Dijous de tele

Estic indignat!! Durant tota la setmana no foten gairebé res de bo a la tele i aquest dijous va i s'acumulen 4 programes que volia mirar: el partit del Barça de bàsquet (sort que era intranscendent), Polònia (que bons), Los Serrano (tothom té algun pecat amagat) i la Nit al Dia amb la Mònica "Terrible" (que ahir va fer que m'avergonyís de la classe política catalana). El comandament a distància va treure fum i vaig acabar sense enterar-me de res. Bé, només de que Polònia és el millor programa de la tele amb diferència, que el Barça va perdre i que en Saura i la de Madre (ex-assots de CiU) ahir eren íntims d'en Mas, mentre que una mica més i en Piqué i en Puigcercós es morregen en directe. El zapping enterboleix la ment???

Finançament

A veure, per ser breu: els partits polítics del país tenen 4 formes legals per finançar-se, i que fan del finançament una de les assignatures pendents del sistema democràtic:
1- Donacions privades
2- % del sou dels càrrecs
3- Quotes militants
4- Subvencions públiques per nombre de vots, càrrecs institucionals, etc.
5- Pura corrupció

El punt 3 no dóna massa diners, a no ser que siguis un partit amb multitud de militants i que cada un d'ells pagui una barbaritat.

Pel que fa a les subvencions públiques, aquestes vénen donades pel nombre de càrrecs que es posseeixen, els escons i els vots obtinguts en les eleccions. Per tant, com més fort és un partit, més diners rep. I es crea una roda en què els més forts obtenen més diners, fet que dificulta el canvi.
Pel que fa al punt 1, alguns partits (PP, CiU i PSC) accepten en els seus estatuts rebre donacions privades (molt sovint anònimes) de particulars que no esperen res a canvi. Ehem. Qui és el burro que dóna 2.000 Euros al PP, CiU o PSC per amor a l’art? És bastant evident que, en molts casos, després aquests diners es converteixen en favors quan el partit en qüestió mana…
El punt 2 és una mica enrevessat. És lògic que els càrrecs que arriben a un determinat lloc de treball gràcies al partit, donin una part del sou al mateix. També és bastant lògic que cada partit, quan entra a l'Administració que sigui col·loqui gent de confiança en els càrrecs de funcionariat de lliure designació. El que no seria lògic és mantenir un funcionari amb simpaties per un altre partit en un càrrec de confiança. En aquest sentit, ERC van ser bastant amateurs mantenint durant dos anys una funcionària no propera al partit en un càrrec de confiança. Això és el que té ser un partit petit sense prou gent o mal organitzat internament... Després, queda fatal fer-la fora perquè no ha pagat al partit, quan aquesta dona MAI hauria d'haver ocupat el càrrec que ocupava si no tenia la confiança del partit... I, evidentment, si no és militant tampoc se li ha d'exigir MAI que pagui al partit. Per cert, que em sembla que hi ha altres càrrecs de confiança provinents de l'era CiU que segueixen als seus llocs...

Finalment, queda el tema de la corrupció i el famós 3% (o 10%) sobre el preu de les obres que s'adjudiquen, que ve essent una de les principals fonts de finançament dels partits, per molt que tots ho tapin perquè qui més qui menys en té les mans brutes.

Tenir un blog és imprescindible per ser "cool"

Marededéusenyor… El que s’ha de llegir de tant en tant…Espero que tenir un blog no em converteixi en “cool”, més que res perquè aquesta paraula sona com el cul (que gracioset que estic avui). En aquesta entrevista del diari “El PAIS (veí)” una noia afirma el que ja he dit en el títol del post i, atenció, diu que existeixen els “coolhunters” que són investigadors de mercat infiltrats en la moda de carrer. D’acord, m’heu pillat. Sóc investigador de mercat i vaig pel carrer buscant i mirant culs (ai, cools), però no duc ni una càmara ni una llibreta per fer anotacions. Encara que aviat ho faré (això de dur la llibreta, la càmara la deixo pels més sortits, encara que ja ha arribat l’època del despilotament), però serà per prendre apunts sobre una novel·la que vull escriure. I això d’escriure, avui en dia, em sembla que és molt poc cool, encara que és molt fàcil que als futurs escriptors ens donguin pel… (en sentit figurat).

Apa, ja que alguns m’ho heu demanat, demà miraré de donar la meva opinió de l’enèsim escàndol que afecta ERC. Per cert, aquest matí no és que m'hagi adormit, sinó que no he pogut entrar al blogger fins que he reiniciat l'ordinador. Cada dia em fa coses més estranyes, el portàtil...

Lletres

Estic fart del “luxemburgo-sevilla-tarragona-dinamarca-alemania-navarra-cáceres-roma-españa-dinamarca-españa-madrid-oviedo-navarra-punto-com”, que és la forma de “delletrejar” l’acabament del correu-e que tenim a la feina i que utilitzen les meves companyes per què no s’equivoquin els clients o proveïdors a l’hora d’enviar-nos informació (he desordenat les lletres per acabar de veure l’absurditat del tema). I és que hi ha gent garrula al món, i al món de l’empresa, també. I no els pots dir la paraula sense delletrejar perquè a l’escola sembla que no van aprendre a escriure. Per exemple si truques a una altra empresa i dius: "em dic Joan Puig"(no és el cas), després del "comorrr???" has de dir, com "Juan pero con o", resant perquè no posin la "o" en el lloc de la "a" i escriguin "Juon". I pel cognom, Puig és "pamplona-universidad-italia-granada". Sóc l'únic que ho troba absurd?

