Rutes per la Catalunya Central (i III)

Bé, ja sé que avui tothom parla del "gran" acord per l'Estatut i tota la pesca, però jo, què voleu que us digui, fins que no s'aprovi a Madrid, que és on ens donaran pel sac, no penso felicitar-me, ni brindar amb cava, ni ser més feliç del que sóc. I tot això ho remarco perquè avui, seguint els mitjans de comunicació catalans, sembla que si no estic més satisfet que ahir és perquè sóc del PP o perquè no m'interessa la política. Doncs no és veritat. És més, em fan sentir vergonya aliena, els polítics celebrant la fi d'una negociació abraçant-se pel Parlament com si el Barça hagués guanyat la Copa d'Europa. Però bé, sóc rarot, pel que es veu...

Tornant al tema que vaig deixar penjat a començament de setmana i que cada cop em fa pensar que sóc un Espinàs més jove, més cutre i que viatja en cotxe: el diumenge vam anar cap a Cardona on es feia el mercat setmanal i hi havia molt d'ambient. Vam voltar pel centre del poble (o ciutat) i vam visitar el castell, que ara és un parador "nacional". Em va agradar molt el poble, encara que em va entusiasmar més el fuet i la butifarra blanca que hi vam comprar... Vam deixar Cardona, que va ser la darrera plaça de Catalunya que va caure en mans dels Borbons el 1714, i ens vam dirigir a Solsona. Aquesta ciutat té un centre històric molt atractiu, replet de magrebins com la majoria de ciutats mitjanament grans del centre de Catalunya, i amb unes cases senyorials realment mereixedores de visitar. Ah, també val la pena visitar la plaça del Sol, on en Josep Maria de Sagarra hi va passar un vespre i va escriure un poema molt romàntic que podeu llegir en una llosa al mig de la plaça.

Un dels principals plaers de Solsona va ser, però, el fet de poder dinar uns plats ben plens de menjar per 10 Euros, cosa que a Barcelona és totalment impossible, i menys en diumenge... Un cop ben dinats vam anar a Su. Sí, Su. És a dir, un poble que es diu Su. I no m'he deixat cap lletra ni cap accent. El poble té aquest nom tan agosarat, gairebé tan curt com el nombre d'habitants que té: 51. Es tracta d'un poble que pertany al municipi de Riner, amb una trentena de cases, una església i... un restaurant! Sorprenentment, en la volta que vam fer a peu pel poblet vam topar amb potser una quinzena de persones pel carrer. És a dir, en uns cinc minuts vam veure gairebé el 30% de la població! La sensació de pau i tranquil·litat que tinc en visitar un lloc així és tan gran que només sospiro viure en un lloc similar i allunyar-me de la brutalitat de Barcelona...

Per cert, pasturant per la xarxa he vist que el gentilici de Su no és "seus", ni "sunites", ni "suats", ni "suecs". Es diuen "sunencs", segons un cracks que van fer la volta a Catalunya en un carro estirat per una somera. Per cert visiteu aquest darrer enllaç perquè val la pena!

Errors i grans errors

Què és pitjor, demanar permís a la teva mà dreta per anar a fer un riu durant l'Assemblea de les Nacions Unides com va fer el president Bush, o bé escriure una nota de tres o quatre línies a un diputat de l'oposició amb més errades ortogràfiques que ratlles?

En aquest segon exemple, el president del país ha demostrat que és un ignorant pel que es refereix a l'ortografia de la seva pròpia llengua. I això és molt greu, ja que aquest senyor, que tenia un avi que va ser un dels més grans poetes en llengua catalana i del qual se n'enorgulleix, es diu Maragall. Aquesta notícia surt avui a "el Periódico" (no l'he trobat en la versió digital), però segons RAC1, en una nota dirigida al portaveu del PP, se li preguntava que si ell hagués sigut anglès, com es definiria, com a "british" o "english"? I després li fa la mateixa pregunta dient-li com es definiria si hagués nascut a Escòcia. Deixant de banda el contingut, que trobo apropiat, el problema està en el continent: el Molt Honorable no va encertar ni un accent i va escriure Escòcia amb "ss", entre d'altres joies.

Ara bé, sembla que aquesta potineria amb la llengua que utilitzen els nostres polítics no és única del President. Del seu mateix partit, la diputada a Madrid que va quedar atrapada a New Orleans pel Katrina (que té un blog realment interessant) també segueix els passos del seu líder, encara que la seva ortografia és considerablement millor. I canviant de partit polític, un altre representant de Catalunya, en aquest cas diputat al "Congreso de los Diputados" per ERC (i, a sobre és de Blanes), manté un bloc on es fa difícil llegir una línia sense errades d'ortografia. Patètic.

Des d'aquí els animo a que facin algun curs de català. I si no aproven el nivell C (o el D) doncs que dimiteixin, colla d'ignorants. O algú trobaria normal que en ZP no sapigués escriure la seva llengua? O en Chirac? O en Blair?

O és que el català és una llengua de segona (o inútil) que no cal parlar ni escriure correctament?

Tatxenko, realment cabrejat, el dia del seu sant.

FA

El senyor Fa surt del peatge donant gas a fons. Les rodes xeriquen. Passa de les 5.000 revolucions i posa segona. Dos segons més tard ja ha entrat la tercera. Mira pel retrovisor i el Mercedes platejat se li acosta per l’esquerra, entra la quarta i canvia de carril per tancar-lo. Sembla que no ha sortit prou ràpidament. Mentre observa com el Mercedes es posa al carril del mig, el senyor Fa aprofita per forçar la quarta marxa fins als 120 km/hora. Llavors canvia a cinquena i pitja l’accelerador a fons. El Mercedes se li ha posat en paral·lel i avancen tots dos a 160. Amb gran tensió agafa el volant i observa els moviments del Mercedes. Els carrils estan buits, ja que a aquestes hores poca gent utilitza l’autopista. 180, 190, 200 i no aconsegueix desempallegar-se del Mercedes. En aquest punt l’autopista té unes corbes bastant tancades que cal agafar ben obert. Al primer revolt el senyor Fa comença a reduir massa aviat i el Mercedes li passa per davant i el tanca. Intenta canviar de carril per no tocar amb la mitjana. Redueix a quarta i accelera al màxim. Queda a rebuf del Mercedes, de forma que li va retallant distància a cada moment. Posa cinquena i aconsegueix entrar per davant en la següent corba, encara que l’ha agafat massa ràpidament i el cotxe se n’ha anat al carril dret. El senyor Fa està començant a suar, l’altre conductor és ràpid i duu un cotxe molt potent. Pràcticament encaren la darrera recta en paral·lel. Qualsevol dels dos pot guanyar. Ja s’albira el cartell d’un quilòmetre pel peatge, on qui arribi primer haurà guanyat i començaran a frenar per entrar al peatge. El frec a frec és molt emocionant, però el senyor Fa, en els darrers metres treu el millor de sí mateix i, en un cop de geni intenta tancar el seu rival. Això fa que el Mercedes redueixi durant una mil·lèsima de segon, el temps just per tal que el senyor Fa, que no ha tret per res el peu de l’accelerador arribi el primer. Fa un crit d’alegria per treure’s els nervis de sobre i treu la mà per la finestra per saludar al del Mercedes que torna la salutació mentre va reduint la velocitat del seu bòlid. En arribar al peatge es troben dues patrulles dels Mossos d’Esquadra que els obliguen a baixar del cotxe. Les darreres paraules del senyor Fa abans d’entrar al Nissan Almera de la Policia són: “però si només fèiem esport…”

Rutes per la Catalunya Central (II)

El dissabte vam decidir tirar ben lluny de Manresa i vam visitar la Cerdanya. Per arribar a la muntanya pija de Catalunya des del sud tens tres opcions: o fer una volta immensa per la Seu d'Urgell, o passar pel Ripollès o bé pagar els 9 euros "i pico" del túnel del Cadí. Vam optar per pagar. Un cop arribats, ens adonàrem de que la Cerdanya està plena de pobles i municipis que tenen noms monosíl·labs: Alp, Urtx, Pi, Das, Ger, Lles, Bor, Nas, etc. De tots aquests tan sols vam visitar Urtx, que semblava Pedralbes amb cases de muntanya, i ni tan sols vam baixar del cotxe. Vam anar a fer una volta per Puigcerdà i ens vam acostar a Llívia, però el temps (pluja constant) ens va espatllar una mica el dia.

Tornant de Llívia vam passar per la Guingueta d'Ix, poble injustament anomenat Bourg Madame pels gavatxos i pels catalans que obliden la pròpia història. Una mica cansats de cotxe, vam acabar a Bellver de Cerdanya, més concretament a un dels poblets que integren el municipi: Pi. Resulta que el poble estava en plena festa major i potser hi havia 100 o 150 persones voltant pel poble, la majoria dins el casal, on els nens acordionistes de Bellver ens van fer una demostració de l'art de tocar aquest instrument. En realitat, desafinaven moltíssim i hi posaven (majoritàriament) ben poques ganes, però els seus pares i tota la parròquia allà reunida va disfrutar de valent.

En acabar els acordionistes havien d'actuar els pallassos i després repartir xocolata calenta amb melindros. Però ens van entrar ganes de fer un cafè, o un tè o un suc i vam decidir buscar un bar. Era missió impossible. Tan sols vam veure uns cartells cutres on posava "Teteria mongola - Nómadas del mundo" i unes fletxes. Vam anar seguint les indicacions i preguntant a la gent del poble per anar a la teteria aquesta. Un home ens va dir "ah! són aquells de les tendes a dalt de la muntanya". Una altra senyora ens va dir: "hi podeu anar, el camí està asfaltat...". Ens ho vam prendre com una aventura i vam anar tirant muntanya amunt fins a Cortariu. Allà dalt de tot, en un lloc molt tranquil hi havia una vintena de tendes mongoles montades en una esplanada que mirava sobre la vall. El lloc era al mateix temps idíl·lic i una mica fantasmagòric (hi havia boira).

En arribar a la primera tenda ens va venir a rebre una noia super feliç que ens va dir si volíem prendre un tè. Ja que hi érem... Dins la tenda (molt gran) van començar a entrar grups de gent que venia a fer el tè o estaven allotjats en les altres tendes. Vam preguntar què era allò i ens ho van explicar, però millor que ho llegiu aquí, perquè és una flipada impressionant. Ens van servir dos tès (res de l'altre món) i ens van oferir fumar lianes, cosa que no feia des dels 12 anys, quan era escolta. La noia, que se la veia hipermegaguais i superhipi, ens va dir que també oferien als allotjats fer activitats tan emocionants com: muntar les tendes, fer jocs mongols i anar a buscar llenya, i que això darrer agradava molt als clients que tenien, ja que sentien "ruiditos". Bé, és que hi ha gent per tot, a la Cerdanya...

Rutes per la Catalunya Central (I)

Aquest cap de setmana llarg l'hem aprofitat per voltar per Catalunya. Hem tingut la base central a Manresa, aprofitant el pis d'en Pere i l'Anna, abans no el deixin per marxar (tard o d'hora) cap a Mallorca. El divendres vam anar a visitar el Pedraforca, muntanya impressionant que algun dia pujaré (quan estigui en millor forma física). Des d'allà ens vam dirigir cap a Gósol, únic municipi del Berguedà que pertany a la província de Lleida. Es tracta d'un poblet bastant acollidor i molt "maco", segons la terminologia barcelonina. Està lluny de Berga, de Solsona i de la Seu d'Urgell, per tant hauria d'estar bastant aïllat. Però no és així. Gósol té un centre autèntic on hi viu la gent de tota la vida. I té tot d'adossats de nova construcció a les afores. Això segurament dóna ingressos al poble (on dedueixo que viuen de l'agricultura i del turisme rural), però trenca bastant la vida tranquil·la del poble. Només falta saber que Gósol té 200 habitants empadronats, dels quals uns 100 hi viuen tot l'any i a l'estiu són uns 1500 habitants!, per veure que s'està convertint en un nou centre d'estiueig.

