dimarts, 31 de maig del 2005

L'Estatut

Després de mesos i mesos de pantomimes, sembla que la ponència on hi ha tots els partits polítics aviat consensuarà un projecte de nou Estatut. Després, aquest projecte d’Estatut es tramitarà en comissió parlamentària i es votarà al Ple del Parlament on necessitarà una majoria de dos terços. És a dir, seran necessaris, com a mínim els vots de CiU i del PSC-Ciutadans pel Càrrec. Faltarà que s’entenguin, encara que, després de tots els merders que han organitzat en els darrers anys sobre aquest tema, més els val que hi hagi acord…
Si s’aprova la proposta a Catalunya, aquesta anirà a les Cortes Generales espanyoles on s’haurà d’aprovar per llei orgànica, és a dir, majoria absoluta del Congreso de los Diputados. Això vol dir que sumant el PSOE més totes les forces nacionalistes no-espanyoles que hi ha allà, n’hi ha prou per tal que l’Estatut de Catalunya s’aprovi. El PSOE, que de babaus no en tenen ni un pèl, ja procuraran que la proposta que es voti a Madrid sigui assumible per ells. Així en ZP podrà complir la promesa electoral que va fer a Catalunya (ara deu pensar que en mal moment va obrir la boca…)
Com s’ho farà el PSOE? Doncs fent que la proposta que surti de Catalunya sigui el més descafeïnada possible. Això als folclòrics nacionalistes de CiU ja els aniria bé, però com que són oposició miraran d’evitar-ho, al contrari que els cridaners pseudoindependentistes d’ERC, a qui aquest Estatut no convindrà, però com que són al Govern l’hauran d’acatar (tot sigui per la poltrona!). En conclusió, la reunió d’ahir entre ERC i CiU era la penúltima oportunitat per salvar l’Estatut i el futur del país pels propers 25 anys… i sembla que res de res...


I la resta què hi podem dir? Doncs després de l’aprovació per part del Congreso de los Diputados, els ciutadans estarem cridats a votar un referèndum o consulta popular sobre si volem Estatut o no.

Si me l’aigualeixen, els diré que NO, perquè, si s’equivoquen… que tornin a començar!

dilluns, 30 de maig del 2005

Nooooo....

"Els francesos tenen algunes coses bones, encara que hagin dit que no a la Constitució". Aquesta és una frase, o una de molt similar, que aquest matí ha dit en Joan Barril a COM Ràdio. O sigui que votar "no" en el referèndum d'ahir és una cosa negativa... Ah, molt bé! En tot cas, aquesta frase la podria haver dit qualsevol dels comunicadors del nostre país i de l'Estat, tant els de dretes com els d'esquerres.
Bé, ahir els francesos van decidir que el Tractat que estableix una "Constitució" (ja m'explicareu si això és ben bé una constitució...) per Europa no els interessava i, per tant, hi van votar en contra. I tot després d'una campanya llarguíssima i on s'ha discutit pels pros i contres de forma extensa, no com aquí. No vull entrar en si es tracta d'un Tractat positiu o negatiu pels nostres interessos, ja que cadascú pot tenir una visió diferent.
Tan sols volia fer notar la sensació de catàstrofe i la reacció antifrancesa que en molts àmbits ha sorgit arran dels resultats d'ahir. Digueu el que vulgueu, però almenys els francesos tenen una cultura política democràtica de la que nosaltres estem a anys llum. Ha votat prop d'un 70% del cens (a Catalunya prop d'un 35%). Allà els partits han tingut pluralitat interna. Aquí tots els partits van ser monolítics. O sí o no. I a sobre encara volem donar lliçons d'europeïsme...
En definitiva que aquí tots anem com ovelles al dictat que els quatre líders de torn ens diuen, mentre a Europa aquest sí abrumador que els nostres guies espirituals ens van vendre no serà tal. Mireu aquest bon anàlisi de l'Al Turtusi al respecte.
En conclusió, "À la merde"!!!
PS: Acabant d'escriure el post em trobo amb la primera veu discordant amb aquesta uniformitat de pensament que us deia. És interessant de llegir...

divendres, 27 de maig del 2005

Lamalou-les-Bains

Amb tants de temes que he estat tocant fins ara, no he tingut temps d’explicar algunes anècdotes del cap de setmana passat quan vam anar a França amb uns amics. Em centraré sobretot en un fet. Vam estar per la zona del Parc Natural de l’Alt Llenguadoc, és a dir, al nord de Carcassona, Narbonne i a l’oest de Beziers. Vam voltar per tots els poblets d’allà, sense trepitjar ciutats, gaudint de la seva bellesa, del verd de les muntanyes, dels contrastos de vegetació, de les vinyes… Va estar molt bé. Recomano que aneu fora de temporada a un poblet que es diu Minerve, on es respira tranquilitat al costat del riu… I també recomano Olargues, un poble molt ben fet amb un dels millors forns de pa-pastisseria de la zona. Especialment bo és el pa de panses…

Tot el que vèiem era molt bonic (semblàvem pixapins sense dir el típic “camacu”). Fins i tot el poble termal on vam dormir la nit de divendres a dissabte. Es deia (diu) Lamalou les Bains. La broma era fàcil: “La mà a l’ou”… Però com que tots els altres eren mallorquins, “Sa mà a s’ou” perdia una mica la gràcia… Bé, tornant al tema, a la guia posava que era una antiga ciutat termal on reis i personatges famosos de 200 i 300 anys enrera anaven a recuperar-se dels seus mals d’ossos. Vam escollir un hotelet molt xulo i barat i vam anar-hi. Un cop ja teníem les claus de l’habitació vam començar a fixar-nos en el personal que pasturava per allà. Un senyor molt vell amb un bastó ens mirava amb una cara de fàstic increïble. Un altre home avançava cap a nosaltres arrossegant una cama. Una dona en cadira de rodes seia en una sala mirant la tele. Semblava com si ens haguéssim instal·lat en un asil…

Vam pujar les maletes a les habitacions, que estaven prou bé, i vam anar a fer una volta pel poble. Era acollonant. Pel carrer tot era gent en cadira de rodes, amb bastó, amb crosses o, fins i tot vam sopar amb una nena amb collar a la taula del darrera. Vam anar fins un parc on, evidentment, la gent també anava en cadira de rodes. Hi havia un hospital i un centre termal on, de cada 10 places de pàrquing, 8 eren per minusvàlids. Totes les cabines telefòniques estaven a un metre del terra… En definitiva, que ens havíem fotut a la capital dels tarats (perdoneu per l’expressió) francesos i cantàvem com “almejes”. Fins i tot alguns es van plantejar marxar a un altre poble, però d’altres ho trobàvem absurd. Quin mal hi havia en sentir-se diferent un cop a la vida?

