divendres, 29 d’abril del 2005

La musa. A pèl. Sense rimes.

No la puc descriure, ja que seria traïr-la.
Tan sols diré que no té cara. Ni cos.
Només és un pensament, una idea,
una broma, un somriure, un record…

Apareix en una mirada, en un llibre,
en un instant, en una olor, en el lloc menys esperat.
Com un moment inesborrable,
puc dir que m’inspira, com a bona musa.

Quan em somriu em guia, m’enamora, m’omple.
Quan s’enfadi quedaré desorientat, perdut, enfonsat.
No la traïré per no trencar la màgia.
Però, què voleu que us digui? Són coses que passen…

I punt.

dijous, 28 d’abril del 2005

La ciutat

El dijous ha començat com sempre. M’he aixecat sense problemes, m’he dutxat, he despertat la parella, l’he “arrossegat” fins la dutxa, m’he vestit, he preparat l’esmorzar, he esmorzat, he posat una rentada que estendré en tornar al migdia, m’he rentat les dents, he repassat que la casa estigui més o menys en ordre i hem sortit al carrer. L’he acompanyat fins on treballa perquè em ve de passada abans d’arribar a la meva feina. Hi vaig caminant. Fa sol. Hi ha molt de trànsit. L’ambient és irrespirable ja que fa bastants dies que no plou. Passa un ciclista amb màscara. Centenars de cotxes col·lapsen la Diagonal. Tot esperant que el semàfor canviï miro la noia que tinc al costat. Fins ara ni tan sols m’havia fixat que hi havia altra gent al carrer. Duu ulleres de sol. Sembla que em mira, però no n’estic segur ja que no li veig els ulls. Torno a mirar endavant. Semàfor en verd. Avanço. Miro a l’esquerra i em creuo amb la mirada de la noia que condueix el primer cotxe de la filera. M’està mirant. En adonar-se que la miro abaixa els ulls. Camino dues passes més mirant endavant i em torno a girar. M’estava mirant un altre cop. Ara noto com es ruboritza. O són imaginacions meves?

Acabo d’atravessar el carrer mirant a terra, però notant moltes mirades sobre mi. Pot ser??? Torno a aixecar el cap. Se m’acosta un jove d’uns 30 anys. M’està mirant mentre parla pel mòbil. M’aturo. Quan passa pel costat meu, sense dissimular em segueix mirant, fins el punt que torça el cap. Em mira la cara, els ulls… No es fixa en el meu cos. Gràcies a Déu… En tot cas la seva cara no m’és coneguda. No el conec de res. Què carai mirava??? M’arrepenteixo de no haver agafat les ulleres de sol. Em permetrien controlar més aquesta colla de voyeurs. En arribar al següent encreuament veig una dona que acompanya uns nens a l’escola. Ella no em mira. Prou feina té en controlar els nens. Em sento alleujat. De cop i volta la nena em mira. I somriu. I li diu alguna cosa al nen. Ell para d’estirar-li els cabells i també em mira. Els somric lleugerament. I passen de llarg.

Avanço fins el quiosc on cada matí hi ha el mateix quiosquer amb qui mai he parlat. A primera vista no el veig, per tant faig un cop d’ull a darrera el taulell. Hi és. I parla pel mòbil. Aixeca la vista i em reconeix. Sóc el que passa cada matí a les 9 tocades. Cada matí ens veiem. Cada matí ens mirem i cada matí ens ignorem. Avui fa com un moviment de cap. Jo l’ignoro. M’ha saludat??? No ho sé. Segueixo caminant a bon ritme. Estranyament no coincideixo amb ningú més fins dues cantonades més enllà. Apareix ella. La musa que cada matí es creua en la meva vida. Una morena inaccessible. Cada matí la repasso de dalt a baix. Avui va cenyida, amb la seva melena llisa… Són dos segons que cada matí es repeteixen. Però avui ella em mira, o em veu. No ho havia fet mai. Què carai passa??? Ha sigut una mirada fugaç, potser per esquivar-me i no xocar. Arribo a la feina tot preocupat. Em sento viu. Gairebé tothom s’ha adonat de que existeixo. Han fet falta 300 dies fent el mateix recorregut per tal que la gent es digni a observar-me. Igual d’aquí 300 dies més algú em deixa anar un “bon dia”. O potser demà tornem a la trista realitat, on ningú s’adonarà de l’existència dels demés. Que trista és la vida a la ciutat…

dimecres, 27 d’abril del 2005

Taller d'escriptura

Un cuquet que tenia a dins des dels 8 o 10 anys s'ha tornat a despertar. Em diu que escrigui. Miquel, escriu, escriu el que sigui, però escriu. I això faig. Això del blog és tan sols una excusa per desfogar-me de la necessitat que tinc d'escriure. En certa manera és una continuació dels relats curts que havia escrit quan tenia entre 16 i 20 anys. No sé si tinc talent (això no ho decideixo jo). Tampoc sé si el talent és un do amb el que neixes o s'ha d'entrenar molt. El que sé és que m'agradaria escriure una novel·la. Una novel·la d'unes 300 o 400 pàgines, amb uns personatges realistes, uns escenaris que despertin la imaginació i una trama que enganxi des de les primeres pàgines. Aquest és el meu ideal. I a partir d'aquí, que sigui el que Déu vulgui.

El primer pas ha sigut apuntar-me a un curs de tècniques d'escriptura a la Casa Elizalde. Estic descobrint coses noves. Com fer una descripció d'un paisatge, com crear un personatge de cap a peus que tingui coherència i sense estridències... Com no fer cagades de bulto en escriure... En conclusió, és un curs molt interessant perquè estic descobrint que sóc un complet ignorant en aquest art. També estic content perquè he descobert que la meva intuïció m'havia dut a escriure d'una forma correcta, sense errors gegantins. En conclusió, espero aprofitar el curs per poder escriure quelcom decent.

