.CAT

Quan es va iniciar la campanya per un domini .cat per totes les webs en llengua catalana, em vaig adherir amb la sensació de que ens donarien pel sac un cop més. La sorpresa va ser majúscula quan vaig veure que, per un cop a la vida, signava a favor d'una cosa que acabava en èxit. I és que, després de signar per desenes de causes gairebé perdudes, ja tocava vèncer en alguna, no?

Ara, gràcies al fet d'haver donat suport a la fundació .cat tinc l'oportunitat de tenir el propi lloc web personalitzat amb el meu nom i acabat en .cat a un preu raonable. La temptació és gran, però no tinc ni idea de programació de webs, per tant, em sembla que no ho faré.

Els qui sí que s'han adherit a la proposta són centenars d'organismes públics d'arreu del país governats per polítics de tots els colors. En aquest sentit, vull destacar l'Ajuntament d'Inca, governat amb majoria absoluta des de sempre pel PP i amb un alcalde que és al mateix temps el President del Parlament Balear i del PP de Mallorca. Des d'aquí, vull felicitar el paper d'en Pere Rotger a l'hora de fer el que ell considera normal: tenir la web municipal amb tres possibles terminacions: .net, .com i .cat. I no us penseu que és una decisió fàcil la que ha pres aquest home, ja que mig partit se li ha llençat al damunt seguint les consignes del pamflet ultra del Mundo-El día, que ja porta 4 dies seguits obrint el diari amb la mateixa notícia: dissabte: "el popular Rotger aprueba que Inca use el independentista .cat en Internet", diumenge:"ERC aplaude a Pere Rotger por usar el independentisa .cat en Inca y Rodríguez (un altre pepero) lo respeta", dilluns:"Jaume Matas ve bien que Pere Rotger use el .cat en la web de Inca pero dice que el Govern no lo imitará" i, finalment avui: "El PP balear aprueba que el Consell y los ayuntamientos usen el independentista .cat".

En conclusió, si en Jaume Matas, en Pere Rotger i jo compartim la mateixa llengua i el mateix .cat a la web, vol dir que els tres som independentistes. Aquesta gent quan veu un catalanoparlant veu un independentista en potència. Llàstima que els catalanoparlants no els donem la raó i ens pleguem al seu colonialisme...

Per cert, no us penseu que en Pere Rotger és gaire diferent de la resta de peperos: malgrat dir que protegeix i estima la seva llengua, cada dia aquesta s'usa menys a la seva ciutat, que des de l'Ajuntament promociona un bilingüisme absolutament nefast pel català. Els catalanoparlants poden escollir llengua i els castellanoparlants (aviat majoria) no cal que aprenguin el català perquè ho tenen tot en castellà. Si a això hi sumem l'actitud poc ferma dels catalanoparlants per usar la seva llengua en tots els àmbits, ja us podeu imaginar com acabarà la cosa...

Disfressat, jo?

No m'agrada gens disfressar-me. És més, des de que tindria 9 o 10 anys que no ho faig. Bé, sí que em disfresso per anar a casaments o reunions amb clients, però no és ben bé el mateix. Això del carnestoltes o carnaval o com carai es digui és una festa que la suprimiria perfectament del calendari i em quedaria tan a gust. I encara suporto menys anar a veure les rues del carnestoltes: gent pseudodisfressada que fa el ridícul ballant al ritme de les músiques més horteres que hi ha al mercat. Alguns, almenys tenen la decència d'ocultar les seves cares, però d'altres no: a cara descoberta i mig despullats en ple mes de febrer obliden que una de les gràcies del carnestoltes és que no et reconeguin. En primer lloc, que no et reconeguin perquè així pots fer totes les animalades que vulguis (recordem l'origen pagà de la festa). I en segon lloc perquè no associïn aquell ridícul amb la teva cara.

Afortunadament, aquest any plovia i no he anat a la rua de Blanes, tot i que s'ha fet de pressa i corrents durant una horeta en què la pluja ha amainat. I la gent que es disfressa ho fa, majoritàriament "per passar-s'ho bé". Doncs jo, ho sento perquè sé que la meva opinió en aquest tema és bastant minoritària, per passar-m'ho bé no necessito disfressar-me de guardia civil, ni anar a caminar al ritme de "sevillanes", ni sentir-me observat pels xafarders que rodegen la rua, ni aprendre'm una coreografia absurda, ni cridar, ni ballar... Res, que sóc un avorrit. Encara entendria el fet de disfressar-me per sortir de festa un dia, però per anar a una rua: hauria d'anar molt i molt borratxo. Potser aquest és el secret dels ruaires...