En arribar el vespre, vam veure alguns grupets de noies joves que anaven a prendre algo en un dels dos pubs del poble (en l’altre hi havia un rottweiler a la porta que no deixava que ningú hi entrés…). La teoria que vam tenir és que eren les enfermeres. I quina altra cosa podíem pensar, en un poble tan orientat a la salut?

dijous, 26 de maig del 2005

Testimoni musical

Després de bastants posts monotemàtics, m’ha arribat aquest testimoni musical de mans de l’Egocrata, que procuraré contestar. Com veureu, es tracta de fer públics els meus gustos i costums musicals. El problema és que la música és un dels meus punts dèbils…
Tamany total dels arxius de música en el meu ordinador: 1350 KB, que corresponen a la música de mostra que venia amb el Windows. Problemes amb l’SGAE, pel que fa a música no crec que en tingui. És més, igual em podrien donar un premi per no haver-me baixat cap cançó!!!!
Darrer disc que m’he comprat: Us prometo/juro que no me’n recordo... (em sembla que l’SGAE em retirarà el premi…) En tot cas el darrer que m’han regalat és… mmmmm… pel Tió em van regalar una recopilació d’OSSIFAR… Em va agradar i tot!!

Cançó que estic escoltant ara: Quina pregunta més rara... La gent escolta música per navegar per internet o per treballar??? Bé, doncs jo no escolto res. El silenci m’encanta… I la música em descentra…
5 cançons que escolto molt o que tenen algun significat per mi.
a) Com ja he dit, no m’entusiasma la música, per tant, no hi ha cap cançó que pugui dir que escolto molt. Un cop he escoltat una cançó que m’hagi agradat, podria estar 1 o 2 anys sense sentir-la per tal de redescobrir-la de nou.
b)“Always look on the bright side of life” – dels Monty Python. En la versió de la peli “Mejor… imposible” d’en Jack Nicholson. ;)
c) Si n'he de dir cinc, em puc morir... Encara que Boig per tu, With or without you i l'Empordà, entre d'altres que hauria de pensar massa, també m'han impactat d'una o altra forma.

Gent a qui passo el testimoni:
Els que em llegiu, enrotlleu-vos una mica i mireu de contestar, a veure si descobreixo alguna cançó que em faci millorar el meu empobrit bagatge musical (que formal que m'ha quedat això...)

dimecres, 25 de maig del 2005

Metro (i VI)

Ell ara està intentant treure el condó de l’envoltori metalitzat. Tot està enganxós. S’està descentrant. Fa un cop d’ull al seu voltant i veu que el vagó està buit. Tan sols hi ha el jove que els mira amb cara de vici. No sap on és la resta de la gent però no el preocupa. No l’importa res. El que vol és poder obrir la maleïda bosseta del condó, posar-se’l i entrar d’una vegada dins la Laia. Quants cops havia arribat a somniar amb ella i ara s’està barallant amb un envoltori en comptes de gaudir del moment…

Ella ha intentat diversos cops introduïr el penis rampant dins el seu cony desitjós de plaer, però alguna cosa no funciona. Cada cop que l’ha acostat, ell ha aconseguit frenar l’embestida. La primera vegada s’ha ajupit de cop per evitar el contacte i de passada s’ha pujat els pantalons fins l’alçada de les cuixes. Al segon intent li ha caigut la cartera a terra i li ha dit a cau d’orella: -un moment… el condó…-.

Ella ara es comença a mosquejar. Ell ho nota i encara es posa més nerviós amb la bosseta del condó, fins el punt que decideix invertir les dues mans per obrir-la i acabar d’una vegada. Tan punt la seva mà dreta abandona el mont de Venus, la Laia es gira, el mira als ulls i li engega: -què fas????-. Aquesta mirada barreja de desig, impaciència i un punt de supèrbia l’acaba d’esperonar. Obre ràpidament l’envoltori del preservatiu, se’l col·loca amb menys dificultats de les habituals i penetra la Laia. La sensació és increïble. Per un cop, sembla com si no dugués condó. Potser és que el que s’ha col·locat ja no és ben bé un condó… però ara ja tant li fa… Nota totes les sensacions agradables del món. Escalfor, humitat, plaer, plaer, plaer… Al cervell li arriben aromes de primavera, olors de flors, records d’adolescència, desitjos satisfets, sensacions de benestar. Està volant, és com un ocell que pot arribar allà on es proposi, ningú l’atura.

El jove que tenen al davant s’està masturbant sense cap mena de vergonya. En tot cas, a la Laia no sembla importar-li massa, fins i tot sembla que li ha dirigit un parell de mirades plenes de complicitat, per tant ell tampoc es capfica.

Notar com ell entrava dins seu ha conduït la Laia a una situació extasiant. Ho havia estat esperant des dels 16 anys. Sempre havia estat secretament enamorada d’ell, i ell que ni se n’havia adonat… Sort que amb el pas del temps sembla que s’ha espavilat… Ara la Laia es giraria i li menjaria els llavis i la boca amb un bon morreig, però el pacte que té amb el seu xicot, en Pol, no li ho permet. Poden tenir sexe amb desconeguts, però sense petons, com les putes de les pel·lícules.

I és que en Pol sempre ha tingut uns desitjos sexuals molt estranys. Però aquesta última demanda de fer-la follar amb desconeguts mentre ell es masturba davant seu ja és el súmmum. Fins aquí ha arribat.

El destí ha volgut que els dos homes amb qui comparteix vagó no es coneguessin entre ells. Així els està satisfent als dos i, sobretot, a ella mateixa. En tot cas, després d’això, deixarà en Pol i refarà el seu somni de joventut.

Mentrestant, el metro arriba a la darrera estació mentre les vides dels tres ocupants del tercer vagó, més la del quart que aviat es començarà a gestar, estan a punt d’iniciar un nou camí. Si sabessin…

Fi.

dimarts, 24 de maig del 2005

Metro (V o XXX-II)

En arribar a la següent estació són totalment aliens al món que els envolta. S’està buidant el vagó. Tothom surt ràpidament amb la ment fixada en arribar el més aviat possible al seu destí. Dins del vagó les presses són un vestigi del passat. El que importa és gaudir del moment. El metro es dirigeix cap a una zona residencial. Dins el vagó tan sols queda un noi d’uns 25 anys que els està observant. Primer ha fet un parell de mirades ràpides, però ara ja està embadalit amb l’acció. No diu res. Tan sols observa, a uns 2 metres de distància, com un alumne en una classe magistral o, millor dit, com un pervertit de primera.

La Laia ara dirigeix l’eina que té entre mans a una trobada amb la seva cova, que està desfeta de plaer. Serà una trobada memorable. Ella comanda i ell té la ment i el cos en les seves mans. Ni tan sols pensa. L’èxtasi el té atrapat. Ni en el somni més suggerent s’havia imaginat que la Laia i ell podrien estar en una situació similar.

