divendres, 23 de desembre del 2005

Bones festes!!!

Em queden poques hores de feina i m'agafaré vacances fins l'endemà de Cap d'Any, o sigui que us vull desitjar a tots i totes (com odio aquesta formalitat del masculí/femení) unes Molt Bones Festes i una Gran entrada d'any. I, sobretot, que sigueu molt feliços aquests dies i que l'any 2006 sigui molt millor que aquest.
Per cert, avui he anat a la piscina i he tornat a xocar amb el mamellam de la mateixa dona del mes passat. Ja m'estic preocupant, perquè avui, igual que el darrer cop, sa Roqueta no ha vingut amb mi. Voldrà rotllo, la senyora aquesta? M'estarà buscant? Com s'entén que fent jo esquena es col·loqui de forma que la meva mà esquerra impacti directament amb el seu pitram? Serà això una senyal del famós llenguatge no verbal i jo no me n'he adonat??? Brrrr....
Ah, si podeu, llegiu la columna d'en Desclot a l'Avui d'avui (catalans i valencians, cosins germans): com el boicot espanyolista no afecta als productors de cava i serveix per aprofundir lligams entre empresaris del nord i del sud de la Sènia...

dijous, 22 de desembre del 2005

TEST: ESTA VOSTÈ INTEGRAT EN LA SOCIETAT MALLORQUINA?

Seguint una mica amb el joc que vam encetar ahir, i ara que s’acosten uns dies festius, deixeu que us presenti un test que em van enviar per correu electrònic uns mallorquins. Es tracta d’un test destinat als forasters (els que parlen castellà a Mallorca). Són frases que alguns mallorquins sovint diuen quan parlen castellà. (alguna ja l’havia sentit). Es tracta de saber què volen dir. Algunes en català de Blanes signifiquen el mateix i d’altres són exemples de com conservar un dialecte lingüístic i no caure en la uniformització del barceloní. Si necessiteu ajuda a l’hora de saber el significat d’alguna de les frases, Sa Roqueta us n’informarà, que jo començo a tenir el mallorquí mig rovellat... (Per cert, pels qui no ho sabíeu, els mallorquins en general mantenen bastant això de les procedències per "estigmatitzar" algú: hi ha els mallorquins i els de fora-mallorca, que es divideixen bàsicament en tres grans grups: forasters, catalans i estrangers, encara que dins d'aquests hi ha els europeus i els "altres"...)
FORASTER, TRADUZCA :
1 culear por el jardí­n
2 ir más justo que la piel de la nariz
3 colgarse de hora
4 hacer cuatro numeros grandes
5 ahora soy por el mundo
6 ven aquí­ que te rebantaré
7 y que no lo es guapo esto
8 ¿como vamos? vamos haciendo
9 dar con cucharilla
10 me sabe grave
11 perder el conejo
12 que tiene mas, ahora ya bailamos
13 si no vas vivo sabrás lo que es bueno
14 eres un poca verguenza
15 no vamos ni con ruedas
16 pasar por ojo
17 esto son ochos, nueves y cartas que no ligan
18 nos vemos mañana hora baja
19 esto hace pardal
20 hacer rayas en el agua
21 tomar la fresca
22 ya puedes pegar saltos...
23 ninguna como esta
24 buscar a Maria por la cocina
25¿vas fuerte?
26 mezclar huevos con caracoles
27 estoy mas encendido que un misto
28 lo haremos después de cabeza de año
29 hacer los huevos en el suelo
30 pasar la arada delante del buey
31 tener el ombligo para arriba
31 eres un bolsas
32 hacer un huevo de dos rojos
33 el mundo hará un trueno
34 tengo un hambre que me levanta
35 hacer el hi­gado por la boca
36 tener un poco de bueno
37 eres un manos agujereadas
38 no tienes dos dedos de frente
39 voy a hacer sabado
Després posava: si les ha traduït totes, enhorabona, és vostè un bon mallorquí. És a dir, com ja suposava, no sóc mallorquí. i no sóc un “foraster”, sóc alguna cosa "pitjor": un CATALÀ... Argggghhhh ;)

dimecres, 21 de desembre del 2005

Escolta... i tu què faràs per Nit Bona?

No em vull fer pesadet amb el tema de la llengua, però és que ara que s'acosten la NIT DE NADAL i la NIT DE CAP D'ANY, s'acostumen a sentir uns barbarismes que em provoquen calfreds. Brrrrr.... Que ningú digui Nit Bona ni Nit Vella ni Fi d'Any! Marededéu senyor quin mal a les orelles que fan aquestes tres construccions quan les escolto. I quin mal d'ulls quan les veig escrites... És com si jo me n'anés a viure per Salamanca i digués "Noche de Navidad" i "Noche de cabo de año". Apa, ja podeu fer les brometes que vulgueu.

dimarts, 20 de desembre del 2005

Reflexions

Aquest dissabte vaig anar a Terrassa amb els ferrocarrils i per la parada de Muntaner o la següent van entrar un grup d'uns 10 joves d'uns 16-17 anys. No els vaig veure perquè estava d'esquenes a ells. Van estar fins a Sant Cugat parlant (mig cridant) de la violència. Alternaven una mica de català i molt de castellà i feien referències a hòsties, bats de bèisbol, BMW, cadenes, skins, rapats, antifeixistes, més hòsties, pares violents, Mercedes, insults, patades, punys americans, més hòsties... La conversa va ser així fins a l'arribar a Sant Cugat. Jo ni tan sols gosava girar-me i trobar-me tota la xusma aquesta que només sabia parlar en funció de qui havia propinat la pallissa més gran a un altre. Us asseguro que el to i el contingut de les paraules era per acollonir-se. Mentalment em vaig fer una idea de les pintes que tindrien. Bàsicament els veia com tots els pelats fastigosos que em trobo al tren en direcció a Blanes. En arribar a Sant Cugat van baixar i els vaig mirar a través de la finestra del tren. Tots vestits amb l'uniforme d'una escola de per allà. Amb les seves sabatetes negres, els pantalons negres de pinces, el polo o jersei de llana granate i l'americana amb l'escut. I amb els cabells tallats de forma, diguem-ne, estàndard. És a dir, el prototip de fill de casa bona de Barcelona.
Divendres al vespre tres animals amb aspecte humà van cremar una indigent en un barri de la zona alta de Barcelona. Encara no se'n sap el motiu, tot i que sembla que va ser un cas de violència gratuïta com la que molts joves exhibeixen periòdicament. En tot cas, hi ha un detall que m'ha sobtat. Quan hi va haver els crims del Putxet o els més recents de Castelldefels, els diaris van publicar els noms i cognoms dels presumptes assassins. Eren gent de barris marginals. Ara no ens informen dels noms, només sabem que es diuen Enric i Oriol i les inicials dels seus cognoms (segons l'AVUI, ja que la Vanguardia i el Periódico fins i tot això amaguen). És una mostra més dels privilegis de moure's dins una determinada classe social? Perquè no s'hostien els quillos de tota la vida i els pijos aquests fins a aniquilar-se mútuament i deixar a la majoria silenciosa en pau?

dilluns, 19 de desembre del 2005

Notícies fresques

El que us explico a continuació ens ha passat a l’empresa, o sigui que és ben real i recent.
Tenim un client (fabricant d’impressores amb seu a Madrid) que vol enviar un detall en forma de lot de productes als distribuidors que té arreu de l’Estat. Des de l’empresa li hem proposat una sèrie de productes artesanals d’una botiga del centre de Barcelona especialitzada en productes fets per monjos i monges de monestirs del país (segur que sabeu quina botiga vull dir). La idea ha entusiasmat al director general de l’empresa d’impressores. Malgrat tot, ell, que no està a favor de cap boicot contra Catalunya hi veu un problema: l’etiquetatge de tots aquests productes està en català i són productes catalans. I això creu que pot fer enfadar a algun dels distribuidors. Per tant, ha demanat que es reetiquetin tots els productes fets en monestirs catalans al castellà. En canvi, el pot de mermelada feta a Mallorca no cal que sigui traduït, malgrat tenir l’etiqueta també en català.
I els botiflers que treballen amb mi defensen la mesura per la imatge que té Catalunya. Ja només falta que demanin a la botiga que etiqueti en castellà. Bé, no ho vull ni pensar… A vegades desitjaria haver nascut holandès i no haver d’aguantar tota aquesta colla de colonitzadors. O anar a viure a Austràlia i oblidar aquest patiment diari per intentar viure en la meva llengua al meu país.

divendres, 16 de desembre del 2005

Primers dies a carcalàndia

Estic fent el Curs d'Adaptació Pedagògica (CAP). Fa uns dies que he començat a anar a un IES on observo el funcionament de tot el sistema educatiu. Resulta que aquest IES és un cementiri d'elefants, és a dir, allà on van només els millors professors. El problema és que per ser un dels millors professors cal tenir molta experiència, haver publicat no sé quants llibres i passar un examen. Totes elles, coses que avaluen la capacitat i l'interés del professor, però no la qualitat dels seus mètodes educatius. Bé, la qüestió és que la sala de professors del citat IES sembla un casal d'avis. Ho dic seriosament. ¿Sabeu aquella professora de seixanta anys, vestida tota quica, que fuma com un carreter i té veu de camionera que hi ha a tots els instituts? ¿O aquell professor amb mètodes semifranquistes a qui tothom odia per la seva rigurositat però que manté l'ordre a classe? O aquell altre que té pinta de geni i no deixa de ser una versió de "professor chiflado"? Doncs aquesta és l'única fauna que pastura per Carcalàndia. No he vist ni un sol professor de menys de 45 anys... Això sí, aquest institut és un dels millors instituts de tot Catalunya i no sé quants alumnes amb més de 9 de mitjana a Selectivitat tenen...
Ara que ja us heu fet una idea de quin tipus d'institut és, us explicaré una "anècdota". L'altre dia vam estar xafardejant exàmens corregits per tal de veure els criteris d'avaluació que segueix el professor. Un dels criteris era el de les faltes d'ortografia i així constava per escrit en el full que el professor passa als alumnes. El problema és que en aquest full, escrit pel mateix professor, ja n'hi havia de faltes d'ortografia. I en el redactat dels exàmens que els alumnes havien de fer n'hi havia més. Poques, però n'hi havia. Evidentment, els exàmens feien mal als ulls i només un 10% de les faltes d'ortografia o errors gramaticals eren corregits. I això en un dels considerats millors instituts de Catalunya...

dijous, 15 de desembre del 2005

Tarats Del Tot?

Ara que semblava que el fenomen de la televisió ja s’havia extès a pràcticament totes les cases del país i la teledependència arribava a un punt extrem, auguro que començarà el retrocés d’aquest fenomen tan popular.
De petit jo no era un consumidor massa habitual de la tele, tan sols mirava alguns programes (Barrio Sésamo, Bola de Drac i "V" van ser els que més em van marcar). Mica en mica vaig anar aficionant-me a això del zàping i vaig mirar més programes, alguns eren interessants, d’altres entretinguts i d’altres no tenien altre qualificatiu que el de tele-fems. Dins d’aquest darrer grup cal destacar que vaig ser espectador bastant habitual del primer “gran hermano” i d’altres programes del mateix calat. Eren els anys d’universitari, amb molt temps lliure per compartir i per malgastar davant de la tele. Amb el temps, però, m’he anat tornant molt selectiu i gairebé podria comptar amb els dits d’una mà els programes de televisió que m’interessen i que per horaris puc seguir amb més o menys regularitat. Són tan pocs programes que podria prescindir-ne perfectament. Però em falta l’excusa per tancar la caixa diabòlica i dedicar-me a d’altres tasques més profitoses. D’aquí poc crec que tindré l’excusa perfecta. Li diuen TDT i serà un aparell que hauré de comprar si vull seguir mirant la TV a partir del 2010, quan hi haurà una "apagada analògica". L'excusa que fan servir és que amb el canvi podrem sintonitzar centenars de canals i amb més qualitat.
L'únic interés que tinc per comprar-lo és que si el 2010 no ho faig em perdré tots els partits de bàsquet, i això pot ser molt dolorós. En tot cas, si esperen que abans del 2010 em gasti 70 euros per poder veure més canals de televisió, és que no em coneixen. I no faig broma, que puc dir ben orgullós que sóc dels pocs catalans que no ha anat ni pensa anar mai a Port Aventura, ni a Terra Mítica, ni al Tibidabo, ni a Heron City, ni al Mataró Park ni a llocs d’aquests de “culte modern”. Apa!

