De tornada de vacances

Diumenge vespre vaig tornar de vacances després de 20 dies per Mallorca. Lluny dels turistes, les massificacions i les aberracions urbanístiques, hi ha una altra Mallorca, la Mallorca que encara té un cert aire tranquil, semi-rural, relaxant. Cada cop aquesta Mallorca interior està més en perill d'extinció pel fort creixement demogràfic, per la construcció d'autopistes i l'augment de la construcció de nous habitatges (sobretot segones residències) en zones antigament rurals. Però encara queden pobles encantadors, gent que no ha perdut el cap pel suposat progrés i extensions de terreny que es conserven en tot l'esplendor que els donen els garrofers, els ametllers i les oliveres centenàries.

Com cada any, l'impacte d'estar vivint enmig del camp en un poble de poc més de 1000 habitants i deixar-lo per aterrar a la gran Barcelona de les massificacions ha estat dur. Tan dur que fins avui no he començat a aclimatar-me al canvi. Viure tancat entre quatre parets amb vistes a les finestres dels centenars de veïns que tenim, sense més intimitat que la que donen les cortines és asfixiant. En vint dies havia encès la tele dos cops, encara que havia fullejat els diaris gairebé cada dia. En aquests 4 dies que duc a Barcelona, la tele s'està començant a convertir en un aliat inseparable dels vespres. Cada vespre durant vint dies havia gaudit del cel estrellat, encara que fos per pocs minuts i ara només veig un cel rogenco-lilós on amb prou feines detecto la lluna.

S'ha acabat la qualitat de vida. Ara toca guanyar quatre duros per sobreviure. Malgrat l'ansietat que ha provocat la tornada i que ha fet que les neurones no em permetessin escriure el blog ni ahir ni avui, ara sóc molt optimista. Divendres començo la nova feina a Barcelona i a mig termini espero deixar-ho tot per començar de nou lluny de la multitud. Crec que tinc un problema amb les massificacions de gent, però d'això ja en parlaré més endavant.

Apa, que tingueu bona tornada els que us esteu reincorporant. I als altres, ànims i bones passejades pel blog!

De vacances

Avui començo vacances. STOP. Ens retrobem a finals d'agost o començaments de setembre. STOP.

Comiat

Aquests dies m'he anat acomiadant de tothom de l'oficina, encara que amb algunes encara ens retrobarem la darrera setmana d'agost. Més o menys ha estat una constant de somriures, encaixades, petons a la galta (no penseu res més), que et vagi molt bé (oi tant que hi anirà!), alguna abraçada, cops de mans a l'espatlla, felicitat aparent o real (mai se sap), crítiques als "quefes", desitjos de que tot vagi bé, i tot això ben típic dels comiats fins que arriba el moment en què algú ha dit:

"bé, doncs ens haurem de seguir veient, no?"

I abans de poder buscar l'excusa més recargolada que se'm passés pel cap, tothom ja respon:

"sí sí! Vinga va, ens hem de seguir veient sovint, que no es pot perdre el contacte així com així. Com us va per fer un sopar el 5 de setembre?". I jo penso, mentre em sento acorralat per aquesta tropa de dones de més de trenta i menys de quaranta anys:

"fa dos anys i mig que estic aquí i no hem establert cap mena de relació humana mínima que no estigui relacionada amb la feina... bé, sí elles s'expliquen tots els temes de dones imaginables, una part dels quals ja he tocat aquí al blog, però amb mi... Si a alguna ni tan sols li he dit que em caso perquè és una pesada i em fot mandra haver-li d'explicar on em caso, com, amb qui, si tinc el vestit (que no el tinc!!!), que on vaig de viatge (que encara no ho sabem, collons), que quina il·lusió que li fa i blablabla..."

"si per res del món aniria a sopar amb 5 dones amb qui no hi ha el més mínim interés comú apart d'haver coincidit a la pastera..." "Si no saben pràcticament res de la meva vida, ni què he estudiat, ni que tinc un blog on rajo d'elles, que si no vaig a esmorzar a la cuina amb elles no és perquè estigui massa enfeinat sinó perquè els seus temes de liposuccions, política cutresalsitxera, programes del cor, cuina de la termomix i botigues de roba em provoca nàusees, igual que el seu comportament de supermegafashionpijes..."