De cop i volta un pensament travessa com un llamp la seva ment. “El condó!”. Reacciona ràpidament. Amb la mà dreta, que estava enfeinada donant plaer als pits de la Laia, busca per les butxaques dels pantalons que estan a punt de caure a terra. Recorda que sempre va provist d’un condó per si mai hi ha una situació com aquesta. Quan hi pensa, recorda que no l’ha tret mai de la cartera, des de l’època de l’institut, quan se’l va comprar pel que pogués passar en el viatge de final de curs de 3r de BUP. Ell aspirava a utilitzar-lo amb la Laia, aquella Laia que el portava de cul i que li va amargar el viatge quan es va enrotllar amb en Samuel… Des de llavors ha utilitzat molts altres preservatius, però, per alguna estranya raó mai ha tocat el de la cartera. El condó que estava predestinat, el “condó de la Laia”.

Ara és el moment. En trobar la cartera i obrir-la remena entre els papers, els comprovants de compra, les targetes, fins que apareix el condó. Tot això ho ha fet amb una sola mà. Mentrestant, la seva mà esquerra s’ha dedicat a seguir donant plaer a la Laia i els seus llavis han petonejat, ara sí, tot el seu coll. La Laia ha seguit d’esquenes a ell, masturbant-lo sense presses amb la mà esquerra i acariciant-li el cos amb la dreta: ara els testicles, ara la panxa, el melic, els braços, el pit, el coll, la boca, les orelles, el cabell… L’ha resseguit de dalt a baix, com si volgués assegurar-se que era de carn i ossos.

El voyeur no es cansa de mirar-los, i ja s’ha baixat la bragueta mentre es menja la Laia amb la mirada i endinsa la mà per l’interior dels pantalons.
(seguirà)

dilluns, 23 de maig del 2005

Comunicat oficial

1. Vistes les reaccions i no-reaccions públiques i privades de l'audiència davant la publicació del quart capítol de la sèrie "Metro", la direcció del Blog ha decidit suspendre cautelarment l'edició de nous capítols.

2. Dol haver de repetir-ho, però cal remarcar que en cap cas el tema dels capítols és real. Tot és fruit de la imaginació i de la lectura, entre d'altres, d'un capítol de "Vertígens" d'en Biel Mesquida.

3. Així mateix, la direcció del Blog fa una crida als seus lectors per tal que s'alliberin dels tabús i vergonyes relacionades amb la lectura de textos d'aquestes característiques. La "mirada bruta" no és tal, sinó que s'ha de considerar una mirada lliure de tabús.

4. La direcció del Blog, es reserva el dret d'investigar què és exactament això de la Sonrisa Vertical i presentar-hi algun text.

5. La direcció del Blog no recomana dur a la pràctica les accions descrites en cap dels seus posts. Cal distingir entre realitat i ficció. En aquest sentit, tampoc es fa responsable dels efectes negatius de la realització de les accions descrites en els posts.
6. La direcció del Blog desitja no haver de fer nous comunicats per justificar la política literària seguida en la publicació de posts.
7. En tot cas, la direcció del Blog agraeix les mostres de suport rebudes i es reserva el dret de publicar la continuació del relat en un futur.

Tatxenko.

divendres, 20 de maig del 2005

Metro (IV o XXX)

Arriben a la següent parada. Encara entra més gent i s’apreten més. Fa un cop d’ull ràpid als companys de vagó. Tothom va a la seva. Ningú s’ha fixat en ells. Es tanquen les portes i ella aprofita l’arrencada per, amb una habilitat increïble, desfermar el cinturó i el botó dels pantalons, que no cauen a terra per la pressió del cos d’ell contra la porta del vagó que no s’utilitza. Els dits d’ella baixen per l’interior dels calçotets fins l’escrot i acaronen els testicles. Ell correspon la jugada baixant-li les calces fins a mitja cuixa i dirigint l’atenció de la mà dreta al parrús, on s’entreté jugant amb els pèls arrissats. Mentrestant la mà esquerra es manté fent giragonses entre les natges i les cuixes, sense saber molt bé cap on dirigir-se. És un moment màgic.

De cop i volta té un atac de consciència i mira al seu voltant. Observa detingudament a tota la gent que té al voltant. Hi ha una dona d’uns 50 anys a dos pams, però està embabada esperant que el tren s’aturi. Segurament té pressa per arribar a la feina. Un adolescent que escolta música a l’esquerra. Veu una desena de persones assegudes a banda i banda. Tots llegint, el diari o algun llibre. La resta de gent del vagó, no menys de cinquanta avorrits, estan per davant de la Laia i mirant en direcció a la porta de sortida. Llavors mira el vidre de la porta que fa de mirall i hi entreveu la cara de la Laia. Es veu poc per la brutícia en forma de gargots ratllats que hi ha en la superfície i per la multitud de cossos que hi ha. La Laia somriu. Ostres. La Laia li somriu i li pica l’ullet mentre abandona el massatge testicular i es dirigeix al fal·lus, que ja treu el cap de forma majestuosa fora del pantaló. Aquest somriure li ha transportat el pensament de bell nou a l’agraïda tasca que està duent a terme.

Ha oblidat tot tipus de prudència o pudor i ja li acarona el cony a la cerca del clítoris. La seva sorpresa en arribar-hi ha sigut gran, ja que l’ha trobat ben xop i palpitant de forma contundent. Li nota el cor mentre li entafora l’índex pel forat, navegant entre els llavis vaginals. Mentrestant, el dit polze cerca el nervi del plaer, la muntanyeta de la perdició. Amb l’esquerra ha anat resseguint el cul de la Laia fins que ha arribat a la cintura. Llavors ha retirat la mà de sota la faldilla i ha rodejat la cintura per sota del top, ben protegit de possibles mirades alienes per la bossa d’esport que ella duu penjant de l’espatlla esquerra. Sempre li han agradat els melics. Aquest era l’objectiu que s’havia fixat. En arribar-hi, després de notar com la pell d’ella s’eriçava al pas dels seus dits, ha trobat un piercing. Lluny de fer-se enrere per la mania que té a aquests objectes metàlics, l’ha rodejat i hi ha jugat una estona. Tot i això, la mà ha seguit pujant, fins arribar a la base dels sostenidors, on s’ha aturat i ha rodejat primer el pit esquerre, exhuberant i després el dret, imponent i amb el mugró ben tens.

