Post a la carta

He rebut un suggeriment de post: que escrigui sobre la dificultat d’intentar concertar una cita amb un grup de gent exclusivament via e-mail. Diria que el suggeriment era mig en conya, però com que avui estic bastant putifeiner i he perdut la inspiració (si és que mai n’he tingut), us explicaré quatre coses que segur que us avorriran sobre aquest tema.

Primer, sempre s’ha de tenir en compte que en qualsevol grup d’amics, companys de classe, de feina, d’equip de bàsquet, del que sigui… hi ha un despistat que mai s’assabenta de res (alguns en diuen “el último mono”, cosa que, incult de mi, no sé d’on ve i que només he trobat definida aquí). Doncs amb l’entrada de les noves tecnologies, i en especial d’Internet, el paper d’aquests darrers micos s’ha accentuat perquè una colla de garrepes hem decidit mantenir contactes amb la resta del món a través d’Internet, evitant, en la mesura del possible, la factura de telèfon (fix o mòbil) que més d’un ensurt ens ha donat. I els darrers micos ara tot just comencen a descobrir que no cal escriure una carta (de les de veritat: amb sobre i segell) per escriure alguna cosa a algun conegut (sempre hi ha els nostàlgics que encara mantenen el negoci de CorreOs).

Bé, m’estic embolicant i això que només volia dir que és pràcticament impossible organitzar una quedada via e-mail exclusivament en grups de més de 5 persones (per dir un número…) Després de viure diversos intents d’e-quedades, he arribat a les següents conclusions:

1- És necessari que tots els assistents mirin el correu-e un mínim d’entre 2 i 3 cops al dia.
2- En cas que el punt 1 es compleixi, no us penseu que està tot fet, ja que a partir d’aquí és quan comencen a interrelacionar-se els rols de cada membre del grup, i pot passar això:

-Tothom té més o menys ganes de quedar per, per exemple sopar un dia de la setmana que ve (si no fos així no aniríem pas bé…). Cadascú va dient quin dia no li va bé i, al cap de quatre o cinc rondes de mails i amb un dia en què tothom pot, apareix el darrer mico i diu que no li va bé i que ja s’apuntarà a la següent. Cap problema: s’és cruel i se li diu que d’acord, que pel proper cop ja l’avisaran…
-Un cop tenim el dia, toca fixar l’hora: no massa tard perquè l’endemà s’ha de matinar ni massa d’hora perquè n’hi ha que curren fins tard.
-Ja sabem que quedem dimecres a dos quarts de deu. Tots ben feliços fins que algú diu: i on quedem???? Aquí comença la disputa: pel Centre, l’Eixample, Gràcia, o el pitjor que pot passar: on volgueu. COM QUE “ON VULGUEU”???? Duem 5 mails per persona i ara se’ns en refot on anar a sopar ??? Aquest moment és crític, ja que si no sorgeix algú que faci una proposta trencant el gel, la quedada pot quedar ajornada…
-En cas d’aparèixer una proposta, sempre, sempre, SEMPRE!!! hi ha algú a qui no li fa el pes, però en alguns casos calla en benefici del bé comú, i en d’altres: Ai, no, a mi no m’agrada el menjar “xino” o "això queda molt lluny de casa"… Collons, ja ho podries haver dit abans, no?????
3- En conclusió, i passant bastant de tot el que he comentat fins ara:
-La nostra capacitat de perdre el temps en hores de treball es veu augmentada gràcies a aquesta nova modalitat d’interacció (gairebé tant com escrivint en el blog).

-Com es nota que no estic en un pic de feina, eh???