Més enllà de Gósol, vam passar per Josa de Cadí, Tuixén i d'altres poblets petits on la construcció de cases seguia a bon ritme. El paisatge d'aquests poblets enfilats dalt d'un turó coronats pel campanar de l'església o d'una ermita del s. X, es veia modificat per un poblet enfilat dalt d'un turó, amb un campanar bonic i coronats per grues. El canvi és significatiu...

Vam començar a baixar fins a Sant Llorenç de Morunys, que exerceix com a centre comercial i de negocis de la zona. Em va sorprendre perquè semblava un poble més acollidor. Des d'aquí vam anar baixant cap a Berga fent l'aturada de rigor al Santuari de Queralt, des d'on les vistes no van ser molt espectaculars ja que Catalunya estava ennuvolada. I des de Berga fins a Manresa, no sense fer les cues de rigor per les obres de la nova megaautovia que aviat sembla que connectarà les dues ciutats.

Mobilització!

Des del primer dia que vaig entrar a viure al pis on estic, que un soroll repetitiu em molestava. Es tractava d'un soroll similar al que fa un alternador, o un aire condicionat espatllat, o potser un frigorífic gegant. És un soroll fort, de màquina que s'engega, fa soroll durant uns 40 segons i després s'atura amb un pffff..., com si es desinflés. Des del primer dia que aquest soroll es sentia potser un cop o dos al dia, o potser cada 4 o 5 hores. Tot i ser molest i haver-me despertat algun cop a la nit i tot, no m'havia queixat donant per segur que era un problema que "venia amb l'edifici, típic a Barcelona". Ara bé, aquest estiu, que fem vida amb les finestres obertes de bat a bat, el soroll aquest ha començat a ser més i més repetitiu, fins el punt que cada 15 minuts sonava durant uns 40 segons.

Fart de tot, fa 10 dies vaig trobar una veïna al supermercat i li vaig comentar si ella sentia aquest horrible turment. I em va dir que sí, que n'estava tipa i que hi hauríem de fer alguna cosa. Em va proposar anar a parlar amb el President de l'escala de veïns. Hi vam anar, li vam comentar el problema i, oh sorpresa! ell, que té el pis que dóna a l'altra banda va dir que no en tenia ni idea i que ningú se li havia queixat. Tot i això, va dir que miraria d'investigar per saber la procedència del soroll. En principi aquest soroll venia o bé de la botiga de pakis que tenim als baixos de l'edifici, o del parking de l'edifici del costat o d'una espècie de magatzem-botiga de màquines escurabutxaques de l'edifici veí.

Ahir a la tarda, en arribar, el soroll era gairebé un continu. Cada 5 minuts, el soroll s'activava durant 40 segons. Una tortura. Vaig tornar a cal President (que fot una pudor horrible), a la primera planta, i em va rebre la dona. Em va dir que havien anat a ca la veïna (una senyora de 90 i pico anys) i aquesta els havia dit que sí que sentia el soroll. Van estar esperant una hora i no van sentir res. Li vaig dir que hi anéssim tots dos perquè en menys de cinc minuts hi tornaria. Vam trucar, ens va obrir la senyora sudamericana que la cuida i la senyora ens esperava al menjador amb la tele amb el volum al màxim. Evidentment, va dir que aquella tarda no havia sentit res. Em va fer llàstima la pobra senyora, encara que se la veia molt eixerida. La peruana va apagar la tele i, al cap de mig minut el soroll horrible un altre cop. Des del primer se sentia molt més fort que des del tercer on visc. Vam treure el cap des del balcó i no vam poder veure d'on venia. La dona del presi, en una lleu mostra de xenofòbia va dir que segur que era de "los chicos estos de la tienda de abajo". A mi em va semblar que venia de l'altre edifici.

Llavors vam decidir anar a veure els pakis. Al sortir de l'edifici vam trobar el presi, que es va unir a la comitiva. Els pakis van dir que "no blamos castellano". Quina trola, perquè quan es volen fer entendre, bé que ho fan. Bé, la qüestió és que vaig posar en marxa el meu anglès i els vaig preguntar sobre el soroll. Van dir que també el sentien, que era molt molest i que creien que venia de cals veïns. Vam sortir de la botiga i, mentre discutíem què fer a l'entrada de l'edifici, van anar apareixent veïns que tornaven de la feina. Els vam preguntar pel soroll i, oh sorpresa! tots ells estaven indignats i farts del soroll. Uns deien que era cada 10 minuts, altres cada 20, uns deien que ja feia dos anys, etc. Ara bé, ningú havia mogut ni un dit per acabar amb ell. Vam tornar a entrar a la botiga dels pakis i vam anar fins a la rebotiga, on un em va dir que hi dormien de tant en tant. Estava bastant brut tot, però podria estar pitjor... Vam sentir el soroll i vam coincidir en que potser no venia tant del parking com de la botiga de màquines escurabutxaques. El presi em va dir que ja parlaria amb els veïns i vaig tornar cap al pis. En total havia estat fent gestions durant més de mitja hora i el soroll seguia saltant molt sovint.

