Barzelona 2007 (dosmilsiet)

No us espanteu:

-Ascutxa, qué ara dissen qué el Kévin tindrá qué fé una hora més de castellá a l'ascola. Qué bé, no?

-No me jodas! Amb lu qué ens ha custat aprender a parlá catalá y ara els nostrus fiys no pudran aprendre'l com nusaltrus.

-Uy sí! Con la d'horas qué he tingut qué fer per sacar-me el nivey C ("ze") de catalá y ara resultará qué no és necesari...

-Saps la teva prima de Palma? La Juana? pues ella té el nivey "ze" de catalá y mai ha hablat amb catalá. Qué fuert! Y el seu pare, el Pedro no el té y siempre parla en mallorquí y casi no sap hablá en español... Y ara bé el montilla este que habla catalang pitxor que nusaltrus y diu que el Kévin habrá d'aprender més castellá. Estic hasta los collons de estos del Carod que ahora dicen que volen la independència y después permeten que el Gobierno de España campi a les seves antxes per Catalunya. Qué nusaltres nus hem asforsat molt y ara resultará que no sirve per res saber catalang!

-Pues amb aquest decret si hasta ara en Kevin tenia problemes amb el catalá, ara ya no sé qué fará...

En Kevin apareix a escena:

-Ascolta Kevin! Qué ya t'han dunat les notas? Has aprobat catalá?

-Oye, estoy hasta los cojones de que me habléis en dialecto. Por mucho que os esforcéis no pienso aprobar nunca catalán, que es una imposición y no sirve para nada más que para reírme de vosotros y de la pilingui de la profe de Lengua catalana.

El porc ha fuit!

A Campos, poble (aviat ciutat) del sud de Mallorca, hi havia un porc de 280 kg de pes que havia de servir d'aliment pel sopar de matances de les Nuevas (de)Generaciones del PP que es farà aquest cap de setmana. Ho podeu llegir aquí.

Resulta que abans d'ahir es van adonar de que el porc havia desaparegut. Un cop descartat el fet que hagués sortit volant o que se l'hagués empassat la terra, i com que la identificació que els peperos senten amb un animal com el porc és molt intensa, des de la direcció del partit han obertes dues línies d'investigació per aclarir què ha passat.

En primer lloc, hi ha una hipòtesi segons la qual el robatori podria haver estat obra d'algun delinqüent habitual.

En segon lloc, i el gruix de les investigacions van en aquest sentit, es sospita que el causant de la desaparició hagi estat un radical roig-separatista que ha actuat amb premeditació per afectar els legítims interessos alimenticis dels militants del PP.

Predicant amb l'exemple o difamant que alguna cosa quedarà

Avui, el pamflet de l'extrema dreta espanyolista de Mallorca publica el següent sobre el número 1 del Bloc per Mallorca (PSM + EU) a les llistes per l'Ajuntament de Palma, el mític Eberhard Grosske (enllaç al seu blog):

1. Afirma que el candidat a Palma viu a Sencelles.

2. Afirma que el terreny de la casa on viu és de 6.458 m2.

3. Afirma que es tracta de terreny rústic

4. Afirma que la mida del terreny no és suficient per poder-hi construir una casa (cal tenir dues quarterades de terreny per fer-se una casa).

5. Afirma que la superfície total construïda és de 680 m2.

6. Afirma que al Registre de la Propietat la casa consta que només té 312,68 m2 i que s'han fet noves construccions que no són al Cadastre.

7. Afirma que va demanar una hipoteca de 396.000 Euros per comprar la casa.

Crec que el tema portarà cua, ja que si es demostra que el que publica el pamflet és veritat, el candidat del Bloc estarà mort políticament parlant. I si no és veritat, la demanda que els pot caure als del pamflet pot ser d'escàndol. Però com que poques coses a la vida són blanques o negres, entrarem en el joc dels matisos, on tots dos implicats sortiran perdent (especialment en Grosske).