Sempre serà molt més divertit que no pas fer de Market Analyst...

dimarts, 26 d’abril del 2005

Ja ha arribat la calor…

“I les ties s’han tret l’abric i s’han posat les tetes.” Aquest és el comentari que em va fer l’”exjefe” l’any passat per aquestes dates. La veritat és que tenia tota la raó del món. Quin canvi que fan les dones quan es comencen a treure roba… Bé. Si heu seguit llegint fins aquí és que sou tius i espereu un relat com el de fa dos dissabtes o sou ties i voleu llegir-ho tot abans d’insultar-me… En qualsevol dels dos casos us quedareu amb les ganes, ja que us volia parlar dels merders que tinc amb la feina i les possibilitats que tinc de canvi ara mateix. Però és una cosa que no deixaré escrita aquí. Bé, ja us ho aniré comentant individualment… En tot cas, que vagi bé el que estigueu fent i ànims, que l’estiu ja s’acosta… Una abraçada a tothom.

dilluns, 25 d’abril del 2005

Voltant Barcelona

He caminat massa. Aquesta és l’única conclusió a la que puc arribar després d’arribar a la feina. Massa Rambles, massa gent, massa de tot, potser fins i tot massa llibres… La qüestió és que hi havia moltíssima gent pasturant per Barcelona. El dissabte, per la Rambla Catalunya, l’únic lloc on no hi havia aglomeracions era davant de l’hotel Comtal, just on hi havia la paradeta del PP. I no és conya…

Per cert, em va recordar la manifestació contra la guerra, en què tot el passeig de Gràcia anava ple de gent. Llavors van dir que hi havia un milió de persones al carrer. Ahir des de la Diagonal fins al Moll de la Fusta no es podia caminar… Hi havia 10 milions de persones al carrer??? Potser els Mitjans de Comunicació haurien de començar a no exagerar tant les notícies...

La qüestió és que quan hi ha tanta gent al meu voltant em sento malament, xoco amb tothom, em sento angoixat i necessito buscar un parell de metres sense ningú al voltant per sentir-me bé. És estrany, ja que quan vaig en metro, en tren o en bus, també hi ha molta gent al voltant i no tinc mai aquesta sensació… Potser és perquè m’agrada caminar al meu ritme, i amb tanta gent al voltant és impossible, ja que el meu ritme és gairebé sempre bastant més ràpid del de la gent que va al voltant. Què hi farem…

El diumenge vam anar a la Fira de la Terra i a la Festa per la Solidaritat, a pasturar més. I vaig aprofitar per observar la fauna que corre per BCN tot estirat a la gespa del Parc de la Ciutadella. Va ser bastant distret: des dels hippis més autèntics i bruts que queden fins a l’home que saltava de grupet en grupet de gent armat amb un cartell i cridant nosequè de la CIA, el 3% dels polítics i ETA. No ho vaig acabar de captar. Suposo que aquest era l’objectiu de la seva existència: Fer-se notar i no deixar-se entendre. Just el contrari que els pakis que venen les cerveses menys fredes del que tocaria: són invisibles fins que no t’apareixen al davant amb les llaunes dins la bossa del Caprabo. I es fan entendre de seguida: 1 cervesa, 1 euro i mig. Tants quilòmetres des del seu país per dedicar-se a això…?

En tornar vam pujar per les Rambles, punt de reunió dels frikis més autèntics. Va ser impossible trobar-ne ja que la invasió de guiris ja comença a ser notable. En canvi, només hi havia algunes estàtues humanes (algun dia ja parlaré sobre el que m’inspiren…) i poca cosa més. La sorpresa va arribar a baix de tot del portal de l’Àngel, on el dissabte hi havia un punt de lectura de l’espanyolíssim Quijote, adornat amb la bandera espanyola, i amb una gentada similar a la que hi havia davant de l’hotel Comtal. Bé, doncs en aquest mateix punt el diumenge hi havia una dona amb un micro fent un sermó d’aquests de la tele dient que hem de creure en Crist i que blablabla… Era ella, el micro i 8 o 10 sudamericans que li feien de guardaespatlles per si algú es decidia a tirar-li ous. De públic, ni una rata...

En definitiva, Barcelona no ha canviat tant des del meu primer Sant Jordi a la capital ara ja fa 7 anys!!!!. El que canvia som nosaltres.

divendres, 22 d’abril del 2005

Sant Jordi

Ja tinc ganes que arribi demà. Serà un dia intens voltant per Barcelona amunt i avall, repassant totes les parades de llibres per veure què compro. Perquè... digueu-me garrepa, però aprofito que demà els llibres tenen descompte per comprar-ne molts. Podria dir que compro llibres que em duren tot l'any. Ara mateix, encara tinc algun llibre que vaig comprar per Sant Jordi '04 i no he tingut temps per llegir.
Seria més barat anar a una biblioteca? Sí. Però és que un llibre no és una cosa que llegeixes un cop i te n'oblides. Almenys en el meu cas, tard o d'hora acabo tornant sempre a revisar què he llegit, perquè m'ha agradat molt algun apartat en concret, perquè m'ha encuriosit o bé perquè de tan dolent que era no me'n volia oblidar.
Els meus gustos no són gaire estranys (sempre compro algun "best-seller"), però al final sempre acabo arribant a casa amb el darrer Premi Sant Jordi i diverses novel·les de semidesconeguts autors del país acompanyant la rosa. En alguns casos són lectures perfectament ignorables, però de tant en tant hi ha alguna sorpresa molt i molt agradable. Encara recordo la lectura de la "Pell Freda" per Sant Jordi del 2003, quan encara era un llibre desconegut...
Bé, felicitats als Jordis, Georgines, Jordines i a tots els que demà celebrin alguna cosa!

dijous, 21 d’abril del 2005

Contactes...