La cosa hauria quedat així si no fos que passades les 11 de la nit una veïna va trucar el timbre i em va dir que això no podia seguir així i que si podia trucar a la Guàrdia Urbana. Li vaig dir que parlés amb el Presi, a veure què trobava. I no vaig entendre perquè m'ho venia a preguntar a mi... A no ser que em vegés com el nou líder veïnal... I ja em vaig imaginar que el següent pas seria queixar-se a l'Ajuntament, recollir signatures, amenaçar els amos de l'empresa, fer boicot a l'empresa d'escurabutxaques, fer un manifest, penjar pancartes als balcons, fer cassolades silencioses (ja les inventarem), tallar la circulació a Pi i Margall, cremar contenidors, tirar ous a en Clos i... buf!

Un paper taronja

Aquest matí, en el recorregut de casa a la feina que faig a peu, he vist centenars de papers de color taronja llampant de tamany de mig din-a4 amb el següent escrit: ¿QUIÉN ES XENIA? WHO THE FUCK IS? I tot el paper ple d'interrogants impresos. Eren papers col·locats en els cotxes, per terra... cridaven l'atenció, fins el punt que he vist un jove que amb una rialla als llavis els anava col·leccionant. Evidentment, he fet marrada i n'he arreplegat un. Hi havia el següent escrit, que no sé si és verdader o és una broma pesada a algú:

¡Qué passsa nennng! cómo mola Barcelona. Soy XENIA, sex-bomb XENIA. Tengo 26 años y mucha experiencia. Modelo yugoslava, cariñosa, elegante, juguetona y atrevida. Rubia, alta, piernas interminables, mirada penentrante (amb la n de més...). Os encantarán mis pechos, mi culito, mis preciosos pies y mi suave piel. Soy muy cachonda y viciosa. Realizo todos los servicios... todas tus fantasías. Te sorprenderás porque disfruto y lo vivo. Llámame NENG. Te lo mereces. Te recibo en mi apartamento de lujo. También visito, zona centro. Tel.:666-88-xx-xx.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

The new girl has come... Hello fellows! I'm XENIA, a SexBomb. The only Serbian girl. Model. Tall, blond with a long and curly hair. Neverending legs, green eyes and... an intriguing ass and tits. Sweet, smotth (volia dir smooth?) skinned. All natural, all for you. I'm nice and I have a bubbly personality. I amb very playful, like a littel (little??) girl. Come to my place, it's comfortable and luxurious. Also escort service. I provide many services... I live life to the fullest. I'm 26 and experiencied because I enjoy it. I live it up. I won't be here forever! I'll be waiting for you. Tel. 666-88-xx-xx

Cal destacar que entre els dos escrits hi ha bastantes diferències: en anglès sabem que té els ulls verds i el cabell arrissat. En espanyol que té els peus preciosos. En anglès remarca que tot és natural, en espanyol això no importa, en canvi es diu que és elegant. Els pits i culet espanyols es converteixen en intrigants (o penetrants, segons el sentit) cul i pits en anglès, on es defineix com efervescent (bubbly), potser volia dir explosiva? Si hem de fer cas d'aquesta model sèrbia pels anglòfons i iugoslava pels hispanòfons que diu que té molta experiència en això perquè ho disfruta, segur que ha adaptat l'escrit als gustos dels espanyols i dels anglesos. Us imagineu que el català fos una llengua normal? A l'escrit hi hauria alguna cosa similar a la següent:

Ei tius! Sóc la XÈNIA, una bomba del sexe!! Tinc 26 anyets i molta experiència. Sóc una model de Sèrbia. Sóc alta com un Sant Pau i rossa com la Judit Mascó. Tinc unes cames llargues com un dia sense pa i una mirada com la de l'Àngels Barceló. Les meves mamelles i el meu cul són d'escàndol i totalment naturals. Tot per tu. Sóc dolça com la mel i amb la pell suau com la seda. Sóc molt juganera i m'agrada fer-ho tot perquè vaig més sortida que tu. Tu demana i jo compleixo, perquè t'ho mereixes, home! Truca'm i et rebré a la meva masia del plaer. També et puc visitar al teu niu. Tel. 666-88-xx-xx

Només falten 9 dies!!!!

Doncs el 29 de setembre, dia dels Sants Arcàngels Rafel, Gabriel i Miquel, torna el vici més absolut pels amants del bàsquet!!!!!!!!!!!! Prepareu-vos!

Escrit en calent...

Acabo de tenir una enganxada amb la "controller" de l'empresa. És una dona molt i molt peculiar. No calla ni sota l'aigua i mai accepta que tingui la culpa de res. És la dona perfecta. S'acosta als 45-50 anys, és soltera, té una doble vida i considera que l'Einstein no era un crack. Al mateix temps que treballa amb nosaltres està estudiant Física i Química i diu que aspira a guanyar el Premi Nobel. La primera cosa que fa en arribar a treballar és netejar amb un mocadoret la seva taula, l'ordinador i la cadira. Abans seia entre nosaltres, en una sala comuna on treballem 7 persones. Un exemple de la seva peculiaritat és que no acceptava que li llencessin brossa a la seva paperera, perquè era seva. Als clients els hi explicava totes les indiscrecions hagudes i per haver, algunes d'elles totalment confidencials. I si algú li demanava discreció es cabrejava. Al final, el Director General, en un gest celebrat per tothom, la va enviar a un despatx lluny de tots nosaltres. Tot i això, cada cinc minuts apareix per aquí a imprimir, a connectar-se a internet (diu que al seu despatx no arriba la connexió "wireless") o a estressar-nos. Tot i això, jo era dels pocs que no hi havia tingut cap enganxada, ja que la considero mig boja...