En aquell moment, la Laia, amb la seva mà desenfeinada, s’ha descordat els sostenidors, que han quedat pengim penjam sota el top i sobre els pits. Camí lliure. Ell ha buscat amb els llavis el seu coll i, sense besar-lo, l’ha resseguit de dreta a esquerra, aturant-se a la base de l’orella, on, amb la llengua li ha estirat el casc de l’MP3. Li ha besat el lòbul de l’orella, i després l’ha mossegat suaument. Ella, mentrestant, ha estat movent amunt i avall el membre que tant fàcil ha sigut de trobar. Amb una habilitat inusual, i una cadència ajustada als moviments que les mans d’ell realitzen sobre el seu cos, sacseja aquesta peça que nota àvida de desig.
(N'hi haurà més...)

dijous, 19 de maig del 2005

Metro (III)

Aviat ell oblida el rellotge i es concentra en el suau massatge que està rebent a les mans. A la fi es decideix i li agafa la mà. És un moment electritzant. Se li ericen els pèls del braç. Se li posa la pell de gallina. Semblava com si tota la vida les dues mans haguessin estat esperant aquest contacte. Ara hi ha un altre sotrac que permet que la mà que tenia atrapada s’alliberi i es dirigeixi a la gentil tasca d’acariciar les natges de la Laia. Per sort, sembla que la faldilla no s’ha estripat.

Durant tot el procés ell no ha parat de mirar el clatell de la Laia i ella no s’ha girat. Ara ella està dirigint els seus dits cap al paquet. Quan hi arriba es troba la porta d’entrada oberta. Sense dubtar-ho s’hi endinsa. Li acaricia el membre per sobre dels calçotets. Ell al mateix temps li estira la faldilla cap amunt fins que amb les mans li pot acariciar les cuixes. I llavors puja fins a les calces. S’hi desplaça de forma rítmica, sense gairebé contactar amb la seva pell, que sembla de vellut. Tot els moviments són molt lents, com si tot succeís en un núvol, en un lloc on no importessin les presses, ni les mirades de la resta...
(demà ja veurem si segueix...)

dimecres, 18 de maig del 2005

Metro (II)

A la següent estació entra una gentada que fa que ella s’acosti més cap a ell. Sense poder evitar-ho li ha mig tocat el cul. Té gent a tot arreu i no pot aixecar la mà dreta, encastada entre el paquet propi i el cul d’ella. S’esforça i la saluda a cau d’orella.
– Hola, Laia.

Ella no sembla haver-lo sentit. Segurament pel poc volum de veu que ha utilitzat (eren les primeres paraules que pronunciava des que s’havia llevat) i pel soroll de les portes en tancar-se. El metro arrenca. Amb l’estrebada, el rellotge s’enganxa a la seva faldilla. En intentar retirar-lo, s’adona que ha quedat ben aferrat. I també s’adona que, amb les presses, no s’havia pujat la bragueta. La mà esquerra la té agafada a la barra del costat per no caure. En abaixar la mà per intentar arreglar el desastre, dóna un cop a l’espatlla de la Laia, que, mig mosquejada es gira.
-Perdona, però és que… - es disculpa ell.
-Tranquil no passa res.- diu ella i es torna a girar.

Està mort de vergonya. Torna a estar encisat per la Laia. 10 anys després`... El pitjor, però, és que ella sembla que no l’ha reconegut. Que trist, que el teu amor platònic ni tan sols reconegui la teva cara…

El comboi segueix avançant agafant les corbes a tota velocitat. Amb els sotracs li és impossible maniobrar per alliberar el rellotge del plec de la faldilla. El que sí que està aconseguint és acaronar el cul de la Laia. I li agrada molt. Com ha millorat amb els anys. De cop nota que arriba una tercera mà i li envolta el canell. De forma molt suau li acarona el palmell de la mà. És la mà de la Laia, que mira endavant com qui no passa res.
(Continuarà...)

dimarts, 17 de maig del 2005

Metro (I)

Anava amb presses, com cada dilluns al matí. Les 9 menys 10. Tornaria a arribar tard. Tan punt havia conseguit aixecar-se de llit havia començat una cursa contrarrellotge: dutxa, cafè, roba i al carrer. I corrents cap al Metro mentre s’acabava de cordar la camisa i es barallava amb el cinturó. S’havia aixecat feia deu minuts i ara ja baixava corrent les escales del metro. Tot mirant a l’andana veu que el comboi s’acosta. Sort que no haurà d’esperar 5 minuts més. Seria massa estressant. Entra al primer vagó, el que va més atapeït de gent. Avança fins al fons i es recolza amb la porta. Ara es comença a fixar en la gent que l’envolta. Tots van a la seva. Com ha fet ell fins ara. Just al davant té una noia rossa que, d’esquenes com està li recorda molt la Laia, el seu amor de l’institut.

Feia molts anys que no pensava en ella i ara li ha vingut de cop a la ment. En arrencar el vagó ella es mig-gira i li veu el perfil un moment. N’està segur: És ella!!! Ostres. Duu una faldilla llarga però ampla i un samarreta de tires blanca. Les tires dels sostenidors també són blanques. Està escoltant música amb uns cascs, el cable dels quals es perd per dins la seva samarreta. Deu ser un MP3. La saluda? No sap què fer. S’enrecordarà d’ell? Però si només havien sigut companys de classe a 3r de BUP i a COU. Havien parlat bastant, però ella mai havia mostrat cap interès especial envers ell i, tot i passar-ho malament, amb els anys l’havia anat oblidant totalment. Fins avui.
(Demà més...)

divendres, 13 de maig del 2005

Intentant penjar fotos


vistasaquarterada
Originally uploaded by Tatxenko.
Doncs aquesta vista alguns ja la coneixeu... Au, me n'hi vaig a passar el pont.
Bon cap de setmana!

Un sentiment...?

Em desperto i, no sé perquè, però penso que avui serà un gran dia.

Vaig a dutxar-me i en passar per davant del mirall em sorprenc amb una mitja rialla a la boca. I encara no són les vuit del matí! Canto mentre em cau l’aigua per sobre. Que bé que s’hi està. Em vesteixo, esmorzo i surto al carrer.

Fa un dia espectacular. Decideixo agafar la càmera de fotos per immortalitzar-lo. Camino per Barcelona i tot em sembla bonic. La gent em mira i somriu. M’aturo a parlar amb el quiosquer. – Com va tot? – Bé, molt bé! – em respon.

Decideixo que avui no aniré a classe. Un dia com avui s’ha de disfrutar de valent. Vaig al Parc de la Ciutadella. Hi passejo una estona tirant fotos a tot. Fins que m’estiro a l’herba i tanco els ulls. L’únic soroll que sento és el dels ocells que canten. Els acompanyo tot xiulant.

Em sento ple!

dijous, 12 de maig del 2005

Segon plat

Doncs això. Avui, de forma extraordinària, publico dos posts. Un que ja tenia mig pensat i un altre que és més d’actualitat. I és que ahir vaig sopar amb… 3 dones!!!! (Tranquils que Sa Roqueta ja n’estava ben informada…). Doncs això. Va ser el segon cop en un mes en què ens trobàvem els resistents de Ciències del Treball. No sé si recordeu el tema del primer sopar ...

Bé, doncs la meva condició pel sopar d’ahir (de platets de peixet en un restaurant a tocar de Santa Maria del Mar) va ser que estava prohibit parlar de casaments, bodes i tot el que s’hi assemblés. Ja n’havia quedat prou escarmentat.

