Parole, parole...

Avui parlaré d'Esquerra, el partit de les grans paraules i dels pocs fets. Esquerra aspira a convertir-se en el partit hegemònic de l'esquerra catalana. Per això s'ha deixat pel camí això de "Republicana" i qui sap si allò altre de "de Catalunya". L'objectiu final d'aquest partit, però, és aconseguir un país lliure. O almenys això ens han repetit incomptables cops durant els darrers 20 anys. Això els diferencia de tota la resta de partits parlamentaris i, justament això és el què els dóna un grapat de vots molt fidels. Al mateix temps, tal com és el país ara mateix, també provoca al·lèrgies a una part prou important de l'electorat.

Ara han optat per una estratègia bicèfala o, millor dit, esquizofrènica: per una banda mantenen els seus posicionaments presentant propostes absolutament inviables al Congreso de los Diputados demanant el dret de secessió i, per altra banda, pacten un govern de mínims a Catalunya per desenvolupar de manera escalonada i pausada (Puigcercós dixit) un Estatutet en el què no creuen. Osti tu! Per què no presenten l'esmena al Parlament de Catalunya? Per què no demanen que el seu (nostre? meu?) Govern demani el dret a l'autodeterminació? O és que tan sols és un tema secundari?

Si pretenen seguir per aquest camí d'esquizofrènia només aconseguiran que l'abstenció i la desmobilització del seu electorat potencial sigui històrica. O s'embarquen a ser la tercera marca del PSC a Catalunya (la segona és ICVEUiAetc), que és el que fan aplicant una obra de govern que en un 90% el PSC assumiria com a pròpia, o tornen a les barricades de l'oposició coherent, amb el discurs que els va dur a treure els millors resultats de la seva història postfranquista. Segurament em respondran que aquest saber nedar entre dues aigües és el que ha permès a CiU i PSC ser majoritaris a Catalunya. Si el que volen els dirigents d'ERC és acomodar-se, no definir-se i apoltronar-se com CiU i PSC, que s'ho facin mirar perquè no és la manera d'arribar als votants. Tan sols ajuden a la desmobilització electoral.

Però ells segueixen a la seva, i qui dia passa, any empeny.