(Espero i desitjo que els Reis no em portin una TDT)

Aquest escrit el tinc de fa tres dies. Espero que l'Al Turtusi no es pensi que l'he plagiat...

dimecres, 14 de desembre del 2005

Alcampo…

Foto rebuda per correu electrònic d'un cartell penjat en els supermercats Alcampo.

Foto de l'Alcampo de l'autovia Palma-Inca (Mallorca) amb els cartellets...


Els d’Alcampo s’acaben de guanyar que no els compri ni un Sugus… (llàstima que ja faci temps que no en trepitjo cap…). I ara parlant seriosament: no trobeu esperpèntic deixar de comprar un producte del teu país? Perquè els que proposen aquest famosíssim boicot consideren que Catalunya és ben espanyola, no? Que jo, que sóc independentista, no comprés productes espanyols (sí que en compro i en seguiré comprant si l'exemple d'Alcampo no s'extén massa, igual que procuro no comprar els que no m'agraden, els massa cars i els que incompleixen la llei, però això ja són figues d’un altre paner) és una cosa que podria arribar a entendre. Ara, no m’entra al cap que jo deixés de comprar taronges valencianes perquè són uns peperos ni menjar sobrassada i quelitas mallorquines pel mateix. No té sentit. Apart de la irracionalitat de fer pagar a uns empresaris i treballadors per la seva ideologia o nacionalitat, no deixaria de comprar els seus productes perquè són bons, i a part, si els deixo de comprar, ells no en vendran aquí i obriran mercat arreu del món, i llavors es sentiran menys del meu país, ja que hi tindran menys relació. Però bé, ells són així de xulos… i així ens va a tots plegats.

PS: A la web de l'Alcampo hi ha un comunicat en què es posicionen contra els boicots "territorials" de productes. També han fet retirar tots els cartells, que es veu que no eren només a l'hiper de Mallorca. Per tant, es confirma que els cartells motiu d'aquest blog han sigut fets per algun treballador (o grup de treballadors) que s'ha extralimitat. Enhorabona a l'Alcampo per una reacció tan ràpida. Tot i això, seguiré sense comprar-hi habitualment perquè no m'agrada la gentada que s'hi acumula ni les dimensions dels hipermercats, però això ja és un altre tema.

dimarts, 13 de desembre del 2005

Mala llet

No saps perquè però hi ha dies en què t'aixeques amb mal rotllo. Tens com una mala llet interna i no en saps la causa. Avui és un dia d'aquells. Tot, absolutament tot el que observes et desagrada. No trobes que res del que t'envolta valgui la pena. T'enrabies internament per qualsevol xorrada. Mica en mica la ràbia interior va creixent fins que explota. Avui hi haurà bronca. Ho saps, però el fet de saber-ho no és suficient motiu per mirar d'evitar-ho. Intentes raonar, calmar-te, asserenar-te, però no hi ha manera. La bèstia que dus a dins necessita desfogar-se o el ressentiment contra no-saps-què t'acabarà corcant. Que ningú s'acosti, que mossegues!

dilluns, 12 de desembre del 2005

L'engany

Quan Catalunya demana que s’acabi l’espoli fiscal del que és objecte se’l titlla des d’Espanya com a insolidari. I es diu que els més rics han d’ajudar els més pobres.
Quan el Parlament de Catalunya demana un nou Estatut d’Autonomia que doti el país de més autogovern i menys dependència de les decisions que es prenen a la capital d’Espanya, se’ns contesta que en un món on cada cop hi ha menys fronteres els catalans volem aïllar-nos i que demanar la independència és una cosa del segle XIX.

Abans de contestar les crítiques, cal veure qui les formula. I resulta que vénen d’un país on govern i oposició estan totalment d’acord en què ara mateix no s’han de reduir les ajudes europees que Espanya rep. I que la solidaritat amb els països de l’Est d’Europa s’ha de fer “més endavant”, malgrat reconèixer que Espanya és una “país ric” (Fernandez de la Vega dixit). És a dir, que Espanya no vol ser solidària amb els països més pobres d’Europa, fomentant així la divisió entre uns i altres. I ja no estic parlant de solidaritat a nivell mundial, no… Fins i tot dins la Unió Europea les fronteres existeixen i es fomenten (almenys des d’Espanya). Un primer exemple de la hipocresia espanyola. Demà més.

divendres, 9 de desembre del 2005

Una imatge val més que mil paraules...


Queda tot dit... no trobeu?

dimecres, 7 de desembre del 2005

Esperit nadalenc

Ja han passat els quatre dies de festa. Entre moltes altres coses, vaig aprofitar per fer una aproximació a la religió amb més seguidors dels nostres dies. Sí, la religió del consumisme. El nou Déu es diu Euro. I temples per predicar n'hi ha moltíssims. Tan sols n'he visitat un parell, però ja he decidit que no em convertiré. No he estat al Corte Inglés, on ja fa molt de temps que m'he proposat que no hi posaré mai més els peus. Tampoc he visitat el Zara.
He anat a l'IKEA. Fins fa un any i mig no havia posat mai un peu a l'IKEA i ara ja hi he anat 3 cops. Sé que no és massa, però ja estic saturat. Crec que tinc un problema quan vaig a llocs on hi ha molta gent. Em començo a posar nerviós i necessito buscar espais on no hi hagi homes i dones empenyent-se per comprar una xorrada, nens corrent i cridant i tots ells intentant comprar les coses més estúpides que els posen davant dels nassos. Això sí, per 1,99 €.
També he visitat el mercat de Santa Llúcia i he vist que la gent segueix comprant figuretes pel pessebre i mini-tions amb la barretina. Al final els nens no sabran que un tió no cal que dugui la barretina. Que amb un bon tronc ben alimentat (això sí, cada any el mateix) des d'un mes abans de Nadal i un sac que el protegeixi del fred n'hi ha prou per tal de que cagui tot el que ha de cagar.
La qüestió és que els dies de festes de Nadal s'acosten i encara no he comprat ni un sol regal. M'hauré de convertir a la religió del consumisme nadalenc. I la Visa treurà fum. Quin trauma.

divendres, 2 de desembre del 2005

Espectacular

Els gegants i la colla de geganters de Mancor. Foto: Arrels de la Vall

Així és com es pot definir la 3a Fira de l’Esclata-Sang de Mancor de la Vall. Vaig arribar-hi el dissabte a la nit i tots els comentaris giraven al voltant de l’èxit de la presentació en públic dels Gegants del poble: en Joan (carboner) i na Llúcia (brodadora). Es veu que molta gent del poble es va emocionar en veure l’exquisitesa de les seves formes i vestits, fins el punt que més d’un identificava clarament la cara del gegant amb un mancorí. L’altre gran tema va ser la segona actuació dels Dimonis de Mancor, que no va ser tan lluïda com la primera per un petit incident que per sort no va acabar malament, però que va ser també molt aplaudida. I és que pels dimonis de Mancor de la Vall, una actuació poc lluïda vol dir una actuació boníssima però no perfecta, no sé si m’explico…
Foto de la primera actuació dels Dimonis de Mancor. Foto: Arrels de la Vall

Jo duia un cap de setmana mig encostipat i només desitjava dormir, però el diumenge era el dia de la Fira i vaig anar fins el centre a donar un cop de mà. Els col·laboradors (gairebé tots els mancorins) estaven desbordats: una gentada immensa recorria tot el poble mirant les reproduccions d’un torrent (amb aigua) fet al centre del poble, d’una capella que hi havia antigament en una alqueria avui mig abandonada; o la reproducció de “sa Canaleta”, l’”aqüeducte” que va dur per primer cop aigua al poble o les múltiples paradetes amb productes artesans. A la paradeta on estava preparant plats d’esclata-sangs (rovellons pels no-mallorquins) va venir Madò Pereta i s’hi va tirar tot el matí ajudant-nos a servir. Madò Pereta és tota una institució a Mallorca. Es tracta d’un personatge caracteritzat per en Joan Carles Bestard i que consisteix en una senyora velleta, mallorquina de les de tota la vida, amb un humor bastant pagesot i senzill i amb algunes sortides reivindicatives pel que fa a la cultura i patrimoni mallorquí.

Madò Pereta en acció venent plats de rovellons i carn per fer a la brasa. Foto: Arrels de la Vall

La qüestió és que em vaig tirar tot el matí servint plats i plats i plats i no vaig veure la fira fins que, a l’hora de dinar em vaig escaquejar i vaig gaudir d’una estona voltant pels carrers replets de gent entusiasmada amb el que veia. Els que volgueu més informació sobre la fira (hi ha un grapat de fotos i molta informació) podeu clicar aquí. Ah! i a tot el que he explicat cal afegir que Mancor té tan sols 1000 habitants (no crec que hi arribi...), o sigui que encara té més mèrit.



Apa, salut i bon cap de setmana llarg!

dijous, 1 de desembre del 2005

Uiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii...

Avui trenco la norma d'escriure un sol post cada dia, però és que l'ocasió s'ho mereix.

Com diu la dita:
Nostre Senyor
castiga sense bastó.
(a veure quan s'anima a castigar i no només a avisar...)
I torno a repetir: uiiiiiiiiiiiiiiiii...

Esquizofrènic

No entenc que justament ara es critiqui a la COPE pel seu discurs anticatalà i antiprogressista quan porta com a mínim deu anys fent el mateix. Encara recordo la meva època de COU quan cada vespre me n'anava a dormir escoltant les animalades dels tertulians de "la Linterna". Ells són així. Per què els hem de fer callar? Inciten a l'odi? Des d'un punt de vista català o basc, és evident que sí. Ara bé, des d'un punt de vista espanyol, el que fan és mantenir la integritat, la indivisibilitat i la uniformitat de la "nació". Per què els volem fer callar però critiquem que es tanqui el diari Egunkaria? Poden ser protofeixistes i nostàlgics de l'era Aznar (o d'una altra era anterior i que va durar 40 anys), però són dels pocs que han sigut capaços de criticar les condonacions del deute que tenien el PSC i ERC amb en Montilla de ministre i els d'Esquerra a la Generalitat. També són dels pocs que han seguit informant de l'esvoranc del Carmel (recordem que encara hi ha més de cent persones que no han tornat a casa). I també han abanderat la lluita contra l'OPA de Gas Natural a Endesa que convertirà el subministrament energètic a Catalunya en un monopoli. I han criticat la venda d'armament a Venezuela. Si els mitjans que tenim a Catalunya i els mitjans de comunicació suposadament progressistes espanyols fossin menys partidistes i informessin amb claredat d'aquests temes, potser no faria falta que la COPE digués el que diu.
Un altre tema és que el recurs a l'insult sigui compatible amb els principis de la Conferència Episcopal, però això és un problema dels catòlics (o no). A veure què fan quan se'ls acabin les subvencions estatals...
Per la llibertat d'expressió, no al tancament de la COPE. Losantos president! Catalunya independent!
Hehehe...

dimecres, 30 de novembre del 2005

Energia

Hem d'estalviar energia. Aquesta és la consigna que ens arriba des del Govern. S'ha d'intentar estalviar aigua i electricitat perquè no n'anem massa sobrats. Per això des del dijous 24 de novembre ja hi ha els llums de Nadal encesos arreu del nostres país. Sí senyor. Estalviem i passem fred a casa i no ens dutxem tan sovint; ara bé, no deixem d'incitar al consumisme. Com odio aquests dies previs a les festes de Nadal...

dimarts, 29 de novembre del 2005

El PP és el que és i punt

No acabo d'entendre les crides que molts polítics, articulistes i/o periodistes fan per demanar al PP que actuï i pensi diferent de com ho fa. Cadascú és com és, i si ells són tan prepotents, fatxes i mentiders, no entenc la pretensió de que es converteixin en persones educades, pacífiques i honestes. Són com són i hi ha molts espanyols (fins i tot alguns catalans) que es senten identificats amb aquesta forma de ser. El PP és el que és i prové d'on prové. Per això, per molt que alguns dels seus dirigents es vulguin maquillar per semblar honestos i compromesos amb la democràcia i la llibertat d'expressió, de tant en tant els surt de dins el que pensen. En aquest sentit s'han d'entendre les declaracions d'en Piqué relacionant ETA i Estatut de Catalunya. O les encara més incendiàries declaracions de la blanenca Alicia Sanchez-Camacho en el seu blog tornant al vell discurs de "la imposició del català" a les escoles.
Repensant una mica el que he comentat, se m'ocorre una altra possible explicació a la deriva més carca d'aquests dos dirigents catalans del PP. Segurament, des de la direcció del PP a Madrid els han advertit de que si seguien amb aquesta actitud tan "catalana" i allunyada del que pensa la "COPE i la Libertad Digital", tindrien els dies comptats com a cares visibles del partit. És a dir, que ells en el fons no estan d'acord amb el discurs anti-tot del PP, però com que el seu discurs "light" no donava bons resultats en forma de vots en les eleccions i començaven a ser qüestionats, han reaccionat per tenir els amos contents.
I si d'aquí dos anys, a Espanya tornen a guanyar unes eleccions, serà perquè els espanyols són així, no?

dilluns, 28 de novembre del 2005

Claus

Obres el calaix d’una revolada. Saps que han de ser allà. Ja has mirat dins de les butxaques dels pantalons que duies ahir i dins la bossa on duus la cartera i el mòbil i no has tingut èxit. Comences a tenir la mosca darrera l’orella, però intentes ser positiu i t’autoconvences que seran allà. Un cop obert el calaix, rebusques entre les cartes, la propaganda, el mòbil vell que vas abandonar allà fins que, decebut, et convences a tu mateix que no hi són. Tot exaltat, busques pel sofà, per la tauleta del menjador i a sobre de les cadires. Se t’està fent tard. T’estires a terra i mires a sota la taula, a sota dels sofàs i fins i tot davall el moble on hi ha la tele. Res de res. Si t’han caigut han de ser dins del pis perquè les vas fer servir per entrar-hi. No hi ha volta de full. Decideixes tornar a fer el recorregut que vas fer ahir en arribar. Vas fins l’entrada, recordes que vas penjar l’abric al penjador. Regires les butxaques de la jaqueta que duies i de les altres dues jaquetes que hi ha al costat. Després vas anar a la cuina a deixar-hi les bosses del supermercat. Mires sobre els marbres, entre la fruita de la taula i fins i tot sota els draps de cuina. Res. T'intentes tranquilitzar: unes claus no es perden així com així. T’atures i decideixes pensar. T'asseus al sofà bastant preocupat. Amb la mirada recorres tots els racons que et queden a l'abast. Llavors et ve un dubte que et recorre l'espinada. T'aixeques, atravesses el menjador corrent, arribes a l'entrada del pis, estàs convençut de que ja has resolt el misteri, obres la porta, mires el pany i... No! No hi són. Ara ja no estàs preocupat, estàs desolat, desesperat. Un sol pensament t'ocupa: "Segur que les vaig deixar al pany i algú se les ha endut". Has de marxar de casa, però si ho fas sense les claus no hi podràs tornar a entrar. Llavors recordes el segon joc de claus que vas jurar-te que faries i que mai, per manca de temps, vas arribar a fer. Tornes a entrar al pis tremolant de ràbia amb tu mateix. Tornes a repassar el pis: cuina, menjador, habitacions, balcó, entrada... Revises totes les butxaques de tots els pantalons i jaquetes que has dut el darrer mes. Perds l'esperança i t'enfurismes. Entres al lavabo per rentar-te la cara i asserenar-te. Llavors les veus. Són damunt la caixa de la roba bruta. Ara recordes que el primer que vas fer en entrar al pis va ser anar a pixar perquè no t'aguantaves. De cop i volta et sents lleuger. T'has tret un gran pes de sobre. Les agafes, somrius nerviós i surts corrents del pis. Deixes enrera el llum del lavabo encès, la jaqueta sobre el sofà i la promesa de fer una còpia del joc de claus.

divendres, 25 de novembre del 2005

Dia surrealista


Amagueu els paraigües,
que plouen pedres
Sortiu al carrer i deixeu
que us abonyeguin
Empapeu-vos dels cops
d'aquestes roques
grosses com punys
Sí! Pedres, malls, rocs,
No us protegiu,
permeteu que us esclafin
els còdols grisosos
Quan quedeu xops,
deixeu-vos caure
i rebolqueu-vos
en el fang de sorra
Fineu engolint
la vostra sang i doneu
gràcies al Senyor
per tenir malament la pròstata
Amagueu els paraigües
que plouen pedres.

dijous, 24 de novembre del 2005

Criteris i classes

La portada del diari monàrquic barceloní per excel·lència obre avui la portada amb una increïble notícia amb foto de 25x15. No és que han arrestat en Pinochet, ni que han desarticulat una cèl·lula islamista a Alacant, Murcia i Andalucía, ni que la nena de 9 anys de Blanes (que era veïna dels meus avis i el meu germà li feia de monitor de natació) ha mort per l'incendi que hi va haver diumenge a casa seva, ni tan sols que la Fiscalia acusa Terra Mítica per frau fiscal, ni, evidentment, que avui la Federació Catalana d'Hoquei se la juga per ser algú en el món. No, res d'això, la gran notícia que ocupa més de mitja portada és la següent: "Los Mossos reducen a un atracador que retuvo dos horas a nueve rehenes". A la foto hi surten tres mossos "disfressats d'assalt" a l'entrada d'un Caprabo. A veure, m'atreviria a dir que això no és una notícia prou rellevant com perquè surti ocupant mitja portada d'un diari. Les presons estan plenes a rebentar de delinqüents que han comès accions similars o més espectaculars i no "s'han guanyat una portada tan espectacular".
Llegint la notícia a fons observo tres causes que han donat la glòria a "l'històric delinqüent el Dieguito":
1. Els Mossos ("mosos" segons l'espanyolíssima Vanguardia en l'edició digital) fa poc que han arribat a Barcelona i necessiten guanyar-se la clientela, és a dir, els ciutadans. Amb portades així, on es deixa clar que es poden mobilitzar 200 (!!!!) Mossos per detenir un sol home, els clients-ciutadans tenim la percepció que estem més segurs.
2. Ara ve una època de mobilitzacions, on previsiblement els Mossos actuaran tal com ho feien els mítics "grisos" atacant a tot bitxo vivent, sense distingir qui són els manifestants de qui són els provocadors que cremen contenidors, destrossen cabines telefòniques i llencen pedres i còctels molotov. En comptes de carregar contra aquesta escòria social, opten per esperar a que tothom es dispersi i detenir aleatòriament a manifestants i provocadors. Amb accions com el desplegament per detenir el "Dieguito" intenten posar el contrapunt a tanta ineficàcia i mostrar que Barcelona és segura. Evidentment tot això no ho aconseguirien sense l'ajuda del diari del poder, que sempre és "la Vanguardia".
3. I no menys important, l'atracament en qüestió es va produir al Caprabo de Ganduxer, mític carrer dels "pijos" de Barcelona, porta per porta del no menys mític, selecte i exclusiu restaurant "Via Veneto", on hi mengen els polítics i empresaris que mouen els fils del poder.
Us penseu que una notícia així, però a Nou Barris desplegaria 200 Mossos? I seria portada de la "Vanguardia"? Les classes existeixen i existiran i la Vanguardia és el portaveu dels poderosos. La barrera que suposa viure en determinats barris no s'ha trencat, ni es trencarà a curt o mig termini...

dimecres, 23 de novembre del 2005

Merder a la catosfera

Aquests dies hi ha hagut un fort merder entre uns bloguers del país. Un d'ells*, professor de filosofia i bastant arrogant en el seu comportament, va copiar una part d'un escrit publicat en un altre blog, el d'en Carles Sanosa, del Cafè d'en Litus i la va introduir en el llibre "Una certa penombra" que ha guanyat el premi Gabriel Ferrater de poesia de Sant Cugat. No tenint-ne prou amb el plagi (ell en diu inspiració), en l'entrega del premi va llegir justament aquest fragment en veu alta davant de tot el públic. Desgraciadament per ell, entre els assistents hi havia l'autor original, que ha decidit denunciar l'apropiació poc ètica. Aquest matí en parla l'Avui. No em vull extendre massa en la descripció dels fets, tan sols dir que el guanyador del premi, tan bon punt es va veure enxampat, va acceptar l'autoria aliena del fragment i va proposar citar-ne el nom en la següent edició, com si això deixés ben neta la seva reputació.
Comento tot això perquè qualsevol dia pot passar a qualsevol dels que escrivim blogs. Si és que no ha passat més cops i els afectats no se n'han (o ens n'hem) adonat...
*Abans tenia el blog del guanyador del premi enllaçat des de la dreta d'aquest blog. Després de veure com les gasta, he decidit desenllaçar-lo.

dimarts, 22 de novembre del 2005

Les llengües no s’han d’imposar: s’han d’extingir.

Llegint notícies com aquesta, aquesta o aquesta he vist el camí a la felicitat: els catalanoparlants cal que fem un servei a la pàtria xica, a la de “todos” i al món sencer, i deixem d’utilitzar la nostra llengua. Els pocs que encara intentem creure que és una llengua normal cal que deixem de parlar-la a tothom que no coneguem, a tot nouvingut que arribi al país, no l’utilitzem per escriure en diaris, ni en revistes d’esports, científiques o del cor, no fem el pena intentant que els nostres fills la coneguin i l’utilitzin i que això sigui motiu d’escarni per part dels seus companys. No la parlem en l’àmbit laboral perquè sempre hi pot haver algú de fora a qui donguem mala imatge. Ni se’ns passi pel cap de parlar-la als jutjats: només faltaria que els delinqüents (presumptes), els advocats (del diable) i els jutges (“sus señorías”) l’haguessin de fer servir sempre! No hi escriguem cançons ni ens hi estimem, no la demanem als professors d’universitat, ni tan sols hi prenguem els apunts de classe. Tot cantant “libertad libertad, sin ira libertad” diguem-nos “te amo”, queixem-nos al rector de les faltes que fa el professor escrivint a la pissarra en castellà i procurem no malmetre la llengua “de todos” ni en els apunts en brut de la classe d’Àlgebra. Tampoc no volguem llegir en català els prospectes dels medicaments, ni en els envasos de detergent, ni en les begudes alcohòliques. Total, si ens emborratxem bevent “perlan”, rentem la roba amb “gelocatils” i ens curem a base de ”JB”, la nostra dignitat no caurà pas més baix del que ha caigut en aquells que ja fa anys que han renegat del que són. Amén.