Masoquisme de febrer

Imagineu que us lleveu a les 11 del matí d'un dilluns, us poseu el banyador, agafeu la tovallola, una mica de fruita, un llibre, les xancletes i aneu caminant fins a la platja mig deserta que teniu a 10 minuts d'allà on heu dormit. Allà esteneu la tovallola enmig de la sorra, teniu el mar que trenca suaument als vostres peus, tan sols sentiu el renou d'algunes gavines i el suau moviment de les onades. No hi ha ningú a la vista. Entreu a l'aigua per treure'us les llaganyes i nedeu durant uns vint minuts. En sortir aneu fins a la tovallola, us estireu i us poseu a llegir fins que l'estómac us recorda que encara no heu esmorzat. El sol comença a apretar i decidiu anar a prendre alguna cosa per enganyar la gana: una poma, un suc de taronja i unes ensaïmades petites que entren de conya a l'ombra dels pins. En tornar a la platja diviseu 200 metres enllà una parella que fa nudisme i ningú més. Us unteu de crema solar, us poseu la gorra i torneu a la lectura apassionant del llibre, que només canvieu per remullar-vos quan teniu calor. I va passant el temps i no teniu cap preocupació...

Vinga enllaços!

Fa uns 8 o 9 mesos escrivia que tots i cadascun de nosaltres estàvem relacionats amb qualsevol altre ésser humà del món mundial a través d’una cadena de 6 o menys graus. Vam posar com a exemples gent famosa i coneguda i vam quedar bastant sorpresos. Ara he descobert un nou contacte semidesconegut però de qui en sentirem a parlar aviat que tinc a només 2!!!!! graus de distància: La Terremoto de Alcorcón (recomano que mireu el vídeo, és INSUPERABLE però no l’obriu a la feina si teniu el volum al màxim). Ah, i no us en rigueu massa de les meves amistats, que vosaltres (excepte el qui la coneix, que no en diré el nom per la seva honorabilitat) des d’ara la teniu a 3 contactes. Parlant d'altres frikis, el que avui celebra els 25 anys de la seva sortida de l'anonimat el tenim, a un màxim de 5 graus, ja que em sembla que està (o estava) a dos (o menys) d'aquest vividor i en el primer comentari del post dels contactes, a mi em quedava a tan sols 3...

(us recomano que aneu obrint els enllaços si voleu entendre de què va el post...)

Els ciutadans del món

Segur que més d'un cop us heu trobat gent d'aquesta hipersupermegaxupiguai que critica tot el que fa tuf de català, s'expressa en un català horrible o directament sempre en castellà i que quan els fas alguna proposta, del caire que sigui, que representi un avenç pel país o la seva llengua o cultura pròpia se't queden mirant, amb un aire de prepotència i et diuen: "yo soy no-nacionalista", "el nacionalisme es cura viatjant" o bé, la més suada de totes "jo sóc ciutadà del món". (off topic: acabo de batre el rècord de la frase més llarga del blog).

Bé, doncs tots aquests que pressuposen que el seu interlocutor no ho és, de ciutadà del món, ja que ser nacionalment català deu voler dir ser ciutadà de l'inframón o d'algun lloc pitjor, quan viatgen fora del seu redol nacional són, s'identifiquen com i es senten orgullosos de ser espanyols. I quan hi ha un mundial de waterpolo s'emocionen si guanya la seva selecció i per res del món voldrien que els catalans tinguéssim selecció pròpia, "millor anar tots junts". Per cert, si millor "anar tots junts" perquè carai es fa això dels mundials o jocs olímpics? Dediquem-nos tots els ciutadans del món a anar tots junts i jugar a petanca contra els marcians...

I ara, això ja és el súmmum, aquests "no-nacionalistes" s'oposen a que una empresa del seu país sigui adquirida per una empresa alemanya. I és que això de ser "ciutadà del món" implica tenir un món moooolt petit i una curtor de mires de la mida d'un àtom.

Ah, i per si no ha quedat clar, me la porta molt fluixa el que passi amb Endesa, Gas Natural i E.ON. Mentres m'arribi el gas a casa el més barat possible i es comuniquin amb mi en la meva llengua, que fotin el que vulguin, per molt espanyols o alemanys que siguin.

Temes laborals

Cos tens, mans garratibades, peus encarcarats,

papallones al ventre, ulls humits, mirada vidrosa

pessigolles a les venes, pit oprimit, cor accelerat,

cap adolorit, ment enterbolida,

ungles mossegades, pell seca, boca pastosa,

dents apretades, nas arrufat, front arrugat.

Malgrat tot, seguiré esperant el moment adequat

per engegar-ho tot a rodar.

Fora màscares!

Bé, ara que s'acosta el carnaval, sembla que comencen a caure les màscares. Esquerra sembla que torna allà d'on no s'hauria d'haver mogut gràcies a la manifestació de dissabte, CiU queda en fora de joc nacionalment parlant i el PSOE ja comença a parlar clar. Els únics que han dit les coses clares fins ara, els del PP, segueixen amb la seva coherència malgrat en Piqué.

Ja veurem com evoluciona tot...