Aquesta és una de les petites coses que m’ha sobtat més del món de l’empresa i no m’hi he adaptat mai. Jo dic: núria-reus-david-tarragona-david-catalunya-europa-núria-andorra-mataró-oscar-sort-lisboa-europa-punt-com. O en funció de com m’enganxen faig variacions en cada lletra que he de delletrejar. Recordo que la “n” la puc substituir per “nadie”, "ninguno", la “t” per “tortosa”, “terremoto”, la “r” per “ramon”, “rosa”, la “e” per “estúpido”, “elemento”, “eminencia”, la "p" per "paquirri" i i així anar fent en funció del meu estat d’ànim i el nivell de sordera i/o imbecilitat de l'interlocutor. A vegades, però, és al revés, truca algú amb un cognom anglès i en comptes de pronunciar-lo en anglès o dir, com tal actor de cine o tal escriptor, o tal jugador de bàsquet diu: "whiski-hacer-italia-toledo-españa". Collons: digues "white, com blanc en anglès"...

Res, que és un petit detall, però demostra que funciono amb una altra lògica diferent de la que impera en el món absurd de l'empresa.

Canvi d'hora

M'ha matat. Un any més, el maleït avançament dels rellotges m'ha destrossat. Sé que a curt termini ho agraïré, però els primers dies després de l'avançament se'm fan molt durs. No m'agrada que s'avanci el rellotge una nit de dissabte perquè és la nit que per norma, dormo menys. I els diumenges al matí acostumo a perdre'ls fent el "vago". Aquest any no ha sigut l'excepció. Tot i això, avui dilluns, els ulls se m'acluquen, el cos està cansat i vaig curt de reflexes. Algú em sabria dir exactament quina utilitat té fer aquest canvi d'horari?

El procés del Segle

Més enllà de l'esperança i l'alegria barrejada de dubtes que m'ha provocat la notícia, miraré de fer una mica d'anàlisi del que pot passar a partir d'ara.

Tinc la intuició que aquest alto-el-foc d'ETA serà seriós. Crec que les condicions socials i polítiques actuals fan que seguir per la via violenta se'ls faci difícil fins i tot a ells.

En primer lloc perquè després de l'onze-s i l'onze-m la pressió policial a tots nivells va augmentar moltíssim i malgrat que és pràcticament impossible que per aquesta via s'acabi amb ells, els debilita moltíssim. A més, aquests dos atemptats dels que parlo, en especial el segon, van ser condemnats per TOTHOM, inclosa l'esquerra abertzale. Des del moment que condemnen un atemptat a casa del seu "pitjor enemic", perquè haurien de recolzar-ne d'altres que podrien tenir un efecte semblant?

En segon lloc, ETA està debilitada, pot atemptar i matar gent en qualsevol moment, però crec que, a la fi han vist que no s'arribarà a la independència d'Euskalherria seguint el seu camí de marginalitat política i social. Per ells és necessari que hi hagi una avantguarda del moviment independentista i socialista, però no cal que sigui una avantguarda violenta. Algú dins del moviment deu haver vist que a Espanya els fa més mal, o més, que hi hagi un partit democràtic independentista que obtingui un alt percentatge de vots que no pas un grup terrorista camí de l'autodestrucció. Vegent quins han estat els objectius mediàtics de la "caverna mediàtica" aquests darrers dos anys, sembla que està clar que a mig-llarg termini ETA aspira a seguir mantenint el protagonisme, però seguint la "via catalana", que si bé per ara dóna fruits escassos, a mig termini pot ser més fructífera. També hi ha l'opció de que la màfia en què s'ha convertit la banda només busqui guanyar temps per reorganitzar-se, però dubto que la branca política del moviment abertzale es torni deixar trepitjar com va passar amb el pacte de Lizarra. I ETA, sense l'entorn, no és res més que un "GRAPO" qualsevol.

En tercer lloc, l'expulsió dels neofranquistes del poder espanyol obre una nova via de diàleg perquè el PSOE va guanyar les eleccions espanyoles per casualitat i necessita algun altre cop d'efecte per repetir victòria en una societat cada cop més irrespetuosa envers la pluralitat de l'Estat que se suposa que representa el PSOE. Quin millor cop d'efecte que un procés de pau seriós? A més, el PSOE no viu, com l'altre gran partit espanyol, de treure rèdit del terrorisme, per tant estarà més predisposat a arribar a la pau. Aquí és on pot haver-hi un dels problemes pel procés: que les tesis ultraortodoxes del PP i de determinades associacions de víctimes quallin a Espanya i al PSOE i no s'avanci el suficient com per donar una sortida més o menys "acceptable" a ETA...

Ara bé, per tal que es tiri endavant el procés, calen dues coses: que ETA entregui les armes de forma similar a com ho fa l'IRA, es comprometi a no tornar a atemptar ni extorsionar, demani perdó als familiars de les víctimes i, a canvi, el Govern espanyol iniciï un procés d'acostament i reinserció dels presos etarres i permeti a Batasuna tornar a presentar-se a les eleccions.

Un cop fets aquests passos, no estaria malament que s'iniciés un procés polític on totes les parts arribessin a un compromís per tal que el poble basc pugui decidir què vol i tant els uns com els altres respectin el resultat. Malauradament, si aquest procés polític no desemboca en un procés democràtic d'autodeterminació (que no independència) o alguna cosa similar, no es resoldrà el problema de fons i en qualsevol moment podrà sorgir una escissió d'ETA o algun altre grup armat que pretengui rebentar la que considerarà "democràcia de fireta". Alguns d'això en diuen "tutela de ETA". Pot veure's així, però també es pot veure com un aprofundiment democràtic que és lògic que en ments acostumades a l'autoritarisme no caigui massa bé.

En definitiva, a llarg termini sóc optimista amb el procés de pau que s'inicia, però crec que costarà molt...

No parlo del tema del dia...