Voldria esperar a que en Grosske es defensés, però abans ja vull anotar dues coses curioses que criden l'atenció i que segurament sí que seran veritat:

1. El candidat a l'Ajuntament a Palma viu a Sencelles. Res a dir, és ben legal, però ja m'explicareu com algú que no dorm a la ciutat ni hi fa vida (fora de la feina) en pot conèixer els problemes... Això em recorda en Montilla, que era alcalde de Cornellà de Llobregat vivint en una urbanització de Sant Just Desvern.

2. El terreny on hi ha la casa és rústic. Lleig... és molt lleig que algú que va lluitar contra el creixement de les petites edificacions en terreny rústic ara resulta que en té una i no precisament petita...

En tot cas, sembla que la precampanya per les eleccions del maig serà ben entretinguda...

Il·lusions perdudes

Els veig com entren el primer dia amb la mirada brillant que amb prou feines pot amagar la il·lusió per aprofitar l'oportunitat de fer-ho bé. De demostrar que són vàlids pel món del treball, que ja no són els estudiants que eren fa un parell de mesos. Han superat amb èxit les tres ferragoses entrevistes amb els socis de l'empresa i ara els toca demostrar el què valen. Els tremola la veu en parlar, són tímids i no gosen preguntar més del compte. Fàcilment es detecten les ganes d'aprendre, millorar i créixer professionalment. Aviat, però, es sorprenen amb les sortides de to del desequilibrat del soci director, però creuen que és un pas més en l'aprenentatge. Observen atònits les bronques i els insults, les bromes de mal gust i els desprecis aparentment injustificats, però creuen que així és el món laboral i així ho han d'assumir. Entre ells es miren sense fer-se cap comentari. Ells seran millors i no rebran les ires del cap que, per altra banda és un home culte, d'idees progressistes i políticament correctes i, per tant, li pressuposen que sigui just i equànime en el tracte i en la presa de decisions. Res més lluny de la realitat. Mica en mica, els aniran caient les benes que els tapen els ulls i veuran que aquest individu és un FILL DE PUTA. I llavors entendran perquè només té dos fidels dofins que li aguanten totes les sortides de to, insults i males paraules. Tan sols dos treballadors que porten més de tres anys amb ell i que són submissos amb tot el que ell diu, creu, fa o pensa. Dos treballadors dels més de cinquanta que deuen haver passat per l'empresa en els seus deu anys d'existència. Dos treballadors que viuen per l'empresa, que per un miserable sou deixen de tenir dignitat i vida privada. Dos de cinquanta i tants que no tenen ni una mica d'esperit crític.

Dels 6 que treballem ara, deixant de banda els dos abduïts per la causa, tan sols dos porten més temps que jo a l'empresa. Un ja ha anunciat que marxa cansat de l'actitud del director. L'altra és una noia que ja comença a veure les orelles al llop, però que encara és molt jove (22 anys!!!) i crec que encara els durarà un temps abans no descobreixi que hi ha una altra forma de vida fora d'aquesta empresa...

Mossos i immigrants

Llegeixo a l'òrgan oficiós de comunicació del PSOE de Catalunya que el Conseller d'Interior vol que els "immigrants" entrin a formar part dels Mossos. Per això es dirigirà als segments de joves de 17 a 25 anys "d'ètnies o cultures diferents de l'autòctona" per formar-los per entrar a la Policia de Catalunya. Com si no hi haguessin ja Mossos amb "cultures diferents de l'autòctona"...

Em sembla molt bé que la Policia de Catalunya reflecteixi la diversitat ètnica i cultural del país sempre que aquesta diversitat no sigui l'excusa per desnacionalitzar el cos, reduir els requisits per accedir-hi i fer-lo menys efectiu i més llunyà a la ciutadania. És a dir, que siguin més eficients i que no siguin una còpia de la "Policía Nacional". El què no em sembla gens bé és que s'organitzin cursos (gratuïts?) especials per a "immigrants" per tal de que puguin preparar amb garanties les proves d'accés, ja que els "no immigrants" resulta que s'han d'espavilar per poder preparar aquestes mateixes proves (pagant).