Blogs (5)

Seguint amb la ratxa de blogs mallorquins, avui us en mostro el tercer consecutiu. El vaig descobrir de casualitat uns dies abans que “saltés a la fama” a través de les pàgines del pseudopamflet “El Mundo-El Día”, que ja sabeu que és el referent de la dreta més xunga de Mallorca i és llegit per mi i altres centenars de ciutadans d’esquerres i/o nacionalistes perifèrics àvids de notícies que ens remoguin el ventre. (Algun dia algú haurà de fer una tesi sobre el masoquisme d’aquest segment de població que som lectors o oients assidus d’aquests mitjans tan rabiosos, com el citat El Mundo o la Razón, l’ABC, la COPE o Libertad Digital).

Tornant al blog, cal dir que l'escriu en Jordi Bayona, que va ser cap de premsa del Pacte de Progrés i jo vaig descobrir gràcies a una novel·la que va escriure sobre aquesta primera experiència de l’esquerra al Govern Balear i que vaig comprar. La novel·la, mig autobiogràfica i mig inventada no és res de l’altre món i encara tinc pendent acabar-la de llegir. Malgrat tot, no sé si no la vaig acabar de llegir per l’estil d’escriptura del periodista o bé per la ràbia que vaig anar acumulant pàgina rere pàgina en llegir els intríngulis del funcionament gairebé amateur del Pacte de progrés i la "puteria" amb què actuava l'oposició. Tot això no vol dir que sigui una novel·la poc interessant, ja que sí que ho és, sobretot pel punt de vista de qui l’ha escrita. És més, em sembla que un dia d’aquests, amb la derrota del Pacte ja més païda, l’acabaré…
Com m’he enrotllat… Avui en dia, en Jordi Bayona és el cap de premsa del “Delegado del Gobierno español en Baleares”, una de les poques àrees de poder que queden al PSOE allà. Com ja sabem tots i veiem cada dia, el PP i el seu braç escrit no poden tolerar que cap organisme escapi de les seves urpes, per això van decidir el dijous 9 de febrer iniciar una campanya contra en Jordi Bayona arrel de les informacions que dóna al seu blog. Informacions que en alguns casos són novedoses i en d’altres casos recopilatoris d’informació per desmuntar les constants i repetitives mentides del PP. En aquest sentit, no us perdeu la informació que donava en el post d’ahir!

M’he permès fer un recull de la propaganda que els del pamflet van fer sobre el blog d’en Jordi Bayona amb la clara intenció de desgastar-lo a ell, al seu cap (en Ramon Socias, delegat del Govern espanyol) i de retruc al PSOE.
Us recomano fullejar-ho per arribar a entendre l’odi que aquesta gent tenen dins el seu cap:

Dijous 9 de febrer: Publiquen com a notícia: El jefe de prensa de Socías dice que «los constructores le alegran el bolsillo a Matas»
3 Afegitons a la notícia:
- «Matas 'toreó' el 'caso Formentera' porque el juez instructor era su amigo»
- Un panfleto en la red
- Llama «bufón» a Rajoy por criticar el Estatut

Divendres 10: Publiquen com a notícia: El Govern llama «resentido» al ‘gurú’ de Socías y Antich que sugiere que Matas cobra comisiones
4 afegitons a la notícia:

- «Nos ganaremos a la gente con todo tipo de mentiras y demagogia»
- «El mamporrero del Gobierno»
- «Bayona actúa desde el rencor»
- «Acusaciones de muy mal gusto»
A més, en l’apartat d’Opinió (impresiones) publiquen el següent article: Jordi Bayona: calumniador, injuriador y encima mentiroso

Dissabte 11: Publiquen com a notícia: El Govern deplora las 'calumnias y artimañas barriobajeras' del jefe de prensa de Socías
1 afegitó a la notícia:
- Bayona dice en su web que IB3 Radio tiene «cero oyentes»
A més, publiquen un Article d’opinió (La telaraña) firmat per Juan Planas Bennasar: El blog cutre

Diumenge 12: Publiquen com a notícia: El jefe de prensa de Socías amenaza a Estaràs con sacarle dossiers y meterle una querella
1 afegitó a la notícia:
- El 'mártir' de la libertad que quiso cerrar EL MUNDO
En diumenge també publiquen opinió (impresiones) sobre el tema: Bayona amenaza ahora a Estaràs con un dossier y los tribunales

Dilluns 13: El titular de la notícia (si fins ara em moria de riure, ara ja...) és el següent: El jefe de prensa de Socías vuelca sus artículos antiPP en su web personal en su horario laboral
1 afegitó a la notícia:
- El PP exige al delegado del Gobierno que destituya a su jefe de prensa
I l'article d'Opinió de torn (Impresiones): El colmo de la desfachatez, Bayona se dedica a insultar en horario laboral

En total, 5 dies dedicats a parlar d’un BLOG. Si no m'he descomptat, són 5 notícies, 10 ampliacions d’informació, 3 articles d’opinió no signada i un article d’opinió firmada.

