El cap de l'Estat del Vaticà ha mort

Tot i que he estat aïllat pel país dels Pirineus quan ha mort el Cap de l'Església Catòlica (a la que pertanyo), he acabat fastiguejat del bombo que s'està donant a aquesta notícia. N'estic fart!!!! Que posin un altre Papa i que parin d'emprenyar! (us imagineu que posessin una Mama???? Ui, quines coses de pensar!!!!! Aniré a l'infern!!!!!)

Bé, ja sé que això d'afusellar un parell d'articles així com així no és molt meritori, però el temps del que disposo s'imposa...

Aquí va un article d'en Miquel Payeras (personatge a vegades interessant i a voltes flipat) al Diari de Balears de dimecres 6 d'abril :
El president vaticà mort
Val que quan algú se mor potser no queda gaire elegant parlar-ne críticament. Però quan aquest algú és un polític, és perfectament pertinent fer-ho. I el cap de l'Estat vaticà recentment traspassat era un polític. Que llavors fos considerat el cap del sentiment religiós -que és quelcom que pertany a l'estricte àmbit individual i íntim, com l'orientació sexual i la ideologia política i, per tant, ningú no n'ha de fer res amb el que pensi o faci en això cadascú- que té alguna gent, no ha de fer perdre de vista el seu caràcter polític. De tota manera i a banda de considerar la religió, com ho és, com quelcom de reduït a l'univers particular i íntim, el cert és que el polonès també elevà a la categoria d'espectacle mediàtic la manipulació de les més estrafolàries supersticions com a instrument polític de finalitat ideològica ultra. Fins a tal punt fou així que si qualsevol altra persona hagués manifestat en públic coses iguals, la immensa majoria dels seus conciutadans la tendrien per, diguem-ne, molt pintoresca. Però ell no era una persona qualsevol. Era un cap d'Estat. Pensem que a Europa sovint se ridiculitza el president nord-americà per les seves creences religioses aplicades a la política que fa. Comparat amb el cap vaticà desaparegut, Bush és un prodigi de racionalisme polític. Basta recordar que el president vaticà estava convençut -o això ho deia en públic- que uns nins portuguesos, pobres i ignorants -i això no és part de la naturalesa de ningú, però sí adient circumstància per caure en mans de supersticions absurdes-, havien vist un ens ectoplàsmic que els augurava no se sap gaire bé què per al futur de la humanitat. Doncs bé, el cap vaticà feia d'això com una mena de bandera misteriosa de la seva presidència, fins i tot anà a Portugal a parlar en total secret amb l'anciana que quedava viva de les tres criatures aquelles; en secret però alhora amb un enorme desplegament propagandístic per així fer més gran l'espectacle. No és una anècdota, sinó una mostra de l'ús de l'obscurantisme més políticament retrògrad.
Llavors, aquest home que seguia tals supersticions pretenia tenir una influència decisiva en la política mundial. Quasi res: els seus seguidors el tenen per protagonista de la «desaparició» del comunisme. El desbarat és suprem. Diuen que tengué influència en la caiguda del Mur de Berlín o en el col·lapse econòmic de l'URSS, però mai no n'aporten ni una sola prova, ni tan sols indicis. Pura opinió, o fe. Però és que, a més, mal pogué acabar amb el comunisme quan un sol altre Estat comunista, que es manté d'allò més de viu, la Xina, té més habitants que activistes vaticanistes hi ha en el món. Per altre costat, el personatge es vantava de ser el far ideològic per a milions de persones, i com a tal els aconsellava no usar el més efectiu sistema de protecció contra una malaltia que si se contreu suposa la mort segura per als més pobres: bon far, sens dubte, però cap al no-res per a milions d'ingenus. En realitat, mai no fou ni cap estendard de la llibertat (potser sí de l'anticomunisme visceral d'ultradreta), ni tampoc del benestar general (basta observar els privilegis econòmics de la delegació espanyola, als quals s'aferra declarant «jihads» contra el PSOE). Sí que, en canvi, aportà una decidida política en contra del principal interès (la vida) de molta gent ingènua, a base de supersticions absurdes. No hi ha dubte, emperò, que sí que sabé usar l'espectacle mediàtic que l'ha acompanyat durant la seva presidència, i sobretot en el moment de la mort. De fet, la política de propaganda continua. Basta comprovar qualque informació donada per alguna premsa de Palma sobre la reacció popular a la seva mort. Poc manco com si gernacions incomptables s'haguessin llançat al carrer per plorar en públic. Pensa-t'ho. Dissabte a vespre, a les onze, a l'esplanada de la Seu hi havia més periodistes que fidels. Ni tan sols el cap del vaticanisme a Mallorca no considerà adient obrir les portes de la Seu perquè, és clar, per la poca gent que preveia no ho pagava. El que queda d'aquesta presidència vaticana és la política marcada per la virtualitat i per la propaganda que ha embolicat, a mode de maquillatge dissimulador, la ideologia ultraconservadora que ha perseguit com a permanent objectiu polític impedir el progrés. Anhel que, per altra banda, ha fracassat, gràcies als déus.
Miquel Payeras. Periodista.

