cop dit això, aquests dies he tingut dues experiències amb els coloms totalment contraposades. Us explico, a Travessera de Gràcia hi ha un edifici oficial de l'Estat, no sé si és de la Seguretat Social o de què, però la façana de l'edifici està feta amb tan poc enteniment que a quatre metres d'alçada, just abans d'on comença la primera planta hi van deixar uns espais buits (estèticament bastant horribles). Evidentment, els coloms van utilitzar aquells espais per viure-hi, dormir-hi, badocar-hi i, atenció, cagar-hi, de manera que una franja del terra del lateral de l'edifici havia adquirit un color blanquinós bastant lleig. Per evitar això, fa un mes o dos, uns obrers van instal·lar tot de punxes i punxons al llarg de la façana, de manera que els coloms no hi poguessin estar. I, efectivament, ja no s'hi posen. Malgrat tot, un metre més avall d'aquesta entradeta que fa la façana hi ha com un prestatge (totalment inútil) d'uns tres metres de llarg i un pam d'ample on a vegades els coloms també hi van a reposar.
I aquí comença la primera història, ja que dimecres de la setmana passada a quarts de nou del matí en aquell prestatge hi vaig veure solitari un colom d'aquells que sembla que hagi de morir en poc temps, escanyolit, la mirada trista i les plomes estarrufades. No sé perquè m'hi vaig fixar, però em va sobtar veure'l allà tot sol. Evidentment, la meva vida no està orientada a salvar les causes perdudes dels coloms moribunds en una ciutat que els pateix en excés, per això en arribar al semàfor de la següent cruïlla ja m'havia oblidat del colom. A quarts de tres de la tarda, però, vaig tornar a passar pel mateix lloc i hi tornava a haver el colom moridor, però, alerta, amb un altre colom ben sa al costat que l'arropava. I a quarts de quatre encara hi eren. I al vespre tornava a haver-hi el colom moridor solet. L'endemà al matí em va picar la curiositat i sí, encara sobrevivia. A la tarda, de nou, estava acompanyat i rebia escalfor i carícies. Era recomfortant de veure com un colom ajudava l'altre, com si hi hagués una estima especial entre ells. Al vespre, però, ja no hi havia ni el colom moridor ni cap acompanyant. I aquí acaba la primera història.
La segona història va començar l'endemà mateix de la desaparició del colom moridor. Em vaig despertar de bon dematí i vaig sentir repapiejar a un colom. El soroll semblava com si vingués de la cuina i vaig anar a investigar. A dins la cuina no hi havia cap colom, així que vaig obrir les finestres per veure si era a prop i, resulta que una parella de coloms s'havia instal·lat al forat de l'extractor de la cuina, forat que incomprensiblement no té una reixa per evitar l'entrada d'aquests animals. Quins collons! Des de llavors, i ja porto cinc dies amb la tonteria, cada dematí el primer que faig és anar a fotre fora els dos coloms que es pensen que el forat de l'extractor és el seu picadero particular. Primer amb un parell de crits ja fotien el camp, després vaig penjar una bossa perquè els espantés però en menys de dotze hores ja no li fotien ni cas, els vaig desmuntar els inicis de niu que feien amb branquetes, ara els foto fora a cops d'escombra i aviat hauré de pensar com col·locar una reixeta sense estimbar-me per avall. En tot cas, sembla que només vénen al picadero de dies, ja que a la nit allà no hi ha ningú. I aquesta ha estat la segona història, que encara no ha acabat...

dilluns, 26 de febrer del 2007

Me'n vaig

Sembla que hauré de canviar el títol del blog. Aquesta aventura va començar amb un "Fart de BCN", va seguir amb un "Fugint de BCN" i ben aviat hauré de canviar de capçalera. Espero no haver de posar "Enyorant BCN" o res similar. El temps ho dirà. En tot cas, aquesta setmana em trasllado i el dia 1 de març totes les Illes Balears faran festa per commemorar que jo hi arribo (per quedar-m'hi?). Doncs sí, hi ha tota una sèrie d'actes per rebre'm: al port de Palma hi haurà una orquestra amb xeremies i flabiols que tocarà els Segadors i la Balanguera, a més, el Molt Honorable Jaume Matas en persona vindrà a donar-me la benvinguda. I jo li respondré: "Uep Jaume, com va?" I llavors ell em dirà: "Va bé, Tatxenko, ja feia temps que t'esperàvem. El poble balear et dóna la benvinguda i et desitja tota la felicitat del món en aquestes illes exparadisíaques". I jo li diré: "amén". I llavors, en una comitiva precedit per tots els consellers i conselleres del Govern Balear, el bisbe de la Seu i els més alts comandaments militars, ui quina angúnia, anirem a fer un piscolabis de galetes quelis amb sobrassada DO Mallorca i formatge DO Ma(h)ó(n), tot ben regat amb Vi DO Binissalem i cava de Blanes.