Ahir ETA va fer un comunicat dient que el dia 24 a mitjanit farien efectiu un alto-el-foc permanent. Ja en parlaré a partir del 25... Mentrestant, seguiré anant a contracorrent, avui amb un post sobre el panorama periodístic de Blanes.

A Blanes tenim un fotimer de revistes i revistetes mensuals, quinzenals i setmanals. Recordo que quan era petit tan sols teníem la històrica revista RECVLL que avui en dia està a punt de tancar per motius econòmics i una altra que ara no recordo si es deia “es Piteus”. Això de la crisi del RECVLL és una llàstima, ja que és la tercera revista més antiga de Catalunya. Els col·laboradors de la revista no cobren i cada exemplar s’ha de comprar. I a Blanes, això de comprar una revista, si no és la “Lecturas”, em sembla que no està massa de moda. I si a més, la revista és en català i té una orientació catalanista i cristiana, el públic objectiu es redueix molt en un poble on hi ha una ràtio de fracàs escolar de les més altes de Catalunya i un nivell de desintegració dels nouvinguts i dels vellvinguts que fa feredat. Realment crec que Blanes, a desgrat meu, pot ser el poble amb més garrulos i quillos per metre quadrat.
Malgrat tot, a Blanes es poden trobar les següents revistes gratuïtes de més o menys nivell: El Cel Obert, mensual amb un punt de vista catalanista i en català que no acaba de quallar massa, el Cafè & Llet que és bastant sensacionalista i s’edita en bilingüe tot i que als seus inicis hi predominava més el català; Proa de Blanes, que és la revista d’uns rebotats de CiU que volen crear un partit independent (de dretes) i es fa en bilingüe (més o menys 50% i 50%) i, malgrat estar escrita des de la mala llet s'ha de reconèixer que té bons col·laboradors, i la “joia de la corona”, l’Actual, revista mensual majoritàriament en castellà, que ja porta 10 anys i està en línia amb el nivell intelectual mitjà del poble, cosa que no vol dir que sigui menyspreable.
L’altre dia, fullejant aquesta darrera revista vaig trobar aquesta carta absolutament estrafalària. No és el primer ni l’últim article que va en aquesta línia “destroyer”, però aquest especialment em va rebotar i vaig escriure una rèplica. En la rèplica em dirigia a la persona que va escriure la carta, encara que crec que el director de la revista ha de ser més curós a l'hora de publicar determinats continguts... En tot cas, a veure si es publica el mes que ve la meva rèplica i es reprendrà el periple d’en Tatxenko escriptor de cartes al director…

Va de ral·lis...

Un dia d'aquests començarà el Ral·li Catalunya Costa Daurada, un cop més envoltat per la polèmica. Els hotelers i comerciants de Salou, Vila-seca i el litoral tarragoní estan d'enhorabona perquè se'ls ompliran els hotels en temporada baixa. En canvi a l'interior de Tarragona, la gent no pensa igual. Els tallaran carreteres, algunes d'elles principals i se'ls ompliran els pobles i els camps de conreu d'aficionats al motor, famosos pel seu poc respecte als camps.

Això sí, el RACC ha dit que els helicòpters que cobreixin la prova no podran anar per on vulguin sinó només pels llocs marcats, ja que l'àliga cuabarrada està en època de cria. Oh gràcies senyors del RACC per la seva comprensió...

Els alcaldes dels diferents pobles afectats per la invasió de gasolina estan en peu de guerra. L'alcalde de l'Argentera diu a l'Avui que els tallaran sense permís la principal via d'accés al poble. Com a resposta es planteja dues opcions: o fer una gran collida d'espàrrecs al pantà de Riudecanyes o bé plantar els tractors al mig de les carreteres. Evidentment, jo sóc partidari de la segona opció o, en el seu defecte organitzar una cursa de tractors...

Al poble de Capafonts no tenen cobertura de telefonia mòbil i ho duen reclamant a les operadores de telefonia però no els foten ni cas, total per 100 i pocs habitants... Ara, amb l'arribada del Ral·li, Movistar ha instal·lat sense demanar permís una antena mòbil de telefonia que retirarà tan punt s'acabi la cursa.

I jo em pregunto, si en un país desenvolupat com el nostre ja vivim actituds de prepotència com les que us he explicat, com deu ser el tracte als habitants dels països pels quals passa el Paris-Dakar?

Menjar (i 3)

Tot el rotllo que us he fotut aquests dies venia del fet que us volia comentar una cosa que em preocupa: quan vaig a menjar a fora per qualsevol ciutat dels Països Catalans, intento evitar els llocs on tenen la carta o el menú en català (amb alguna excepció molt concreta). Ho sé, sóc un pecador dels grossos. Però és que he comprovat i patit que tots aquests llocs que tenen la pissarreta a fora escrita en català, normalment amb guixos de colors, i els locals són molt “fashion” i tenen poca llum, acostumen a ser llocs per menjamiques amb les butxaques plenes. Et claven 8 euros per un plat de carn que endrapo amb una sola mossegada, . En aquest sentit, el culinari, no em sento gens representat per la cuina moderneta catalana. Començo a tenir una forta tírria als restaurants catalans de ciutat (ignoro com són els restaurants de la resta de ciutats del món perquè quan les visito acabo menjant de la forma més rastrera possible). En tot cas, el que sí que m'entusiasma és el menjar "rural", el que es fa a la majoria de restaurants de poble de tots els països que he visitat: cuina casolana, en gran quantitat, molt gustosa i barata.