Com que dues es casen abans d’un mes i mig vam pactar que comentessin la jugada durant deu minutets. Va estar bé, ja que es van dir lo bàsic, sense entrar en detalls inútils ni perdre’s en anècdotes irrellevants per la ment d’un mascle.

En acabar el període pactat va venir lo pitjor. Com que havien parlat de casaments, què ve després??? Mmmmm… Doncs sí, els nens. Amb l’excusa que la Leti i en Feli estan prenyats, van començar a treure el tema. Tots coneixem gent de la nostra edat que ja són pares o estan a punt de ser-ho. Realment és bastant fort. Tenir fills per tal que els cuidi una llar d’infants o, si tens pasta, una sudamericana, mentre els pares van a currar com negres. És bastant complicat si no tens uns “avis a qui fer pringar” o prous diners al compte corrent com per deixar la feina…

Bé, el sopar va consistir en uns entrants: croquetes, navalles, verdura fregida i alguna cosa més que no recordo. Després un assortit de peix immens on hi havia unes gambes petitíssimes arrebossades, sonsos, trossos de calamar i lluç. Va ser bastant bo. I tot regat per un vi de la casa NEGRE… Els meus consells com a “tastador de vi” no van acabar de quallar, però el vi va entrar bé.

Bé, el tema del sopar va ser rememorar anècdotes de quan estudiàvem i comentar com ens va la feina. Com que jo no acabo d’estar massa bé on estic (sic), vaig optar per alegrar-me per la sort que tenen elles i no parlar molt. Aquest cop ningú es va tacar menjant, ni hi va haver cap escena porno aprop, ni vam anar a prendre res en acabar ja que eren quarts de dotze, però va estar bé.

En tot cas, quan torni a quedar amb elles, pel setembre, estaran les tres casades.
Que fort!!!!!!!!!!

Two ships that pass in the night

Dos vaixells que es creuen en la nit. Aquesta frase l’utilitzen els anglòfons per referir-se a trobades casuals o situacions que saps que no es tornaran a repetir. Em va quedar la frase gravada quan el professor d’anglès la va utilitzar per referir-se a la situació que viuen un home casat de 50 anys amb una jove acabada de casar (la Scarlett Johansson) a la peli Lost in Translation. Tots dos són americans i s’han conegut casualment en un hotel de Tokyo.

No sé perquè, però la frase em va impactar molt. Va dir que la trobada que van tenir els dos protagonistes era com dos vaixells que es creuen en plena nit enmig de l’oceà. I a partir d’aquí va fotre un rotllo que no vaig acabar de captar. Més que res perquè ja m’havia posat a pensar les meves interpretacions:

“Si no s’han de tornar a trobar, no importa el que facin mentre els dos es sentin bé, ja que ningú més ho sabrà”. És això el que intenta dir la frase?

O bé, “aprofita qualsevol encontre casual perquè et pot reportar experiències vitals que no tens”. I això es pot enllaçar amb el ja molt sobat ”carpe diem”…

O, pensant-hi encara més, hi veig una oculta connotació sexual. Com una certa crida al llibertinatge…: “que cap norma moral t’aturi: fes el que trobis a cada moment…“

Finalment, també es podria parlar de les oportunitats perdudes. És a dir, aquelles ocasions en què podries fer una cosa, però per por, per desídia, per responsabilitat o per la raó que sigui, decideixes seguir un altre camí, normalment el més segur.

La veritat és que si ens plantejéssim la vida en funció dels vaixells amb què ens creuem, potser seríem més feliços. O potser no.

dimecres, 11 de maig del 2005

L'ascensor

Agafa l’ascensor a la planta baixa. És un ascensor d’aquests amplis, típics dels edificis d’oficines. Porta un vestit-jaqueta de color gris clar. Sota la jaqueta tan sols hi duu una camisa blanca bastant espitragada i mig transparent. Unes sabates de taló negres i discretes, a joc amb les mitges. Sostenidors blancs a joc amb el tanga. No s’ha maquillat gaire. Tan sols una mica d’ombra als ulls i un poc de pintallavis. Duu el cabell recollit amb unes pinces. Després de pitjar el botó del pis 17, es col·loca al fons de l’ascensor mirant cap a l’entrada. Quan es tanquen les portes es gira i es mira al mirall. Es troba guapa. Està en la plenitud de la vida als seus 29 anys. Es col·loca bé uns cabells que amb el vent del carrer se li havien mogut. En dos segons l’ascensor s’atura i s’obren les portes. Ha sigut a temps de tornar-se a girar. No volia que, qui fos que entrés a l’ascensor, la trobés d’esquenes mirant-se al mirall.

Entra una sola persona. Un jove d’uns 25 anys. Va mig despistat col·locant uns papers dins la bossa. Pitja el botó del pis 16. Quan la veu, les portes ja s’estan tancant. -Bon dia- murmuren al mateix temps. El noi avança una passa cap a ella i s’atura. Estan cara a cara. Ell la mira sense fixar-s’hi. Té la ment en un altre lloc. En una altra situació, ell, llançat com és, l’hauria repassat de dalt a baix i hi hauria establert conversa. Però avui té una entrevista de feina i està molt nerviós. Nota com li cau la gota de suor pel front. I li suen les mans. Tot i això ella el troba molt atractiu. És de la seva alçada, amb els cabells mig despentinats, uns braços musculosos i una caixa toràcica ampla. Ella se’l mira i se l’imagina despullat fent-li massatges en una platja deserta. Té unes bones mans, grosses, però suaus i arreglades. I desprèn una olor que l’excita molt…

Ell s’adona que l’observen i aixeca la vista. Mira a la noia que té davant. Coincideixen les mirades i, de cop i volta, ell s’oblida de l’entrevista de feina. La troba espectacular. La suor de les mans es multiplica. L’ambient de l’ascensor es caldeja, i això que només es miren. En tot cas, aquestes mirades no necessiten paraules que les acompanyin. Per la ment dels dos hi passa un desig comú: “si s’espatllés ara l’ascensor…” i tots dos miren el botó d’estop que hi ha a la paret.

Cap dels dos s’atreveix a fer el moviment, però les mirades continuen fins que arriben al pis 16. Ell li pica l’ullet i es gira per sortir. S’obren les portes. Surt i fa dues passes abans de girar-se i veure com ella li envia un petó volador. Ell li’l torna just abans que les portes s’acabin de tancar.