Amb tot, segueixo sense entendre el criteri que s'usa als mitjans de comunicació per descriure qui és immigrant i qui no. Sobretot quan es parla de "noves generacions d'immigrants" o "fills de la primera immigració"...

Fora de casa!

Llegint el Periódico he trobat aquesta notícia candidata a guanyar el premi a l'absurditat. Resulta que un home (podries ser tu mateix) té un pis a l'Eixample. Aconsegueix fer-ne fora la llogatera per instal·lar-s'hi a viure. Quan ha buidat la casa i està prenent mides per reformar-la es troba que hi han aparegut uns nous inquilins que diuen que estan pagant un lloguer i que ell no pot entrar a la casa. L'amo actua correctament i truca els Mossos que diuen que és la paraula d'un contra l'altre i que per això no poden actuar. L'amo posa una denúncia i demostra que ell és el propietari. Us recomano que acabeu de llegir com segueix la història perquè és realment al·lucinant.

Què faríeu vosaltres si us trobéssiu en la situació de l'amo?

Què faríeu vosaltres si us trobéssiu en la situació dels inquilins i realment us haguessin timat al llogar-vos el pis?

Per què tenim una policia i una justícia tan incompetents?

Quan es triga a saber qui és l'amo d'un pis? 5 minuts o 2 mesos?

En tot cas, valdrà la pena seguir el desenvolupament de la història per saber si cada cop que sortim de casa haurem de resar per no trobar-nos-hi algú a dins en tornar...

Responsabilitats

Llegia un post al blog de la barra d'en Temple sobre la manca de perspectives de futur de la generació que estem rondant els 30 anys. Jo vaig camí dels 28 i em passa com a ell. Potser amb la diferència de que ja m'he casat i tinc clar cap a on vull tirar a nivell personal i de parella. És un punt a favor, sí. Però el tema de la (mínima) seguretat laboral, la casa i els fills està a l'aire. Molt a l'aire per culpa de la tremenda diferència entre preus i salaris i per una preocupant sensació de no saber cap a on tirar.

Jo, a diferència d'en Temple, puc comptar fins a 5 parelles d'amics amb estudis que ronden aquestes edats i ja s'han embarcat a tenir fills. Per alguns, tenir fills pot ser considerat una animalada i per d'altres serà motiu d'enveja. No sé perquè, però entre la nostra generació, els qui tenim estudis universitaris tendim en general a retardar molt el fet d'organitzar-nos la vida i tenir fills, que es vulgui o no, és un dels motius de l'existència de la humanitat: si els nostres pares no n'haguessin tingut, nosaltres no existiríem. Fins i tot hi ha un gruix molt important de gent de la nostra generació que viu molt bé tal com està i no vol perdre els privilegis de viure sol i anar de festa en festa sense cap mena de responsabilitat més enllà d'arribar a final de mes. És molt còmode viure així i alguns fins i tot desprecien el fet que d'altres vulguin optar per alguna cosa més en la seva vida. El seu lema és "Si sóc feliç així, per què hauria de canviar?" I de raó i egoïsme no els en falta, però jo trobo molt trista la situació d'una companya de feina de més de 40 anys que es comporta com jo quan en tenia 18 o 20.

Potser és un error voler comparar les situacions personals de cadascú, però sí que hi ha (en general) un creixent grup de gent de la nostra generació que desprecia als que hem optat per casar-nos, tenir fills o pretendre fer-ho. I, en certa manera escric això per desfogar-me davant alguns retrets que he rebut pel fet de que m'hagi casat i que m'ha fet gent que no em coneix, treballa amb mi i es creu que és dipositària de les essències més pures del pijoprogressismexupiguais.