També vull afegir que m'estic començant a cansar de menjar a restaurants estranys: sirians, libanesos, grecs, mexicans, xinesos, japonesos, cubans, etc. Tan sols em falta visitar els argentins, on malgrat la tírria que els tinc, crec que s'hi deu menjar prou bé... i en prou quantitat! En tot cas, el menjar d'aquests llocs el trobo molt prefabricat i especial per a "foranis", cosa que provoca que no el gaudeixi. En conclusió, i per acabar la trilogia sobre menjar, on trobi un bon restaurant de cuina "rural catalana" sense complexos per menjar-hi amanides gegants, pa amb tomàquet i embotits i una bona carn a la brasa amb fesols i all i oli, que s’apartin la resta. He dit.

Menjar (II)

La darrera anècdota que he tingut amb el menjar va ser en el casament que vaig anar fa dues setmanes a Mallorca. La qüestió és que vam arribar amb el pica-pica a mitges i una altra principatina i jo patíem per si ens quedaríem sense canapès. I la meva panxa ja rondinava… Al final vaig poder omplir-me amb els canapès, amb el primer plat i amb el segon, que era porcella al forn. Em vaig fotre la meva porcella, la de sa Roqueta, després vaig repetir, em vaig menjar la d’una altra noia que seia a la taula i, quan em disposava a menjar el cinquè tall de porcella van arribar els postres i ho vaig deixar córrer, davant els murmuris, la sorpresa i els comentaris sucosos de la resta de comensals. Què volien que fés? Que ho deixés tot? Malaguanyat menjar…
En tot cas, això ara ja només ho faig en ocasions especials i gairebé sempre a l’hora de dinar, ja que tinc més temps per pair, que si vaig a dormir amb la digestió a mitges, m’aixeco pel matí amb malestar… I ja que m’hi he posat, deixeu-me dir que tan sols he pres UNA vegada sal de fruites o similars, la resta de cops que menjo molt, el meu cos ho assimila sense més.
Ara em ve al cap la meva primera visita al País Basc. Vam anar a un restaurant a menjar el famós “chuletón”. La meva sorpresa va ser que eren caríssims. Va venir la cambrera i ens va demanar què volíem. Vam demanar un plat per picar entre els dos, un primer cada un i després sa Roqueta va demanar un plat lleuger i jo un “chuletón” d’aquests. La cambrera se’m va quedar mirant i va dir amb cara estranya:
- “de 250 o 500?”
Mentre pensava “collons que cars” vaig preguntar:
- 500 què?
- 500 gramos.
- Ah! “Y cómo son?” vaig preguntar mentre sentia una profunda devoció per la cuina basca
Me’n va mostrar un i li vaig dir:
- “El más grande que tenga”
Em va mirar flipant i em va dir que de quilo no en tenien cap i que me’n farien un de 750.
Evidentment, no en vaig deixar ni una mica. I vaig sortir una mica desil·lusionat perquè la fama de menjadors dels bascos vaig veure que era un pèl exagerada.

Per cert, i canviant de tema, m'encanta veure que encara queda algun polític sincer i íntegre. Per mi, en Carretero és un exemple a seguir en molts aspectes.

Avui va de menjar (I)

Avui inicio una sèrie de tres capítols en què explicaré una de les meves intimitats: un dels meus petits vicis és el menjar. M’agrada molt menjar i m’agrada gairebé tot tipus de menjar. Perquè vegeu fins a quin punt arriba la peculiaritat del meu cas, us diré que el que menys m’agrada són la llet i els dolços… Però no sóc de menjar delicatessens ni plats "Ferran Adrià", jo sóc una mica més barroer. M'agrada sobretot el menjar de tota la vida. I en gran quantitat. Quan ho miro objectivament, reconec que menjo “bastant”, encara que la resta de gent considera que menjo “molt”. A més, sé que no és massa saludable, però menjo bastant ràpid: no és que no mastegui, és que els meus queixals estan especialment dissenyats per triturar a ritme de batedora Moulinex… Ja us podeu imaginar la felicitat de la meva àvia quan cuina per un regiment i veu que arribo jo i vaig repetint fins que li escuro la cassola. Sempre em diu: “fa goig cuinar per tu”. Ara, si algun dia fallo, és a dir, no repeteixo el plat del que sigui (només recordo un cop en què no em vaig acabar el plat i va ser perquè no estava en condicions i em van fotre una cuixa de cabrit SENCERA), els comentaris són: “que no et trobes bé? Què et passa? Que vas sortir fins tard ahir vespre?”…
Això de menjar tant és una cosa que em ve de petit. Recordo que algun dia em van dir els pares: a l’Àfrica els nens es moren de gana i tu no t’acabes el plat? Doncs em vaig conscienciar i des de llavors que els nens de l’Àfrica pobrets estan igual de malament, però jo mai tindré el pes de que llenço menjar gravat a la consciència. Menjo tant que sempre m’ha fet com a il·lusió poder anar a concursos de menjar molt, fins el punt que crec que si anés al concurs de menjar calçots que es fa a Valls tindria opcions de guanyar, o si més no, de fer un bon paper.

Locals sense fum

La llei antitabac està essent un fracàs espectacular: tots els bars i restaurants petits on abans com a no-fumador em podia queixar si algú em tirava el fum a sobre, ara són caus de fum on els meus drets són invalidats per la normativa vigent. Aquests bars s’han convertit en llocs irrespirables on el fum es concentra en quantitats realment insanes. I són el 95% dels locals de Barcelona… Per denotar el fracàs de la llei també cal destacar la mala imatge que donen els treballadors de les empreses de serveis com supers o botigues de roba sortint a fumar a l’entrada del local de forma mig clandestina però a la vista dels potencials clients. Enmig d’aquesta broma de llei que crec que aviat es derogarà o ampliarà per prohibir definitivament fumar en locals públics de qualsevol tipus, he desenvolupat un sistema high tech per descobrir els locals de restauració on no es pot fumar, sense mirar si tenen el cartellet adient. Es tracta de mirar el terra de l’entrada: si està plagat de burilles en una concentració superior a la normal, és que a dins del local no es pot fumar i els porcs surten a fumar a fora i hi deixen el cagalló en forma cilíndrica i taronja amb una punta grogosa.
Bromes a banda, vegent de la persecució que seguim patint els amants de l’aire net en llocs tancats (ja dono per perduda la batalla contra la pol·lució dels carrers de la ciutat), em proposo premiar aquells amos de bars i restaurants on els clients disposem d’aire net per respirar. Com que de pasta vaig curt, crec que fent un llistat de locals aptes per amants de l’aire respirable n’hi haurà prou. Valen locals de tots els punts del país. A veure si m’ajudeu perquè per ara només en tinc dos de localitzats en el trajecte casa-feina, que és quan vaig prou avorrit com per comptar coses d'aquestes:

Bar Restaurant Casajuana – Carrer Sant Antoni Maria Claret amb Roger de Flor - Barcelona
Buffet el Charro – Carrer Rosselló amb Girona - Barcelona

Restaurant Riau-Riau - Carrer Pallars amb Pamplona - Barcelona (afegit per palatreco)

Syriana

Dilluns vaig anar a veure Syriana i vaig sortir amb el cap molt espès. Vaig estar concentrat cada segon del film per por de perdre'm el més mínim detall, ja que des de les primeres escenes quedava clar que si no estava atent no m'enteraria de res. És igual, no va servir de res: vaig sortir del Verdi amb la sensació que havia entès coses, moltes, però totes elles inconnexes entre sí. Al mateix temps, però, m'havia quedat claríssim de què anava la pel·lícula i quin era el missatge que mostrava. El problema, per tant, és que tot és massa laberíntic. És una pel·lícula que es mou al voltant del mercat del petroli, la corrupció que hi ha al darrera i esquitxa a les grans multinacionals i als governs de tots els països amb interessos a la zona, començant pels EEUU i la CIA. També toca el nou terrorisme de caire islamista amb una mirada molt interessant i les lluites de poder per arribar a governar els califats que hi ha al Pròxim Orient. I fins i tot, per no deixar cap tema fora, toca la por que hi ha al món occidental pel paper que la Xina pot jugar en el panorama internacional a curt termini.

La "gràcia" i "problema" de la pel·li és que té massa personatges, cap dels quals és "aigua clara" i no s'aprofundeix en la personalitat i les actituds de cada un d'ells, es passa molt per sobre de tot el que succeeix, deixant a la ment de l'espectador la feina d'interpretar el que veu. També hi ha massa organismes: CIA, Empresa Connex, Empresa Killen, bufet d'advocats, Tribunal de Defensa de la Competència (o del joc brut), l'analista del mercat petrolífer, etc. I dins de cada organisme hi ha massa rangs i tothom "s'apunyala" entre sí. Molt caòtic tot, però, sorprenentment, em vaig quedar enganxat a tot el que veia per la seva familiaritat i pel canvi d'escenaris (Suïssa, EEUU, Iran, Orient Mitjà, Marbella, etc.) que dóna una sensació de ritme trepidant que no cansa. I els actors i els plans de les càmeres també són molt adients.

No sé quin és el secret d'aquesta pel·lícula (que té l'Oscar a millor actor secundari per l'actuació d'en George Clooney), però tinc unes ganes boges de, un cop l'hagi paït, tornar-la a veure per seguir lligant caps i entenent passatges metafòrics que no vaig pillar, com les aparicions del pare borratxo de l'advocat negre, o la trobada fugaç d'en Clooney amb el seu fill en un bar. Potser amb aquestes dobles visites a la sala de cinema és com pretenen aconseguir una bona recaptació, però em sembla que la segona vegada la veuré via "mula"...

Si algú no l'ha vist, la recomano totalment si es té interés en conèixer què es cou en el mercat del petroli, que és el que mou el món... I els que l'heu vista, digueu-me si vau sortir de la sala amb la sensació d'haver vist una pel·li "rodona"...

"Otro gilipollas"

La dona que ens fa el telemarketing és més curta que les mànigues d’un guardapits. Això ja ho sé i per això m’he plantejat no escriure el post d’avui. Però és que he intentat parlar amb ella del tema i està predisposada a canviar d’actitud. O m’enganya o és una radical, perquè tot són paraules i a la pràctica segueix igual que sempre… Que de què us parlo???
Ella es dedica a trucar a empreses per si estan interessats en els serveis que la nostra empresa ofereix. Sempre parla en castellà i, de tots els familiars, amics, coneguts, saludats o gent amb qui parla, només jo (m’ho ha reconegut) li parlo en català. Al principi li costava entendre’m, però ara, excepte alguns detalls, ho capta gairebé tot. La dona en qüestió és nascuda a l’Hospitalet de Llobregat i deu tenir uns 50 anys. O sigui que duu 50 anys entre nosaltres i no té ni fava de català, perquè després diguin els “intelestuals de torn”.
Bé, el fet és el següent:
Els que estem al despatx sentim com parla amb la gent de les empreses i de tant en tant, potser un o dos cops a la setmana des de fa bastants mesos, sentim un diàleg similar al següent:

- (ELLA) Buenos días, blablabla…
- (…)
- (ELLA) No, pues porque no.
- (…)
- (ELLA) “pues sí, le llamo de Barcelona”
- (…)
- (ELLA) ¿por qué?
- (…)
- (ELLA) Bueno, pues si no está interesado…

Llavors dedueixo que l’altre penja el telèfon i de seguida ella fa el mateix i deixa anar la següent frase, amb poques variacions d’un dia per altre: “otro gilipollas, joder, como está eso de gilipollas, es que me ponen de mala leche”… Suposo que us ho imagineu qui són els “gilipollas” aquests: són els qui li demanen que els atenguin en català.
Abans, quan li passava, jo li deia, de molt bon rotllo:

- Però perquè no t’esforces i els parles en català?
- (ELLA) Porque no me sale
- Però si amb mi ja el xampurreges…
- (ELLA) Sí, pero no... que no y que no.
- Vinga, anima’t que això es valora!
- (ELLA) Ya veremos…

Ara ja he aconseguit que quan té una altra enganxada amb un catalanoparlant digne, les qui li demanen que parli en català siguin les altres companyes d’oficina, abans totalment indiferents al tema i jo ara, prudentment, callo. He aconseguit sensibilitzar-les jo o és que el tema és d’escàndol???
El que no vull ni imaginar-me és el següent: si als potencials clients aquests els qualifica de “gilipollas” quan penja el telèfon, com deu anomenar-me a mi quan arriba a casa???

"Imposar"

La portada de divendres d'"El Periódico" deia alguna cosa així com "El govern planeja imposar cinema en català" (aquí teniu l'enllaç a la notícia). Trobo que l'ús de la paraula "imposar" queda molt malament en aquest sentit i dóna una visió negativa del tema, i més quan existeixen (o han existit fins fa poc) lleis europees que "fomentaven" el cinema europeu i obligaven a les sales de cinema a projectar 1 mínim d'una pel·lícula europea per cada 4 d'americanes. Quan es tracta de defensar el cine espanyol o el cine europeu, totes les mesures són de "foment", "ajuda", "incentiu", etc. Quan és cine català, parlen d'imposició. No sóc gaire partidari d'aquestes quotes i menys en cinema, on preferiria veure totes les pel·lícules en versió original subtitulades en català, independentment de la seva procedència. I apostaria per ajudar als productors i directors de cinema perquè fessin productes de qualitat, no com les parides que fan darrerament... En definitiva, els d'"El Periódico", còmic que ja mai llegeixo més enllà dels titulars, segueixen la seva croada contra el catalanisme...

Surrealisme

Ahir vespre vaig acabar, per un d'aquells misteriosos tombs que dóna la vida, de festa amb tota una sèrie de convergents. Però no només militants de base, sinó també "alts càrrecs"... Bé, vaig assistir a una festa d'imagina BCN, una moguda que CiU fa per començar a treure idees per millorar la ciutat. Va estar molt bé i em va reafirmar en el fet de que si fos barceloní votaria en Xavier Trias com a alcalde sense pensar-m'ho dos cops. Però com que no ho sóc... "dues pedres a CiU"! Parlant més seriosament, des del meu punt de vista és absolutament necessari que l'Ajuntament es regeneri, que els socialistes vagin a l'oposició i que es doni un nou impuls a la ciutat, cosa que en Clos i el seu equip són incapaços de fer. Per mi seria ideal que governés en Xavier Trias amb el suport d'ERC perquè és un home que em cau bé. No sé perquè, però el veig proper a la gent i eficaç en la feina, cosa de la què la resta de candidats no en poden fardar massa i no és de l'ala més dretana de CiU.

Que fotut és...

Arribar a dijous amb la sensació de no haver fotut res de bo en tota la setmana...
Buscar alternatives al que faig i no trobar-ne...
Desitjar amb el cor fer coses que el cap em diu que no faci...
Esperar a que arribi el cap de setmana amb la sensació de que res no canviarà...

Començar a ser conscient de que els dos darrers anys professionalment parlant han sigut un error i que hauré de començar de nou...

Ja s'ha acabat...

Va per endavant que sóc culé i n'estic orgullós. Ara bé, quins quinze dies de tortura futbolística que m'he empassat. No suporto els periodistes esportius. Crec que és una professió a exterminar. Fan notícia d'un esport i l'eleven a l'altar dels Déus. La seva vida gira al voltant de si en Ronaldinho ha menjat espaguetis a la bolonyesa i una natilla o bé l'Eto'o ha estat insultat en un camp de futbol. I cada cop el que passa en el món de l'esport va a més i el que passa al món i ens afecta decreix. Si el Barça guanya, les notícies de política i d'actualitat es redueixen per donar més importància als esports. I hi ha gent que compra diaris esportius cada dia i veu el món només a través de si en Mourinho ha dit que a Catalunya es fa teatre o si tal jugador és dolent. Jo sóc lector esporàdic d'aquests diaris, però són insofribles, tant com les revistes d'informàtica o de cotxes. El que em fot, i molt, és que en els telenotícies de les televisions públiques es dediqui tant de temps a explicar parides sobre esports, com si no hi haguessin altres programes que fan el mateix. Per exemple, des de TV3 es va començar una campanya contra l'entrenador del Chelsea, perseguint-lo a tot arreu, filmant tots els seus moviments i destacant cada cosa que deia per buscar-hi una interpretació que demostrés que aquest home és un enemic de la pàtria, gairebé tant com l'Aznar. Després de 15 dies destacant tots els comentaris d'en Mourinho (per cert, ex segon entrenador del Barça on va entrar com a traductor), fan notícia del fet que quatre tarats mentals van anar a esperar l'arribada d'aquest personatge a l'aeroport i el van insultar. Però que no sap TV3 (i la resta de mitjans) que hauria de fer una funció social i d'integració? Què esperaven? Primer critiquen fins a denigrar a en Mourinho i després es posen les mans el cap perquè se l'ha insultat. Tan senzill seria reconèixer que en Messi va fer teatre fa quinze dies per provocar l'expulsió del jugador del Chelsea i al mateix temps afegir que, malgrat tot, deu minuts abans el mateix jugador de l'equip anglès es va merèixer l'expulsió per una entrada brutal? Tanta enveja els fa un home que va començar per l'esglaó més baix de la banqueta del Barça i ara entrena amb èxit un dels millors equips del món? En fi, no sé ni perquè en parlo, ho torno a repetir: els periodistes esportius, especialment els futboleros, són una casta a exterminar, exactament igual que els periodistes del cor.

