3a part de la negociació (Faula sense fauna)

Ja fa unes setmanes que hem començat a negociar i la cosa està bastant cardada. Per una banda, l'estómac no va trigar ni cinc minuts en desdir-se de tot el que havia pactat. Tan sols va fer falta olorar la promesa d'un plat de macarrons i l'estómac va decidir optar per renunciar a l'estàtus que havíem pactat, tant a nivell simbòlic com de finançament. Molt patètica l'actuació de l'estómac... Per altra banda, el cap i el cor, tot i voler coses similars no s'acaben d'entendre. El cap mai acceptarà que el cor decidís que el meu cos es gestionaria segons els criteris de la panxa i no del cap, com havia sigut fins fa ben poc. I el cor va creure necessari donar pes a l'estómac després de veure com el cap s'havia acomodat i s'entenia massa bé amb el pare.

El pare i tots els seus amics (militars i similar xusma) segueixen cridant, amenaçant i actuant amb la intransigència a què ens tenen acostumats. I aquesta actitud els funciona, ja que tenen acollonida a la mare. I no només a ella, sinó que el cor i el cap comencen a fluixejar en les seves postures i ja s'oloren que no en treuran res de bo.

Enmig del serial en què s'ha convertit una cosa que hauria de ser simple (ja tinc una edat i hauria de poder decidir el que em sortís dels ous), un amic meu, molt humorista, va decidir animar-me escrivint un article on criticava alguns suposats amics del meu pare (els dels tancs) dient-los que si mai venien a casa a intimidar-nos, no duguessin les seves mares, ja que al poble hi tenim una normativa que prohibeix la prostitució. La frase, tan brillant en una conversa de bar com cruel amb l'enemic, publicada en un diari va fer que tots els amics del pare encara s'enfadessin més. Deu ser que les veritats couen...

Almenys la tàctica de l'amic ha servit per desviar l'atenció de la negociació que estic fent... A veure fins quan dura...