Infojobs

El portal d'Infojobs és l'invent més ben parit que corre per internet. En acabar la carrera vaig començar a mirar-me'l per poder trobar la primera feina i... bingo! Vaig anar a parar a la pastera on vaig estar dos anys i mig. Quan vaig veure que allò s'enfonsava i que no duia enlloc aguantar, vaig tornar a ser un assidu de la recerca de feina. I un altre cop: bingo! Duc gairebé mig any en aquesta nova empresa i toca canviar d'aires, no perquè no hi estigui bé, sinó pel que tots sabeu. I què he fet? Doncs infojobs. I ja començo a tenir moviment de possibles empreses que em volen fer entrevistes.

Evidentment que infojobs l'he combinat amb allò famós de les xarxes socials i els contactes i el "donar veus", que segons tothom és la millor manera de trobar feina, però a mi, la veritat, el que millor em funciona, almenys fins ara, és infojobs. De llarg. O sigui que, gràcies infojobs, seguiu així i a veure si traduïu la web al català, que esteu oferint un servei públic i no diu massa de vosaltres que un treballador català hagi de contactar amb una empresa catalana a través d'uns intermediaris catalans (infojobs és una empresa catalana) en espanyol.

Canviar

En època de canvis apareixen els nervis, les emocions confrontades, els dubtes, la por, el pànic a allò nou i desconegut.
El més senzill seria seguir amb la certesa d'allò conegut però que tanmateix se sap insatisfactori. Una vegada s'és enmig del procés, creixen els elogis per allò que es té i es magnifiquen les amenaces sobre allò que es busca assolir. I apareixen més incerteses i dificultats. I tot es converteix en una bola immensa que per moments sembla insuperable.
Però la decisió està presa en fred, les perspectives a curt termini ja es coneixien incertes i ja no hi ha marxa enrera.

Canviar és necessari!

Tranuites Circus

Ahir vespre vam anar al Teatre Nacional mig escèptics mig esperançats per veure l'obra Tranuites Circus, on en Lluís Llach canta, acompanyat del seu piano i d'un grup de músics. Al mateix temps, l'escenari és pres per un grup de trapezistes, equilibristes, contorsionistes i altra fauna del circ que interpreta les cançons. Encara ara, quan escric això, no sabria com descriure el que vaig veure i sentir. El millor que podria fer és agafar un diccionari i buscar tots els sinònims de magnífic, espectacular, increïble, emocionant, meravellós i impressionant. Hi va haver moments en què se'm va posar la pell de gallina, d'altres en què la llagrimeta va estar a punt de sortir, també vaig patir per algun dels actors, vaig riure de valent i em va fer mal tot el cos només de veure com algun es retorçava.

Sé que és bastant complicat trobar entrades i que aquest cap de setmana és el darrer en què es fa l'obra, però, si pel que fos, teniu l'oportunitat de veure-ho, no us ho penseu i aneu-hi. Com que crec que algun de vosaltres em farà cas i hi anirà, no vull explicar res del guió ni de l'espectacle en sí més enllà del que ja he dit. Tan sols relaxeu-vos, escolteu, enfoqueu la vista a l'escenari i obriu el cor per interpretar els missatges. Sublim!

Matances!!!

Aquest cap de setmana aniré per segon cop a matances, que és la forma mallorquina de fer la "matança del porc". A la matança del porc a Catalunya hi havia anat un parell de cops de ben petit i un dels pocs records que em queden són les gibrelles plenes de peltrucs blancs i negres que ens endúiem cap a casa. Les primeres (i úniques) matances a què he assistit van ser fa tres anys a Escorca, ben a prop del monestir de Lluc. Em van impactar moltes coses:

-el tracte exquisit que va rebre el porc fins que va ser mort d'una sola ganivetada a la gargamella (abans l'havíem penjat de les potes davanteres a la pala d'una petita excavadora).

