Divenial (VII)

En un primer moment ni tan sols va adonar-se que la pluja de cops s’havia aturat. Estava molt concentrat en protegir-se. Els braços envoltaven la motxilla, que li protegia la panxa i part de la cara. Va seguir gemegant i demanant clemència. És curiós demanar clemència a algú que t’ataca sense que li hagis fet res. Però això és el que en Peter feia. Finalment va començar a separar els braços de la motxilla. Estava convençut que esperaven a que es confiés i deixés el clatell al descobert per tal de matar-lo amb un sol cop. Per això va esperar una estona que se li va fer eterna. Quan va calmar-se una mica, va parar atenció al que passava al seu voltant. Tothom callava. El silenci era sepulcral. De cop i volta alguns murmuris. Uns xiuxiuejos. Uns somriures ofegats. En Peter es comença a incorporar. Mira darrera seu: ningú. Arrossega la mirada al seu davant i als costats i veu tothom d’esquenes a ell mirant en direcció a l’entrada de la terminal. Mica en mica s’incorpora. Ningú li presta atenció. Un cop dret veu per sobre dels caps una noia rossa despullada a l’entrada de la terminal. És la Pam. La temperatura no és molt desagradable, però calor no en fa massa... Està a uns 50 metres de la gentada i se’ls mira desafiant. Com a unica roba duu les botes de muntanya i una gran metralleta que li penja per l’esquena. No és excessivament alta, però la imatge que ofereix imposa. Tots els homes estan embadalits mirant-la i les dones també es mostren sorpreses. En Peter començà a desplaçar-se entre la massa de cossos. S’havien oblidat completament d’ell. De cop, la Pam es va posar a dansar. No ballava, no. Dansava, com havia fet des de petita. No hi havia música clàssica de fons, però tampoc feia falta. Un ambient màgic s’havia apropiat de la terminal. Tots els llops salvatges s’havien convertit en xaiets carinyosos. L’escena va durar uns 10 minuts. En Peter va tenir temps d’esmunyir-se fins als lavabos, des d’on va sortir de l’edifici i es va dirigir cap al mig de la pista d’aterratge. Al cap de cinc minuts, la Pam ja apareixia corrent i sense que ningú la seguís. En Peter tenia moltes preguntes per fer-li, però un desig passava per sobre de tot: l’hauria abraçat allà mateix, però havien de fugir d'aquell ambient tan hostil. (seguirà)