Ara ja us he posat en antecedents. Aquest matí he enviat unes taules a imprimir. En la cua d'impressió ocupava el segon lloc. Després he enviat unes enquestes (sisena posició). S'ha espatllat la impressora. M'he tirat deu minuts canviant el toner i intentant arreglar-la. Ha arribat ELLA i ha començat a remenar pel servidor. He mirat què feia i estava remenant l'administrador d'impressions. El seu enviament estava el darrer (setè). Entre els dos hem arreglat de nou l'aparell i, oh sorpresa, el primer que s'ha imprès han sigut els seus papers. Li he dit que trobava una manca de respecte colar-se així per davant de tothom (ja m'havia semblat que ho feia altres cops, però no ho podia dir perquè no n'estava segur). M'ha dit que ella no s'ha colat i que estava indignada i que de mi no s'esperava una insinuació així. En condicions normals hauria callat, però avui m'he aixecat amb mal peu i li he dit que no he insinuat res, sinó que l'he acusat directament. S'ha posat feta una moto. M'ha jurat que no s'ha colat i que d'altres cops nosaltres sí que ens havíem colat (jo no ho havia fet mai, ni tan sols sabia que es podia). Amb ironia li he dit que seria que el seu ordinador estava compinxat amb el servidor per passar a davant les seves impressions. M'ha tornat a jurar que ella no havia fet res. Jo estava convençut que mentia i així li he dit. S'ha indignat més i ha dit que tornava a enviar a imprimir un arxiu. L'ha enviat. S'ha posat el darrer a la cua, com és natural, i s'ha imprès el darrer. Aquesta dona no hi és tota. El que em "semipreocupa" és que té bona mà amb el "jefasso" (és la xivata oficial) i si fins ara jo li queia prou bé, igual ara comença a escalfar-li el cap contra mi...

Per què?

Per què les dones grans de Barcelona s'estimen tan poc la vida?

Darrerament, tinc l'ai al cor cada cop que veig una velleta atravessant un carrer de l'Eixample carregada amb un cistell, a pas de cargol, per un lloc prohibit, fent que els cotxes i les motos les esquivin o frenin. I encara es queden tan panxes, o fins i tot indignades amb el conductor que se les troba al mig del carrer i els toca el clàxon. M'hi he trobat molt sovint i generalment són dones de més de setanta anys. Per què ho fan? Són vídues i volen retrobar el marit? Han sigut així d'imprudents sempre? No ho entenc... Algú ho sap?

Homes i dones

Sempre he sentit a dir que darrere d'un gran home hi ha una gran dona. Segurament es podria dir que dins de darrere tot home imbècil amb poder hi ha una gran dona. O que tots els homes són estúpids i sense les dones no seríem res. O que un món sense dones no seria tan bonic. Bé, el que està clar, és que les dones també són responsables dels desastres que hi ha al món. Tant o més que els homes. I sinó, no es produirien fets com el de la foto: és en George Bush, durant la darrera Assemblea de les Nacions Unides, demanant permís a través d'una nota a la Condolezza Rice per anar a fer un riu. La foto és de Reuters i surt a la portada digital d'"El Mundo", i segurament farà parlar molt... Si li ha de consultar si pot anar a fer una pixadeta, creieu que ella no va tenir un paper imprescindible en la Guerra d'Iraq??? Si és que, en determinades coses, tots som iguals: homes, dones, travestis i micos.

Incoherències

Bé, tal com veieu, em passo pel forro tot el que vaig dir ahir i publico un nou escrit, pecant de tots els mals que deia que volia evitar…

Ara fa un parell de dies, l’Esperanza Aguirre va patir un suposat lapsus linguae i va dir:
“es una mala noticia para la Comunidad de Madrid que la sede de una empresa eléctrica que es multinacional y que es una de las grandes empresas españolas multinacionales se traslade fuera del territorio nacional”.

Més endavant, va rectificar i, en un comunicat, des del PP van dir que aquest darrer “nacional” s’havia de substituir per un “regional” i que tot havia sigut un "lapsus linguae”. No sé si creure-m’ho:

L’Esperanza Aguirre no és tan imbècil com per reconèixer que Barcelona no forma part del “territorio nacional” (quins temps passats us recorda aquesta terminologia???). Crec que té molta tírria a tot el que sigui català i als catalans ens veu com a diferents, sobretot des de la seva perspectiva imperialista uniformitzadora espanyolista. Per això, dir, encara que sigui per error, que Barcelona està fora d’aquest “territorio nacional” li ha d’haver sabut molt de greu. Legitimar a l’”enemic català” d’una forma tan poc subtil és un gran error, i per això des del seu partit es van apressar a rectificar (cosa que els peperos no fan massa sovint, per no dir gairebé mai). També hi ha l’opció de que tant l’Espe com l’Arias Cañete (també es va lluir amb les seves declaracions dient que preferia una “OPA” d’una empresa estrangera que d’una catalana) siguin independentistes catalans infiltrats dins el PP. O que el nivell intelectual dels càrrecs del PP sigui tan baix que facin declaracions d’aquest tipus contra els seus suposats ideals. O que prioritzin enfonsar el PSOE (criticant Catalunya, que és el principal suport d'aquest partit) a mantenir l’Estat més o menys unit…

No sé per quina de les opcions decantar-me, però he de reconèixer que no em va cabrejar gens ni mica que els del PP diguessin que Barcelona estava fora del “territorio nacional" (espanyol, se suposa). El que em va desagradar profundament de l’anècdota aquesta va ser la reacció d’autèntic hooligan del cada dia més impresentable José Zaragoza, secretari d’organització del PSC, que va dir: “les declaracions d´Esperanza Aguirre una vegada més són Kale Borroka madrilenya, perquè alimenten el separatisme i divideixen Espanya”. A veure si ens entenem, senyor Zaragoza, el seu partit no està recolzant una Proposta d’Estatut d’Autonomia que reconeixerà que Catalunya és una nació? Si Catalunya és una nació, el territori que abarcarà aquesta nació inclourà Madrid? És que per un cop que els del PP l’encerten, els del PSOE han de venir a tocar allò que no sona… A no ser que el senyor Zaragoza sigui imbècil i no sàpiga que el seu partit (i ell mateix) de forma oficial recolza que Catalunya és una nació. O que el senyor Zaragoza tingui una necessitat imperiosa de sortir als mitjans de comunicació exhibint el seu nivell intelectual. O que el senyor Zaragoza sigui més del PSOE que del PSC i ens estigui advertint (dissimuladament) que això de l’Estatut (i el seu primer article) no acabarà aprovant-se…

Facin apostes…

Som-hi!