-el darrer alè (vapor) que va sortir de la ferida mortal del coll del porc.

-el repartiment de tasques entre homes i dones: nosaltres vam escorxar el porc després d'haver-ne cremat els pèls, vam preparar els calderons per bullir els butifarrons i vam fregir el greix. Elles, mentrestant, van netejar els budells i els van cosir i després van picar (capolar) la carn i van fer les pastes que servirien per fer els diferents embotits.

-el beure i l'esmorzar. Sí senyor, tota la feinada va anar envoltada d'un bon drinking (herbes o palo) i d'un bon esmorzar de fregits de trossos del porc amb pa amb tomàquet.

-la pasta de la sobrassada. Em vaig arremangar la samarreta, em vaig posar de genolls i dins una gibrella immensa vaig haver de remenar la pasta de la carn amb el pebre vermell, sal i altres espècies fins que quedés tot absolutament ben mesclat. Diuen que s'ha de remenar fins que et suï el cul de l'esforç. Vaig suar de valent.

-omplir els budells. No ho havia fet mai i el fet de tenir un budell a la mà que es va omplint i omplint i omplint... Bé, va ser una sensació curiosa.

-de tot, però, el millor record va ser veure el resultat final del dia de feina, que va ser molt similar al de la foto. I, encara millor, tenir sobrassades per tot l'any!!! Mmmmmm!!!!

Un altre meme

Na cruella m'envia un meme on em demana que expliqui cinc veritats que encara no hagi explicat aquí al blog. O sigui que m'ha arribat un altre meme igual d'inútil que els altres que he fet amb anterioritat. Que no s'enfadi la cruella, però ja m'explicareu quines veritats hi ha que no us hagi explicat encara, si fins i tot ahir us vaig entretenir amb les curolles ("dubtes o pensaments", que m'estic entrenant per quan aterri a l'illa!) que em va provocar el comunicat intern de la revisió mèdica... Bé, després de molt rumiar-hi aquí teniu el resultat:

1- Blanes és una merda de ciutat. Apa, ja ho he dit. Però això no vol dir que podria haver estat la vila més bonica de la Costa Brava i que hi visqui (alguna) bona gent.

2- El mite que diu que la nit de noces "re de re" és ben real. Entre el baixón després d'estar en tensió tot el dia, l'impacte emocional del que ha passat durant el dia, les copes de més i el cansament, quan enganxes el llit a les tantes de la nit, només tens ganes de clapar.

3- Fent un títol similar a "Sé lo que hicisteis el último verano", jo només puc dir que "no sé què votaré les properes eleccions ni sé què haré el pròximo verano". Accepto propostes (in)decents.

4- Els de la nova feina on sóc em cauen molt millor que les cacatues de la feina anterior, però no són tan divertits. Les ties són unes hipis que només parlen de Bollywood, d'en Gerard Quintana i el polvo que té, dels viatges que volen fer a la Xina, l'Índia i el Vietnam, del ioga i del tai txi. Això sempre que no estiguin treballant, llepant el cul al quefe o fent cafès, perquè treballen moltíssim més del que us pogueu imaginar. Tinc una companya que, per sistema treballa els dissabtes i diumenges, entra abans que ningú i marxa la darrera del despatx quan no s'endú feina a casa. Crec que té una malaltia que es deu dir treballodependència, però se la veu feliç enmig dels estudis, projectes i tota la resta i no la vull fer infeliç insinuant-li que hi ha un món a fora del despatx...

5- Osti no em surt cap cinquena veritat que encara no us hagi explicat o sigui que m'inspiraré en qui m'ha passat el meme i reconeixeré que jo també faig nudisme (de tant en tant). I m'agrada (molt). I encara no m'he trobat cap conegut anant despilotat (per sort). I això és tot (per avui).