Conyes a banda, després de fer tot un treball de recerca, he descobert que el dia oficial de les Illes Balears és l'1 de març, i sembla que tot ve de que l'1 de març del llunyà any 1983 després de Crist, entrà en vigor el primer Estatut Balear i per això els balears ho celebren/(celebrem?), o sigui que només arribar ja tindré un dia de festa entre setmana per poder instal·lar-me millor. M'agrada... i més que m'agradarà si també decideixen fer festiu el dia de l'entrada en vigor del segon Estatut Balear, que està a punt a punt...

divendres, 23 de febrer del 2007

Camins, de Sopa de Cabra

Camins que ara s´esvaeixen
Camins que hem de fer sols
Camins vora les estrelles
Camins que ara no hi són

Van deixar-ho tot, el cor encès pel món
Per les parets de la mort sobre la pell
Eren dos ocells de foc sembrant tempestes;
Ara són dos fills del sol en aquest desert

Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor
Camins, somnis i promeses
Camins que ja són nous

No és senzill saber cap a on has de marxar
Pren la direcció del teu cor
Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor

Camins que ara s´esvaeixen
Camins que has de fer sol
Camins vora les estrelles
Camins que ja són nous

dijous, 22 de febrer del 2007

Desconnexió total

Duc unes setmanes de desconnexió (gairebé) total de la situació política catalana. No escolto els telenotícies (només els tinc de fons a l'hora de dinar), no llegeixo els diaris convencionals i tan sols faig un cop d'ull a Vilaweb i algun altre diari digital per llegir algunes opinions, no notícies. A nivell de notícies internacionals no vaig massa millor: dimissió (temporal) d'en Prodi, amenaces americanes d'atacar l'Iran i res de nou sobre ETA i el procés de pau són els tres fets que podria més o menys destacar ara mateix.
Suposo que estic transitant cap al costat fosc de la societat. M'estic acostant a la banda on habiten els qui passen de la política, els qui s'exalten per quatre consignes populistes gens raonades i tenen la capacitat de raonament polític d'un calamar. O sigui, en definitiva, m'estic convertint en un individu més de la immensa majoria de la societat. Ho faig per curiositat però també, perquè ho hauria de negar, per cansament. Perquè estic cansat de tantes proclames absurdes, tanta incapacitat per resoldre problemes i tanta capacitat per crear-los, tanta política espectacle i tan poca política de fets. Tanta mesquinesa i subnormalitat dels mitjans de comunicació declaradament partidistes i tanta estupidesa i ignorància dels suposadament imparcials. Perquè haver de buscar una mica de blat informatiu entre tanta palla partidista o sensacionalista m'esgota.
En definitiva, estaré desconnectat informativament durant el temps que pugui, absorbint tan sols les notícies que arribin de gairell, com passa amb la majoria del ramat. Si puc, aguantaré així fins arribades les eleccions municipals, procuraré no parlar de política en les converses amb la gent i tan sols escoltaré el que m'arribi, sense intentar anar més enllà. Potser fent això entendré què passa pel cap de la gent que té com a prioritats a la vida coses tan estranyes com anar a passar el dia al Mataró Park, llegir el Mundo Deportivo o mirar Salsa Rosa. I potser un cop els entengui serà més senzill conviure-hi. O potser no, ja veurem...

dilluns, 19 de febrer del 2007

Per demanar, que no quedi!

La vida hauria de ser a l'inrevés! Començaríem morint i així el trauma ja estaria superat. Després ens despertaríem en una residència i la nostra salut cada dia aniria millorant. Després ens fotrien fora de la residència perquè estem bé i el primer que faríem seria cobrar la pensió. En el primer dia de feina ens regalarien un rellotge d'or. Treballaríem 40 anys fins que fóssim prou joves per disfrutar de la fi de la vida laboral. Llavors aniríem de festa en festa, beuríem, follaríem i ens prepararíem per començar a estudiar. Després aniriem a escola, jugant amb els amics, sense cap tipus d'obligació fins que ens convertíssim en nadons. I els últims 9 mesos ens els passaríem flotant sense preocupar-nos de res. Amb calefacció central, menjar gratuït, etc. I al final de tot abandonaríem aquesta vida en un orgasme!
(mail prou graciós rebut avui!)

dijous, 15 de febrer del 2007

Gent i gent

Al món hi ha gent de tot tipus. I a Barcelona, com a ciutat més o menys gran, també hi ha un reguitzell de gent més o menys estranya que hi pastura. En tots els pobles hi ha també un mostruari de gent estrafolària, però no arriba al nivell d'extravagància que es pot trobar en determinats moments a la capital. El moment clau és entre les 14:30 i les 15:00 a la zona del Passeig de Sant Joan per sobre de la Diagonal. En altres hores del dia hi ha gent de tot tipus, però a l'hora de dinar només queden els més friquis.
Ahir pujava passeig amunt i a 50 metres tenia un individu que físicament té una retirada a en Sostres i a en Basté. No sé si és perquè va rapat o per la forma de la closca, però hi ha alguna cosa que em fa pensar en aquests dos. Aquest individu és molt estrany i té una mirada estrambòtica de viciós i tontet que esgarrifa (en això no s'assembla als dos periodistes que he citat) i resulta que viu al mateix edifici on faig feina. El paio caminava i tenia la mà posada dins els pantalons per la part del darrera, com si es gratés el cul. Quin fàstic. Vaig seguir caminant i vaig arribar a uns deu metres darrera seu i el paio seguia gratant. Vaig intentar desviar la mirada, però és que havia de seguir just per on ell anava... Just en el moment que vaig arribar a la seva alçada, un parell de metres a la seva esquerra, el paio va i treu la mà i... sí senyor: se la va posar sota el nas i la va olorar. Putu porc!!! Amb això vaig arribar a un semàfor i em vaig haver d'aturar. Vaig girar el cap per estar alerta que el porc no se m'acostés i vaig veure que seguia olorant-se els dits amb atenció. Si me'l torno a trobar per l'escala sortiré corrents abans no se m'acosti.
En haver travessat el carrer vaig parar esment amb un altre especímen. Anava vestit amb uns texans que li anaven grossos, ulleres de sol de l'any de la pica, una jaqueta vermella i una gorra de propaganda del mateix color. I duia una gravadora que mantenia a mig pam de la boca. No feia l'efecte de ser un periodista, ni un escriptor ni tan sols un policia secret, encara que si ho fos mai ningú ho hauria dit. Quan es va adonar que el mirava, va girar la cara perquè no veiés que tenia una gravadora davant la boca. Com si realment estigués en plena missió secreta. Suposo que estaria planejant el segrest d'algun colom desprevingut o la recollida d'una caca de gos extraviada.
Seguint amunt vaig trobar-me un clàssic del Passeig: l'excombatent. Li dic així perquè sovint (sempre) es passeja amb uns pantalons militars i una jaqueta grisa verdosa amb caputxa. El paio està (o havia estat) fort físicament però està acabat mentalment. Es dedica a seure i parlar amb el tetra-brick de Don Simón, sovint insultant-se a ell mateix. A vegades també l'he vist fotent cops al terra amb una barra de ferro recollida d'un contenidoral fins a doblegar-la.
Just deixat enrera a l'excombatent hi havia tres albanokosovars, o romanesos o gent de per allà fent l'àpat del dia, que consistia en un parell de llaunes de tonyina per cada un acompanyades per una ampolla d'un líquid indeterminat.
Encara a la mateixa alçada dels qui dinaven em vaig fixar amb el "hippi", que és com mentalment anomeno a l'home (aparentment no sembla que tingui més de 30 anys) que va més brut que una xinxa i vestit amb pedaços de roba dels hippis i amb els cabells llargs amb rastes naturals, és a dir provocades per la merda. Aquest és una mica pesat, ja que sovint s'acosta per demanar alguna cosa i no s'està mai quiet. Sempre tinc el dubte de què deu dur en les dues bosses de plàstic que mou amunt i avall.
Un cop deixat enrera el Passeig de Sant Joan, em vaig endinsar pels carrers de l'Eixample i vaig trobar l'"enterramorts" assegut amb les seves vuit o deu bosses de plàstic ronyoses a l'entrada d'una agència de viatges. Aquest home fa por, literalment. Sempre va vestit amb pantalons negres i una gavardina negra que li arriba fins els genolls. Sota la gavardina, la roba que duu també és negra. Porta els cabells llargs i llardosos i una barba d'un parell de mesos. Els dits de les seves mans són com botifarrons vermellosos a punt d'explotar. Mai se m'ha dirigit, per tant, deu ser més feréstec per l'aspecte que per les accions.
I finalment, just davant del pis em vaig trobar, com cada dia, l'home de la furgoneta, que, gairebé un any després, encara viu allà mateix i ara els caps de setmana obre les dues portes de darrera de la C-15 i treu les tres plantes de més d'un metre d'alçada al carrer, com per decorar l'entrada al piset.
Us imagineu que algun dia es coneixen tots?

divendres, 9 de febrer del 2007

És morta...

No és que estigui afligit per una pèrdua tan sensible, ni tan sols m'ha sorprès, però sí que ha tingut cert impacte. En certa manera va marcar una etapa de les nostres vides (les dels tios) amb la seva imponent presència i ara ja no hi és. Les causes de la seva mort són fosques i no es descarta el suïcidi ni una sobredosi de fàrmacs i drogues. La típica mort de les dives i de les que s'ho creuen.