dilluns, 21 de novembre del 2005

Imagina un (altre) matí

Són les set del matí. Sona el despertador. D’un bot deixes de banda la son i et desvetlles. D’un altre bot, aquest real, saltes del llit i et dirigeixes, descalç i a les fosques, al lavabo a fer un riu. Pel camí t’entrebanques amb els texans que ahir vas llençar als peus del llit. Penses que no ho tornaràs a fer, però ets conscient que aquest pensament el tens cada matí quan t’entrebanques amb la roba que duies el dia anterior. Arribes al lavabo fent tentines i encens el llum. Com cada matí, et fan mal els ulls per l’impacte de tanta claror sobtada. Et mires al mirall de camí a la tassa. T’hauries d’afaitar. La trempera matinera segueix present i et fa mandra esperar per pixar. Notes que el fred dels peus et puja per l’espina dorsal. Decideixes tornar a l’habitació i calçar-te. Encens el llum de l’habitació, busques amb la mirada aquells peücs de color marró amb quadres tan horribles però tan calents i no els trobes. Decideixes posar-te els mitjons que duies ahir abans no agafis una pulmonia. T’acostes a la finestra, apartes les cortines i puges la persiana d’una revolada. Et fixes de seguida amb la persiana que s’està obrint a l’edifici del davant. No és gaire lluny. Potser uns 15 o 20 metres. De seguida la veus. Avui duu una camisa de dormir molt transparent, deu ser de seda. I se li veuen els pits! Els té perfectes, rodons, ni massa grossos ni massa petits, amb els mugrons rosats… Ostres quina gran sort tenir una veïna que estigui tan bona a la finestra del davant! De seguida et concentres en repassar-la de dalt fins a la cintura, que és el que li pots veure des de la posició on ets. Va despentinada i fa cara de son, però això encara la fa més atractiva. Té un coll llarg i molt suggerent, uns pits d’escàndol i una cintura adequada per… Estàs concentrat en aquests pensaments quan ella aixeca la mirada i et veu. T’espantes però no dissimules ni t’amagues. Ella no reacciona, gira cua i desapareix del teu angle de visió. T’adones de que vas molt calent i sota els pantalons del pijama hi dus una arma que necessita ser descarregada.
T’estires al llit i tanques els ulls mentre la teva mà dreta desapareix per sota dels pantalons. Te l’imagines que torna de la dutxa tan sols tapada amb una tovallola. Sap que l’estàs mirant i et dedicarà totes les atencions que pugui. Deixa caure suaument la tovallola a terra i es palpa els pits eròticament just abans de posar-se els sostenidors. Són de color negre i bastant transparents i sota d’ells encara s’hi endevinen els mugrons eriçats. Llavors es dirigeix a la calaixera mostrant-te el bé de déu de cul que té i en treu un tanga negre. En cap moment et dirigeix la mirada i això et posa a cent. Es passa el tanga per una cama, després per l’altra i mica en mica el va col·locant fins que està arriba just sota el seu cony. Llavors s’hi passa els dits amb plaer i s’acaba de col·locar la minúscula peça que li deixa a la vista un cul perfecte. Agafa unes mitges i se les posa suaument recolzant la cama sobre el llit. La vista que tens de les seves natges t’excita fins el punt que gairebé t’escorres, però aguantes un moment. La imaginació et vola i te l’imagines girant-se de cara a tu, apujant el panty fins just sota del tanga i tocant-se la poma que ja té humida fins assolir un orgasme brutal en què perd el món de vista. I llavors explotes. Quan obres els ulls tens els pantalons ben tacats, la mà enganxifosa i et sents brut.
Vas al lavabo. Pixes el que hauries d’haver pixat abans i et dutxes. Surts de la cambra de bany amb presses, entres a l’habitació, mires per la finestra i la veus que surt de la dutxa, però ara tens pressa. En Bobbi ja borda i si no el treus ràpid a passejar et deixarà el terra del menjador fet un desastre. Et vesteixes d’una revolada amb el primer que trobes i surts al carrer. Passeges el gos una estona fins que agafes fred. Tornes a casa a posar-te la jaqueta i recordes que en Bobbi no ha fet encara totes les seves necessitats. En tornar a sortir, la veus a ella. Et sorprens perquè va vestida tal com te l'havies imaginat. Li dius bon dia i es ruboritza, com si t'hagués llegit la ment...

divendres, 18 de novembre del 2005

El meu cap

Avui parlaré del meu cap, com bé diu el títol. Però no del cap que tinc sobre les espatlles i a sota dels cabells, sinó del que alguns en diuen “amo” i d’altres “jefe”. Jo no tinc amo. I la paraula “jefe” l’estic eliminant del meu vocabulari, o sigui que avui em referiré al director general i propietari del 75% de les accions de l’empresa on treballo. Hi treballo amb contracte indefinit des del primer moment, però no flipeu, avui en dia, amb les facilitats amb què et poden acomiadar, pràcticament és el mateix ser fix com temporal.
Doncs el meu cap és un tipus molt especial. Té 40 anys acabats de fer, dos fills de cinc i un any i un divorci a mig tramitar. Doncs sí, el paio va decidir separar-se de la dona dos mesos abans de que ella parís el segon fill. La raó? Bàsicament és que ell viu en un món on només tenen importància dues coses: la feina i les excursions o raids per la natura. Tant és capaç d’estar una setmana dormint dues o tres hores diàries per motius laborals com escalar el Kilimanjaro o fer una cursa d’aquestes de córrer durant 48 hores seguides per dins un parc natural. Ell va justificar el divorci dient que la seva dona vivia en un altre món i que no disfrutava de la vida. Ella és una professional qualificada, molt bona pel que es veu, que va haver de compaginar la seva feina i tenir cura dels nens, davant la passivitat total del marit que es dedicava 100% a la seva feina i veia els nens durant el poc temps que parava a casa, ja que estava més de mitja setmana de viatge per motius de feina. Aquesta era la situació. Ell es dedicava a la feina i poc parava per casa per fer-hi les mínimes tasques que se li exigien: reunions amb els professors dels nens, dur-los a cal metge, gestions amb els bancs, asseguradores, subministradors de serveis… i ja no parlo de tasques com tenir la casa neta, banyar els nens, fer el llit, rentar la roba perquè per això ja tenien una “assistenta”. La qüestió és que la dona estava bastant farta de la situació i li demanava a ell més implicació. I ell tan sols volia ser lliure i no tenir preocupacions fora de l’empresa.
Evidentment, es van divorciar i ara ell passa de tot (com abans, però sense dormir amb la dona, no sé si se m’entén). Fins el punt que un o dos caps de setmana li “toquen els nens”. I ell tot preocupat perquè s’ha d’encarregar dels nens, cosa que significa distreure’ls fent-los mirar pel·lícules per la tele, acompanyar-los al cine, fer-los fer els deures, dur-los a passejar per Barcelona o, fins i tot, portar-los a la muntanya a fer alguna mini-excursió. I se’n queixa molt i cada dilluns després del traumàtic afer comenta que és molt pesat estar amb els fills. Com si ho fés molt de temps…
Us he explicat el cas del cap perquè crec que és paradigmàtic de la societat en què vivim, on els homes encara estem/estan educats per triomfar en el món laboral i les dones, cada cop més, també. En principi això és collonut, ja que s’ha d’arribar a un punt on la igualtat entre ambdós sexes sigui pràcticament total. Ara bé, si els dos membres de la parella es dediquen al 100% a les seves tasques laborals per poder arribar el més amunt possible, qui s’encarrega de l’educació dels fills? No qüestionaré l’aspecte de la competitivitat per ser els millors que ens inculquen/inculcaven des de petits, perquè perdria el sentit del post. Potser més endavant.
La solució que la nostra societat ha tingut fins fa ben poc era la família diguem-ne “tradicional catòlica”: l’home treballa fora de casa i aporta diners mentre la dona s’encarrega de les tasques domèstiques i de tenir cura dels nens i els ancians. D’uns anys ençà, però, la dona ha accedit al mercat de treball imitant els homes i aquests no hem/han accedit al “mercat domèstic” per ajudar més en tenir cura dels fills i de la llar. I això, juntament amb d’altres factors, ha desembocat en tenir una colla de nens malcriats i sense valors més enllà del consumisme, que acabaran amb el que entenem com Estat del Benestar. La possible solució, per mi, és clara: cal incentivar els dos membres de la parella per tal que els dos s’impliquin en les tasques domèstiques, ja que mentres la dona ha accedit al mercat de treball, no s’ha alliberat encara de la part que correspondria a l’home en el tema de responsabilitats familiars, domèstiques o d’educació dels fills. I espero que després de dir això i afegir que el meu cap és un malparit, ningú em talli el cap.

dijous, 17 de novembre del 2005

De dentistes

Ahir llegia en el blog de l’Al-Turtusi una proposta, molt adequada, per tal que els temes relacionats amb els dentistes entrin per la Seguretat Social. Arrel d’això he recordat el darrer cop que vaig visitar un dentista. I no ha sigut un record massa agradable…

Des de que tenia 11 o 12 anys que els meus pares, molt preocupats per la meva salut dental, em duien a cal dentista. Jo no li tenia por, ni pànic, ni cap d’aquestes sensacions que la gent acostuma a tenir envers aquests "professionals". El problema és que el dentista era un argentí molt màfies. Em va fer un parell d’empastaments als queixals, es veu que va cobrar una barbaritat, em va tractar com una merda i no hi vaig tornar més. Per aquells temps van obrir una nova clínica dental a Blanes i en vaig ser un dels primers clients. Potser ja tenia 14 o 15 anys. Em van fer més empastaments i finalment van decidir que havia de dur els maleïts “ferros” a la boca. Dic maleïts perquè era una merda fer vida amb allò dins de la boca. Hi vaig estar un parell o tres d’anys ben bons, amb els problemes que això ocasionava (no parlo de petonejar cap noia ni res d’això, que en aquella època no triomfava ni per casualitat, sinó de les òsties que m’enduia jugant a bàsquet, on els cops a la cara eren bastant freqüents, i més jugant de pivot com jo feia). La qüestió és que quan finalment es van decidir a treure’m aquells ferros de la boca em van dir que hauria de dur durant 3 o 4 anys més uns aparells “nocturns” i que m’haurien de treure els queixals del seny o se’m “descol·locaria” tot el que els ferros m’havien fet fins llavors. Fills de sa mare! Ja ho podrien haver dit abans i hauria esperat uns anys a passar pel suplici…

Digueren que l'extracció dels queixals era una operació senzilla i que només en alguns casos excepcionals hi havia efectes secundaris com febre o inflamament de la zona operada. La qüestió és que la operació va ser la cosa més horrible que m’ha passat mai. Estava mig estirat mig assegut en aquelles cadires que tenen els dentistes amb un focus enfocant-me la boca, un tub que em bombejava la saliva que segregava i les mans del dentista potinejant amb una mini serra per dins la boca. El soroll em posava la pell de gallina. Estava intentant trossejar el queixal, que encara no havia sortit i que estava horitzontal en comptes d’estar en posició vertical. Estava anestesiat de la gola fins a les genives de les dents de davant. Els llavis tenien poca sensibilitat, la justa per notar que per dins del tub hi circulava líquid. De tant en tant, una de les tres infermeres que em rodejaven posava un aparell dins la boca que feia un soroll com “shhhhsshshshshs” bastant desagradable. Després de molt remenar amb la serreta o el que fós, el dentista va agafar unes pinces i va començar a treure trossets del meu queixal. Al mateix temps, vaig veure que el tub, abans transparent, ara tenia un color roig que espantava. I és que, en comptes de saliva, el que estava engolint era sang. Fastigós, però no tant com la sensació que vaig tenir quan, intentant respirar per la boca, vaig empassar-me líquid (no sé si sang o saliva) i un tros de queixal se’m va quedar una mica més amunt de la nou del coll. El notava clarament i tenia por d’empassar-me’l. Com bonament vaig poder, els ho vaig indicar a aquells monstres que m’estaven operant i, amb les pinces, el dentista me’l va treure i ensenyar. Era un tros petit, però em va impactar perquè m’havia triturat el queixal, en comptes d’arrencar-me’l. Vaig perdre la noció del temps durant l’operació, però diria que després d’aproximadament una hora, em van deixar escapar. Vaig pagar i em van donar hora per al cap de quinze dies per extreure’m els altres tres queixals. Em van dir que quan em despertés l’anestèsia potser em faria mal i que em prengués dos “Gelocatils”. Així ho vaig fer. El problema és que se’m va inflamar tota la boca, el dolor no em deixava parlar i vaig arribar a 40 graus de febre. Va haver de venir el metge a casa, em va recomanar una setmana de llit i menjar sopetes i líquids. Des d’aquell dia, ara deu fer deu anys, no he tornat a veure cap dentista. Ni ganes. Em limito a rentar-me les dents després de cada àpat i veure com mica en mica es descol·loquen. I no penso fer-hi res sinó em fan realment molt de mal.