Com fer d'una revisió una muntanya

Nens i nenes, pares i mares, aquesta empresa on estic ara és una cosa seriosa:

M'acaben de passar un comunicat intern (quin "luju") on m'informen que el dilluns 22 de gener hauré de passar la revisió a una mútua. La revisió consisteix en una anàlisi de sang i una anàlisi d'orina a les quals hauré d'anar en dejú. No hi haurà prova d'esforç ni revisió cardiològica ni res del que es fa als jugadors del Barça i que veiem per la tele cada cop que hi ha un nou fitxatge. Així que no podré demostrar la meva imponent condició física fruit de les hores setmanals de natació i partits de bàsquet. Una llàstima, encara que després dels excessos d'aquestes festes no sé jo si estic massa preparat per fer gaire esforç físic... Una cosa que em té intrigat és el perquè de l'anàlisi d'orina. Entenc que amb un bon anàlisi de sang es poden analitzar la majoria de malalties i que amb un anàlisi d'orina poca cosa de més es pot saber, a no ser que, tornant als símils esportius vulguin fer un anàlisi per veure si hi ha algú que es dopa... A més, la revisió és a les 8 del matí i a mi em costa pixar dos cops seguits, per tant, si pixo en llevar-me, quan arribi a la consulta no pixaré ni de conya. Per altra banda, si m'he de llevar, travessar tota Barcelona, trobar el racó de món on hi ha la consulta i esperar els deu minuts de rigor sense haver buidat la bufeta, encara em rebentarà... I pensar que m'hauran de punxar per treure'm sang tampoc em tranquilitza, per molt donant de sang que jo sigui, la sang em fa molt de respecte... I si resulta que em troben el colesterol alt? Hauré de renunciar a menjar tot el que a mi m'agrada???

PS: aquest escrit té més d'ironia que de realitat, ja que trobo molt important que les empreses mirin per la salut dels seus treballadors, encara que no controlin les dioptries que estem perdent davant la pantalla de l'ordinador de l'any de la quica, ni els mals d'esquena i d'articulacions per seure en cadires i taules absolutament inadequades per obtenir una bona posició ergonòmica.

Falsos internacionalistes

L'Ernest Maragall és un individu fosc que de sempre ha estat a l'ombra del seu germà Pasqual, maquinant per obtenir poder i més poder, o per no perdre el que ja havien obtingut. Ara, però, li ha tocat anar a primera fila i és ell qui dóna la cara davant els mitjans. I des del primer dia ja hem començat a conèixer la seva ideologia de renegat falsament internacionalista. S'ha estrenat en el càrrec de Conseller donant la seva opinió sobre el polèmic decret per ensenyar més castellà a les escoles. Ell, que xerra en foraster amb la seva cunyada Garrigosa i creu que el català és la llengua d'anar per casa (a vegades), l'espanyol la llengua útil i l'anglès un recurs per xampurrejar quan algú no t'entén, és el Conseller d'Educació. No anem bé... A més, ara resulta que va explicant per tot arreu que dos nois d'Olot havien de fer una xerrada al Museu de la Ciència de Barcelona i van ser incapaços perquè no dominaven prou el castellà. I, en comptes de preguntar-se perquè carai és obligatori fer una xerrada a CATALUNYA en castellà, posa els dos nois com a exemple de que cal millorar l'ensenyament del castellà. Molt coherent el senyor Maragall, molt, molt i molt. Tant que li vull preguntar quants nois de Cornellà de Llobregat, el Prat de Llobregat, Badalona, l'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Blanes, Tarragona, Castelldefels, Gavà, etc. són incapaços de parlar en la llengua pròpia de Catalunya al mateix nivell que ell exigeix castellà als nois d'Olot? Quin és el problema, que dos nois d'Olot no s'acabin d'expressar prou bé en castellà o que dos cents mil no passin més enllà de l'hola, adéu i "hastalueg" i no tinguin el més mínim interès en utilitzar la llengua pròpia del país? Si hem de posar exemples i haguéssim d'escollir, què hauria de ser més important pels nois d'Olot i la resta dels Països Catalans, un cop ja dominin el català, aprendre anglès per poder moure's per la major part del món desenvolupat o bé aprendre castellà, llengua parlada per 400 milions de persones ubicades majoritàriament a un dels continents més pobres i corromputs del planeta?

Significat d'enfitolar

Enfitolar (o enfitorar) és l'acció de clavar la fitora, punxar a algú (en el sentit de clavar-li un objecte). He sentit el verb en qüestió en frases referides a éssers humans, encara que segurament en ambients més mariners s'usa en relació a pops i altres animals marins possibles de fitorar (versió correcta segons el GDLC). Fa uns dies, na MVB (1926) va dir a na MSB (1979), en una conversa postdinar de festes i en un ambient distès: "no ens emprenyem perquè encara t'enfitolaré!". En ser requerit sobre el significat de la frase, en JCG (1979) va dir "és clar que sé què vol dir: t'enfitolaré pel cul i veuràs el gust que passaràs". Ell sempre tan explícit...

Enfitolat

Des de fa bastant de temps sento certa preocupació per les paraules típiques de la zona de Blanes que es perderan quan es vagin morint les generacions dels nascuts abans de la guerra civil. Sovint, escoltant els avis sento paraules que tan sols diuen ells. Ni els seus fills ni els seus néts hem mantingut en el nostre vocabulari determinades paraules ben comunes fa uns anys. Diuen que Blanes ha guanyat una gran riquesa amb l'arribada de gent de tots els racons del món i les seves costums, parlars i religions. I que n'hem d'estar orgullosos. Crec que pensar així demostra una gran ceguera i una immensa curtor de mires. Perquè una cosa és que arribi gent forana a un poble i aporti determinats elements de la seva cultura pròpia a la comunitat d'acollida, a la vegada que mantingui la seva llengua materna i religió en l'àmbit familiar, com ha passat durant segles arreu del món o com fan els emigrants catalans que hi ha arreu; però una altra cosa ben diferent és el que està passant a Blanes des dels anys 50 i 60, accentuant-se des de l'entrada al nou mil·leni: a Blanes els blanencs amb algun avi nascut al poble som immensa minoria, fins el punt que per relacionar-nos hem hagut de deixar de banda el lèxic típic del poble i parlar entre nosaltres en un estàndard cada cop més similar al de TV3.

Així, no trobareu més d'una desena de joves que algun dia salin en parlar, ni que usin (o coneguin el significat de) paraules com la del títol del post d'avui o de paraules com les que aniré presentant en els propers mesos. El parlar típic de Blanes ja és ben mort, i no és només culpa de la immensa invasió castellanitzant, sinó que l'efecte de l'estandarització del català també ha estat decisiu. Estic totalment d'acord en què el català necessita un estàndard potent i reconegut per tots els seus parlants, però crec que això ha de ser compatible amb la parla típica de Banyoles, Fraga, Eivissa, Alacant, Vinaròs, Sineu, Lloseta, Mollerussa o Andorra, per citar només uns pocs exemples. A Blanes, el típic parlar que tan bé retratava Joaquim Ruyra en les seves novel·les és això, un retrat del passat.

Algun grup de gent considerarà que és culpa dels seus parlants, algú altre no ho considerarà cap desgràcia sinó més aviat el resultat del pas del temps, el liberalisme i la globalització. Amb la gent del segon grup no s'hi pot discutir, ja que segurament serien els mateixos que tampoc trobarien un problema la desaparició del cardar d'Olot, del dialecte occidental o, directament la desaparició del català, si la majoria ho desitja.