Busca la recepció de l’empresa. Allà li diuen que les entrevistes pel procés de selecció es fan al pis de sobre, pujant per l’escala, la primera porta a la dreta. Un cop arriba a la sala d’espera busca amb la mirada a la companya de l’ascensor, però no hi és. Hi ha 5 candidats més, tots amb cara d’absents i concentrats en les seves coses. Llàstima, perquè l’hauria convidada a un cafè. No se la pot treure del cap mentre van cridant als candidats d’un en un. Quan li toca el torn, no està gens nerviós per la feina. Tan sols té un buit interior provocat per la noia de l’ascensor, que l’ha trastocat. Però almenys ja no està tan tens... Només obrir la porta del despatx de la Directora de Recursos Humans, la seva mirada es creua amb la d’ella. Un altre cop la mateixa mirada. En l’aire hi ha el mateix desig. Aquesta feina no se li pot escapar…

dimarts, 10 de maig del 2005

Nip / Tuck

No acostumo a mirar molt la tele, en part perquè trobo altres coses a fer i en part perquè la majoria de programes que fan els trobo abominables. (I també, ho reconec, perquè a certa hora no gaire intempestiva ja se m'acluquen els ulls...)

Hi ha excepcions, i una d'elles és Nip / Tuck. Aquest és el nom d'una sèrie que TV3 va estrenar deu fer cosa d'un mes. Des del primer capítol que m'hi vaig enganxar. Vaig trobar que era una cosa diferent: darrera una aparença de vividors i gent "afortunada" van sorgint les misèries dels personatges. Tot gira al voltant de dos socis que tenen una clínica de cirurgia estètica. Un d'ells és un addicte al sexe. L'altre aparenta un matrimoni feliç. Bé, personatges que donen molt de joc i temes que fins ara semblaven tabú a la tele. A més el ritme com avancen els capítols és ràpid, no com el cor de la ciutat on només veient el capítol del divendres ja saps el què ha passat durant la setmana...

Bé, tot el rotllo venia pel fet que Nip / Tuck l'emetien el dimarts a la nit. I ara els de TV3 l'han traslladat a la nit del diumenge per donar entrada a un programa que farà parlar molt: SEXES.

El programa d'avui es titula Masturbar-se. I els següents títols prometen molt: SEXE ORAL, FANTASIES, ORGIES, TAILANDÈS I..., CONTACTES, SEXE DOMÈSTIC, ENTRE DONES, PER DARRERA, SEXE ALS 40, SADO, EL COS I KAMASUTRA.

A mi no em sembla mala idea això del programa sobre sexe a TV3. És més, segur que serà bastant útil i aclaridor per més d'un i de dos. En tot cas, haurem de veure'l per poder-lo criticar, no?

Au, ja em direu!!!

dilluns, 9 de maig del 2005

Som europeus?

Avui els diaris anuncien la "gran" notícia (¿?). Però no parlaré de la colla de vividors que us esteu imaginant ni dels llepaculs que han situat aquesta GRAN NOTÍCIA (????) en portada de (gairebé) tots els mitjans de comunicació de l'Estat, començant pel pamflet sociata del Periódico i seguint per la sempre monàrquica Vanguardia. Avui hi ha un altre tema més important. Avui és el dia d'Europa. Tal dia com avui de fa 55 anys es va fer la Declaració Schuman, l'acte fundacional del procés modern de construcció europea.
I jo que me n'he hagut de recordar per les banderetes que passegen els busos de BCN... Demano solemnement que el dia 9 de maig sigui considerat dia festiu a tot Europa. Si som europeus, com a mínim hauríem de tenir una festa comuna, no trobeu?
Doncs això. I menys parlar d'en Feli i la Leti dels ous, que aquí a la feina ja me n'estan afartant!
Au!

dissabte, 7 de maig del 2005

Quina nit.

Tot anava bé. Però la casualitat va voler que la nit no fos com esperàvem. Molt d’alcohol, molt de bon rotllo, molt bona gent i a l’entrada de la discoteca topem amb la ex. Una merda. Ja es podria haver quedat a NY. Però no. El destí va fer que s’haguessin de trobar ahir a la nit. Ella com qui no ha passat res. Ell fet una merda. En un moment tornen a la ment històries que havien quedat aparcades de ja fa uns quatre anys. Aparcades, no oblidades.

Però els tius patim, tant o més que elles. Ho tinc claríssim. Massa exemples al meu voltant com per no veure-ho clar. Elles et deixen i tu et menges la bola. I amb tu pateixen els teus amics. Amics que quan van borratxos i es troben en situacions així preferirien haver-se quedat a casa. I no haver dit res. Malgrat la intenció amb què vaig intervenir, hauria d’haver callat. T’entenc perfectament. I no sé si servirà de res, però ho sento molt.
I espero que tal dia faci 5 anys, perquè el temps ho curarà. Desitjo.

divendres, 6 de maig del 2005

En Samuel

Aquesta nit no té feina. És el seu dia lliure i l’aprofita per dormir. Fins que els xiscles de la mare el desperten. En Samuel ja hi està avesat. Des del diagnòstic de la malaltia que cada nit crida. Són esgarips fruit de no se sap ben bé què. En Samuel prefereix pensar que és la impotència, el dolor de saber que la seva vida depèn totalment de la d’una altra persona, de sentir-se inútil i malalta. Que per culpa del maleït Alzheimer està destrossant la vida del seu fill. Aquests moments de suposada lucidesa cada vegada són més espaiats en el temps. Tan sols un parell de cops a la setmana. La resta del dia viu en un altre món. El món paral·lel a la realitat del qual aviat ja no sortirà.

En Samuel sap que tan sols cridarà durant cinc minuts. El temps en què durarà el moment de consciència. Després tornarà a la situació de somnolència habitual. Tot i això s’aixeca, es posa el batí i la va a veure. L’acaricia, li xiuxiueja a l’orella una tonada i s’asseu al piano. Sempre ha odiat tocar les Nocturnes de Chopin. Però és el que més agrada a la seva mare. Ell prefereix el rock de començaments dels 80. Li toca l’Opus 27 i ella s’adorm amb un somriure als llavis. L’acotxa bé i torna al seu llit. No aconsegueix recuperar les ganes de dormir, així que engega la tele i fa zàpping fins que troba un documental en una televisió alemanya sobre operacions a cor obert. S’endormisca fins que sona el telèfon.

En Samuel és enfermer de planta a l’Hospital Clínic, a dues cantonades de casa seva. Tracta els malalts terminals. Aquells per qui l’esperança de la vida ja s’ha escolat. Els qui han de viure les darreres glopades de vida en un llit aliè, resignats a una fi segura i propera. Malgrat la duresa psicològica que ha de suportar, li agrada la feina. Dóna molt valor al fet d’ajudar a una persona a passar de la millor manera els darrers dies de la seva existència.

L’ha trucat el cap d’urgències de nit. Dos companys no han pogut anar a treballar i el necessiten. Sense pensar-s’ho un segon es vesteix, connecta la webcam de l’habitació de la mare i se’n va a l’hospital. Des del seu despatx de l’hospital té una connexió permanent amb la càmera que enfoca a la seva mare. En cas que alguna cosa li passés, de seguida abandona el seu lloc de treball per anar a tenir-ne cura. Avui però, no podrà controlar molt la pantalla de l’ordinador. L’han cridat a urgències on li toca assistir a una dona que ha quedat inconscient a causa d’una pallissa. Pel que explica el policia que l’ha dut, el seu excompany l’ha estomacada de valent. En Samuel la mira i s’adona que la coneix. Li sona molt la cara. És una dona rossa i guapa, intueix la seva bellesa per sota dels blaus que li han provocat els cops. Es nota que és estrangera. De què la coneix? Hi pensa molt: en algun concert de Metallica? A la universitat?