A veure si amb tots els enllaços que els he fet em dediquen una mica d'atenció, que jo també vull sortir al pamflet!!

Conversa amb el "gracioset"

Ahir vaig tenir una altra enganxada amb el meu cap. No amb el director general sinó l'altre soci de l'empresa, el de l'Opus. Com que les ganes de fotre el camp d'aquí són tan grans, doncs ja no em callo les meves opinions, tant a nivell professional com a nivell polític o més personal. Les crítiques furibundes a la merda de funcionament de l'empresa però, tenen un efecte diferent a l'esperat. El "quefe" em diu que li agrada la meva sinceritat a l'hora de citar tot el que considero que no funciona de forma correcta, que darrerament és TOT.

I a nivell polític, ja m'he cansat de la supremacia que exhala per tots els porus de la seva pell quan opina amb aquella ironia fastigosa que gasta contra els d'esquerres, els pobres i els immigrants. Ell, que em considerava a mi com un seguidor acèrrim d'Iniciativa (com si ser ecologista signifiqués anar a llepar el cul al psoe com fan els palanganeros), ahir va dir, en relació a la trucada que va fer al programa d'en Basté de la que parlava aquí, que era una putada que el partit del Barça fós a les 10 de la nit. Jo li vaig dir que el que realment el molestava era el fet que el Barça facilités l'assistència a una manifestació catalanista. I ell em va dir, textual "a mi ningú em guanya a català". I em va recordar que tots els seus antepassats (així de malament ho va dir) eren catalans i que ell és més català que ningú i que què més volíem si ja teníem el nou Estatut. (Efectivament, tots els cognoms dels seus pares i avis són de procedència catalana). Jo li vaig respondre que la procedència no és un grau per medir la catalanitat, i que tothom que es senti català i domini la llengua catalana, ho és. I ningú ho és més que un altre. Que sí que es pot ser més catalanista o menys, però català o s'ho és o no i és una tria personal, sense graus de puresa ni carnets d'obligatorietat. La qüestió és que em vaig quedar a gust...

Abans que la conversa evolucionés cap a altres temes menys polèmics, vaig pensar en l'absolut menyspreu que té per la llengua catalana a l'hora d'escriure-la (no hi escriu gairebé mai malgrat tenir-ne coneixements) i l'educació que dóna als seus fills, als quals es dirigeix sempre en castellà malgrat ser catalanoparlant de noséquantes generacions enrera. I que em vulgui donar lliçons de catalanitat a mi, aquest racista... Sort que no l'hauré d'aguantar gaire temps més...

La "patera" s'enfonsa

Avui hem tingut un altre avís. Durant mig matí no ha funcionat la connexió a internet a l’empresa i ha corregut la brama de que ens han tallat la línia per impagament. Al mateix temps, durant una mitja hora també ha caigut la línia telefònica, de forma que ningú ha pogut treballar i jo no he pogut penjar el post del dia. Després ens han dit que el problema era global. Malgrat tot, molts hem vist la fi de l’aventura aquesta a prop. Molt aprop.
Aquesta empresa té aspecte i nom de transatlàntic: oficines collonudes al centre més “cool” de Barcelona i nom anglès que fa pensar en una multinacional. En el fons, però és com un rai fet amb quatre fustes corcades. Això sí, amb una mà de pintura que enganya als més innocents. Mireu, m’atreviré a posar una data de defunció de l’aventura: el 30 d’abril.
En tot cas, l’escrit d’avui el volia dedicar a la manifestació que hi haurà aquest dissabte a Barcelona. Crec que serà la manifestació més multitudinària de caire catalanista des de la de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. En tot cas, no crec que arribi a la participació d’altres actes com la mani contra l’Aznar, ai perdó, contra la guerra a l’Iraq. I és que aquí a Catalunya hi ha una part bastant significativa de la població que pot sortir al carrer per defensar la pau a l’Iraq però no per defensar els interessos del seu propi país. En tot cas, espero equivocar-me i veure com la gent encara és capaç d’invertir un parell d’hores d’un dissabte per sortir al carrer i demanar el que ens correspon: el dret de decidir. Els que hi aneu, jo no podré perquè tinc bitllets d’avió per anar a un comiat de fadrins a Mallorca des de fa mesos, ja m’explicareu quin ambient hi ha hagut.
Per cert, ara hi ha una polèmica perquè al Barça de futbol les teles de pagament li han programat el partit a la mateixa hora que la manifestació. Com que la directiva és coherent amb els seus ideals, ha demanat un canvi d’horari perquè els seus socis no hagin de triar entre un i altre acte. Al programa d’en Basté a RAC1 han sortit bastantes veus discrepants amb aquesta decisió, entre elles la del meu quefe, que va dir que si el partit el feien a les deu de la nit, no hi podria anar amb els fills perquè acabaria massa tard. El que no va dir és que ja ha anat dos cops expressament a Madrid per manifestar-se contra els matrimonis homosexuals i contra la reforma de l’ensenyament de la religió, oblidant el trauma que poden agafar els seus fills de tant viatjar per assistir a actes tan retrògrads.
Finalment, deixeu-me dir que si algú té dubtes entre assistir a un acte de defensa d’unes idees que es fa un cop cada molts anys o anar a veure un partit de futbol de trenta o quaranta que es fan anualment, és que no té les pròpies idees gens clares.