SALVEM (el que queda de) MALLORCA!

Avui m'ha arribat un correu-e dient-me que faci difusió de la Iniciativa Legislativa Popular (que no pepera) que la plataforma Salvem Mallorca pretén tirar endavant. L'objectiu és el de reunir, abans del 3 de juny, 10.000 signatures de residents a les Illes Balears per tal de fer arribar al Parlament aquesta ILP que pretén frenar el creixement desbocat que s'està duent a terme.

La construcció de segones i terceres residències està arribant a tots els racons de l'illa, especialment a tots aquells que queden a prop de les noves autopistes que s'estan acabant de fer. S'han projectat nombrosos camps de golf, centres comercials i, fins i tot, parcs temàtics en sòl rústic. Es preveu que ben aviat la població a Mallorca superi el milió de persones i en pocs anys arribi als 4!!!!, que és una animalada. Mentrestant, els espais naturals es veuen cada dia més en perill per la construcció de noves urbanitzacions i l'antiga denominació "illa de la calma" sembla un acudit de mal gust. Bé, tots els ciutadans de les illes ja sabreu què heu de fer. I els que no ho som, també podem ajudar difonent la pàgina web entre tots els nostres coneguts i enviant un missatge de suport des d'aquí.

Per cert, és evident que amb l'actual majoria que hi ha al Parlament es passaran les signatures pel forro dels collons, però que almenys serveixi perquè els que s'anomenen conservadors s'adonin que potser s'haurien d'anar canviant el nom i fer-se dir destructors.

2006: Odissea entre Palma i Barcelona

Ahir al vespre tornàvem d’unes noces a Mallorca. El dissabte va ser un dia collonut, el temps va acompanyar i tant el casament com el post-casament van estar de conya. El diumenge va començar amb pluja i ja no ens va abandonar aquest mal temps fins a la nit. Ara us relataré com va anar el trajecte de tornada a Barcelona. Hem patit molt sovint retards en els vols i situacions similars, però cap tant dura com aquesta.
Teníem el vol a les 21:40 amb spanair. A l’aeroport ens vam trobar amb altra gent que havia anat al casament i tenia el vol abans o després del nostre. Tots, absolutament tots, van sortir de Palma abans que nosaltres. Vam començar a embarcar a les 23:30 i vam prendre el vol a les 00:15 aproximadament, amb més de 2 hores i mitja de retard. Entremig, l’avió va fer una volta per tot l’aeroport de Son Sant Joan, per si no l’havíem vist de nit. Aterràrem al Prat quan faltaven 10 minuts per la una i amb els maleïts autobusos aquells que semblen jardineres vam fer una altra ruta turística per l’areoport. Cal recordar que, quan un vol d’aquests va bé, a 2/4 d’onze ja som a Barcelona i, per poc que ens estorbem, a un quart o dos de dotze ja som a casa. Doncs eren la una i deu i començàvem a recollir les maletes que havíem facturat. Quan ja somniava amb el llit, sortim de la terminal i ens trobem un espectacle indigne de la ciutat de serveis que pretén ser Barcelona: unes 200 persones fent cua per agafar un taxi i CAP taxi a la cua. Esperem un o dos minuts i veiem que els taxis arriben a raó d’un o dos cada minut: això implica una espera aproximada d’una hora. Afortunadament no plou. “Evidentment”, l’Aerobus i els trens han acabat el seu servei una hora abans, per tant sembla que no tenim escapatòria. Llavors, veiem un NitBus que va replet de gent. Anem a fer la cua, preguntem on va i ens diuen que a la Plaça Catalunya de Barcelona “però per la ruta del NitBus”. Ens hi fotem sense pensar-hi dos cops i, enllaunats, esperem deu eterns minuts a que ens acabem d’apilonar uns sobre els altres. Sembla que el final de l’aventura ja s’acosta, però no. A la primera oportunitat, el conductor, digne aspirant a Fernando Alonso, es fot cap al poble del Prat. “Alguien pá San Cojme????”. Ningú obre la boca i llavors comencem la ruta pel Prat i tots els polígons que hi ha entre aquesta ciutat i Barcelona fins arribar a la Gran Via 30 minuts més tard i arribar a la Plaça Catalunya a les 2 del matí. Comencem a buscar un taxi desesperadament, jo pensant que amb la ratxa que dúiem encara estaríem 20 minuts bons tirats al centre de Barcelona, però no. Deu segons i s’acosta un llumet verd. Aixequem el braç i s’atura un R21 de deu o dotze anys d’antiguitat d’on baixa amb esforç el taxista: un home que pesaria uns 200 quilos tot suat (no exagero). Pugem al taxi i la pudor de suor barrejada amb l’alè d’aquell individu amb reminiscències de que algú hagués vomitat deu minuts abans en aquell mateix seient em tomba d’esquenes. Per la ràdio sento la retransmissió de l’entrega dels Oscars: que patètic el que expliquen. Em començo a marejar per la pudor que ho impregna tot, però afortunadament arribem a casa molt ràpidament. Desfem les maletes i ens fotem a dormir a les 2:30 tocades maleïnt spanair, el servei de taxis de l’aeroport, l’Entitat Metropolitana del Transport i desitjant que no arribi gaire depressa el dilluns el matí.

Pluri...què?