dimecres, 16 de novembre del 2005

Imagina un matí

Són les set del matí. Tens ganes de quedar-te estirada al llit. A les fosques. Persianes baixades, llençols de franel·la, flassades gruixudes i calentetes… El suplici de llevar-se és massa gran. Cada matí és massa dur. Quan el despertador ha sonat els tres cops de rigor aconsegueixes, en un esforç sobrehumà però desgraciadament quotidià, desempallegar-te del benestar que sents allà dins. En comptes d'obrir el llum com fas cada matí, et dirigeixes a la finestra, corres les cortines i puges la persiana lentament. Et fixes amb la claror que entra des de fora. Et fa mal als ulls i els mig acluques. Quan els obres, veus el veí de l'edifici del davant que t'observa. No és gaire lluny. Potser uns 15 o 20 metres. Fa cara de sorpresa mentres et mira. O potser t'ho ha semblat. Et dirigeixes cap a la dutxa arrossegant els peus fins que, en arribar al mirall del lavabo t'adones que la camisa de dormir, ja de per si translúcida, deixa el teu pit dret a l'aire. Entres a la dutxa i et connectes a la vida en notar el primer raig d'aigua massa freda sobre la teva pell. L'impacte t'eriça els pèls del cos i et provoca un petit tremolor. A mesura que l'aigua es va escalfant tornes a una situació de plaer. Mentre t'ensabones totes les parts del cos et torna a la ment la cara del veí. Segur que t'ha vist els pits. Per això feia aquella cara d'entre sorprès i embabat. Aquest pensament t'excita moltíssim. T'ensabones suaument els pits i fas córrer els teus dits per tot el cos fins que arribes al sexe. Et notes humida, i no és per l'aigua que raja de la dutxa. Els mugrons se t'ericen i notes que aviat flotaràs. La capa d'aigua que t'envolta es transforma en un aïllant del món exterior. El goteig sobre el teu cos es converteix en el que sents asseguda al sofà de casa un dia de pluja amb la llar de foc encesa. Cada cop vas perdent més la realitat de vista. El cos se t'escalfa, la sang et bull, els dits no s'aturen i els orgasmes es repeteixen fins que, esgotada, surts de la dutxa fent passos insegurs. Et tremola el cos i et sents estranyíssima. T'eixugues, t'envoltes la tovallola al cos i tornes a l'habitació.
Només entrar el veus. T'ha estat esperant. Notes la seva mirada però no el busques. Tan sols deixes caure la tovallola sobre el llit. Et refregues una mica els pits i et poses els sostenidors. Llavors t'ajups davant els calaixos de l'altra banda de l'habitació i en treus el tanga negre que tant t'agrada. Te'l poses de la forma més lenta i eròtica que pots. Per posar-te les mitges recolzes el peu a sobre del llit, de forma que quedes d'esquena a la finestra. T'ajups convençuda que tens la mirada del veí clavada a les natges. T'excites moltíssim mentre suaument puges les mitges pel camal fins a col·locar-les just per sota del tanga. Primer una cama i després l'altra. I després, girada de cara a la finestra amb la mirada perduda, t'acabes de pujar el panty fins per sobre del tanga sense evitar el contacte dels dits amb el teu sexe que palpita fortament. Busques una brusa blanca lluny de la mirada del veí mentre t'imagines com es corre. Mentres et cordes els botons de la brusa observes que has de marxar corrents perquè se t'ha fet tard. Et poses la minifaldilla que millor et queda, et perfumes a corre-cuita i surts disparada al carrer. Quan surts, el veus a ell que surt vestit en xandall a passejar el gos. -Bon dia! - et somriu. I tu, encara excitada, tan sols li mig-somrius mentre el cos et tremola. I no saps si et tremola d'excitació o de fred, ja que t'adones que t'has vestit d'estiu en ple mes de desembre.

dimarts, 15 de novembre del 2005

Osti tu!

Per un cop a la vida, puc dir que algú que llegeix (o llegia) aquest blog (i amb qui he compartit pis) publica opinió (no una carta al director) al diari més important de Catalunya. Doncs això, avui estava fullejant la Vanguardia i... osti tu, qui tenim aquí?
Felicitats Carol! (ja explicaràs a què ve la propaganda que li fas a en Torcal...) ;)
PS. Què voleu que us digui. Sempre fa il·lusió veure que algú proper arriba tan lluny, no?

dilluns, 14 de novembre del 2005

A botar!

Voleu fer alguna cosa per reduir l'escalfament global del planeta?
Us agradaria que es fés fosc més tard i així els dies serien més llargs?
Voldríeu que el clima del planeta fós més homogeni arreu, sense canvis extrems entre zones?

Jo no sé si vull tot això. És més, em decanto més aviat pel no en els apartats 2 i 3.

En tot cas, pels qui penseu diferent, feu un click aquí i apunteu-vos per canviar el món amb un simple salt que podria acabar amb la humanitat. Vosaltres mateixos.

divendres, 11 de novembre del 2005

"Perquè això és Espanya"...

Aquest és un post per desfogar-me.

Acabo de tenir una megadiscussió amb la resta de companys de l'oficina. Em sento com un dofí en un aquari ple de taurons. Sense venir "a cuento", i en ple debat sobre la LOE, una (la de l'altre dia) se m'ha girat i em diu: "porqué esto es como lo del catalán, si yo quiero que mi hijo se eduque en castellano no puedo y nadie me tiene que decir como tengo que hablar en mi casa". I jo li he contestat que a casa seva tothom pot parlar com vulgui, però que s'ha de garantir que tota la població conegui i sigui capaç d'expressar-se en català, cosa que, fins i tot tenint l'educació pràcticament en català no passa. M'han contestat dient que hi ha molta gent que no sap escriure en castellà sense fer faltes. I he dit que en català passa el mateix multiplicat per 25. M'han dit que no és veritat i que hi ha alguna zona de Catalunya on hi ha algú que no sap expressar-se bé en castellà. He flipat i els he dit que per cada un d'aquests jo els presentaria 1000 individus inútils a l'hora d'expressar-se en català. M'han dit que per això, l'educació ha de ser bilingüe i que les dues llengües han de tenir els mateixos drets. I aquí és on jo trobo que hi ha l'error de base. Si només s'equipara el català i el castellà, una d'elles no sobreviurà, perquè, ben pensat, quan de temps més la gent seguirà expressant-se en una llengua pràcticament inútil fora de l'Administració Pública i que en molts casos és purament una traducció simultània d'un pensament en castellà, que és el que ells fan?
Abans de respondre'ls això, però, m'ho he repensat ja que, per ells el català és només una molèstia i ja estaria bé si només fos una llengua que parlessin quatre pagesos a casa. I no volia que m'ho reconeguessin perquè no sé si la meva reacció hauria sigut gaire pacífica. Mentre pensava una resposta, però, un altre m'ha dit "la família d'en Messi (un argentí que juga al Barça) va venir a viure a Barcelona i al cap d'un temps va tornar cap a l'Argentina perquè els nens no podien ser educats en castellà". La meva resposta ha sigut ràpida: "aquí sí que s'ensenya el castellà i qui ho negui és que menteix. A més, si en Messi jugués al Liverpool, s'haurien queixat de que els eduquessin en anglès? I perquè ha de ser el castellà més present en l'educació, si és omnipresent en la societat i ja s'aprèn suficientment?". I la resposta que he rebut és la que hi ha al títol, com si Espanya fos Castella i el castellà l'única llengua... Avui tinc un dia violent. Sort que no visc en un "banlieue".

dijous, 10 de novembre del 2005

Corruptes?

Aquesta és la vinyeta que surt avui a l'e-noticies. Única referència al tema en mitjans catalans.


Enllaçant una mica amb el tema del post d'ahir, avui he d'agrair al diari "el Mundo" que publiqui les dades sobre els deutes que tenen els partits polítics que ha tret el "Tribunal de Cuentas". Fa uns mesos ja vaig escriure sobre el finançament dels partits considerant que era un dels punts més foscos del sistema democràtic. Tant pel que fa al tema de les "donacions anònimes" com pel que fa als tractes de favor que els bancs i caixes donen a determinats partits.
Aquests dies ha sortit a la llum pública que el PSC ha rebut un tracte de favor per part de "la Caixa" a l'hora de pagar els seus deutes. Se li ha condonat una part del deute i s'ha renegociat el tipus d'interés a pagar a la baixa. Coneixent com funcionen els bancs, totalment inclements a l'hora de rebaixar-te un cèntim de la hipoteca, em sento enganyat amb aquest cas. A més, tenint en compte que estem en un procés d'absorció d'Endesa per part de Gas Natural, que té com a principal accionista a "la Caixa" i com a darrers decisors de la viabilitat d'aquesta OPA a la Maite Costa (destacada militant socialista), presidenta de la CNE i el ministre Montilla, no costa gaire ser malpensat, no trobeu?
Ah, també cal destacar que aquesta notícia ha passat desapercebuda a la Vanguardia, a l'Avui, a Vilaweb, al Punt i a pràcticament tots els mitjans catalans que, curiosament, depenen en gran part de les ajudes governamentals...
Per cert, més esbiaixada no podia donar la notícia, "el còmic", ai perdó, "el periodico". I a l'e-mentides només en parlen en forma de còmic (molt bo, per cert)... Que sospitós tot plegat, per no dir directament: "quina colla de corruptes".

dimecres, 9 de novembre del 2005

Política...

