La meva intenció a l'hora d'escriure aquest post no és fer un atac directe contra la forma de pensar de les dones en general. Ni tan sols vull criticar la mesquinesa de la majoria d'homes a l'hora de valorar les dones bàsicament en funció del seu cos. Tan sols vull acarnissar-me amb el món de la moda que, barrejat amb el sistema capitalista en què vivim, dóna lloc a situacions molt perilloses i que diuen molt poc de l'evolució humana.
El més important per a mi és sentir-me bé amb mi mateix. I sentir-me bé amb mi mateix implica no tenir el cos adolorit, ser més o menys àgil, no sentir-me dèbil i poca cosa més. Que si peso 110 quilos o 90 o 80? Si em sento bé, doncs no em preocupa gens. El problema és que quan peso més de determinat pes (sobre els 94-95) em sento lent, cansat i necessito agilitzar-me. I quan peso menys de 82 o 83 doncs estic tan dèbil que també em sento malament. Per tant el meu pes oscil·la entre els paràmetres que he dit abans. O això em penso, ja que em peso un cop cada mig any, aproximadament.
Aquesta és la meva forma de pensar i, una mica en general, la de molts homes que conec, a qui ens agrada mostrar les evolucions de les nostres panxes cerveseres o corbes de la felicitat (no tots som iguals, però). En el cas de les dones (la majoria, però afortunadament no totes), el que compta no és si es senten àgils, dèbils, pesades o no. El que compta és que es puguin comprar uns pantalons de la talla 38 o 36. I que no es vegin grasses.
Sobre el tema de la talla, hi ha marques de roba que fan talles 40 i diuen que és una 36 ampla. I moltes dones piquen. I llavors, contentes perquè heu reduït talla encara compreu més, i més a gust. Jo ni tan sols sé quina talla de pantalons o de roba tinc. Cada cop que vaig a comprar roba he de buscar l'etiqueta pels pantalons. I si està descolorida o retallada i el dependent o dependenta és un negat, he de començar a provar pantalons fins que en trobo uns que em vagin bé. Reconec que això em passa perquè vaig a comprar roba tan sols quan necessito roba i, això, realment no passa un cop al mes o cada dos mesos... Més d'una vegada, després de fer el ridícul emprovant-me pantalons immensos o que ni em passaven per la cama m'he proposat memoritzar la meva talla, però és totalment IM-POS-SI-BLE. Quan una cosa no m'interessa, se m'esborra del cervell.
Ara deveu pensar: però si tot és culpa dels homes, que quan veieu una 90-60-90 pel carrer us hi deixeu la vista fins i tot la perseguiríeu sense deixar d'observar-li mamelles i anques... I jo us responc: les dones mai us heu quedat embabades mirant un "mascle Danone"? Això és un problema de cànons estètics i de la necessitat que tenim d'entrar bé als demés pels ulls. I d'una pèrdua de valors com la salut que em fa por... Ara bé, mentre els homes en general no tenen la necessitat de seguir uns cànons estètics concrets i vestir una talla determinada, les dones voleu una 36. El que més em fot de tot, però, és que la igualtat entre homes i dones no s'està fent a base de fer evolucionar les dones cap a posicions "més masculines" (menys preocupació per la moda), sinó que els homes ens estem "feminitzant" (metrosexuals i altres pallassos), i en l'àmbit de la moda això és un greu error. Ah, i repeteixo que només em refereixo a l'àmbit de la moda.