Avenços o retrocessos?

Aquests dies, a la capital europea dels pijo-progres on tinc la desgràcia de viure (per ara), s'està fent un Congrés sobre telèfons mòbils. Resulta que aquesta ostentació d'avenços tecnològics absurds farà fer l'agost de tots els hotelers des de Vilanova i la Geltrú a Calella en ple mes de febrer. Tot això són ingressos pels hotelers, pels restauradors, pels que tenen botigues de roba pija al Passeig de Gràcia i per les putes. És a dir, per cap conegut meu (que jo sàpiga). En canvi, tots hem d'estar super feliços quan al bar de menú de la cantonada de la feina ens pugin el preu del croissant durant una setmana per poder fer més calaix, aprofitant l'alt nivell adquisitiu dels 50.000 visitants d'arreu del món que estan arrasant amb tot el que troben. I mentre ens ensenyen com podrem mirar la tele a través del telèfon mòbil amb una resolució de trilions de píxels resulta que el meu telèfon mòbil de 3 anys d'antiguitat (3 anys!!!) està agonitzant. I ens sembla d'allò més normal que un aparell duri només 3 anys, és més, resulta que si només dura 3 anys he d'estar supercontent perquè la majoria al cap d'un any ja es moren. O això m'han dit. Però on collons estem anant? Tant costa fer un telèfon que duri 8 o 10 anys, com una televisió normal i corrent? Ai, perdó, que ara les megateles de plasma (última moda) tenen una vida d'entre 30.000 i 50.000 hores (en funció de si l'engegues i apagues més o menys sovint i de la veracitat d'aquesta afirmació). He fet els meus càlculs: una tele d'aquestes de 5.000 euros pot durar uns 5 o 6 anys encesa si ets teleaddicte. O sigui que són gairebé mil eurets per tenir tele durant un any. I un augment de residus impressionant.

Osti, i parlant d'enginys per atontats, ara m'ha vingut al cap això dels dvds portàtils pel cotxe, on gràcies a una pantalla d'un pam, els pares poden tenir els nens calladets al seient del darrera mentre van a 140 per l'autopista en un cotxe que pot agafar els 280 i consumeix en 100 quilòmetres la mateixa benzina que el meu corsa a 120 durant un any.

En conclusió, quan veig aquests avenços estúpids i l'entusiasme consumista que generen, em vénen ganes d'aïllar-me i viure com un ermità, ara, que no em toquin l'internet...

Desemparats

Doncs ahir va acabar el pitjor capítol de la segona temporada de la millor sèrie de la Història de TV3. Doncs això, que es va acabar Porca Misèria i al capítol d'ahir hi va haver un parell de coses que van xerricar una mica: massa canvis d'opinió i girs argumentals en la vida dels protagonistes. La Laia canvia d'opinió respecte en Pere uns quatre o cinc cops en un sol capítol. Potser realment les dones sou així, però a mi em fan això i abans de quedar-me amb ella la faig patir una mica, que s'ho mereix, la molt...

Ara resulta que en Pere és el bon jan més bon jan que hi ha hagut sobre la capa de la Terra (sí que en sap en Joel Joan, de fer personatges a la seva mida...) Bé, no vull entrar a tot drap amb la crítica de la sèrie, perquè en el global li posaré un 9,5 degut a aquest fluix darrer capítol. En tot cas, avui ja només queden uns 8 mesos fins que comenci la tercera temporada. I d'aquí 30 dies quedaran uns 7 mesos...

I què collons fotré ara els diumenges al vespre després del "30 minuts"? (per cert, quin "30 minuts" tan horrible que van fer ahir, amb una profe histèrica filmant les aules dels instituts de la Gran Bretanya i posant-se les mans al cap perquè no li tenien respecte els alumnes, com si això fos la gran novetat...) Bé, sí que se m'ocorren moltes coses per fer el diumenge vespre, però és que el diumenge a partir de les 6 de la tarda ja tinc aquell cuquet al cap que em repeteix "demà a treballar a la merda de feina que tinc, demà a treballar, demà a treballar..." i m'entra una mala hòstia que, fins ara, només em frenava seure al sofà i veure com els de Porca Misèria em diuen que afortunadament no tinc 35 anys i no tinc tants merders com ells.