Cada dia que passa tinc més clar que el PSC necessita uns quants anys d'estar a l'oposició a tot arreu on es presenta a les eleccions. És el partit més enquistat al poder que hi ha a Catalunya. Mana a l'ajuntament de la capital i a la Diputació de Barcelona des de temps immemorials i hi ha pogut fer i desfer sense pràcticament oposició. I ara pretén fer el mateix amb la Generalitat. Això ha creat un cos immens de vividors amb carnet que necessita passar a l'oposició i espavilar una mica. Qui no coneix algun militant socialista amb algun càrrec a algun dels múltiples organismes on tenen el poder?
Fa 3 anys creia que CiU necessitava purgar els 20 anys de pujolisme amb una estada a l'oposició per tal de recarregar piles i definir quin partit volien, si el partit amb empenta i ganes de fer país de començaments dels 80 o el partit gestor d'interessos empresarials poc clars de finals dels 90. També em temia que el partit es dividís entre les dues tendències i uns acabessin pactant amb el PP i els altres absorbits per ERC. I dic que ho temia, perquè pel bé del país, cal que hi hagi partits nacionals de dretes, de centre i d'esquerres.
Sembla que a CiU li està anant molt bé l'estada a l'oposició. Comença a ser coherent amb els seus principis i s'allunya a marxes forçades del PP (que era la seva tomba) mantenint-se al centre de la política catalana i diferenciant-se clarament del tripartit.
Tot el que he descrit fins ara ha succeït perquè ERC així ho va decidir. L'electorat català estava fart de l'entreguisme a Madrid i va "castigar" els dos partits majoritaris de Catalunya donant molta força a Esquerra, que era la garantia de regeneració de la política. Crec que en les properes eleccions serà el moment que ERC trenqui els pactes que té amb el PSC a l'Ajuntament de Barcelona i a la majoria de ciutats governades "des de sempre" per aquest partit i aposti pel canvi. El problema és que veig aquest partit cada vegada més com una segona marca del PSOE a Catalunya. Seran a temps de canviar aquesta imatge? Realment volen regenerar la política catalana o només pretenien destrossar CiU? Tinc molts dubtes i, veient el "iupi" d'en Portabella recolzant l'inútil que Barcelona té per alcalde, em temo que amb ERC tindré una (altra) decepció...

dimarts, 8 de novembre del 2005

Sobre la PAC

Sovint, en el blog de l’egocrata i en el de l’al-Turtusi hi ha referències a la perversitat de la Política Agrària Comuna (PAC). És una mala política perquè beneficia grans terratinents que d’agricultors en tenen el que jo de príncep, i en canvi, els petits agricultors ni tan sols oloren les ajudes. Hi estic d’acord. També es critica que això crea una disfunció en el mercat. Oh Déu méu, que no ens toquin el mercat, que com més lliure millor… A veure si ens aclarim. Crea una disfunció en el mercat? Sí.
És això dolent? No té perquè ser-ho. Comparem dos casos: els pagesos d’hortalisses i els obrers de la SEAT. Són dos casos triats a l’atzar, no sigueu malpensats…
1. La SEAT, si no hagués estat i fos subvencionada des del poder públic faria anys que no seria aquí. El preu de la mà d'obra a l'Est d'Europa és molt inferior i la formació dels treballadors d'allà no és molt diferent. I quins efectes hauria tingut la desaparició de la SEAT? els seus obrers ara segurament treballarien en la construcció, en altres indústries o serien aturats. Apart d'això, l'efecte que produïria la seva absència serien unes fàbriques de l'Àrea Metropolitana de Barcelona convertides en solars buits o ocupats per habitatges.
2. Els pagesos, si no rebessin subvencions, faria temps que haurien abandonat les terres. Els costos de sembrar hortalisses en països subdesenvolupats són molt inferiors: els salaris són immensament inferiors i els controls fitosanitaris són molt menys estrictes. Quins efectes tindria la desaparició dels pagesos? es dedicarien a la construcció o el turisme, o serien aturats, o jubilats, com els obrers de la SEAT, però és que a més, les seves terres estarien abandonades, milers d'hectàrees no cultivades serien boscos o espais erms, amb els perills que això comporta: risc d’incendis, despoblament del 90% del territori català i envelliment de la població en zones que tan sols tindrien el mal anomenat turisme rural com a única sortida. A més, en cas de crisi mundial, l'abastiment d'aliments no estaria assegurat ni en un mínim percentatge.
En quin dels dos segments la subvenció pública per mantenir els llocs de treball és més necessària?
Els partidaris del lliure mercat diran que la subvenció pública s'ha d'erradicar i que els efectes que he comentat no són dolents. Són punts de vista.
Ara, el que no entenc és la gent que defensa l'intervencionisme públic per evitar deslocalitzacions en les indústries i després despotrica contra les ajudes a l'agricultura que, repeteixo, tal com estan parides no són útils perquè no arriben als petits agricultors i queden en mans de la duquesa de Alba o l'Albert de Mònaco de torn.

dilluns, 7 de novembre del 2005

A la merda, senyors.


Doncs a la merda és on podeu anar tots els polítics blanencs. Tampoc caldrà que la busqueu massa, perquè ja hi viviu. L'entorn de Blanes és dels més bonics de Catalunya. Una doble badia entre el delta de la Tordera i Sa Palomera i entre aquesta i el port emmarca el poc que queda per veure. I tot el poble sota la muntanya de Sant Joan amb la torre que observa els desastres urbanístics que esteu permetent. Què fareu quan ja no us quedi ni un pam de verd per construir? Ah! Això ja no serà el vostre problema, vosaltres ja us heu omplert les butxaques permetent desastres urbanístics. I tots sou iguals: des del roig-verd que només pensa en fer carrils bici asfaltats fins el diputat a Madrid, on la veritat, ho fa millor que a Blanes, on si no fos per la tele, ja li hauríem oblidat la cara. I què dir del senyor alcalde del bon rotllo? Senyor bon rotllo, vostè era l'esperança per salvar el poble, però ha perdut el nord. Vostè mana o és manat? Està invertint en constructores? I els que no coneixeu Blanes pensareu, doncs l'oposició ho farà millor. Ja!!! L'oposició està formada pel Mariscal Ramos, l'home de la mà de ferro, el dèspota més gran de la història blanenca, i pel PP. O sigui que...

No us penseu que m'he desfogat de forma gratuïta, no... Blanes té un terme municipal petit, realment petit, només 1784 hectàrees. Busqueu les dimensions dels vostres pobles i dividiu entre la població que hi viu. Segur que a cap dels vostres hi ha tants habitants per metre quadrat, a no ser que sigueu de Badia del Vallès... I és que aviat ja serem 40.000 blanencs, als que s'hi ha de sumar les places hoteleres, de càmpings i segones residències que inunden tota una gran zona de l'expoble. Si mireu cap el fons de la foto, la zona on hi ha el riu, intuïreu que hi ha zona verda. No us emocioneu. Són els càmpings, a qui s'ha d'agrair que mantinguin els pins del barri dels Pins, aviat barri dels expins. Més cap a l'interior, hi ha camps de conreu a prop del riu, on es puteja als pagesos perquè abandonin la terra i se la venguin per construir-hi més. Però això serà més endavant. Quan els dos darrers "pilotassos" hagin reeixit. Un és la construcció d'un barri nou a la part superior de la carretera de Lloret. Diuen que hi podran viure 2.000 persones més. I l'altre pilotasso, aquest sí que ho és en tota regla, serà la reconversió del sòl industrial corresponent a l'antiga SAFA i on ara hi ha el Racó Blau i el Racó Verd en terreny urbanitzable i la capacitat per construir-hi molts més habitatges. I aquest fet sí que és denunciable. Una constructora ha comprat uns terrenys no urbanitzables a preu d'urbanitzables i ara pressiona per poder-hi construir. Doncs ben aviat ja començarà. Els qui no ho sapigueu, estic parlant del tros que hi ha entre la Plantera, la carretera vella de Malgrat, el Camping la Sardana i el carrer aquell que fa baixada i on ara hi ha un Mercadona.
Si almenys els preus dels pisos deixessin de pujar... Però no. Per tant, a la merda!

divendres, 4 de novembre del 2005

Reflexíó íntima sobre... moda?

La meva intenció a l'hora d'escriure aquest post no és fer un atac directe contra la forma de pensar de les dones en general. Ni tan sols vull criticar la mesquinesa de la majoria d'homes a l'hora de valorar les dones bàsicament en funció del seu cos. Tan sols vull acarnissar-me amb el món de la moda que, barrejat amb el sistema capitalista en què vivim, dóna lloc a situacions molt perilloses i que diuen molt poc de l'evolució humana.
El més important per a mi és sentir-me bé amb mi mateix. I sentir-me bé amb mi mateix implica no tenir el cos adolorit, ser més o menys àgil, no sentir-me dèbil i poca cosa més. Que si peso 110 quilos o 90 o 80? Si em sento bé, doncs no em preocupa gens. El problema és que quan peso més de determinat pes (sobre els 94-95) em sento lent, cansat i necessito agilitzar-me. I quan peso menys de 82 o 83 doncs estic tan dèbil que també em sento malament. Per tant el meu pes oscil·la entre els paràmetres que he dit abans. O això em penso, ja que em peso un cop cada mig any, aproximadament.
Aquesta és la meva forma de pensar i, una mica en general, la de molts homes que conec, a qui ens agrada mostrar les evolucions de les nostres panxes cerveseres o corbes de la felicitat (no tots som iguals, però). En el cas de les dones (la majoria, però afortunadament no totes), el que compta no és si es senten àgils, dèbils, pesades o no. El que compta és que es puguin comprar uns pantalons de la talla 38 o 36. I que no es vegin grasses.
Sobre el tema de la talla, hi ha marques de roba que fan talles 40 i diuen que és una 36 ampla. I moltes dones piquen. I llavors, contentes perquè heu reduït talla encara compreu més, i més a gust. Jo ni tan sols sé quina talla de pantalons o de roba tinc. Cada cop que vaig a comprar roba he de buscar l'etiqueta pels pantalons. I si està descolorida o retallada i el dependent o dependenta és un negat, he de començar a provar pantalons fins que en trobo uns que em vagin bé. Reconec que això em passa perquè vaig a comprar roba tan sols quan necessito roba i, això, realment no passa un cop al mes o cada dos mesos... Més d'una vegada, després de fer el ridícul emprovant-me pantalons immensos o que ni em passaven per la cama m'he proposat memoritzar la meva talla, però és totalment IM-POS-SI-BLE. Quan una cosa no m'interessa, se m'esborra del cervell.
Ara deveu pensar: però si tot és culpa dels homes, que quan veieu una 90-60-90 pel carrer us hi deixeu la vista fins i tot la perseguiríeu sense deixar d'observar-li mamelles i anques... I jo us responc: les dones mai us heu quedat embabades mirant un "mascle Danone"? Això és un problema de cànons estètics i de la necessitat que tenim d'entrar bé als demés pels ulls. I d'una pèrdua de valors com la salut que em fa por... Ara bé, mentre els homes en general no tenen la necessitat de seguir uns cànons estètics concrets i vestir una talla determinada, les dones voleu una 36. El que més em fot de tot, però, és que la igualtat entre homes i dones no s'està fent a base de fer evolucionar les dones cap a posicions "més masculines" (menys preocupació per la moda), sinó que els homes ens estem "feminitzant" (metrosexuals i altres pallassos), i en l'àmbit de la moda això és un greu error. Ah, i repeteixo que només em refereixo a l'àmbit de la moda.

dijous, 3 de novembre del 2005

Singlot i un rumor

Us presento un rumor que corre per la xarxa en forma de senyora afortunada:

Només en sabem el nom i que ara és multimilionària. Ah! També sabem que ho és gràcies a saber català i alemany. L’Elisa Schroth és una senyora catalana de 64 anys de Sabadell que, per no sé quina raó viu o treballa per Alemanya. O no. I es va presentar al concurs “Quiere ser millonario?” en la versió de la televisió germànica. Això sí que sembla veritat. I se’n va endur el premi màxim: 300.000 euros (tampoc no n’estic segur). Bé, la qüestió és que en una de les preguntes, hi ha versions que diuen que era la darrera pregunta, se li va preguntar què volia dir la paraula llatina “singultum”. Entre d'altres patologies mèdiques, una de les opcions era singlot, que en alemany no prové de l’arrel llatina. Així, ella va encertar prou fàcilment. El presentador va fer el comentari de que segur que ho sabia perquè en espanyol es deia així. Ella va dir que no. Que ella parlava català i que en català era singlot i que en espanyol no li venia al cap com es deia. Al final, algú del públic va recordar que singlot en castellà era “hipo”. Però ella ja tenia els 50 “quilos” a la butxaca… I és que, per un cop a la vida, el català ha sigut més útil que d’altres llengües…
Aquí, aquí i aquí podeu trobar informació en alemany del que us dic. Si algú és capaç d’entendre-ho i explicar-ho, tots esterem més contents. I si a sobre podeu ampliar i verificar la informació que us he dit, doncs ja esteré realment feliç. Au, germanòfons, a treballar.

dilluns, 31 d’octubre del 2005

Si la reina vol corona, corona li darem...

