Divenial (V)

El primer problema al que es va enfrontar el Top1000 va ser que era molt complicat salvar 500.000 individus seleccionats. Per això es va optar per dos sistemes: la fugida a l’espai i la creació d’espais subterranis secrets i totalment acondicionats per viure-hi durant un màxim de dos anys. Aquest segon recurs era un risc molt elevat ja que la construcció d’espais sota terra d’unes dimensions tan elevades podia ser descobert per persones alienes als qui hi havien d’anar. A més, no estava clar que els refugis, malgrat les seves àmplies dimensions, poguessin aguantar la convivència de gairebé un miler de persones durant tant de temps.
Pel que fa a la fugida a l’espai, ja feia prop de 20 anys que hi havia bases terrícoles a Mart. Tan sols s’havien de construir les naus que durien a la gent allà i garantir la presència de provisions i establir un sistema d’ocupació per no avorrir la societat. Així doncs, un cop a Mart o tancats sota terra, es creaven noves minisocietats aïllades físicament però interconnectades entre elles, on cadascú exercia el seu ofici: els militars s’entrenaven per no perdre la forma, els científics investigaven, els geògrafs calculaven el lloc exacte del planeta Terra on caldria reconstruir la primera ciutat, els enginyers preparaven els plànols de les centrals energètiques que abastirien la ciutat i les xarxes de telecomunicacions; i d’aquesta forma, tots els ciutadans privilegiats es mantenien ocupats a l’espera del dia de la reconstrucció.
L’ambient en aquestes, diguem-ne reserves humanes, era excepcional: tothom coneixia, acceptava i acatava l’objectiu darrer de la missió: crear un nou món sense odis, ni diferències per motius de raça, sexe, religió o poder adquisitiu. Per poder complir l’objectiu era bàsic que tothom tingués les mateixes oportunitats per prosperar. Com que el punt de sortida era el mateix per tothom (s’havien salvat les classes intelectualment més preparades), no hi havia excusa pel fracàs. Les tensions entre aquests privilegiats van ser mínimes. Tan sols algunes petites bregues per motius amorosos i excés d’alcohol que van quedar en no-res.
Mentre a les entranyes de la terra i als confins de Mart s’esperava que la contaminació nuclear es reduís per poder començar el retorn, nombrosos supervivents deambulaven arreu del planeta, majoritàriament aliens als plans del Top1000. La fam, la contaminació dels núvols tòxics i les ferides provocades per les explosions, per les baralles continuades que es produïen per trobar menjar feien que la població supervivent anés extingint-se lentament, però sense pauses.
L’illa de Groenlàndia va ser un dels indrets que va quedar més ben parat per les explosions. Malgrat tot, el 99% de la població, que vivia a les ciutats costaneres, va morir, tal com en Peter i la Pam van descobrir el dia que van abandonar el seu refugi a la muntanya. I el que era pitjor, els pocs supervivents eren totalment hostils als estrangers. S’havien agrupat prop de l’aeroport, que havia quedat sencer i havien començat a treballar conjuntament per arreglar la seva situació. Les bombes que havien explosionat a l’illa danesa no duien càrrega nuclear, fet pel qual el medi Ambient estava intacte. (seguirà demà, que no faré festa)