Ja fa un temps que em van explicar la teoria dels 6 graus, segons la qual tots els individus del món estem relacionats entre nosaltres per un màxim de 6 contactes. És a dir, jo conec (se suposa que vol dir que sé com contactar amb ell) un individu, que a la vegada coneix a un altre individu, que és amic de tal, que va estudiar amb en Bush, per exemple. I, amb un màxim de sis contactes en aquesta cadena podem arribar a qualsevol individu del món.

Fins ara, la relació que havia tingut amb algú molt important era que un de vosaltres (1) tenia un amic (2) que era molt amic de la filla (3) d’un exministre eivissenc del PP (4), íntim de l’Aznar (5), que és molt amic d’el presi dels EEUU (6). Suposava que per arribar a contactar amb algú tan important segur que extingiria els 6 contactes, però no…

La qüestió és que m’he quedat flipant perquè estic a només 2 contactes del Papa Benet XVI!!!!!! Sí!! Ara per Nadal vaig reunir-me per motius semiprofessionals amb en Toni Tarabini, un mallorquí que va ser alumne d’en Joseph Ratzinger a l’escola Gregoriana de Roma. “Cágate lorito”…

Bé, us informo que vosaltres des d’ara esteu a 3 contactes del Papa. No ho trobeu com a mínim sorprenent????

Vinga, a veure si fem una mica de cadena i diem a quins personatges famosos i “famosillos” som propers.

dimecres, 20 d’abril del 2005

Contra els fumadors

Doncs això. Ja n’estic fart, dels privilegis que teniu els fumadors. Podeu fumar en tots els llocs públics imaginables. Vagi on vagi : bars, restaurants, discoteques, estacions de metro, a l’aeroport… sempre un o altre de vosaltres està fumant, per molts cartells que ho prohibeixin. Sou així d’intolerants.

Em molesta moltíssim el fum que despreneu. Em produeix picor al nas i als ulls. Per culpa dels vostres capricis m’he d’estar mocant i gratant els ulls quan estic a prop vostre. I no m’agrada que em toqueu els collons d’aquesta manera. A més us fa pudor l’alè. Una pudor increïblement horrible. Però bé, com que sou lliures de fer el que vulgueu no em posaré amb els efectes que el tabac pot causar sobre vosaltres, ni esmentaré les probabilitats que teniu de dinyar-la abans (per a això ja teniu els paquets de tabac que us ho recorden). Jo només em queixo dels problemes que el vostre vici em comporta a mi. L’aire dels bars no és vostre, ni el de les discoteques, i menys el gust de l’entrecot que m’estic endrapant quan el viciós de torn decideix encendre el seu cigar.

Hem d’aprendre a conviure. Jo no tiraré gas mostassa quan entri en un local públic i a canvi vosaltres apagareu els vostres cigars. Un pèl dràstic??? Potser sí…, igual començaré duent sempre amb mi un esprai de laca de la meva àvia i cada cop que m’arribi el fum d’un de vosaltres la buidaré sobre el vostre cap. A veure si us agrada, colla de dropos!

Si realment deixeu de tocar els collons en públic, us donaré les gràcies perquè començareu a ser més humans. I ja ho sabeu, si voleu fumar, feu-ho on no emprenyeu a ningú (per molt que estigueu al carrer, vigileu que el fum no vagi cap a algun possible transeunt). I si és possible no llenceu les burilles al mig del carrer que fent-ho tan sols demostreu el que sou: una colla de porcs insolidaris.

Sort que mica en mica aquesta impunitat amb la que actueu se us acaba

dimarts, 19 d’abril del 2005

Avui ha sigut un dia estrany

Avui he perdut la inspiració. He arribat a la feina amb la ment en blanc i, en conseqüència, m'he posat a treballar. Quina altra cosa podia fer? La veritat és que hi ha dies en què la feina m'avorreix més que d'altres, i avui era un dia d'aquests. Quina merda, tot plegat!!!
Alguns ja sabeu que la desmotivació és molt xunga, que pot arribar a ser estressant (i en molts casos ho és). Doncs jo fins avui sempre havia fugit d'aquesta sensació d'estrés o desmotivació buscant alicients a la feina que faig. Normalment m'alieno i em dic a mi mateix: "vinga, a veure si acabo aquest estudi a tal hora i ja no hi hauré de pensar més". O em dedico a intentar reenfocar el punt de vista del jefe per tal de fer coses més distretes que no pas les tabulacions i retabulacions, gràfics i més gràfics que acabo copiant a un PowerPoint per presentar-ho a un client que en pagarà una milionada.
És molt avorrit i massa sovint la càrrega de feina que tinc no em permet sortir de la feina abans de les 9 del vespre i em fa treballar algun cap de setmana.
Per tot això sóc conscient que aquí no hi vull estar molt de temps més, per molt que em paguin prou bé i em senti a gust amb els companys. Bé un dia d'aquests, més a llarg termini que a curt, els hi diré adéu.
PD: Això ho he escrit en un dia en què no m'he sentit a disgust a la feina. Per exemple, ara, per acabar de matar l'estona, hem estat montant una carpa a la terrasseta. És que ja s'acosta l'estiu i podrem treballar des de la terrassa amb el wireless. Que xulo!!!!

dilluns, 18 d’abril del 2005

No parlo d'eleccions...

Anava a tocar el tema de les eleccions d'ahir a Euskadi, però el tema està ja molt sobat per alguns (1, 2) i he decidit que parlaré del succés del dissabte al vespre.

Vam convocar un sopar al pis amb els blanencs de la diàspora barcelonina amb l'excusa de catar vins (ja comencem a tenir gustos un pèl carets...). La qüestió és que el veí de l'entresòl de l'edifici del costat va decidir montar-s'ho amb la novieta de torn. Fins el dissabte no m'havia adonat de la bona visibilitat que tinc des de les finestres de la cuina, de l'habitació i del menjador a la seva habitació.