Ja ha nascut la que s'espera que sigui la cap de l'Estat espanyol d'aquí uns (molts) anys.
Ara resulta que el MFDLGP Felipe diu que no hi haurà cap problema perquè ella es converteixi en reina de "todos los españoles" perquè es reformarà la constitució, que és el que la majoria del "poble espanyol" desitja. Així, la institució es modernitzarà i s'adequarà als temps moderns. I tota la claca ignorant o interessada ja aplaudeix amb ganes. Per mi, el que més s'adequaria als temps moderns seria la desaparició de tota aquesta colla de "vividors pijos" i fer de l'Estat espanyol una república amb un cap d'Estat escollit democràticament per tots. Però bé, com que d'espanyol no me'n considero ni a les dures ni a les madures, tampoc espero que la meva opinió sigui considerada representativa d'això que en diuen "opinió pública espanyola".
En tot cas, la Constitució es pot reformar per maquillar el despotisme de la institució monàrquica i fer-la més "moderna" però per RES MÉS. A més, en cas que la reforma constitucional tiri endavant, s'haurà de votar si es vol permetre que una dona accedeixi al càrrec de reina però no es podrà votar si es vol que es canviï el sistema o no. Així, si la "voluntat popular" vota majoritàriament que una dona pugui accedir a aquest càrrec (com crec que passarà), la institució en sí quedarà legitimada.
Per la fi dels privilegis,
Visca la república,
Mort a la monarquia.

divendres, 28 d’octubre del 2005

Quanta raó i que poc que ens escolten...

L'ACA vol fer pagar als pagesos de Blanes l'aigua dels seus pous per finançar la dessalinitzadora. Blanes.
"L'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), que depèn de la Generalitat, vol fer pagar als pagesos de Blanes, Malgrat i Palafolls, l'aigua dels seus pous al preu de 2 cèntims per metre cúbic. Amb aquesta mesura, la Generalitat intenta pagar el cost de la planta dessalinitzadora, però ahir els pagesos ja van mostrar-hi el seu desacord i van amenaçar amb mobilitzacions.
El president de la cooperativa de Blanes, Agustí Robert, va explicar que els pagesos són els únics que estalvien aigua i han aplicat mesures d'estalvi com el reg gota a gota i va acusar les administracions de permetre un creixement urbanístic desenfrenat sabent que no hi ha prou aigua. A més, Robert va recordar que els pagesos ja paguen l'aigua perquè per extreure-la dels pous cal fer conduccions i bombes d'aigua, cosa que es paguen ells.Al marge d'això, els pagesos consideren que és injust que ells que no utilitzen la planta dessalinitzadora hagin de pagar-ne l'aigua i parlen de l'existència d'un greuge comparatiu entre ells, a qui la Generalitat vol fer pagar l'aigua, i la resta de pagesos de Catalunya que no la paguen. Mentrestant, els pobles de la conca mitjana i baixa de la Tordera, entre els quals hi ha Fogars de la Selva, Tordera, Maçanet, Massanes, Hostalric, Sant Feliu de Buixalleu, Breda i Riells, als quals la Generalitat també vol fer pagar l'aigua, ja han dit que no ho volen."
A part de que trobo totalment encertades les explicacions de l'Agustí Robert, també trobo que oculta qui és que va recolzar el creixement urbanístic desenfrenat a Blanes, que va ser ideat i perpetrat des de mitjans anys 80 pel PSC i IC-V/Esquerra Unida de Blanes, i continuat per CiU quan ell mateix n'era regidor. I encara recordo que en aquella època només un partit gairebé testimonial s'hi oposava: ERC.

dijous, 27 d’octubre del 2005

Habitatge

450.000 pisos buits i tancats a Catalunya, segons el Cens. Aquesta dada no me la crec. El cens està fet amb el cul i no sé fins a quin punt comptabilitza o no dins aquesta dada els pisos de lloguer de temporada o els habitatges de segona residència. A més, el 45,6% d'aquests pisos pertanyen a comunitats de veïns (què carai significa això???) i només el 0,8% a empreses. En definitiva que no m'ho crec. Per això, abans de res, cal saber què s'entén per un pis buit. Aquesta és la mare dels ous. Per mi un pis buit és un pis que durant molt de temps (un any, dos anys?) no hi viu ningú, ni de lloguer ni dies sòlts i no es té intenció d'ocupar-lo (ni pels fills).
Un cop reitero que no em crec la xifra, el que sí que em crec és que hi ha molts pisos tancats i buits durant anys, on no hi viu ningú mai ni s'hi té intenció de viure. No sé quants són, però n'hi ha, i molts. I aquest fet és molt perjudicial per:
a) En haver-hi menys pisos al mercat, el preu de l'habitatge és més elevat. Aquesta és una arma que utilitzen les immobiliàries que compren diversos pisos en una zona i els van traient al mercat en comptagotes per tal que no en baixi el preu.
b) Com que hi ha pocs habitatges de segona mà al mercat, els constructors tenen la justificació per fer obra nova, que sobretot es crea en zones allunyades dels centres de les ciutats, de forma que el consum de territori augmenta. Quan es construeix en un solar buit dins una ciutat o es rehabilita un edifici antic aquest consum de territori no existeix, però aquest tipus d'obres són minoritàries.
c) La manca d'ingressos dels Ajuntaments troba en la concessió de permisos de construcció una taula de salvació. S'opta per requalificar terrenys i poder oferir més serveis als seus habitants antics, en alguns casos a costa dels nous usuaris de les urbanitzacions.
d) S'opta per la construcció de noves urbanitzacions o barris a les afores de les ciutats, amb dues justificacions: qualitat de vida i preu més barat. En temes de qualitat de vida no m'hi poso. Ara bé, el preu de l'edifici potser és més barat, però el temps i els diners que s'inverteixen en desplaçaments recupera amb escreix l'estalvi. A més, aquestes urbanitzacions o barris d'extrarradi no disposen dels serveis que té el centre d'una ciutat. I la gent que viu en aquests llocs creats expressament hauria de tenir algun impost extra per compensar el fet de portar el subministrament elèctric, d'aigua, de gas, de carrers, voreres... a un lloc anteriorment deshabitat. Per no parlar de la contaminació que comporta tenir tres cotxes per família i usar-los cada dia...
e) La construcció es converteix en el motor de creixement del PIB del país. I això és un gran risc perquè els terrenys edificables es reduiran dràsticament algun dia o ens carregarem totes les àrees rurals. I quan es redueixin els terrenys edificables i augmenti l'atur en el sector de la construcció, tindrem una colla de desocupats sense formació perquè des dels 16 anys, enlluernats pel diner fàcil, que es dediquen a ser picapedrers i no serveixen per res més.
Per això, jo estic amb el Conseller Milà en què cal incentivar que els pisos buits surtin al mercat. I si s'ha d'expropiar en casos extrems, doncs endavant. Que alguns es posen les mans al cap per la propietat privada però no pel dret a l'habitatge.

dimecres, 26 d’octubre del 2005

Xirinacs

Us adjunto la part del discurs que en Xirinacs va fer l'Onze de Setembre de 2002 al Fossar de les Moreres i que li ha valgut una condemna de dos anys de presó:
"Ara vull entrar en un tema curtet, però important, que ningú me l'ha dictat. L'organització d'aquest acte no té cap responsabilitat del que jo digui. No m'han posat condicions de cap classe. Ho dic jo, sota la meva responsabilitat. Es tracta del terrorisme. Jo em sento en aquest moment amb els peus assentats damunt dels ossos de terroristes, d'aquella gent que va defensar per les armes Catalunya i els Països Catalans. Perquè també van caure, alguns abans i alguns després, la resta dels Països Catalans, sota el Borbó francès o espanyol. Em refereixo a aquells que van defensar la nació per les armes i que avui dia els homenatgem.L'Ajuntament de Barcelona ha fet un pebeter aquí, unes coses molt boniques. Són terroristes perquè van lluitar amb les armes per defensar el seu país, com fa ETA.Els alemanys deien terroristes als maquís que defensaven França, els francesos desprès els van dir herois. Els francesos tractaven de terroristes els algerians perquè lluitaven per Algèria i desprès els algerians els han fet herois. Aquests que estan enterrats aquí son els nostres herois. Si els enemics s'entesten en dir que són terroristes, doncs nosaltres també som terroristes.Macià, en la introducció de l'estatut d'autonomia de 1931 deia: tan de bò que no faci falta exèrcit. Era no violent de cor, tot i ser militar. Però si necessitem exèrcit que només sigui defensiu, qui sigui només per defensar allò que ens han pres. És molt diferent un exèrcit ofensiu. que un exèrcit defensiu. Aquestes paraules de Macià no tenien res a veure amb les d'aquelles persones hipòcrites, de vegades fins i tot bisbes (fora de quan guanyà en Franco) que diuen que s'ha de negar la violència vingui d'on vingui. Són hipòcrites, són hipòcrites.Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l'Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna.Penseu que la guerra tenia a l'Edat Mitjana unes nobles regles d'una certa humanització, especialment a partir del moment en què l'abat Oliva, un dels fundadors insignes de Catalunya, va establir les famoses Lleis de Pau i Treva. Avui dia i ha la convenció de Ginebra per fer la guerra una mica mes humana i menys salvatge, però poques vegades se segueix la convenció de Ginebra. Ni en les guerres espanyoles ni en les americanes. Els americans han tirat bombes sobre hospitals, els americans han tirat bombes sobre escoles, els americans han matat els enemics amb bulldòzers tot ofegant-los amb sorra, els americans han tirat napalm al Vietnam i a Corea, els americans han tirat bombes sobre gent que s'anava a casar, que celebrava la cerimònia d'un casament. Quan el terrorisme és d'Estat, d'aquestes barbaritats se'n diuen efectes col·laterals i a continuació s'afegeix "ho lamentem". Recordeu que Batasuna, al País Basc, quan ETA produïa un fet d'aquests també deia "ho lamentem" al Parlament o als Plens municipals. Com a mínim estan d'igual a igual.Però torno a insistir que és radicalment diferent ocupar un país aliè que defensar-se de l'ocupació del propi país. És essencialment diferent. I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades.ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lassa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema. No poden tenir res. En aquestes circumstàncies no poden filar massa prim i si de vegades fereixen algun innocent no és la seva voluntat.La gent potser no sap que, en el cas de l'Hipercor de Barcelona, ells van avisar i va ser la policia o els responsables de l'empresa qui van callar. I si, encara, l'estat espanyol no tira bombes com ETA, si no posa tancs al carrer com els anglesos a l'Ulster o els jueus a Palestina, és per que és prou més fort i no ho necessita. I mireu els jueus com tot i posar els tancs al carrer contra els palestins no han il·legalitzat al-Fatah d'Arafat, i els anglesos no han ilegalizat el Sinn Fein. En canvi aquí s'il·legalitza tot, s'ignoren les treves -unilaterals- es busquen -a l'estil Sharon- la guerra i les víctimes i es mata l'emissari de la pau basada en la independència. Per tant, estic totalment en contra d'aquesta il·legalització i, si això provoca que em jutgin i em condemnin, estaré orgullós d'anar a la presó, per què la presó serà el nostre lloc.
Aplaudiments.
Una paraula més, per acabar, adreçada a l'Esquerra Independentista que està a l'alça. D'independentista suposo que aquí n'és tothom o la immensa majoria. De l'esquerra potser no. Hi pot haver-hi també gent que sigui de dretes i gent que sigui de centre. Demano que aquells que siguin d'esquerra sàpiguen posar-se a l'altura del segle XXI. L'esquerra clàssica inventada als segles 19 i 20 està molt decaiguda per què la força dels oprimits no és avui només la força dels obrers. Avui dia hi ha poc treball i per tant pocs obrers. La força dels oprimits és la "força del poble" sencer, que cabalment això vol dir la paraula "democràcia". En tot el món hi ha una demanda de participació democràtica. I jo demano a tota la gent independentista i d'esquerres que es posi a favor del poble ni que siguin partits, ni que siguin sindicats, ni que siguin entitats, tots a favor del poble.L'única manera forta i no violenta per complir el deure de la independència per via pacifica és organitzar-se en assemblees populars territorials de barri, municipi, comarca, regió, país, nació. No dependrem d'exercits, no dependrem de Rockefellers, nodependrem de Vaticans, no dependrem d'instàncies foranes, com s'esdevé quan s'assoleix una independència mal feta. La nostra independència vol aconseguir-se i vol sostenir-se. I només se sosté si és fundada en ella matei,xa com els castells dels Xiquets de Valls o de Terrassa, amb la gran pinya a sota i l'anxaneta, el mes petit de tots, a sobre. Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles s'afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble."
Ara barrejaré alguns temes:
Això és motiu de dos anys de presó.
Matar una dona conduint begut, sense carnet i no auxiliar-la és motiu d'absolució.
Dir que Catalunya és una nació és motiu d'insult, burla o rebuig.
Demanar un nou Estatut per Catalunya és motiu de boicot.
Dir que es volen uns Països Catalans lliures és motiu per ser titllat de feixista.
Parlar en català a un policia a València, Barcelona o Mallorca pot ser motiu de detenció.
Crear la Fundación Nacional F.F. és motiu de subvenció per part del Ministeri.
Qualsevol dia acabarem entre reixes...