Blogs (4)

Ja duc quatre setmanes recomanant alguns dels blogs pels que passejo més o menys sovint. Avui en toca un que, per mi, és tota una referència en temes relacionats amb la llengua catalana. És actualitzat un parell de cops per setmana i el signa en Gabriel Bibiloni (pel seu cognom podeu deduir de quina part del país prové…). Us recomano que hi passegeu i el degusteu amb calma. En l’arxiu hi podeu consultar tots els articles que ha escrit des del setembre de 2004. Sorprèn veure que la vigència de la immensa majoria del que hi ha escrit es manté. És que sembla que no avancem…

També cal destacar l'apartat de Materials de Construcció, amb articles molt interessants sobre sociolingüística i enllaços molt útils per millorar el nostre nivell de català i resoldre dubtes.

Per cert, informo a tothom qui pugui estar interessat en el tema, que el divendres 17 de febrer es tanca el termini per inscriure’s als exàmens de Nivell de Català que es faran a Can Fanga a finals de juny. Tant sa Roqueta com jo mateix hem decidit provar amb el nivell D. Estudiarem els dissabtes al matí (ella) i quan pugui i en tingui ganes (jo). Sé que no és la millor manera d’aprovar un examen, però prometo tenir-ne ganes sovint, ja que sóc ben conscient de que tinc alguns temes rovelladíssims… Ah, si algú està interessat en sumar-se a l’equip d’estudi per maximitzar les possibilitats d’aprovar, ja ho sap, li queda una setmana per decidir-se.

200!

Amb el post d'avui en compleixo 200.

Són moltíssims posts.

Igual que 200 Euros són molts

per estar en un sol tros de paper.

Aquest matí m'he quedat sorprès perquè en la xerradeta que les companyes fan a l'hora d'esmorzar, ha sortit el tema del català i totes elles (no hi havia la filla de polis "nacionals") estaven indignades pels comentaris que des de les espanyes els feien sobre que aquí el castellà estava prohibit. Sembla que estan posant seny i troben normal que tothom hagi de conèixer les dues llengües. I afirmen que als 16 anys hi ha moltes criatures que encara no en dominen una de les dues, curiosament gairebé sempre la catalana. I han qualificat de tarat mental i radical el pare de Badalona que ha demanat que la seva filla aprengui en castellà des de petita. I després han dit que cada cop es radicalitzen més defensant el català, que noten que defensen postures radicals(!). Jo no he comentat res. Només he observat atentament com feien aquests comentaris barrejant sense rubor català i castellà, quan totes tres són catalanoparlants. Així és la vida a la Barcelona supermegaxupiguais.

Quin nivell!

En Joan Tardà, diputat d'Esquerra al Congrés espanyol ahir es va despenjar un altre cop amb unes declaracions cridaneres. Va dir, en espanyol amb accent de Cornellà de Llobregat, que no és el mateix accent d'en Montilla, per molt que ell en fós l'alcalde, el següent: "Parece mentira que la izquierda española no haya aprendido. Aquí los únicos bisexuales políticamente son CiU que juegan y hacen otras cosas tanto con la derecha como con la izquierda. Los de ERC somos de izquierdas, republicanos e independentistas, nunca lo hemos escondido, pero somos gente honrada". Per cert, ho he extret d'aquí perquè no apareix ni a l'Avui, el Punt, la Vanguardia ni el Periódico...

Intentaré disseccionar les frases:

- "Sembla mentida que l'esquerra espanyola no n'hagi après". Suposo que es refereix al pacte CiU-PSOE que va permetre a en Felipe X estar-se al Govern espanyol més anys dels que tocaria i tapant el tema del GAL. I al nou pacte Mas-ZP que permetrà a l'anomenada "esquerra espanyola" frenar les ires dels ultraespanyolistes que hi ha per les espanyes, que si no són el 80% de la població, fan soroll com si ho fossin. Cal recordar que en Pujol va ser nomenat "español del año" pel diari ABC. Sembla que sí que n'ha après l'esquerra espanyola: primer la "unidad de España" i després l'esquerra... Els qui sembla que no n'han après són els de l'"Esquerra catalana"... (de la dreta catalana ja no n'espero mai més res).

- "Aquí els únics bisexuals políticament són (els de) CiU que juguen i fan altres coses (?) tant amb la dreta com amb l'esquerra". L'amic Tardà està pressuposant que la bisexualitat és una cosa dolenta o només m'ho sembla a mi? Uiii quan se n'enterin els de les JERC i el Lobby de Gais, Lesbianes, Transsexuals, Bisexuals i altres que tanta força tenen dins ERC... A més, sembla com si l'equidistància (algú se'n recorda?) fós una cosa totalment diferent, que no anés amb Esquerra...

- "Els d'ERC som d'esquerres, republicans i independentistes, mai ho hem amagat, però som gent honesta". Patètic. Com si tots els d'esquerres, republicans i independentistes fóssim púrria que a la mínima que tingui oportunitat assaltarà un banc... Si ell mateix té prejudicis, anem bé...

En conclusió, quina nota li posaríeu a aquesta part del discurs? És que a mi em sembla que no arriba a Molt Deficient... En tot cas, com que només he trobat el discurs a cals fatxes digitals, podria ben ser que haguessin "modificat" el discurs... Algú ho sap?