Tot va començar quan en treure el cap per la finestra per estendre un drap, vaig veure la mossa amb sostenidors blancs jugant per sobre del veí. A tots ens va picar la curiositat i vam xafardejar una estona. La qüestió és que la noia semblava que no volia anar més enllà dels jocs, les rialles i les carícies (fins a 3 cops va evitar que li baixés els pantalons i 2 cops més es va tornar a posar els sostenidors després que el veloç veí els hi prengués en una clara mostra d'habilitat). En canvi, el veí, bé, diríem que tindria un bon mal d'ous...
Vam riure una bona estona observant impunement les fetes i desfetes de la parelleta fins que van decidir treure una tarrina de gelat king-size i van començar a menjar-lo a mitges. En aquest punt vam decidir que el tema ja no aniria a més i que el desventurat veí es quedaria amb les ganes, sobretot després de veure un parell de gestos amb mala llet per part d'ella traient-se de sobre les sobones mans del veí. Per això vam decidir començar a fer el sopar. De primer vam fer unes torrades amb escalivada i anxoves, torradetes cruixents amb foie, tacs de formatge de cabra, olivetes, fuet, més torrades untades amb formatge filadèlfia i salmó per sobre... Mmmm. Doncs quan estàvem acabant de preparar els primers vam tornar a veure si hi havia novetats i, sí, s'estaven acabant el gelat i tornaven a estar enjogassats (el poder afrodisíac del menjar????).
La cosa semblava que no anava a més fins que ell es va treure el "mànec" i ella va començar a sacsejar-lo amunt i avall. Ja podrien haver baixat la persiana, els molt desvergonyits!!!! No va estar-hi gaire estona i va tornar a menjar gelat (el poc que en quedava). Llavors ja no només érem els nois els xafarders, sinó que les noies també van augmentar la seva curiositat. Perquè després ens diguin a nosaltres sortits... Quines penques!!!!
De segon vam fer llibrets en la seva variant "balear" (llom arrebossat amb formatge maonès i sobrassada a l'interior). La veritat és que van sortir boníssims!!!
Abans de posar-nos a acabar de cuinar vam fer la darrera sessió de voyeurisme amb el següent resultat: ella tornava a estar sobre d'ell. Petons amunt i petons avall, fins que ella li torna a fotre la mà al paquet i li torna a sacsejar el membre. Ho feia amb més pena que glòria. Gairebé semblava com si ho fés per obligació. Va ser bastant lamentable. Ell estava estirat mirant-s'ho sense cap mostra de plaer i ella seguia i seguia com qui està fent allioli. I la cosa es va acabar sense acabar-se. De cop i volta. Au, fins aquí he arribat suposem que va pensar ella. I ell va amagar-la, va posar-se les sabates, ella es va posar la samarreta i van marxar tan (in)feliços.
Per cert, el maridatge dels entrants va anar a càrrec d'un Albarinyo i d'un blanc de bóta (per què en diuen barrica?). Els llibrets van anar acompanyats d'un Terres Negres de l'Empordà (2000?) i un Marqués de Murrieta del 99. Tots dos boníssims. Ah i la tarta de formatge amb confitura de maduixes i maduixetes del bosc va ser espectaculars.

divendres, 15 d’abril del 2005

Una petita reflexió sobre literatura, cultura i llengua catalana

La cultura catalana serà la convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt l’any 2007. Això han anunciat ben cofois els (ir)responsables del que queda de l’Institut Ramon Llull. A partir d’aquí, tothom hi ha dit la seva. De seguida han sorgit veus, entre elles les de l’editor Isidor Cònsul o la de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana que han demanat que tan sols representin la cultura catalana els escriptors que escriuen en català. Però la resposta dels qui manen sembla que serà la mateixa de quan van enviar una representació catalana a la Fira de Guadalajara: “PUES VA A SER QUE NO”.

Cada dia estic més convençut que els catalans som més burros que la resta d’humans... Però anem a pams:

1- L’any 2005 el convidat a la Fira de Frankfurt serà Corea, ni cultura coreana, ni literatura coreana ni òsties, KOREA! Sabeu en quin idioma escriuen els escriptors coreans???? Els invitats a la Feria del Libro de Guadalajara els darrers anys han estat els següents: Colombia, Nuevo México (EEUU), Venezuela, Canadà, Argentina, Puerto Rico, Chile, España, Brasil, Cuba, Quebec, LA CULTURA CATALANA (2004) i Perú..
2- Nosaltres, com que som més xulos que ningú, no diem que els convidats d’honor a Frankfurt seran els Països Catalans, no. Com que som molt xulos diem que la convidada d’honor serà la cultura catalana. I, esclar, la cultura catalana, i dins ella la literatura, es fa, des del prisma dels qui manen, en català… i en castellà.(¿¡!!!!!?). Si cada cultura va relacionada a un territori concret, perquè no diem el nom del territori???
3- I si no fós així, és a dir, que el nom de la cultura no vingués donat per un territori sinó per la llengua usada per l’escriptor, ens trobem amb el següent cas: Suposem que la convidada a Frankfurt fós la cultura castellana: els ciutadans de Catalunya que escriuen en castellà són escriptors castellans. En Kafka és considerat per tothom un escriptor alemany, encara que ell era txec. Els escriptors catalans que escriuen en castellà representen dues cultures??? Quins privilegis, no trobeu???
4- He llegit bastant a l’Eduardo Mendoza i en Vázquez Montalbán (per cert, a l'institut dins de l’assignatura de llengua i literatura castellana). Ells són catalans (si ells s’hi consideren), com en Javier Cercas, però no fan literatura catalana. Igual que si jo fos escriptor i me n’anés a viure a Cáceres i escrivís en català, per res del món considerarien la meva obra com a part de la literatura castellana.
5- Finalment, també es comenta que la representació de la cultura catalana serà de músics, cineastes, escultors, arquitectes i algun escriptor. És molt trist que en una fira del LLIBRE s’hagi de dur gent tan diversa. Posats a fer, jo els recomano que hi portin algun futbolista com en Puyol. Segur que també ha llegit algun cop algun llibre…

Bé, com que el tema es pot allargar bastant, aquí i aquí us poso uns enllaços molt interessants a articles de gent més clarivident que jo en aquest tema (i en molts més).
Bon cap de setmana!

dijous, 14 d’abril del 2005

Post a la carta

He rebut un suggeriment de post: que escrigui sobre la dificultat d’intentar concertar una cita amb un grup de gent exclusivament via e-mail. Diria que el suggeriment era mig en conya, però com que avui estic bastant putifeiner i he perdut la inspiració (si és que mai n’he tingut), us explicaré quatre coses que segur que us avorriran sobre aquest tema.