A la gent del primer grup, tan sols els vull dir que els parlants d'una llengua, dialecte o parlar no el deixen d'usar per gust. Almenys en el cas de Blanes, tan sols es perd per la seva inutilitat comunicacional, ja que salant per anar a comprar banyons o amenaçant a algú amb enfitolar-lo pots provocar estranyesa i incomprensió, però no pots obtenir allò que cerques. L'única esperança és que la pèrdua d'aquest parlar característic serveixi per potenciar el català i evitar que segueixi el mateix camí. Però no hi ha cap altra solució?

Any I (en un sol paràgraf)

Ahir vam encetar l'any I després de passar per l'altar. O dit, d'una altra manera, l'any I des de l'inici de la felicitat conjugal. Segurament serà l'any de la fugida de BCN. Comento que marxarem de Barcelona com si en fugíssim i, en certa manera, és així. No estic fet per viure entre grans aglomeracions de gent, per estar enclaustrat entre quatre parets envoltat de veïns tan desgraciats com jo i de qui gairebé podria explicar la vida íntima. No m'agrada saber ni quina música escolta el del tercer segona, ni quan carden els del quart primera, ni què cuina la del primer primera, ni què odien els del segon segona, ni quina feina ha rebutjat el del cinquè quarta, ni qui té raó en la discussió del tercer tercera; no m'interessa saber res de la vida dels altres si no m'ho volen explicar. Però encara m'agrada menys que ells sàpiguen tota la meva vida sense haver de fer l'esforç de preguntar-me si volen que jo els l'expliqui. Sí que en un poble tothom sap la vida de tothom, però almenys s'esforcen en preguntar-te i no tenen les facilitats que dóna viure en un edifici amb 25 pisos separats per parets de paper de fumar. En un poble, si un dels veïns mor, la resta del poble se n'assabenta, no com en una ciutat on la principal causa de mort dels joves és el suïcidi i cada una de les freqüents vegades que el metro no funciona és per "causes alienes a la voluntat de l'empresa". No m'interessa la vida en la ciutat, on l'aire és fastigosament carregós, els sorolls absolutament constants i la llibertat és proporcional a la mida de cada gàbia on jeiem. No desitjo estar en una ciutat postissa, on s'han de construir espais verds per poder veure arbres i zoos per sentir el cant dels ocells. On el valor dels seus habitants es mesura en funció del nombre d'interrelacions, sovint falses, realitzades la darrera setmana, de les darreres compres en el parc comercial més fashion i dels números de telèfon que hi ha a cada agenda telefònica. No m'interessa aquest ritme de vida on s'han d'haver vist els darrers films dels directors de moda, haver anat al concert del cantant de pop del moment, haver anat a l'exposició imprescindible de determinat pintor postmodern, haver vist el darrer capítol del metge coix pel digital (la tele normal és pels poc cool), saber qui és la campanario, la zaldívar o la mare que les va parir a totes plegades. No estic contra la cultura, si és que tot això que he citat és cultura, només estic a favor de la moderació en el seu consum. La cultura que a mi m'aporta la puc trobar perfectament en qualsevol ciutat mitjana del país. I, per internet, a gairebé qualsevol racó habitat del país. I amb un parell de visites anuals a la capital podria consumir (sí, consumir) tot el que m'interessa. Llavors, quins avantatges té per a mi, BCN? La feina i els amics que encara hi queden. Si tenim en compte que encara no he trobat la feina de la meva vida, em sembla que amb els amics ens haurem de veure menys sovint a partir d'algun moment d'aquest 2007 acabat d'estrenar. Potser, per tot això, em sembla que no és del tot correcte dir que fujo de BCN, sinó que marxo a la recerca de la felicitat (gairebé) total. Com que sóc bastant racional a l'hora de prendre les decisions, ja he avaluat (i minimitzat) les probabilitats de fracàs, m'he vacunat per si em perdo pel camí i m'he convençut absolutament de que no m'he confós d'objectiu. En tot cas, un cop fet el pas, començarà el camí de veritat, el que el poeta en deia Ítaca i que penso gaudir molt més que no pas el que deixo enrera.