Decidir...

Ara toca prendre una gran decisió.

I em sento perdut.

Tots els camins duen a la felicitat?

A comprar Danish Cookies!

Sé que arribo una mica tard a l’hora de tocar la polèmica aquesta dels” còmics mahometans”, però m'és ben igual.
Considero que alguns dels còmics publicats eren de mal gust i d’altres directament dolentíssims. Però alguns eren graciosos, sobretot el que es veu el "profeta" dalt del cel amb una cua de suicides tots cremats per les explosions i els diu "pareu, pareu, que se'ns han acabat les verges!!" en referència al paradís ple de verges que els promet la seva religió en cas que morin per "la causa". Per tant, això és una qüestió de gustos. I sobre gustos no hi ha res escrit. Per això, trobo llastimós que per fer uns dibuixos així, en cap cas insultants per una ment occidental, el món musulmà s’hagi rebel·lat contra tothom qui defensi el dret a la llibertat d’expressió. Reaccions com la crema d'ambaixades a Síria i el Líban demostren que poca cosa es pot fer amb aquesta gent de ment tan tancada. Tan sols esperar que s'obrin de mires i deixin de banda la religió que els absorbeix tota la vida. Tal com hem fet molts occidentals que afortunadament hem deixat de combregar amb tot el que diu un tal Ratzinger. Us adjunto una tira còmica que m'ha arribat per e-mail. L'ha fet na Bakunin. Alguns ja reconeixereu el seu estil. Ah! us recomano tastar les galetes daneses. Sí, aquelles que vénen en caixes metàl·liques blaves. Són tan bones...

Blogs (3)

Us pensàveu que havia deixat de banda tots els relats eròtics? Que les narracions com el mític “Metro” havien passat a la història? O que la poesia visual dels meus posts s’havia evaporat com un terròs de sucre en el cafè?

Crèieu que m’havia reconvertit en un simple opinador polític aficionat? O pitjor encara, en un aprenent de profe hipercrític?? Que ja no tenia la ment bruta???
Doncs potser sí que teníeu raó. Però penso recuperar el temps perdut. Per començar, us ofereixo un tast de tot això (potser hi ha més erotisme que poesia, però ja m’ho direu…)

Aterrat a la blogosfera fa uns quinze dies i des de la magnífica illa de Mallorca, l’”innovador” blog donanua!

Gaudiu-lo!

Treballs de recerca o tràmits de recerca?

A la generació del BUP si ens parlen de "treballs de recerca", ens quedem bastant indiferents, ja que no els hem viscut. Resulta que els alumnes que actualment fan Batxillerat, durant el segon curs han d'entregar un treball de recerca. I què és? em preguntareu. Doncs tant pot ser una xorrada com un treball d'investigació d'alt nivell. I de quin tema? Doncs del que vulguis mentre tingui una mica de relació amb alguna de les assignatures que has estudiat. I per què serveix? Doncs perquè els alumnes que han d'accedir a la Universitat s'habituïn a fer treballs seguint una metodologia concreta. I com es valoren? Doncs resulta que si no ho entès malament el treballet aquest és el 10% de la nota de Batxillerat, o sigui que no és poca cosa...

Ara que ja us he explicat la teoria, deixeu-me que us mostri com és a la pràctica que he viscut aquests dies: 5 alumnes presentant estudis relacionats amb les Ciències Socials. Des de la Història, al Cinema, als moviments socials alternatius com els skinheads o les dones gitanes. A mi ja em perdonaran, però com es pot deixar fer a un alumne un treball sobre els skinheads on es va passar mitja presentació justificant-ne la violència contra els pakis (en els seus inicis al Regne Unit). El nivell dels treballs era de regular a absolutament patètic. Tan sols un treball sobre una pel·li es salvava de la mediocritat general. Bé, també podríem salvar-ne un sobre les dones preses en el franquisme.

No vull ser sarcàstic ni fotre'm amb el nivell dels alumnes perquè tots hem tingut moments millors i pitjors. Ara bé, alguns dels alumnes van fer el treball a correcuita, sense verificar dades (a part del que diu sant Google), dient que havien anat a les fonts primàries per saber més informació (entrevistes, visites a arxiu, etc.) quan no ho demostraven ni amb el que explicaven ni amb proves de cap tipus.

Bé, que em vaig deprimir bastant veient que aquesta gent (sempre hi ha excepcions) són una mostra dels que han de fer la Selectivitat aquest any i poblar les universitats catalanes. Se'ls veia "passotes", desmotivats i, perquè no dir-ho, en alguns casos una mica curts. Un exemple, però no rigueu massa: en una de les presentacions es parlava de les bruixes dels segles XVI i XVII i Salem i tot aquest tema que jo, la veritat desconeixia. Ara bé, que parlant de les bruixes del S. XVI em posin com a exemple de la repressió contra les bruixes a "un tal MacCarthy" que va perseguir bruixes als Estats Units és una cosa per la qual al diccionari no hi ha paraules suficients per descriure-ho. No trobeu? Afortunadament, sembla que a qui va presentar el xurro aquest de treball que a sobre estava presentat amb el cul i ple d'altres errors, "potser li posaran un 4"...