dimarts, 25 d’octubre del 2005

Aeroport

Hi havia una vegada un aeroport. Feia molts anys que estava construït. En aquest aeroport hi aterraven avions tot sovint. A més, degut a que no era un aeroport molt gran hi havia algunes escoles de pilots i la seu del primer aeroclub dels Països Catalans: l'aeroclub Barcelona-Sabadell. L'aeroport quedava lluny de qualsevol habitatge o via de comunicació important, de forma que la seva presència no era cap perill extraordinari per ningú. Ara bé, amb la pressió urbanística i l'especulació immobiliària típica del Vallès i de grans àrees del país, es va començar a construir massa aprop de l'aeroport. Els ajuntaments i els poders públics, en l'època franquista i en la pseudodemocràcia en què vivim ara, van permetre que es construís a canvi d'ingressos extres per les seves arques. Els constructors, sempre àvids de fer negoci no van perdre el temps ni es van preocupar de construir edificis baixos sinó que van edificar monstres de molta alçada. I la gent, entre ignorant i despreocupada, va anar a viure-hi. I què passa ara? Doncs que tots els qui ara es veuen en perill demanen que l'aeroport es traslladi, sense tenir en compte que segurament els qui mai haurien d'haver anat a viure allà són ells, ni els ajuntaments haver permès construir en aquella zona els altíssims edificis que hi ha. Igual que jo no aniré a viure al costat d'una incineradora i, quan m'adoni que em molesta, demanaré que la tanquin. Si encara seran culpables els usuaris de l'aeroport...

dilluns, 24 d’octubre del 2005

Sóc aquí.

Ni platges paradisíaques, ni piscines per mi sol, ni viatges arreu del món... Ni loteria ni res. Tot plegat, una llàstima i un retorn a la realitat. No sé si posar-me a plorar...
Bé, aquest cap de setmana hem estat pel País Basc. Anar-hi en cotxe és una matada. I anar-hi en el nostre cotxe ja es pot considerar una heroïcitat. En tot cas el Corsita ha funcionat tan o més bé que els millors cotxes del món. Vam dormir en un hotelet pujant el Monte Igeldo, a Donostia. Ens vam afartar de fer vinets i tapetes pel barri vell de Donostia, on els catalans també som una plaga. Gairebé es sentia parlar més el català que l'euskera. Potser perquè allà ens tracten bé?
El dissabte vam anar a voltar per la Gipuzkoa profunda: el Goierri. Vam visitar poblets com Oñati, Idiazabal, Bergara, Segura, Getaria i d'altres que ni en recordo el nom. El poble més bonic per mi va ser Getaria, amb una església que feia pujada, amb una forma estranyíssima i un carrer que hi passava pel mig. I el mar a dues passes. El millor de tot, però és l'ambient que es respira en tots els pobles. Almenys de cares enfora, la gent fa vida al carrer, les places plenes de gent xerrant, bevent, nens jugant... I és que això dels nens és espectacular. Ni punt de comparació amb Barcelona, Mallorca o Blanes. Els bascs s'han proposat reproduir-se i ho fan com toca. Ja se sap que quan es proposen una cosa no s'aturen fins aconseguir-la... Per cert, segons el segment femení de l'expedició, els bascs estan boníssims. No sé què puc afegir a aquesta afirmació. Només que les femelles d'allà no deuen seguir el mateix patró que els mascles, ni observades després de cinc o sis gots de txacolí...
Ah, també vam descobrir que allà també estan de moda les ferratines d'animals en els cotxes. Ells han optat per les ovelles. I és que les ovelles basques són molt estranyes: molt peludes i amb les potes més curtes. (Aquí anava a afegir: com les basques. Però no, val més no generalitzar...) ;)

divendres, 21 d’octubre del 2005

Un matí qualsevol...

Avui seré un pèl escatològic, o sigui que els que us esgarrifeu per no res ja podeu deixar de llegir. I és que m'he llevat amb ganes de marxa... He anat al gimnàs i, com cada matí he nedat la meva mitja horeta. No sé perquè, hi havia una gentada. Érem tres per carril i els cops a totes les parts de la resta de la gent han sigut més freqüents. No és que ho faci expressament, però tinc els braços llargs, les espatlles bastant amples i el metge em va dir que havia de fer esquena, o sigui que no veig a la gent que se m'acosta. El monitor de la piscina ja m'ho va dir el primer dia: "tu ets voluminós, vés sempre per la dreta del carril i pels cops no et preocupis: tants en donaràs, tants en rebràs". I jo que em pensava que la natació era un esport inofensiu... Doncs avui, la gent que nedava era molt lenta i perdia bastant de temps a les voreres on esperava que qui em precedia arribés a mitja piscina per començar jo. Un d'aquests cops duia un home d'uns 40 anys a davant. He començat a nedar quan ell ja era a mitja piscina i... sí, quan he arribat a tres quarts de piscina li he fotut una hòstia al cap de les que fan història. Ha sigut totalment involuntari i per sort sembla que no li he fet sang ni res, però a mi m'ha quedat el braç adolorit. Jo no anava gaire ràpid, és més, hi ha gent molt més ràpida que jo, però avui no hi eren. El senyor estava abraçat a les boies del mig i em mirava amb cara d'atontat. Li he demanat perdó, li he preguntat si estava bé i el monitor m'ha cridat (sorprenentment s'enrecordava del meu nom) i m'ha dit que em posés al carril de la dreta de tot si no em molestava anar tocant paret. Així ho he fet i la veritat és que s'anava més tranquil. Més tranquil fins que ja arribant a la paret he tornat a tenir una topada. Ara amb una senyora de mitjana edat (espero que no fos la dona del d'abans). La culpa no ha sigut meva, ja que ella es veu que intentava sortir per l'escala quan he arribat jo i he contactat de ple amb el seu pitram, bastant exhuberant... La dona ni deu haver mirat si jo venia... Bé, la cosa no ha anat a més, però m'ha torbat una mica. Ja veieu, un dia que la parenta no m'acompanya a la piscina i ja creo problemes.
Un cop al vestuari, no faré comentaris del que he vist ni sentit perquè no sóc xafarder i no és res de l'altre món. Sobretot el que he vist. Bé, tan sols faré un comentari. Hi ha un senyor que hi és sempre que dimecres ja em vaig fixar en ell perquè es va estar gairebé un minut posant-se colònia. No exagero. Pssst, pssst, pssst, pssst, pssst, pssst... Va fer més de 50 descàrregues del vaporitzador de colònia sobre el seu cos. Una cosa exagerada. Avui hi ha tornat fins que se li ha acabat l'ampolleta. Dimecres n'hi havia més de la meitat...
Bé, i anant al tema escatològic. He anat a comprar el diari i el quiosquer de cada dia m'ha saludat com sempre i m'ha dit, vigila que un gos acaba de descarregar aquí davant... Bé, a mitja frase, ja he fet un moviment amb el peu amb la intenció d'esquivar la merda però ja estava fet i havia convertit una muntanyeta mig desfeta en una escampadissa fastigosa. No era merda compacta, no... El putu gos dels ous anava molt lleuger i la tifa tenia un color claret realment fastigós. Bé, després he anat arrossegant els peus fins a la feina i tot ha quedat ben net, però no m'he aconseguit treure la maleïda pudor del nas. ECSSSSSS... La part bona és que ja he tirat la loteria. Si dilluns no hi ha blog és que m'he escapat a una platja deserta a gaudir dels milions.

dijous, 20 d’octubre del 2005

Divenial (VIII)

Imatge de la Pam despullada apuntant amb la seva arma. Foto: Palatreco

Ella seguia despullada, amb els pits perfectes ballant al ritme l’esprint que feien. L’ombra del parrús pelut destacava en la seva pell tan blanca. Van córrer durant deu minuts fins que ella es va desviar del camí i va pujar dalt d’un turonet des d’on podia observar si els seguien. Va detectar uns individus que estaven a menys de 150 metres i que es dirigien cap a ells. Es va estirar a terra apuntant la metralleta per disparar. En Peter, desarmat i amb una bona trempera, no es va poder estar de treure la càmera de fotos de la motxilla i fer la fotografia que podeu veure a la capçalera. Va estar a punt de disparar, però va resultar que no eren més que tres preadolescents que semblaven perduts. Anaven malvestits i semblaven famolencs. Es van acostar fins que van veure en Peter. La Pam es va amagar. Van saltar d’alegria i van posar-se a cridar parlant en grenlandès. En Peter els va dir, en el poc grenlandès que sabia, que no els entenia i que si podien parlar en anglès. En aquesta llengua es van mig entendre. Resultava que duien des del dia del desastre voltant per Grenlàndia sense veure cap supervivent que no fós la colla de l’aeroport, on van ser molt mal rebuts perquè el seu clan estava enfrontat amb els líders del poblat de l’aeroport. Tota la seva família i tot el seu poble havien desaparegut sota les aigües i ara estaven sols al món.
Van demanar si podien seguir amb en Peter. Se’ls veia educats, tant als dos nois com a la noia i en Peter els va dir que sí que podien acompanyar-lo. Tan sols els va demanar que li donessin roba. Ells, sorpresos, van treure uns pantalons i una samarreta de la motxilla que un arrossegava i van veure com aquell home alt ho llençava darrera d’uns matolls. Van pensar que estava boig i anaven a recuperar-ho quan la Pam va sortir de l’amagatall, ja tapada.
Junts van seguir el camí fins allí on havien deixat el material abans d’acostar-se a l’aeroport. Van recuperar les armes, la roba i van començar una llarga marxa a peu fins a la zona de la muntanya on establirien la base. De dia caminaven sense parar i de nit dormien al ras. No els feia falta plantar les tendes ja que el fred havia desaparegut de Grenlàndia. El terreny ja no estava glaçat i herbes i matolls creixien arreu. El canvi climàtic era un fet. Amb els nois s’entenien bàsicament amb gestos. Els nens parlaven grenlandès i els adults francès. Així cap de les dues parts del grup entenia el que es deia dins l’altra. (no sé si seguirà)