En Samuel no té molta vida social. Fora de l’hospital no té amics a banda dels companys de barra del bar “Apolo”. Allí és on cada matí va a prendre el whisky, sempre Knockando, en sortir de treballar. I també és on accidentalment va conèixer aquell macarra italià que li ha canviat la vida. Que l’ha convertit en una persona diferent, capacitada per salvar vides. Ell va ser qui li va proposar entrar en el negoci de la compra-venda d’òrgans.

Tot va començar un dilluns a les 8 del matí. El bar era mig buit, com de costum. En Samuel duia dins la bossa d’esport la seva darrera adquisició. Un cerebel embolicat en paper de plata. En arribar a casa l’afegiria a la col·lecció d’òrgans humans que tenia a l’habitació. L’havia extirpat de la Maria, una jove de qui havia tingut cura durant les darreres sis setmanes. Patia molt i en Samuel li va fer els darrers dies més agradables. Li va semblar una xicota intel·ligent però desgraciada. S’havia enganxat a l’heroïna, a la cocaïna i a l’alcohol. El que l’estava matant, però, era una malaltia semblant a la tuberculosi que havia adquirit a través d’una maleïda xeringa compartida. Ella era conscient de tots els seus problemes. I sorprenentment per en Samuel també era conscient dels problemes de la societat. Feia dues setmanes havia demanat votar per correu per les eleccions municipals. I sovint li donava arguments per plantejar una societat millor, sense desigualtats i on tothom fos feliç. En Samuel l’admirava. Per això va esperar a que expirés per treure-li el cervell. No va tenir cap problema. Unes tallades de bisturí pel clatell, hi va introduir les pinces i va anar estirant fins que va sortir tot sencer. Feina ràpida i neta, com havia après a fer en els fòrums que freqüentava per Internet. Només entrar a l’Apolo va deixar la bossa al costat de la barra i va anar al lavabo. En sortir-ne va ser a temps de veure l’italià corrents pel carrer amb la bossa i el cerebel. Després d’una persecució el va perdre de vista. No va anar a la policia, ja que li farien massa preguntes sobre el contingut de la bossa.

Al cap de quinze dies l’italià el va anar a trobar a la sortida de l’hospital i li va fer una proposta irrebutjable. (continuarà)

dijous, 5 de maig del 2005

Misèria

Et dius Norica, tens 44 anys i n’aparentes 70. I no t’agrada la teva feina. Se’n pot dir feina? Treballes esclavitzada en ple segle 21. Tot el que guanyes s’ho endú l’amo. Tan sols et paga els àpats i et permet estar a prop de les teves filles. Però què més necessites?? Dormir, menjar i treballar. Això és la teva vida. Dormir, menjar i treballar…

De petita, quan vivies al poble t’hauria agradat córrer pels prats de Parhova, gaudir de l’esclat de la primavera en les flors, veure brotar els arbres estirada en l’herba, prendre el sol a les platges del Mar Negre, jeure al costat del foc durant l’hivern… Però no va poder ser. Això només era reservat pels cacics del poble. Tenies 9 anys quan vas emigrar a Bucuresti amb la mare, que es dedicava a la prostitució. Quan tenies 11 anys vas poder deixar l’habitació de l’hostal de mala mort on vivíeu gràcies a un alemany que et va prendre el teu bé més preuat: la virginitat. Vau poder estar un any vivint en un pis de lloguer de 40 metres al centre de la capital. No t’agradava la ciutat. Era bruta, sorollosa, fosca, sense la verdor dels prats del poble. El dia que feies 14 anys la mare va morir d’una pallissa. El seu xulo va decidir que aquest era el preu de gosar demanar un avançament de diners per poder-te comprar un sostenidor. Els teu primers sostenidors. Després de l’enterrament fugires. Tan sols duies un farcell amb roba i el passaport. T’havia costat tots els estalvis de la mare, però havia quedat bé. Vares caminar fins a la frontera amb Hongria. Tot el que vares menjar durant aquests dies van ser verdures que robares dels camps de conreu, i un conillet que trobares perdut en una cuneta de la carretera.

En arribar a la frontera conegueres un guia que t’ajudà a entrar a Hongria. Tenia 20 anys i te n’enamorares perdudament. Es deia Laszlo i vivia prop de la frontera. Us casàreu al cap de dos mesos. Tingueres 3 filles i un fill. Quan en Georgiu, el petit dels germans, va fer els 10 anys entrares a treballar a la fàbrica de cotxes de les afores de la ciutat. Varen ser els anys més feliços de la teva vida. Fins que la fàbrica tancà. I en Laszlo morí d’accident de cotxe juntament amb en Georgiu i la teva filla gran. Els veïns et repudiaren, així com la família d’en Laszlo. Mai els havies caigut bé. Eres romanesa i ells magiars. No et podien ni veure. Es quedaren amb la casa i tornares a quedar en la més absoluta misèria. Et tornares a prostituir i les teves filles n’aprengueren aviat. Tenien èxit amb els homes. Un dia la Maria no tornà. La Cornelia et digué que uns coneguts l’havien convençut que a París seria milionària i viuria envoltada de luxes. I se l’endugueren. Vosaltres dues decidíreu partir i buscar-la. Visqueres com una rata durant un any creuant Europa. En arribar a París cap home volia sexe amb tu. Eres vella i lletja. La Cornelia també va caure en la trampa i es prostituí per aquells compatriotes que conegué pels voltants de Montmartre. Vau saber que la Maria ara era a Barcelona, on s’enyorava de la família mentre aguantava tota mena d’humiliacions per part dels depravats que la tenien segrestada.