Ah!, que gairebé me n'oblidava, un altre treball era sobre les dones d'una ètnia que s'han de quedar verges fins que es casin i viuen entre nosaltres (suposo que sabeu quina ètnia és). Doncs el treball era ple dels tòpics de sempre i que ella deia que havia extret de les converses amb amigues seves: verges fins el casament, a 2n d'ESO ja han de deixar els estudis, han de ser bones mullers, no poden perdre l'honor, blablabla... I una de les dues conclusions era, literalment: - "El treball m'ha servit per veure que els tòpics que es tenen sobre la dona gitana són falsos". Eing??????? El treball també era un xurro i jo pensava, això és un zero patatero, però en comentar-ho al professor, va i em diu que la noia havia assistit sovint a classe, que mostrava cert interés i que... se l'havia copiat literalment d'"El rincón del vago" però que si fós per ell li posaria un 5.

Em sembla que passaré d'entrar en aquest joc d'anar aprovant a tots els qui no són uns ionquis o uns inútils acabats de veritat que no saben llegir a primer de Batxillerat (us prometo que existeixen). No m'agrada gens que s'hagi baixat tant el nivell per evitar frustracions als alumnes. El que s'està aconseguint és que tots vagin per la llei del mínim esforç i alguns que mai haurien arribat al nivell mínim exigible, a base d'esforç arriben a un subnivell que els permet anar avançant dins el sistema educatiu fins acabar una carrera univèrsitària quan el que haurien d'haver fet és buscar una feina a l'obra o a un supermercat. Aquest discurs sona bastant elitista, però ho hauríeu de veure (els que heu fet BUP) i us posaríeu les mans al cap.

Fusta de profe?

Ja està. Deu alumnes escoltant-me durant 50 minuts. La Rússia Tsarista i la revolució de 1905 em sembla que és un tema que recordaran tota la vida. Estic optimista! Al principi estava hipernerviós per veure com reaccionarien. Duia una estona de classe (5 o 10 minuts, no ho sé perquè vaig cometre l'error de no tenir un rellotge a mà) i estava suant com un porc. No sé si era la calor que desprenien els radiadors de la classe, el jersei de llana o l'acolloniment que duia. Quatre explicacions bastant planeres i entro amb força en el tema, faig un esquema a la pissarra, els parlo de dumes, burocràcia, marxisme, Lenin... Silenci total entre els alumnes i veig que em miren amb atenció i prenen apunts. Flipo. Em començo a embalar i un alumne em pregunta què són les dumes. Cagada meva perquè m'hi hauria d'haver centrat més. Li responc i els convido a que preguntin tot el que no han entès i que no es tallin a l'hora d'interrompre'm. A continuació rebo una pluja de preguntes que agraeixo: burocràcia, diferència entre esserites i narodniki, etc. Reconec que vaig disfrutar responent les preguntes ja que em va semblar que les feien perquè tenien cert interés en el tema. La classe avança, els faig llegir un text sobre les demandes que el poble rus va fer al tsar abans de la forta repressió del Diumenge sagnant i els enxufo la pel·li del cuirassat Potemkin. La veritat és que em pensava que passarien de tot, però quan van començar a veure la carn amb cucs es van enganxar i van preguntar si les condicions eren tan extremes. Els vaig dir que sí. Un cop acabat el tall de la carn amb cucs els vaig explicar que es preparessin per veure com va acabar la manifestació per les demandes que acabaven de llegir i que havien considerat que eren molt suaus i fetes en to de prec o súplica. Semblava que no haguessin vist mai com mataven a algú en una pel·li perquè fotien cares de pànic. Em van preguntar si els trets eren de veritat (una mica tontos sí que eren...), perquè els nens i els nadons eren a la manifestació i que perquè l'exèrcit disparava contra tothom.

En conclusió, tan xulets i supermegaguais que semblen aquests adolescents, amb tanta vida i experiències que sembla que portin a les esquenes, i a l'hora de la veritat van sortir esgarrifats de classe, però contents pel que havien après. O almenys aquesta és la impressió que vaig tenir jo. Avui toca explicar les reformes que va fer el tsar i el govern d'Stolipin. Demà el "profe" em dirà quins errors vaig cometre (suposo que més d'un, però en general vaig sortir content de classe, o sigui que tampoc em preocupa massa...).

Per cert, cal reconèixer que l'institut que m'ha tocat (al centre de BCN) és de "lo milloret" de Catalunya i classes tan fàcils de gestionar (10 alumnes i amb interés) no en trobaré mai més cap. Però bé, això és el que m'ha preparat el destí...