Primer, sempre s’ha de tenir en compte que en qualsevol grup d’amics, companys de classe, de feina, d’equip de bàsquet, del que sigui… hi ha un despistat que mai s’assabenta de res (alguns en diuen “el último mono”, cosa que, incult de mi, no sé d’on ve i que només he trobat definida aquí). Doncs amb l’entrada de les noves tecnologies, i en especial d’Internet, el paper d’aquests darrers micos s’ha accentuat perquè una colla de garrepes hem decidit mantenir contactes amb la resta del món a través d’Internet, evitant, en la mesura del possible, la factura de telèfon (fix o mòbil) que més d’un ensurt ens ha donat. I els darrers micos ara tot just comencen a descobrir que no cal escriure una carta (de les de veritat: amb sobre i segell) per escriure alguna cosa a algun conegut (sempre hi ha els nostàlgics que encara mantenen el negoci de CorreOs).

Bé, m’estic embolicant i això que només volia dir que és pràcticament impossible organitzar una quedada via e-mail exclusivament en grups de més de 5 persones (per dir un número…) Després de viure diversos intents d’e-quedades, he arribat a les següents conclusions:

1- És necessari que tots els assistents mirin el correu-e un mínim d’entre 2 i 3 cops al dia.
2- En cas que el punt 1 es compleixi, no us penseu que està tot fet, ja que a partir d’aquí és quan comencen a interrelacionar-se els rols de cada membre del grup, i pot passar això:
-Tothom té més o menys ganes de quedar per, per exemple sopar un dia de la setmana que ve (si no fos així no aniríem pas bé…). Cadascú va dient quin dia no li va bé i, al cap de quatre o cinc rondes de mails i amb un dia en què tothom pot, apareix el darrer mico i diu que no li va bé i que ja s’apuntarà a la següent. Cap problema: s’és cruel i se li diu que d’acord, que pel proper cop ja l’avisaran…
-Un cop tenim el dia, toca fixar l’hora: no massa tard perquè l’endemà s’ha de matinar ni massa d’hora perquè n’hi ha que curren fins tard.
-Ja sabem que quedem dimecres a dos quarts de deu. Tots ben feliços fins que algú diu: i on quedem???? Aquí comença la disputa: pel Centre, l’Eixample, Gràcia, o el pitjor que pot passar: on volgueu. COM QUE “ON VULGUEU”???? Duem 5 mails per persona i ara se’ns en refot on anar a sopar ??? Aquest moment és crític, ja que si no sorgeix algú que faci una proposta trencant el gel, la quedada pot quedar ajornada…
-En cas d’aparèixer una proposta, sempre, sempre, SEMPRE!!! hi ha algú a qui no li fa el pes, però en alguns casos calla en benefici del bé comú, i en d’altres: Ai, no, a mi no m’agrada el menjar “xino” o "això queda molt lluny de casa"… Collons, ja ho podries haver dit abans, no?????
3- En conclusió, i passant bastant de tot el que he comentat fins ara:
-La nostra capacitat de perdre el temps en hores de treball es veu augmentada gràcies a aquesta nova modalitat d’interacció (gairebé tant com escrivint en el blog).
-Com es nota que no estic en un pic de feina, eh???

dimecres, 13 d’abril del 2005

Una de condons

Suposo que el títol us haurà cridat l’atenció, sobretot després dels temes tan transcendentals dels darrers escrits… Doncs el tema pot tenir el seu què: Un amic meu (ehem…) em va explicar la següent història, que transcric tal i com me la va fer arribar (per això és en primera persona, malpensats):

L’altre dia vaig anar a comprar condons a la farmàcia. Em dones una caixa de preservatius, sisplau? Ah, que sigui de dotze… Veient que la farmacèutica començava a remenar per sota el taulell de vidre em vaig començar a fixar en les caixes que hi havia: Durex nosequè (3 o 4 caixes diferents), Control nosequè (3 o 4 caixes més, totes diferents) i, la caixa que em va cridar l’atenció: FAMILY 12 preservativos. El primer que vaig pensar va ser: deuen vendre algun condó aquesta gent??? Com es pot posar aquest nom a una caixa de condons???? És com posar-li CARIES a una marca de dentifricis…

Bé, la qüestió és que la farmacèutica, tota bufona ella, després de remenar una bona estona sota el taulell, em va dir: DONCS NO TENIM CAP CAIXA DE 12, SE’NS HAN ACABAT. Jo, pobre de mi, vaig gosar preguntar i aquesta?, tot assenyalant la caixa de FAMILY 12 preservativos (i començant a exprimir el cervell per trobar alguna excusa per dir que no la comprava). Doncs no va fer falta inventar cap excusa perquè em va deixar anar: NO, AQUESTS NO, QUE SÓN DE LA GENERALITAT I ENS OBLIGUEN A VENDRE’LS I ELS HI HEM DE FER BOICOT. Vaig quedar-me flipant. Com que la Generalitat es dedica a vendre caixes de preservatius????? Resposta encara més enigmàtica: DONCS SÍ, PER DAVANT DIUEN UNES COSES, PERÒ PER DARRERA, MIRA…
Doncs posa-me’n una de 6… però exactament, és la Generalitat qui ven els preservatius? SÍ, SÍ I ELS HEM DE BOICOTEJAR.
Anava a fer una altra pregunta, però entre la gent que tenia a darrera amb l’antena posada i la sensació de que ja tenia l’objectiu complert (no comprar-los de la marca Family) vaig decidir pagar i marxar amb la meva caixa de 6 “controls”.