"de què collons podem parlar aquestes 5 energúmenes i jo en un restaurant segurament rematadament pijo???"

"bé, potser no podem parlar de res i mentre elles parlen jo em puc endrapar els seus plats tot fent veure que les escolto i assenteixo mecànicament a cada una de les seves estúpides intervencions..."

Seré optimista i esperaré que aquesta invitació acabi com la majoria d'invitacions que es fan en aquests casos: oblidades.

Competències sobre l'aeroport

Ara sento el conseller Castells demanant que la Generalitat de Catalunya tingui competències sobre la gestió de l'aeroport del Prat. És molt lamentable que el supermegaEstatut que vam votar fa unes setmanes ja estigui desfasat. Que competències que apareixien a l'Estatut del Parlament després fossin rebutjades i ara es reclamin de nou és cínic. I més si qui ho demana és la gent dels partits que va demanar fervorosament el Sí a l'Estatut fins i tot dient que votar no era anar contra Catalunya. M'estic indignant. Deu ser la calor de l'agost. Plego. Fins demà.

Estampa d'estiu en l'oficina de la pastera

Aquests dies són més frescos a l'oficina, sobretot perquè tenim dos ventiladors que fan més agradable l'estada i perquè les temperatures ja no són tan exagerades com la setmana passada.

Els "capos" de l'empresa se les han pirat de vacances i ens han deixat als "currantes" aguantant l'oficina. En realitat estem perdent el temps. Una altra noia, una de les de l'Opus, en saber que jo tocava el dos, també ha fet el mateix i el dia 4 de setembre marxarà a Anglaterra per aprendre anglès. I la tercera en discòrdia (les altres ja estan de vacances) està enviant currículums a tort i a dret.

Se suposa que jo els he d'estar fent formació i ensenyant-los com funciona el programa d'estadística que jo utilitzo, però elles s'hi neguen i a mi no em preocupa. Total, que demà em sembla que m'escaparé per anar a fer "gestions" com la de l'opus que avui ha tornat del "banc" tota carregada de roba i sabates de rebaixes.

Entre nosaltres no parlem massa perquè ja ens ho hem dit tot (el que es pot dir, perquè no hi tinc gaire confiança) i com que la revolucionària no hi és ja no sento parlar de mamelles, rebaixes, liposuccions, tangues i converses d'aquesta mena. Una llàstima: l'oficina està com Barcelona, funcionant a mig gas...

El canvi

Ahir els vaig dir que abandonava el vaixell. La cara del director general va ser una barreja de sorpresa i incredulitat i va anar evolucionant cap a l'estupefacció fins a arribar gairebé a la desesperació a mesura que li confirmava que d'aquí un mes ja no comptaria amb els meus serveis. Fins i tot em vaig sentir malament. Ell, normalment tan prepotent, altiu, sobrat, xuleta ara estava mig acollonit. En acabar de comunicar-li la notícia es va fer un silenci. Ell, que sempre ha de dir la darrera paraula, va meditar una bona estona el que em volia dir. No li va sortir cap discurs grandiloqüent, ni em va temptar a continuar a la pastera, ni tan sols em va preguntar on pensava anar. Va quedar, com es diu vulgarment, "pillat". Fins i tot vaig sentir-me malament. Per un moment la seva prepotència i totes les putades que ens han fet (encara no hem cobrat el mes de juliol i no hi ha notícies de quan ho podem fer) van quedar a segon terme. Tota la semidepressió que he tingut aquests darrers mesos es va esvair en tenir la sensació que la meva feina era realment ben valorada. Mai he rebut una paraula d'elogi o una motivació extra per tirar endavant i considero que m'han tractat com a simple mercaderia. La meva feina no és que sigui massa important, però sóc l'únic de l'empresa que la sap fer i buscar un substitut suposo que se'ls fa impossible. Per això vaig sentir llàstima per unes persones vàlides a nivell intelectual que per la seva prepotència i manca de tacte (i pels capricis que es permeten a costa de l'empresa) estan enfonsant una idea que hauria pogut ser una gran empresa. Però bé, suposo que va ser tan sols un moment de crisi per part meva amb reminiscències de síndrome d'Estocolm. I és que estic descobrint que els canvis no són fàcils, ni tan sols quan estan cantats, com és el meu cas.