Per altra banda, us afegeixo també el comentari d'en Partal a Vilaweb (per mi s'ha quedat curt en la crítica, però bé...)

Dol amb mesura06/04/2005
Ahir al vespre explicàvem en aquesta notícia que els blocs comencen a omplir-se de veus discrepants sobre el tractament que els mitjans fan (fem?) de la mort del papa Joan Pau II. És evident que, just després de la mort, la notícia havia de rebre un tractament excepcional. Però qui sap si no s’allarga massa i no es tracta el papa poc críticament... Ahir al vespre, quan escrivia aquest mail, la majoria dels mitjans, digitals o no, encara obrien la portada amb la mort del papa. Potser és una mica excessiu, tot plegat. Crec que ja comença a notar-se que hi ha un gruix notable de gent que creu que se’n fa un gra massa. A VilaWeb, voluntàriament, hem mirat de dosificar la cosa, tret de dissabte i diumenge, quan en vam fer el tema principal sense discussió. Dilluns a última hora del vespre vaig rebre un SMS poc respectuós amb el papa, que indicava una certa irritació envers les televisions i que acabava amb el clàssic 'passa-ho'. Però ahir una colla de gent me'l va comentar i me’n van arribar unes quantes còpies més. Als blocs, als de MÉSVilaWeb i als altres, també vàrem començar a trobar crítiques i queixes i, per això, vàrem fer-ne notícia. I tinc la impressió que, a mesura que passen els dies, si continuem així, una certa irritació pel tractament dels fets que observe en alguns sectors anirà en augment. Hem de pensar que manca ben bé un mes abans que no s'acabe tot el complicat procés que ha de portar a la proclamació d'un nou papa... L'acriticisme amb què es tracta, en general, la figura de Karol Wojtiła crec que és un altre dels motius que complica la recepció del missatge. La meua opinió sobre Joan Pau II, ja la vaig exposar fa uns quants dies, de la forma més moderada que vaig saber. Crec, per dir-ho ràpid, que ha estat un personatge central d’aquestes darreres dècades, molt contradictori. Amb grans punts a favor, però també amb ombres i errors. No vivim en una cultura que tinga gaire facilitat per a criticar els morts. Però presentar d'una manera tan constant i compacta les mostres d'afecte sense compensar-les amb opinions diverses no crec que siga una bona recepta per a ningú. I és evident que les mostres d'afecte són multitudinàries com feia dècades que no es veia, cosa que no negue, de cap manera. Parle, senzillament, de la mesura en el dol.
Vicent Partal . Vilaweb

Per cert, que algú m'ensenyi com posar vincles entre paraules i adreces web i així no us afusellaré impunement amb aquests totxos... (qui s'anima????)