Arribàreu a Barcelona un dia d'agost. Feia molta calor. Els compatriotes feren un pacte amb tu: viuríeu les tres juntes i no us faltaria un plat calent a cada àpat. A canvi, ells es quedaven els diners que guanyéssiu. Des de llavors, cada matí la Cornelia i la Maria van a prostituir-se en una carretera secundària lluny de la ciutat. I a tu et porten amb la furgoneta fins aquí. Intueixes que d’aquest lloc en diuen Plaça Catalunya o quelcom semblant. Hi dus 167 dies seguits. Sempre eixarrancada a terra coberta per aquest jaç negre del qual només en surt el braç dret que balanceges sense aturador. O és tot el cos que està tremolant? Al principi et movies perquè t’ho ordenaren: “Si no et mous, no ets rendible. Ningú es fixarà en tu, no et tiraran monedes i ens desfarem de tu”. Ara et mous d’esma. Et serveix perquè els badocs es fixin en tu i no s’entrebanquin amb el teu cos, convertit en un embalum més del carrer que els de BCNeta no s’atreveixen a tocar.

dimecres, 4 de maig del 2005

Feina i vida. Passat, present i futur

Avui he tingut un matí molt enfeinat. Ahir al vespre vaig estar avançant feina. I la tarda d’avui serà més dura encara. Tot perquè demà hem de presentar una proposta a un client important. I a mi m’importen una merda, el client, l’empresa on estic i la feina que faig. Això és el que penso avui. Vull que quedi ben clar. Sóc conscient que cada dia no és com avui. Alguns dies fins i tot em diverteixo una mica amb la feina. Tot i això, el mateix plantejament sorgeix un i altre cop dins el meu cap:

De petit, quan em preguntaven què volia ser de gran, no vaig dir mai que volia ser Market Analyst (ni analista de mercat). Als 15 anys el meu somni no era ser Market Analyst. Als 22 anys, ja llicenciat, no sabia res. Ni molt menys que volia ser Market Analyst. Als 24 anys, tornat a llicenciar, no tenia ni idea de què era un Market Analyst.

Duc 16 mesos, 5 dies i 5 hores fent de Market Analyst. Per sort, la feina no és el que dóna sentit a la meva vida. Però en el meu cas me la limita. Cada cop veig més llunyans els somnis. Fins el punt d’oblidar-los. Què collons estic fent amb la meva vida?

dimarts, 3 de maig del 2005

María Vidal Puig

No és el nom de la musa. És el nom d'una dona que no conec de res. Tan sols sé que es fa dir “asesora y promotora turística” (sic). Que viu (o treballa) al carrer Carretas 60. I també sé el seu número de telèfon. Encara no l’he trucat per insultar-la. Esperaré que em truqui ella.
M’explico: En aquesta merda de ciutat tenim un problema d’habitatge acollonant i només faltava tota la colla de xucladors/vividors/fillsdesamare que es dediquen a buscar pisos per revendre després. L’altre dia em va trucar un xicot argentí de Tecnocasa. Una mescla explosiva. Ja sabeu lo “bé” que em cauen els argentins (un altre dia en parlaré). I sabeu lo bé que em cauen les immobiliàries. Doncs el tiu s’ofereix per venir-me a taxar el pis (gratuïtament). Li dic que no m’interessa. Llavors, amb dos collons, em diu que si m’interessa vendre el pis. Li dic que ja m’agradaria (visc de lloguer). Parla espanyol (o hauria de dir argentí??) i crec que no ha captat la indirecta. Segueix amb el seu rotllo i em diu que si sé d’algun pis que es vengui aquí a prop. No l’envio a la merda de miracle. Li dic que a mi no em paguen per fer la seva feina, i que tampoc li costarà gaire patejar-se els carrers del barri. Ara ja no sé si estic davant d’algú que no entén el català o del millor comercial del món, ja que em torna a dir que li seria de molta ajuda la meva gentil (¿??) col·laboració. Li dic que surti al carrer i camini perquè jo no li penso fer la seva feina i que n’estic fart de les immobiliàries i dels especuladors que… Em diu que “muxas grasias por su atención” i pengem.

Bé, tornant a la María (amb accent) Vidal Puig. Darrera la tarja que em va deixar a la bústia hi ha el següent text: “Estamos interesados en comprar piso en esta finca ante la fuerte demanda de jubilados comunitarios que desean instalarse a residir en esta zona de Barcelona”. Després de llegir-ho (i quedar-me pràcticament sense aire per la manca de comes), la sensació d’impotència que em queda a dins és immensa. No és la primera targeta d’aquest tipus que arriba a la bústia, però és que trobo fortíssim que t’especifiquin que el pis serà per “jubilados comunitarios”. És a dir “los jóvenes del país” a viure sota un pont.

Això ho hem de canviar o muntar una REVOLUCIÓ! Qui s'hi apunta?

dilluns, 2 de maig del 2005

Més enllà

No plou. Voldria que plogués, però no plou. És molt aviat i el cel és ben clar. El sol ens promet un dia calorós. Una llàstima. Segur que ella disfrutaria amb la pluja. Notant el contacte de cada nova gota sobre els seus cabells llisos i desfermats. L’aigua a raig sobre la camisa blanca mig descordada. Sense res a sota. Segur que es posaria a ballar sota la pluja. Una dansa lenta, intentant acompassar-se amb les llàgrimes que des del cel cauen. Mica en mica quedaria tota xopa i somriuria, sense aturar-se, mentre jo l’observo. Però ja us ho he dit. No plou. Què hi farem.

Ella apareix a l’hora en punt, en el lloc exacte. És una platja de sorra, gruixuda, però sorra. No són pedres. Seiem l’un al costat de l’altre. El mar queda a unes poques passes.
El mirem i ens crida. Intenta acostar-se a nosaltres, i recula. Ho torna a intentar amb més força, però torna a retrocedir. Els seus esforços seran inútils. Avui no em tindrà. Avui el mar no és el protagonista. La miro. Primer amb certa vergonya. Pura curiositat. De reüll. Serà tan i tan bonica com en els somnis? La seva pell és tan suau com l’he somniat? Ella em mira. Dissimulo i diviso l’horitzó. Sóc incapaç de parlar. El moment em supera. Ella em segueix mirant. Em preocupo, ¿dec anar mal afaitat?. Intuitivament em passo la mà per la cara. Tot sembla que és al seu lloc. M’atreveixo a mirar-la de nou. Tindrà els ulls tan expressius com me’ls he imaginat? Només girar el cap i descobrir-los torno a desviar la mirada cap a l’horitzó. Tan nítid i tan llunyà. Tan cert com inabastable. El cap em bull. Noto la sang que s’hi concentra. Sóc incapaç d’articular una paraula. Ja menys una frase. Em sento insignificant. Ella ho és tot. I jo no sóc res. Tant de temps pensant en aquest moment, desitjant secretament que arribi i ara no sé què fer. El cervell em dóna ordres inconnexes, ja no sóc ben bé jo. De reüll li miro els pits. Sí. Són allà. Ferms i rodons com els esperava. Murmura alguna frase banal. Responc que sí sense saber què ha dit. Faig un esforç i giro la cara cap a ella. Només mirar-la em ruboritzo. L’observo en la seva plenitud. De cap a peus. No és com l’havia idealitzat. No és la perfecció. Però això encara la fa més bonica, atractiva, desitjable. Les petites imperfeccions m’exciten molt més que la perfecció en què l’havia imaginada. Nota que la miro. Estic segur que ha notat el meu desig. Somriu. Em desfaig. Em sento l’home més afortunat del món. M’hi acosto. La seva olor em fascina. Els seus llavis em cerquen. Ja gairebé hi sóc. És el meu moment únic de glòria. Em desperto.