Fins aquí la història en sí. A falta d’anar a una altra farmàcia in situ a xafardejar caixes de condons, he fet una recerca per internet sobre la marca Family aquesta i no he trobat cap web ni res: només una comparació de marques de preservatius fetes per Eroski-Consumer on hi surt (realment existeix!!!!) i un blog d’algú a qui li va passar algo semblant a “lo del meu amic” i afegeix que en la foto de la caixa hi apareix una parella amb NENS(¿?)!!!.

Sé que entre vosaltres hi ha “enteradillos” i gent amb contactes prou directes en farmàcies… Algú em podria dir què té a veure la Generalitat amb la marca Family aquesta? I per què se li fa boicot??? (La resta podeu opinar, també!!!!)

dimarts, 12 d’abril del 2005

Sobre Pinya de Rosa (i reflexió global)

Estic realment indignat. No és una sensació nova, sinó el resultat de molts i molts mesos d'observació. Els Països Catalans estan fets una merda. Viatgis on viatgis tot són grues, camions, noves construccions de pisos, cases, xalets, polígons industrials...
El que m'ha dut a explotar avui és la notícia que surt al Punt Diari: l'únic espai (gairebé) verge que ens queda a Blanes i que es va acordar protegir al Parlament de Catalunya sembla que torna a estar en perill. El fet és que la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques ha proposat permetre la construcció d'una part del paratge per poder salvar la resta (¿?)
Aquest tema però, segur que no només passa a Blanes: a Lloret de Mar encara estan pitjor, ja que no els hi queda pràcticament res a salvar, a Andorra hi vaig anar fa dos caps de setmana i encara estic estabornit de les grues i noves construccions que hi vaig trobar. Passarà de ser el País dels Pirineus a la Metròpoli dels Pirineus... I segur que als vostres pobles la cosa no és gaire millor. D'on surt aquesta necessitat imperiosa de créixer, créixer i créixer???? Amb lo tranquil que es viu en un poble, sense aglomeracions, amb els serveis necessaris, on pots caminar tranquil pel carrer, sense contaminació, en contacte amb la natura...
Si volen aglomeracions, que construeixin dins les ciutats, que no es dediquin a consumir més territori amb noves i absurdes urbanitzacions. I sobretot, que no ens diguin que això permetrà l'accés a l'habitatge del jovent, ja que el que està clar és que en el cas dels maons l'equació + oferta = baix preu no funciona.
Ah, i l'altra gran perversió del tema és que no es pot parar de construir perquè això provocaria un augment de l'atur. Però una cosa és mantenir un ritme de construcció i l'altre és augmentar-lo any rere any. I què passarà quan tot el país estigui construït?? Aquest més del 1o% de la població ocupada que, a Catalunya, es dedica a la construcció anirà a l'atur així per les bones? Tindrem llavors una revolució? Podria ser, ja que no ens quedarà gaire res per conservar...
PROU ESPECULACIÓ!!!!
Au, ja m'he quedat a gust.

dilluns, 11 d’abril del 2005

Dilluns de conciliació de vida laboral i familiar

Després del cap de setmana ja toca pringar un altre cop: a treballar!!!! I arribo a la feina i què em trobo??? 4 de les 6 companyes mirant un àlbum i fent els comentaris: Ohhhh, "camacu"!!!! I que fotogènic... Ohhh!!! I aquí estava menjant una neula. I aquí amb la mama! Ahhh i amb l'àvia i amb el papa...
-Bon dia!
- I aquí era el dia de reis i això... Blablabla
Evidentment que m'hi he afegit per xafardejar a veure què era i, evidentment era EL NEN. Bé, un dels molts nens que ara tenen les companyes i companys de feina.

(a partir d'aquí podria "rajar" de lo sensiblones que són, però no serà el cas, que hi ha moments en què sóc una persona seriosa i tot!).

Realment ha de ser trist que hagis d'esperar a tenir gairebé 40 anys per tenir el fill (la franja d'edat d'aquestes mares va dels 35 als 39...) i que quan el tinguis hagis de tornar a treballar (afortunadament fan mitja jornada) i deixis que cuidi el nen una mainadera. Gairebé 15 anys dins el mercat laboral, esperant tenir una posició més o menys còmoda per poder formar una família i quan has parit, es queda el fill una mainadera, o una àvia... Perquè les dues mares de la feina han parit a finals de l'any passat i ja duen a la feina més de 3 mesos...

En el cas dels pares que tinc al curro la cosa és més patètica encara: tots 3 són pares de fa poc i els fills els veuen al matí i al vespre. Qui cuida el nen???? Doncs en aquest cas com que ells són jefes, són les mares qui es poden permetre ser la "mujer de" i tirar-se un any cuidant el nen.

Ja ho sabeu noies, mentre no canviï la llei: busqueu-vos un bon partit per tenir fills si no voleu renunciar a cuidar-los o envieu la feina a la merda (quan més aviat millor), o, la millor opció (apart de que us toqui la loteria): SECTOR PÚBLIC, o no?

divendres, 8 d’abril del 2005

De bodes, casaments i "bodorrios"

Ahir vaig assistir a una quedada de Ciències del Treball. Tal i com acostuma a ser habitual, eren 4 ties contra mi. I, tot i que em va costar lo seu, crec que vaig sobreviure a la guerra de sexes que veladament es va plantejar (hauré de mirar si tinc seqüeles).