En començar a escriure aquest blog, la meva intenció era desfogar la necessitat creixent que tenia d'escriure. Mig any més tard, aquesta necessitat s'ha convertit uns dies en un plaer (la majoria) i d'altres (molt pocs) en (gairebé) un suplici. Volia escriure relats breus, alguns inspirats en anècdotes personals i d'altres totalment ficticis. Amb el temps, però, sembla que la inspiració m'ha fallat una mica i he acabat fent de simple comentarista político-social. Com un simple columnista de diari que parla del que ha vist o ha sentit en els mitjans de comunicació. I, tot i que em resulta més senzill, no em sento gens satisfet amb aquest canvi en el blog. Una de les causes que pot haver influit en aquesta reorientació és que he començat a fer els primers esbossos d'una novel·la i se m'endú bastant de temps (i d'inspiració). També, des de la tornada de vacances, el ritme de treball aquí a l'empresa s'ha multiplicat per mil i no puc dedicar gaire temps a escriure. Per tant, us informo que a partir d'avui, podria ser que no publiqués escrits diàriament, sinó de forma més espaiada, en tot cas, segur que n'hi haurà més de dos setmanals.

Ets aquí? (crítica de l'obra)

Sol a casa. Bé, no està sol del tot. Viu amb un home invisible, en Martí, a qui només veu si fa convergir la mirada en el punt on se suposa que és. Evidentment, cal fer cares gracioses, seure al sofà en posició de defecar i fer riure el personal a base de fer el mico. Durant més de mitja hora, en Cesc recitarà un monòleg en forma de diàleg amb un fantasma, tot amanit d'unes converses per mòbil amb la seva dona, plenes d'humor fàcil, conyes una mica masclistes i massa exagerades. La cosa fa prou gràcia. Després arriba el torn de la seva dona, que comença amb un monòleg poc creïble per tràgic i per còmic. No sé si té un atac de rialles o si plora... Més endavant, mentre segueixen amb l'espectacle dalt de l'escenari, m'adono que tinc la ment en un altre lloc. La trama de l'obra m'ha fet pensar en altres temes transcendents i aquests ja concentren els meus pensaments principals. Tot i això, no deixo de mirar i seguir, des de l'objectivitat més absoluta, l'obra que transcorre davant els meus nassos. De tant en tant, els 20 euros de l'entrada em recorden que he de prestar més atenció. Em pregunto com amb una idea tan genial han fet un nyap tan gran... Un cop de cap. Un badall. I finalment, una pregunta que em fan: Ets aquí?

Doncs em sembla que no...

Mossos i mosses

Aquest matí a RAC1 han comentat que el diari "El País" ha publicat que l'alçada requerida a les dones que vulguin entrar als Mossos d'Esquadra es rebaixa del metre seixanta-cinc al metre seixanta, que és l'alçada mitjana de les dones (no sé si és la mitjana barcelonina, catalana, espanyola, europea o mundial, ni com han fet aquesta mitjna, però aquí queda). Mentrestant, la mitjana d'alçada dels homes que vulguin entrar al cos dels Mossos és de metre setanta (que no sé si és la mitjana o no).
I jo em pregunto i em responc, com si tingués doble personalitat:
1- Per què es demana una alçada mínima per entrar a la Policia de Catalunya?
2- Perquè per exercir de policia s'ha de tenir una mínima presència que imposi respecte als possibles delinqüents als que s'ha de detenir, al mateix temps que doni una bona imatge als ciutadans.
1- I l'alçada és decisiva a l'hora de satisfer aquestes necessitats? És a dir, un policia no pot medir un metre cinquanta cinc, estar fibradíssim i ser cinturó negre de karate?
2- Ens hem de basar en dades objectives, i l'alçada ho és. Després, als candidats que superen aquestes alçades se'ls fan proves per tal que demostrin les seves capacitats físiques.
1- Segueixo sense entendre llavors la limitació d'alçada, ja que a un "baixet" se l'està discriminant i no se li permet demostrar les seves capacitats.
2- T'ho torno a repetir. També és qüestió d'imatge i d'imposar respecte al delinqüent.
1- Llavors una dona que medeixi un metre seixanta sí que imposa al delinqüent i dóna imatge de seguretat i un home 9 centímetres més alt que ella no?

La veritat és que no ho entenc. Aquesta discriminació per raons d'alçada no l'entenc, però el fet que, a més hi hagi una doble escala segons si ets home o dona realment ja frega l'absurd. O no?

IB3

Diumenge vespre vaig veure la gala d'inauguració d'IB3, o millor dit, PP3, la televisió del PP de les Illes Balears. Sembla que la televisió serà molt i molt més pepera que no pas socialista és PSC3, perdó, TV3, i això que ja ho és molt...

Després de saber la purga que s'havia fet entre tots els candidats a treballar-hi (abans de començar a emetre es van carregar els familiars de militants de plataformes ecologistes, els sospitosos de catalanistes i els menys afins a la seva causa), ja m'imaginava que la cosa seria dura...

Fins avui no m'he decidit a escriure'n res ja que he estat totalment aclaparat pel que vaig veure. Hi havia dos presentadors i dues presentadores que anaven explicant la programació de la nova cadena. Un dels presentadors era en Fernando Schwartz, madrileny de naixement, de pensament i d'acció. Evidentment, el seu vincle amb les Illes és que hi té casa de vacances. Evidentment és molt proper al PP. Evidentment, de català no en sap ni un borrall.

