Comiat

Aquests dies m'he anat acomiadant de tothom de l'oficina, encara que amb algunes encara ens retrobarem la darrera setmana d'agost. Més o menys ha estat una constant de somriures, encaixades, petons a la galta (no penseu res més), que et vagi molt bé (oi tant que hi anirà!), alguna abraçada, cops de mans a l'espatlla, felicitat aparent o real (mai se sap), crítiques als "quefes", desitjos de que tot vagi bé, i tot això ben típic dels comiats fins que arriba el moment en què algú ha dit:

"bé, doncs ens haurem de seguir veient, no?"

I abans de poder buscar l'excusa més recargolada que se'm passés pel cap, tothom ja respon:

"sí sí! Vinga va, ens hem de seguir veient sovint, que no es pot perdre el contacte així com així. Com us va per fer un sopar el 5 de setembre?". I jo penso, mentre em sento acorralat per aquesta tropa de dones de més de trenta i menys de quaranta anys:

"fa dos anys i mig que estic aquí i no hem establert cap mena de relació humana mínima que no estigui relacionada amb la feina... bé, sí elles s'expliquen tots els temes de dones imaginables, una part dels quals ja he tocat aquí al blog, però amb mi... Si a alguna ni tan sols li he dit que em caso perquè és una pesada i em fot mandra haver-li d'explicar on em caso, com, amb qui, si tinc el vestit (que no el tinc!!!), que on vaig de viatge (que encara no ho sabem, collons), que quina il·lusió que li fa i blablabla..."

"si per res del món aniria a sopar amb 5 dones amb qui no hi ha el més mínim interés comú apart d'haver coincidit a la pastera..." "Si no saben pràcticament res de la meva vida, ni què he estudiat, ni que tinc un blog on rajo d'elles, que si no vaig a esmorzar a la cuina amb elles no és perquè estigui massa enfeinat sinó perquè els seus temes de liposuccions, política cutresalsitxera, programes del cor, cuina de la termomix i botigues de roba em provoca nàusees, igual que el seu comportament de supermegafashionpijes..."

"de què collons podem parlar aquestes 5 energúmenes i jo en un restaurant segurament rematadament pijo???"

"bé, potser no podem parlar de res i mentre elles parlen jo em puc endrapar els seus plats tot fent veure que les escolto i assenteixo mecànicament a cada una de les seves estúpides intervencions..."

Seré optimista i esperaré que aquesta invitació acabi com la majoria d'invitacions que es fan en aquests casos: oblidades.