Sempre m’ho passo molt bé en aquestes quedades perquè són molt bona gent (quin “peloteo”…) i veient-nos un cop cada 3 mesos veiem cap a on evolucionen les nostres vides, com ens va la feina, ens expliquem 4 anècdotes, arreglem una mica el món, ens diem en quins merders ens hem fotut…

Doncs la quedada d’ahir va ser diferent, va ser una trobada MONOTEMÀTICA: totes excepte l’A.F. estan casades o en procés de casar-se i, esclar, els subtemes van ser: ja tens el vestit? Com és? On l’has comprat? Quants convidats sereu? La música, les fotos, el viatge postcasament, etc. Us ho podeu imaginar : ahir vaig sentir paraules que tot i que coneixia, van resultar totalment sorprenents per les meves orelles : tul, coll de « pico », vel, cua, rosa clarà, pronovias, curs prematrimonial… I en canvi, no vaig sentir les altres paraules que jo esperava sentir fins que no vaig preguntar al respecte: festa de comiat de solters, paintball, Eïvissa… i fins aquí. Ni tema de Boys, ni Girls ni farres, ni res de semblant…

El tema de fons que va rodejar el sopar (per cert, va ser al Via Fora de la Riera de Sant Miquel, lloc que recomano), va ser els canvis que ens estan a punt de succeir, ja que passem a ser adults de veritat, alguns ja hipotecats, amb una feina més o menys segura, amb la vida bastant establerta a Barcelona (als que no som pixapins això no ens mola gaire, almenys a mi…) Amb perspectives de seguir un estil de vida ja predeterminat i amb poques possibilitats de variació: hipoteca, casament, feina, feina, feina, feina, feina i poc temps lliure, ah i fills…. Bé, aquest estrés de vida que ens està a punt de caure a sobre a mi no em convenç gens, almenys a hores d’ara, és a dir amb menys de 28 anys (per mi és l'edat clau). Sé que tard o d’hora hauré d’entrar en la roda i que ja no en sortiré, però em fa molta por pensar que ja hi he entrat, com aquell qui diu, gairebé sense adonar-me’n. És per això que em sorgeix la idea de fer un any sabàtic o any de trencament per tal d’entrar a la roda més endavant, amb més forces, i, sobretot, fer-ho de forma conscient.

I després hi ha el tema de si treballar al sector públic o al sector privat. Però això ja serà tema per un altre post…

dijous, 7 d’abril del 2005

Més sobre el Papa (que pesadet...)

Cal que tothom ensaboni la memòria del Papa tal i com s'està fent fins ara? Cal que com a bons xaiets gairebé tots els periodistes diguin que el Papa era bo (entre altres coses) perquè es va oposar a les dues guerres d'Iraq????? Però és que es pensen que som curts???? Posats a dir obvietats, també podrien dir que era bo perquè mai es va tirar cap escolanet... (és estrany que no ho hagin destacat vistos els precedents amb alguns cardenals...)
Si el Papa és el principal representant de l'Església Catòlica al planeta Terra i ha de ser el mirall en el qual tots els catòlics ens hauríem d'emmirallar, fer el bé és una cosa que se li suposa, no una cosa que s'ha de destacar. I en el cas de l'oposició (de boqueta) a la guerra, hi ha un manament que ho diu clar: NO MATARÀS.
I no vull entrar (per ara) en temes com l'ús del preservatiu...

dimecres, 6 d’abril del 2005

Que ressusciti, que ressusciti, que ressusciti!!!!!

Estem definitivament en l'era dels SMS. A continuació us en reprodueixo un que m'ha arribat via e-mail.

Concentració a la Catedral a partir de les 12h d’aquesta nit per exigir a Déu que ressusciti el Papa i poder veure alguna cosa per la tele. Passa-ho!!

El trobo impressionant!!! diu (o més aviat, insinua) tantes coses en tan poques paraules...

El cap de l'Estat del Vaticà ha mort

Tot i que he estat aïllat pel país dels Pirineus quan ha mort el Cap de l'Església Catòlica (a la que pertanyo), he acabat fastiguejat del bombo que s'està donant a aquesta notícia. N'estic fart!!!! Que posin un altre Papa i que parin d'emprenyar! (us imagineu que posessin una Mama???? Ui, quines coses de pensar!!!!! Aniré a l'infern!!!!!)

Bé, ja sé que això d'afusellar un parell d'articles així com així no és molt meritori, però el temps del que disposo s'imposa...