Ara tan sols falta veure com actuaran els mitjans de comunicació, seran tan escrupolosos com els que ens han bombardejat per la mort de la germana de la dona del fill de l'actual rei del Regne d'Espanya o, pel contrari, actuaran com a paparazzis en busca de la carnassa?

Per altra banda, i entrant en un pla una mica escatològic, tinc el dubte de què passarà amb els seus atributs en cas de que l'enterrin. Potser d'aquí milions d'anys els arqueòlegs (si encara hi ha vida al món) tot fent excavacions trobaran dues bosses de plàstic junt amb un polsim i restes d'ossos? O són biodegradables?
Bé, almenys que descansi en pau després d'una vida tan guerrera...

dimarts, 6 de febrer del 2007

A en Carod no el reconeix ni la mare que el va parir

Mans netes i aire fresc és el que calia a Catalunya fa un temps quan el president Pujol va plegar i molts estàvem farts de les corrupteles, opacitat, manca d'empenta i conservadurisme de CiU a la Generalitat.

Mans netes i aire fresc és el que cal a Barcelona des de fa temps degut a les corrupteles, opacitat, manca d'empenta i especulació del tripartit PSC-ERC-ICV. Si els d'Esquerra es troben còmodes amb el model actual, llavors només queda la solució de votar CiU. La llàstima és que aquests, pel que sembla només podrien governar amb els peperos perquè els d'Esquerra així ho volen. (entrevista al Periódico on en Carod diu que ERC sempre ha governat BCN amb l'esquerra i que una altra solució alteraria el panorama polític, és a dir, que ja li va bé l'actual govern municipal en mans de qui està).
Mans netes, caretes fora i AIRE FRESC (a Barcelona també!)

dilluns, 5 de febrer del 2007

Estic malalt...

Doncs això, aquest matí no he anat a treballar perquè oficialment estava malalt. De manera extraoficial us diré que he anat a fer una entrevista de feina i a inscriure'm a diferents processos de selecció per l'administració pública, però sigueu discrets i no ho digueu a ningú... Aquest matí he telefonat per avisar que no em trobava bé i que no apareixeria per la feina, almenys al matí. Ho he fet sense fixar-me molt bé en quina excusa donava. Tan sols m'he preocupat de fer veueta de malaltó mentre improvisava algun mal.
Quan era a l'avió camí de can fanga he començat a intentar recordar quina malaltia els havia dit que tenia i, per moltes voltes que hi he donat, no he aconseguit recordar-la. Això sí, de tant pensar-hi he començat a tenir mal de cap. I, no sé si ha estat pel canvi de temps (plourà?), per la mandra de treballar o pel cangueli de que s'adonessin del meu fingiment, que m'he començat a sentir cansat, els ossos m'han fet mal, la panxa se m'ha regirat i el mal de cap ha incrementat. Així doncs, quan m'he presentat a l'oficina a la tarda la meva cara de pomes agres ha fet molt creïbles les explicacions sobre la grip de panxa, els malestars generals i la febre que suposadament m'han tingut tot el cap de setmana a llit. Espero que tot sigui un efecte de la intel·ligència del meu cos i no un avís de que estic incubant el grip...

dijous, 1 de febrer del 2007

Bangor, el tabac i la salut

Bangor, Me, és a dir, Bangor (Estat de Maine - Estats Units) és una ciutat petitona de la qual no tinc gaires records perquè l'únic cop que hi he estat ni tan sols vaig baixar del cotxe perquè feia mal temps i teníem pressa per arribar a un lloc molt millor. També és una ciutat coneguda perquè és on viu l'Stephen King. I dins els meus records sempre ocuparà un raconet perquè hi vaig tirar aquesta fotografia a un pal de publicitat de McDonalds:



Voltant per aquests móns de Déu que és Internet, he llegit que a Bangor han prohibit fumar dins els cotxes si hi ha també nens a dins. Només puc dir que ho trobo collonut. Que aquesta gent de Bangor amb qui no he tractat mai i vaig ignorar de mala manera, ara em cau una mica millor. Crec que amb les lleis restrictives, els fumadors cada cop fumen menys i, el que és més important, hi ha menys fumadors passius que haguem d'aguantar la pudor del tabac. Per tant la població gaudeix d'una millor salut, també disminueix la possibilitat de que tinguin malalties relacionades amb el tabac i la sanitat redueix les despeses en aquest sentit. Ara bé, s'haurien de fer mirar això de menjar tantes hamburgueses de McDonalds, que el que guanyen respirant aire més net, segur que ho perden ingerint greixos saturats...