De dentistes

Ahir llegia en el blog de l’Al-Turtusi una proposta, molt adequada, per tal que els temes relacionats amb els dentistes entrin per la Seguretat Social. Arrel d’això he recordat el darrer cop que vaig visitar un dentista. I no ha sigut un record massa agradable…

Des de que tenia 11 o 12 anys que els meus pares, molt preocupats per la meva salut dental, em duien a cal dentista. Jo no li tenia por, ni pànic, ni cap d’aquestes sensacions que la gent acostuma a tenir envers aquests "professionals". El problema és que el dentista era un argentí molt màfies. Em va fer un parell d’empastaments als queixals, es veu que va cobrar una barbaritat, em va tractar com una merda i no hi vaig tornar més. Per aquells temps van obrir una nova clínica dental a Blanes i en vaig ser un dels primers clients. Potser ja tenia 14 o 15 anys. Em van fer més empastaments i finalment van decidir que havia de dur els maleïts “ferros” a la boca. Dic maleïts perquè era una merda fer vida amb allò dins de la boca. Hi vaig estar un parell o tres d’anys ben bons, amb els problemes que això ocasionava (no parlo de petonejar cap noia ni res d’això, que en aquella època no triomfava ni per casualitat, sinó de les òsties que m’enduia jugant a bàsquet, on els cops a la cara eren bastant freqüents, i més jugant de pivot com jo feia). La qüestió és que quan finalment es van decidir a treure’m aquells ferros de la boca em van dir que hauria de dur durant 3 o 4 anys més uns aparells “nocturns” i que m’haurien de treure els queixals del seny o se’m “descol·locaria” tot el que els ferros m’havien fet fins llavors. Fills de sa mare! Ja ho podrien haver dit abans i hauria esperat uns anys a passar pel suplici…

Digueren que l'extracció dels queixals era una operació senzilla i que només en alguns casos excepcionals hi havia efectes secundaris com febre o inflamament de la zona operada. La qüestió és que la operació va ser la cosa més horrible que m’ha passat mai. Estava mig estirat mig assegut en aquelles cadires que tenen els dentistes amb un focus enfocant-me la boca, un tub que em bombejava la saliva que segregava i les mans del dentista potinejant amb una mini serra per dins la boca. El soroll em posava la pell de gallina. Estava intentant trossejar el queixal, que encara no havia sortit i que estava horitzontal en comptes d’estar en posició vertical. Estava anestesiat de la gola fins a les genives de les dents de davant. Els llavis tenien poca sensibilitat, la justa per notar que per dins del tub hi circulava líquid. De tant en tant, una de les tres infermeres que em rodejaven posava un aparell dins la boca que feia un soroll com “shhhhsshshshshs” bastant desagradable. Després de molt remenar amb la serreta o el que fós, el dentista va agafar unes pinces i va començar a treure trossets del meu queixal. Al mateix temps, vaig veure que el tub, abans transparent, ara tenia un color roig que espantava. I és que, en comptes de saliva, el que estava engolint era sang. Fastigós, però no tant com la sensació que vaig tenir quan, intentant respirar per la boca, vaig empassar-me líquid (no sé si sang o saliva) i un tros de queixal se’m va quedar una mica més amunt de la nou del coll. El notava clarament i tenia por d’empassar-me’l. Com bonament vaig poder, els ho vaig indicar a aquells monstres que m’estaven operant i, amb les pinces, el dentista me’l va treure i ensenyar. Era un tros petit, però em va impactar perquè m’havia triturat el queixal, en comptes d’arrencar-me’l. Vaig perdre la noció del temps durant l’operació, però diria que després d’aproximadament una hora, em van deixar escapar. Vaig pagar i em van donar hora per al cap de quinze dies per extreure’m els altres tres queixals. Em van dir que quan em despertés l’anestèsia potser em faria mal i que em prengués dos “Gelocatils”. Així ho vaig fer. El problema és que se’m va inflamar tota la boca, el dolor no em deixava parlar i vaig arribar a 40 graus de febre. Va haver de venir el metge a casa, em va recomanar una setmana de llit i menjar sopetes i líquids. Des d’aquell dia, ara deu fer deu anys, no he tornat a veure cap dentista. Ni ganes. Em limito a rentar-me les dents després de cada àpat i veure com mica en mica es descol·loquen. I no penso fer-hi res sinó em fan realment molt de mal.