Divenial (VI)
La Pam i en Peter van consensuar que el millor que podien fer era intentar arribar fins algun lloc amb més humans vius per proveir-se d’aliments i saber què fer.
Quan en Peter es va acostar a la ciutat de barracons que hi havia al voltant de l’aeroport va ser rebut amb mirades assassines i retrets. El culpaven, com a ciutadà continental de les desgràcies que hi havia hagut. Així li ho havia dit una senyora ja gran a qui havia intentat comprar uns trossos de bacallà que tenia exposats en el que semblava un mercat. Tenien coneixement de que mig món estava igual que ells perquè algunes càmares de televisió de ciutats com Boston o Lió havien quedat miraculosament connectades i oferint imatges arreu de l’horror. Havien arribat missatges acusant directament a una suposada gent rica de les explosions. Tot i això, la confusió era molt gran entre els grenlandesos.
En previsió d’una actitud hostil, havien decidit que la Pam no l’acompanyaria fins allí. El va esperar a tres quilòmetres de l’aeroport. En Peter va buscar cares conegudes entre la gentada, però li va ser impossible reconèixer ningú. Ni els seus amics amb qui havia conviscut els darrers dies abans d’intentar fer el cim, ni els dos guies que els havien acompanyat muntanya amunt, ni els botiguers a qui havia encarregat el menjar i el material per intentar el cim. Així doncs, es va trobar enmig d’una multitud que l’observava amb desconfiança mentre es passejava per la terminal de l’aeroport. Ell era alt, fort, ros, amb la pell colrada pel sol i una pinta d’occidental que no es podia amagar, i menys embotit dins la roba d’abric de darrera generació. Un jove alt i barbut de faccions esquimals i se li va acostar i, sense cap vergonya, li va intentar prendre la motxilla. La reacció d’en Peter va ser ràpida i el barbut no va sortir-se amb la seva. Ara, amb l’embranzida, el lladre va perdre l’equilibri i va caure de cul a terra amb un fort estrèpit. I llavors tot va anar molt ràpid. Primer uns insults en grenlandès, llengua que, com el danès en Peter no entenia, després un curt silenci, mirades còmplicees entre diversos dels presents, una ordre i deu homes se li van llençar al damunt. Quan en Peter se'n va adonar, va reaccionar, però va ser massa tard. Va poder córrer 15 metres en direcció a la sortida de la terminal quan el van interceptar i apallissar. Primer van ser puntades de peu a les cames, després a l’esquena i la panxa. Finalment li van buscar el cap. Ell estava ajupit i amb els braços intentava protegir-se tots els òrgans vitals. Estava convençut de que el matarien. Llavors, però, de cop i volta els cops van aturar-se. (demà més)
Quan en Peter es va acostar a la ciutat de barracons que hi havia al voltant de l’aeroport va ser rebut amb mirades assassines i retrets. El culpaven, com a ciutadà continental de les desgràcies que hi havia hagut. Així li ho havia dit una senyora ja gran a qui havia intentat comprar uns trossos de bacallà que tenia exposats en el que semblava un mercat. Tenien coneixement de que mig món estava igual que ells perquè algunes càmares de televisió de ciutats com Boston o Lió havien quedat miraculosament connectades i oferint imatges arreu de l’horror. Havien arribat missatges acusant directament a una suposada gent rica de les explosions. Tot i això, la confusió era molt gran entre els grenlandesos.
En previsió d’una actitud hostil, havien decidit que la Pam no l’acompanyaria fins allí. El va esperar a tres quilòmetres de l’aeroport. En Peter va buscar cares conegudes entre la gentada, però li va ser impossible reconèixer ningú. Ni els seus amics amb qui havia conviscut els darrers dies abans d’intentar fer el cim, ni els dos guies que els havien acompanyat muntanya amunt, ni els botiguers a qui havia encarregat el menjar i el material per intentar el cim. Així doncs, es va trobar enmig d’una multitud que l’observava amb desconfiança mentre es passejava per la terminal de l’aeroport. Ell era alt, fort, ros, amb la pell colrada pel sol i una pinta d’occidental que no es podia amagar, i menys embotit dins la roba d’abric de darrera generació. Un jove alt i barbut de faccions esquimals i se li va acostar i, sense cap vergonya, li va intentar prendre la motxilla. La reacció d’en Peter va ser ràpida i el barbut no va sortir-se amb la seva. Ara, amb l’embranzida, el lladre va perdre l’equilibri i va caure de cul a terra amb un fort estrèpit. I llavors tot va anar molt ràpid. Primer uns insults en grenlandès, llengua que, com el danès en Peter no entenia, després un curt silenci, mirades còmplicees entre diversos dels presents, una ordre i deu homes se li van llençar al damunt. Quan en Peter se'n va adonar, va reaccionar, però va ser massa tard. Va poder córrer 15 metres en direcció a la sortida de la terminal quan el van interceptar i apallissar. Primer van ser puntades de peu a les cames, després a l’esquena i la panxa. Finalment li van buscar el cap. Ell estava ajupit i amb els braços intentava protegir-se tots els òrgans vitals. Estava convençut de que el matarien. Llavors, però, de cop i volta els cops van aturar-se. (demà més)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada