Divenial (VIII)

Imatge de la Pam despullada apuntant amb la seva arma. Foto: Palatreco

Ella seguia despullada, amb els pits perfectes ballant al ritme l’esprint que feien. L’ombra del parrús pelut destacava en la seva pell tan blanca. Van córrer durant deu minuts fins que ella es va desviar del camí i va pujar dalt d’un turonet des d’on podia observar si els seguien. Va detectar uns individus que estaven a menys de 150 metres i que es dirigien cap a ells. Es va estirar a terra apuntant la metralleta per disparar. En Peter, desarmat i amb una bona trempera, no es va poder estar de treure la càmera de fotos de la motxilla i fer la fotografia que podeu veure a la capçalera. Va estar a punt de disparar, però va resultar que no eren més que tres preadolescents que semblaven perduts. Anaven malvestits i semblaven famolencs. Es van acostar fins que van veure en Peter. La Pam es va amagar. Van saltar d’alegria i van posar-se a cridar parlant en grenlandès. En Peter els va dir, en el poc grenlandès que sabia, que no els entenia i que si podien parlar en anglès. En aquesta llengua es van mig entendre. Resultava que duien des del dia del desastre voltant per Grenlàndia sense veure cap supervivent que no fós la colla de l’aeroport, on van ser molt mal rebuts perquè el seu clan estava enfrontat amb els líders del poblat de l’aeroport. Tota la seva família i tot el seu poble havien desaparegut sota les aigües i ara estaven sols al món.
Van demanar si podien seguir amb en Peter. Se’ls veia educats, tant als dos nois com a la noia i en Peter els va dir que sí que podien acompanyar-lo. Tan sols els va demanar que li donessin roba. Ells, sorpresos, van treure uns pantalons i una samarreta de la motxilla que un arrossegava i van veure com aquell home alt ho llençava darrera d’uns matolls. Van pensar que estava boig i anaven a recuperar-ho quan la Pam va sortir de l’amagatall, ja tapada.
Junts van seguir el camí fins allí on havien deixat el material abans d’acostar-se a l’aeroport. Van recuperar les armes, la roba i van començar una llarga marxa a peu fins a la zona de la muntanya on establirien la base. De dia caminaven sense parar i de nit dormien al ras. No els feia falta plantar les tendes ja que el fred havia desaparegut de Grenlàndia. El terreny ja no estava glaçat i herbes i matolls creixien arreu. El canvi climàtic era un fet. Amb els nois s’entenien bàsicament amb gestos. Els nens parlaven grenlandès i els adults francès. Així cap de les dues parts del grup entenia el que es deia dins l’altra. (no sé si seguirà)