Divenial (III)

Entre aquests pensaments en veu alta van transcórrer els dies següents. A més, van invertir el temps en intentar enretirar pedra a pedra la runa que cobria l’entrada a la cova. A partir del cinquè dia d’aïllament es van habituar a la nova vida que els havia tocat en sort. O potser caldria dir en desgràcia? Bé, la qüestió és que el gel que hi havia barrejat amb la pedra s’estava desglaçant i facilitava l’enretirada dels obstacles que els privaven de sortir a l’exterior. Tot i així, també era més gran el risc de que un allau de pedra acabés soterrant-los dins el refugi. Segurament les temperatures exteriors no estaven sota zero com de costum. Van establir horaris per dinar, per sopar i per dormir seguint l’hora que marcaven els rellotges que duien. De nit, la Pam s’abraçava amb força a en Peter, que no podia aclucar els ulls, i s’adormia profundament. Els pensaments d’en Peter eren molt profunds.
Sempre havia fet volar molt la imaginació i tenia moltes idees sobre com millorar el món. Els darrers anys, llegint els diaris ja s’imaginava que una catàstrofe com la que ha succeït era factible. Els humans es barallaven per diners, per creences religioses, per enveges entre nacions, de qualsevol xorrada estaven disposats a fer-ne un “casus belli”. I paral·lelament a això, les investigacions en noves tecnologies no s’havien centrat només en facilitar i millorar l’existència dels humans sobre la Terra, sinó que s’havia avançat moltíssim en dos àmbits molt perillosos: la invenció d’armes de destrucció massiva evolucionadíssimes per una banda, i, per l'altra, la descoberta de l’espai i la possibilitat de viure en altres planetes del Sistema Solar. Des de bon principi es van invertir milers de milions de dòlars i d’euros (les dues monedes més importants del món) en aventures espacials. Des de l’opinió pública no s’acabava d’entendre tan d’esforç en un tema que no aportava beneficis aparents a la humanitat: la fam seguia matant milions de persones, sobretot a l’Àfrica, i noves i recurrents epidèmies castigaven els més pobres de les societats més riques, on s’havia abolit la sanitat pública i tan sols es podien medicar els qui tenien recursos. Tot i això, s’entenia que els diners destinats a la investigació de l’espai no era una opció tan nociva com la investigació en armament. Quin greu error! Resultava que eren dues cares de la mateixa moneda. Les èlits governants havien decidit que era convenient acabar amb la humanitat i començar de nou. Per a aquest supòsit calia destruir tots els homes excepte una minoria privilegiada que viuria a Mart fins que pogués tornar a la Terra i repartir-se-la de forma estratègica. Aquests privilegiats assassins incitaven a l’odi entre races, entre religions i entre nacions. Aquest odi aviat es va canalitzar a través d’atemptats, de guerres i finalment va desembocar en l’ús indiscriminat de les armes de destrucció massiva. Aquesta teoria no era una invenció d’en Peter, sinó que era una notícia que havia sigut portada de molts mitjans de comunicació abans que ell i la Pam iniciessin el viatge cap a Groenlàndia. Tots els diaris que va poder llegir en el trajecte Nova York –Barcelona (on l’esperava la Pam), Barcelona-Copenhagen i Copenhaguen-Groenlàndia deien el mateix: “Èxode massiu dels rics, famosos i poderosos cap a Mart”. S’havien establert uns llançaments de coets tripulats en direcció a Mart de forma massiva. Cada coet, immens, tenia una capacitat de 500 persones més la tripulació, i el bitllet costava cinquanta milions de dòlars i la superació d’una sèrie de proves mèdiques i d’intel·ligència. Arreu del món occidental hi havia uns 100 coets esperant l’ordre per prendre el vol. Aquesta notícia, publicada quinze dies abans de les explosions lligava amb les intuicions d’en Peter: mentre el món es destruïa, uns 50.000 humans rics i poderosos vivien a Mart esperant el dia de reconquerir la Terra. (seguirà)