L'altre presentador era l'Agustín el Casta. Aquest sí que és mallorquí, o almenys això diu. Serà l'humorista oficial d'IB3, el Buenafuente mallorquí, encara que el seu humor s'assembla més al del "neng" dels ous. Evidentment, s'expressa sempre en castellà excepte quan és per ridiculitzar algun mallorquí. Llavors parla el català menys estàndard que pot, ple de barbarismes.

Una presentadora va ser la Cati Solivelles, actriu que surt a Dinamita. Va intentar xerrar català salat durant tota la gala, encara que li va costar molt. En Schwartz deia una parida en castellà perfecte i ella havia de respondre en mallorquí. En més de dues ocasions va contestar-li en castellà.

L'altra presentadora era la Llum Barrera, actriu que apareix per "aquí no hay quien viva". Li va passar exactament el mateix que a l'anterior. Va acabar parlant mig en mallorquí mig en castellà.

En definitiva, va quedar clara l'aposta pel bilingüisme castellà predominant - mallorquí llengua de segona que predica el PP i que en pocs anys farà que a Mallorca el català reculi més del que les onades migratòries ja provoquen.

Pel que fa a la realització, es va encarregar de treure per pantalla a tota la cúpula pepera que hi havia al públic. Hi eren pràcticament tots, ben trajats, amb les camises blaves, les corbates impecables i repentinats i engominats fins el límit. L'oposició en bloc, (gràcies!) va decidir no anar-hi.

A nivell de la graella de programes, el "prime time" serà en un 70% de programes en castellà. El telenotícies es farà en català més o menys estàndard, però serà monotemàtic de que bons que són els peperos i que dolents la resta. Les pel·lícules i sèries americanes es passaran en la seva versió castellana, encara que hi hagi una versió catalana. Per exemple, ara als matins fan en Magnum en castellà. Flipant. Com a contrapartida, però, sembla que la programació infantil i el futbol serà en català (ara bé, el futbol només es podrà veure per IB3, o sigui que els qui s'havien acostumat a veure'l per TV3 s'hauran de fotre...)

Amb aquest escrit, el que vull dir és que, per molt que ells governin a les Illes, i potser fins i tot siguin majoritaris entre la població (en cap cas arriben al 50%), i que guanyin les eleccions, hi ha moltíssims mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs que abominen de la majoria del que el PP pensa, diu i fa. I es mereixen tot el suport que des de la resta del país els poguem donar. I aquest suport no s'ha de donar des de la burla o la conya típica de que són governats pels peperos. Perquè, imagineu-vos com ens sentaria a molts catalans de Catalunya que ens governessin en Piqué, en Vidal-Quadras o l'Albertito Fernandez...

Ara que he acabat d'escriure això m'he trobat amb aquest article d'en Llorenç Capellà que toca, si fa no fa, el mateix.

100!

Els humans tenim tendència a fer celebracions per qualsevol cosa, algunes d'elles amb sentit i d'altres d'un pèl estúpides. La d'avui la incloc en el segon grup, ja que celebro que el blog compleix 100 posts. Donada l'excepcionalitat de la commemoració, aprofitaré per no escriure res més de profit que això. Ah! I us penjo un dibuix una mica sortit de to que he trobat per Internet, que espero que el gaudiu. Fins demà!

Fàstic de polítics

Segueixo observant l'hilarant circ que han organitzat els nostres polítics al voltant de l'Estatut. Cada dia que passa m'adono més de la incompetència de tots plegats. Bé, per desgràcia meva, sobretot dels que deien tenir una clau.

La darrera parida dels partits va ser nomenar un consell consultiu que havia de dir si els diferents articles de l'Estatut eren constitucionals o no. Sobre aquest fet m'han vingut al cap unes reflexions (poques, ja que el tema m'avorreix molt):

1- La primera demanda dels partits "nacionalistes catalans" de que s'havia de redactar un estatut sense pensar en si era o no constitucional, fa moooooooolt de temps que ha quedat oblidada. La reforma s'ha de fer dins la constitució espanyola. Punt i final. 0 a 1.

2- El principal problema (sic) de Catalunya és el finançament. La solució, diuen, és un concert econòmic com el del País Basc i Navarra. Ni parlar-ne, colla d'insolidaris. 0 a 2.

3 - Dret d'autodeterminació. Aquest era un gol que ja m'esperava. 0 a 3.

4- Com que la cosa pinta lletja, es decideix portar l'estatutet al Consell Consultiu, una pantomima on sembla que els suposats juristes "independents" voten en funció de qui els ha designat pel càrrec. Com que, malgrat tenir la majoria absoluta del Parlament, els "nacionalistes catalans" no tenen la majoria en el Consell Consultiu (mira que són "pardillos"...), la majoria d'articles d'avenç real són declarats inconstitucionals pels vots dels juristes "independents" nomenats pel PPSOE i IC. 0 a 4.

I el pitjor de tot és que el partit de tornada el juguem a fora... Encara ens hauria convingut quedar-nos amb l'estatutet que teníem i invertir les forces en complir la resta de punts del pacte del Tinell...

La tornada

Amb els ulls vidriosos i la mirada perduda,

avances per la jungla retrobada.

Gernacions d'individus solitaris i atrafegats

se t'apareixen de bell nou.

Esquives màquines endimoniades que,

a cada cantonada envaeixen el teu camí.

...

Una passa rera l'altra

t'acostes cap a la rutina diària

mentre t'allunyes de l'excepció del descans.

Enrera queden el sol, les platges desertes,

el descans, el relax, l'aire pur, la terra neta,

el paisatge sense destrossar.

En una sola paraula, la natura.

...

A cada nou pas tot aquest record s'esborra

com un estel fugaç en la teva memòria.

I la ment es comença a reomplir,

talment una gerra, de feina, brutor,

massificació, pol·lució, vertigen, estrés: la ciutat.

...

Fins quan aquest turment?

