El canvi

Ahir els vaig dir que abandonava el vaixell. La cara del director general va ser una barreja de sorpresa i incredulitat i va anar evolucionant cap a l'estupefacció fins a arribar gairebé a la desesperació a mesura que li confirmava que d'aquí un mes ja no comptaria amb els meus serveis. Fins i tot em vaig sentir malament. Ell, normalment tan prepotent, altiu, sobrat, xuleta ara estava mig acollonit. En acabar de comunicar-li la notícia es va fer un silenci. Ell, que sempre ha de dir la darrera paraula, va meditar una bona estona el que em volia dir. No li va sortir cap discurs grandiloqüent, ni em va temptar a continuar a la pastera, ni tan sols em va preguntar on pensava anar. Va quedar, com es diu vulgarment, "pillat". Fins i tot vaig sentir-me malament. Per un moment la seva prepotència i totes les putades que ens han fet (encara no hem cobrat el mes de juliol i no hi ha notícies de quan ho podem fer) van quedar a segon terme. Tota la semidepressió que he tingut aquests darrers mesos es va esvair en tenir la sensació que la meva feina era realment ben valorada. Mai he rebut una paraula d'elogi o una motivació extra per tirar endavant i considero que m'han tractat com a simple mercaderia. La meva feina no és que sigui massa important, però sóc l'únic de l'empresa que la sap fer i buscar un substitut suposo que se'ls fa impossible. Per això vaig sentir llàstima per unes persones vàlides a nivell intelectual que per la seva prepotència i manca de tacte (i pels capricis que es permeten a costa de l'empresa) estan enfonsant una idea que hauria pogut ser una gran empresa. Però bé, suposo que va ser tan sols un moment de crisi per part meva amb reminiscències de síndrome d'Estocolm. I és que estic descobrint que els canvis no són fàcils, ni tan sols quan estan cantats, com és el meu cas.