Aquí va un article d'en Miquel Payeras (personatge a vegades interessant i a voltes flipat) al Diari de Balears de dimecres 6 d'abril :
El president vaticà mort
Val que quan algú se mor potser no queda gaire elegant parlar-ne críticament. Però quan aquest algú és un polític, és perfectament pertinent fer-ho. I el cap de l'Estat vaticà recentment traspassat era un polític. Que llavors fos considerat el cap del sentiment religiós -que és quelcom que pertany a l'estricte àmbit individual i íntim, com l'orientació sexual i la ideologia política i, per tant, ningú no n'ha de fer res amb el que pensi o faci en això cadascú- que té alguna gent, no ha de fer perdre de vista el seu caràcter polític. De tota manera i a banda de considerar la religió, com ho és, com quelcom de reduït a l'univers particular i íntim, el cert és que el polonès també elevà a la categoria d'espectacle mediàtic la manipulació de les més estrafolàries supersticions com a instrument polític de finalitat ideològica ultra. Fins a tal punt fou així que si qualsevol altra persona hagués manifestat en públic coses iguals, la immensa majoria dels seus conciutadans la tendrien per, diguem-ne, molt pintoresca. Però ell no era una persona qualsevol. Era un cap d'Estat. Pensem que a Europa sovint se ridiculitza el president nord-americà per les seves creences religioses aplicades a la política que fa. Comparat amb el cap vaticà desaparegut, Bush és un prodigi de racionalisme polític. Basta recordar que el president vaticà estava convençut -o això ho deia en públic- que uns nins portuguesos, pobres i ignorants -i això no és part de la naturalesa de ningú, però sí adient circumstància per caure en mans de supersticions absurdes-, havien vist un ens ectoplàsmic que els augurava no se sap gaire bé què per al futur de la humanitat. Doncs bé, el cap vaticà feia d'això com una mena de bandera misteriosa de la seva presidència, fins i tot anà a Portugal a parlar en total secret amb l'anciana que quedava viva de les tres criatures aquelles; en secret però alhora amb un enorme desplegament propagandístic per així fer més gran l'espectacle. No és una anècdota, sinó una mostra de l'ús de l'obscurantisme més políticament retrògrad.
Llavors, aquest home que seguia tals supersticions pretenia tenir una influència decisiva en la política mundial. Quasi res: els seus seguidors el tenen per protagonista de la «desaparició» del comunisme. El desbarat és suprem. Diuen que tengué influència en la caiguda del Mur de Berlín o en el col·lapse econòmic de l'URSS, però mai no n'aporten ni una sola prova, ni tan sols indicis. Pura opinió, o fe. Però és que, a més, mal pogué acabar amb el comunisme quan un sol altre Estat comunista, que es manté d'allò més de viu, la Xina, té més habitants que activistes vaticanistes hi ha en el món. Per altre costat, el personatge es vantava de ser el far ideològic per a milions de persones, i com a tal els aconsellava no usar el més efectiu sistema de protecció contra una malaltia que si se contreu suposa la mort segura per als més pobres: bon far, sens dubte, però cap al no-res per a milions d'ingenus. En realitat, mai no fou ni cap estendard de la llibertat (potser sí de l'anticomunisme visceral d'ultradreta), ni tampoc del benestar general (basta observar els privilegis econòmics de la delegació espanyola, als quals s'aferra declarant «jihads» contra el PSOE). Sí que, en canvi, aportà una decidida política en contra del principal interès (la vida) de molta gent ingènua, a base de supersticions absurdes. No hi ha dubte, emperò, que sí que sabé usar l'espectacle mediàtic que l'ha acompanyat durant la seva presidència, i sobretot en el moment de la mort. De fet, la política de propaganda continua. Basta comprovar qualque informació donada per alguna premsa de Palma sobre la reacció popular a la seva mort. Poc manco com si gernacions incomptables s'haguessin llançat al carrer per plorar en públic. Pensa-t'ho. Dissabte a vespre, a les onze, a l'esplanada de la Seu hi havia més periodistes que fidels. Ni tan sols el cap del vaticanisme a Mallorca no considerà adient obrir les portes de la Seu perquè, és clar, per la poca gent que preveia no ho pagava. El que queda d'aquesta presidència vaticana és la política marcada per la virtualitat i per la propaganda que ha embolicat, a mode de maquillatge dissimulador, la ideologia ultraconservadora que ha perseguit com a permanent objectiu polític impedir el progrés. Anhel que, per altra banda, ha fracassat, gràcies als déus.
Miquel Payeras. Periodista.

Per altra banda, us afegeixo també el comentari d'en Partal a Vilaweb (per mi s'ha quedat curt en la crítica, però bé...)

Dol amb mesura06/04/2005
Ahir al vespre explicàvem en aquesta notícia que els blocs comencen a omplir-se de veus discrepants sobre el tractament que els mitjans fan (fem?) de la mort del papa Joan Pau II. És evident que, just després de la mort, la notícia havia de rebre un tractament excepcional. Però qui sap si no s’allarga massa i no es tracta el papa poc críticament... Ahir al vespre, quan escrivia aquest mail, la majoria dels mitjans, digitals o no, encara obrien la portada amb la mort del papa. Potser és una mica excessiu, tot plegat. Crec que ja comença a notar-se que hi ha un gruix notable de gent que creu que se’n fa un gra massa. A VilaWeb, voluntàriament, hem mirat de dosificar la cosa, tret de dissabte i diumenge, quan en vam fer el tema principal sense discussió. Dilluns a última hora del vespre vaig rebre un SMS poc respectuós amb el papa, que indicava una certa irritació envers les televisions i que acabava amb el clàssic 'passa-ho'. Però ahir una colla de gent me'l va comentar i me’n van arribar unes quantes còpies més. Als blocs, als de MÉSVilaWeb i als altres, també vàrem començar a trobar crítiques i queixes i, per això, vàrem fer-ne notícia. I tinc la impressió que, a mesura que passen els dies, si continuem així, una certa irritació pel tractament dels fets que observe en alguns sectors anirà en augment. Hem de pensar que manca ben bé un mes abans que no s'acabe tot el complicat procés que ha de portar a la proclamació d'un nou papa... L'acriticisme amb què es tracta, en general, la figura de Karol Wojtiła crec que és un altre dels motius que complica la recepció del missatge. La meua opinió sobre Joan Pau II, ja la vaig exposar fa uns quants dies, de la forma més moderada que vaig saber. Crec, per dir-ho ràpid, que ha estat un personatge central d’aquestes darreres dècades, molt contradictori. Amb grans punts a favor, però també amb ombres i errors. No vivim en una cultura que tinga gaire facilitat per a criticar els morts. Però presentar d'una manera tan constant i compacta les mostres d'afecte sense compensar-les amb opinions diverses no crec que siga una bona recepta per a ningú. I és evident que les mostres d'afecte són multitudinàries com feia dècades que no es veia, cosa que no negue, de cap manera. Parle, senzillament, de la mesura en el dol.
Vicent Partal . Vilaweb

Per cert, que algú m'ensenyi com posar vincles entre paraules i adreces web i així no us afusellaré impunement amb aquests totxos... (qui s'anima????)