New Orleans -Malpensaments

Pobres americans... Ara que necessiten l'exèrcit al seu país per poder ajudar a les víctimes de les inundacions de New Orleans, resulta que el tenen a l'Irak. Quines coses... Els reis del món, els cracks de la logística, en definitiva, el país més poderós del món ara no pot fer front a una desgràcia. Pobrissons. Però, esclar, com que les víctimes són els pobres que no tenien mitjans per sortir de la ciutat, igual als qui manen els convé "eliminar-ne" uns quants al mateix temps que donar per perduda la ciutat i reconstruir-la de nou en un lloc més apropiat... Us imagineu els llocs de treball (i els $$$$, però això "no importa") que es podrien generar en construir una ciutat de bell nou??? En fi, pobres americans pobres...

(diuen que a l'Irak hi ha hagut una altra desgràcia amb uns 1000 morts... no deu ser gaire important, ja que ahir a TV3 va sortir al cap de 20 minuts de telenotícies... En fi, pobres iraquians, rics o pobres...)

La meva companya de feina em cau fatal

Ella, però, no ho sap, ja que (em sembla) dissimulo prou bé. En comptes de picar-nos, li faig una mica el buit. Bé, en realitat li faig “molt” el buit. És que realment, em sembla que no coincidim en res de res. Quan em pregunta alguna cosa de la feina, li responc amb celeritat, no fos cas que s’imaginés que passo d’ella. Ara bé, quan es posa a parlar de temes extralaborals procuro desconnectar, així aconsegueixo no entrar en una batalla dialèctica de final depriment (per a mi).
No acostumo a criticar la gent, i menys a les seves esquenes, però és que algun dia havia de fer l'excepció que confirmi la regla, no trobeu? I és que ella s'ho mereix. I tant que s'ho mereix!!!

Us la descriuré una mica, així entendreu la repulsa que li tinc. Ella mateixa es descriu com una noia “mú tirá p'alante”, així, en andalús, llengua amb la que s’expressa amb tot el món excepte amb mi quan té un bon dia. És filla i germana de guardia civil i policies nacionals, perquè us imagineu. A més, és una ultracatòlica de “boquilla” que no va a missa si no és a casaments, funerals o batejos, però s’indigna si se li parla de casar-se pel civil o no batejar els fills. A més, és racista fins al moll de l’os, bé, més en concret és una antimoros i antinegres. Els sudaques li fan més gràcia, per allò de que són de l’antic “imperio”. Amb tot això, ja no sé ni si fa falta dir que és una pepera antiesquerres i anticatalanista.
A part de tot, ella, que és molt alegre i simpàtica (en sèrio), cada dos per tres ens omple de petons. Que si avui tornem de vacances, que si avui fa anys no sé qui, que si avui estic contenta, que si avui… En fi, una mini-tortura en comparació amb el mega tour de fotos del seu fill amb què ens delecta cada dilluns. Perquè cada dilluns ens mostra les fotos que ha fet durant el cap de setmana al seu fotogènic fill… I no són poques…
A més de tot el que us he dit, ella té un sistema de vida tan “urbanita” que li fotria una hòstia. Ho dic molt seriosament. I és que s’ho mereix. El seu univers comença a la ciutat de Barcelona i acaba a Cerdanyola o Rubí o Sant Cugat o no sé quin cony de “poble” diu que viu. A no ser que es refereixi a “su pueblo”, que em sembla que cau per Jaén o Cádiz, on no crec que l’enyorin massa… A part d’això, Catalunya té tres llocs més dignes del seu interés: la Cerdanya “muy bonita la montaña, pero no huele bien (¿?)”, Port Aventura (sic) i, ja tremolo, la Costa Brava, on amb el seu marit i el nen van a relaxar-se…
Ara ve l’altra: del seu marit, que se li va declarar en una barca al Sena, en diu que “él no es muy guapo, que digamos, más bien del montón-montón, pero me quiere tanto…”. Quan, sense més ni més deixa anar això, poc el valora, em sembla… Ella, pel que sembla, no les té totes amb el marit i sovint li fot bronques per telèfon i després les comenta en públic ridiculitzant-lo. Es veu que s’hi va casar per despit amb un anterior xicot que havia tingut durant molts anys i que fins i tot la perseguia un cop ho havien deixat córrer. Ja veurem si m’entero d’algun detall més al respecte… Fins ara l’única cosa que sé és que de viatge de nuvis van anar als Estats Units, amb l’objectiu d’anar de compres per NY, LA, Las Vegas i visitar el Gran Canó de Colorado que, paraules textuals: “eran como unos agujeros en el suelo que, psé, sólo llegar ya deseaba volver para hacer las últimas compras en Los Ángeles”. Després d’això em va dir que vol fer unes vacances a qualsevol lloc del món, que no li importa el lloc, sinó que hi hagi un resort amb piscines, bars, botigues i restaurants de menjar occidental, que això és el que li agrada. Patètic.
Amb tot, ja em deixava un altre dels temes que ella considera estrella i dels pocs que domina amb certa soltura: l’Operación Triunfo. Que si els nominats, que si la fulana o la mengana o el preferit o no-sé-qui-cony ara té problemes amb la cançó X, que si aquests estan barallats… Bé, això, per mi, és una tortura, i només de sentir-la dir que enyora no poder veure el seu altre gran programa preferit (el Tomate) em posa histèric.
I perquè us explicava tot això? Bé, a part de per desfogar-me una mica, per justificar que no hagi vist “Mujeres Desesperadas” fins abans d’ahir, que feien el darrer capítol de la temporada i els dos primers pels despistats com jo. I em van agradar MOLT. Però ni se m’havia passat pel cap de mirar-la anteriorment perquè des d’abans de l’emissió del primer capítol que la “compi” em va dir que era una sèrie tan i tan bona i que no me l’havia de perdre…