Aquests dies que es parla tant de pluralitat i diversitat i altres grans paraules que s’han d’aplicar a nivell català però no a nivell espanyol, m’he permès fer un petit recopilatori de webs d’organismes oficialíssims de l’Estat espanyol. Són, crec, els organismes més representatius de l’Estat. Volia fer comentaris irònics sobre el tema, però és que és tan trist i depriment veure que no els surt de dins, això d’usar les altres llengües de l’Estat que us ho presento així de cru. Ah, penseu que no ho he fet més exhaustiu per no acabar de deprimir-me, però per fer-se una idea bastant clara de com duen els espanyols això de la pluralitat ja n’hi ha prou i de sobres.

Hi ha sis grans grups de webs en funció de l'ús que fan de les altres llengües que no són l'espanyol. Cal destacar que en totes elles la pàgina d'entrada està en castellà.

Grup 1: organismes que tenen la web només en espanyol:
Casa Real (web antiga)

Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales

Ministerio de Defensa

Consejo Superior de Deportes

Instituto de Comercio Exterior
Poder Judicial (inclou el Consejo General del Poder Judicial y el Tribunal Supremo)
Tribunal Constitucional

Fiscalía General del Estado

Consejo de Estado

Federación Española de municipios y provincias
Guardia Civil

Dirección General de Policía

Agencia Estatal de Administración Tributaria

Grup 2: Webs només en espanyol i anglès:
Senado
Casa Real (Versió nova)
Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (AENA)
Tribunal de Cuentas
Defensor del Pueblo (a més, també en francès!)
Banco de España

Grup 3: Webs que tenen, a més de la versió espanyola, la de la resta de llengües oficials de l’Estat, entre elles el català i el valencià com a llengües diferenciades. Cal destacar que en la navegació en català, només hi ha en català la meitat (o menys) del text, ja que tot el que són lleis, notícies o actualitzacions no es visualitzen en català.
Ministerio de Cultura
Ministerio de Medio Ambiente
Ministerio de Fomento
Constitución Española

Grup 4: Webs que tenen la possibilitat de navegar en espanyol, català, basc i gallec, encara que en les mateixes condicions que en el grup 3: en les versions catalanes només es tradueixen les parts estàtiques. Tot el que són notícies, lleis o actualitat es fa íntegrament en espanyol
La Moncloa - Presidencia del Gobierno de España
Ministerio de Presidencia
Ministerio de Economía y Hacienda
Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación (en proves)

Ministerio de Justicia (cap llei en català)
Ministerio del Interior
Ministerio de Educación y Ciencia
Ministerio Agricultura, Pesca y Alimentación
Ministerio de Administraciones Públicas
Ministerio de Sanidad y Consumo
Consejo Económico y Social

Grup 5: aquí he englobat les pàgines webs que tenen més respecte pel plurilingüisme de l’Estat, cosa que no vol dir que funcionin tal com toca. Al costat de cada una hi he anotat els inconvenients que he trobat.

Ministerio de Industria, Turismo y Comercio. Sembla que el ministre Montilla té més interès per les llengües de l’Estat que la resta de ministres… La web d’Indústria és inicialment en castellà però té l’opció de veure-la en català, gallec o basc. Fins i tot les notícies es tradueixen a aquests idiomes, però amb un greu inconvenient: es fa la traducció amb un mes de retard, per tant les notícies de la versió catalana són d’un mes enrera, mentre que les notícies en castellà són del dia…

Radio Televisión Española. Tota la web en castellà com la seva programació, excepte els programes de la desconnexió per Catalunya que, si són en català, tenen la web en català, a l’igual que Ràdio 4. No he sigut capaç de trobar les desconnexions de TVE per Balears, que sé que es fan en català, però en la web no apareixen. En tot cas, sembla que el racó que ocupa el català dins aquesta web, aviat desapareixerà, igual que Ràdio 4.

Correos. Es presenta la web en castellà i es pot escollir idioma, entre ells el “valencià”… En tot cas, es poden fer la immensa majoria de gestions en català si s’escull com a idioma, a diferència del que passa amb les webs dels grups 3 i 4.

Grup 6: webs gairebé perfectes:

RENFE. Sembla increïble, però un cop escollit el català com a llengua de navegació es poden fer totes les gestions en aquesta llengua.


Finalment, hi ha dues webs a les que no he pogut accedir i que considero importants:
Congreso de los Diputados
Ministerio de la Vivienda

Que cadascú tregui les seves conclusions…

La comunitat de veïns i la sobirania.

Sovint, des de punts de vista centralistes, per explicar la realitat de l’Estat espanyol es fa servir un símil amb una comunitat de veïns d’un edifici. És una comparació que no em fa gaire el pes, però bé… ells la utilitzen en el sentit de que l’Estat és l’edifici i a cada pis hi viuen els inquilins, que són les actuals comunitats autònomes. En aquest sentit, tots els veïns han de tenir els mateixos deures i drets, han d’usar la mateixa llengua comuna, quan s’ha de prendre una decisió que afecti a més d’un s’ha de prendre per majoria de tots els membres, han de ser solidaris i blablabla… Aquesta mateixa teoria, però, ignora perquè uns veïns han de pagar més que d’altres de despeses de comunitat o què passaria si un veí, fart de tots els de l’escala decideix anar a viure en una casa unifamiliar o en un altre edifici amb veïns menys molestos. Tampoc no explica com s’ha construït l’edifici ni com hi han anat a parar els seus inquilins. A més, dóna la sobirania, la capacitat de decidir, al tot: a la comunitat sencera, anulant la capacitat de cada veí de fer el que vulgui. Com podeu veure, són detalls bastant significatius que sovint obliden els centralistes…

Malgrat tots els “peròs” d’aquesta teoria veïnal, m’he decidit a aplicar-la al cas d’un Estat europeu. Es tracta de Sèrbia i Montenegro. Els montenegrins, ocupen dues plantes de l’edifici i els serbis ocupen 18 plantes. De l’edifici, bastant ruïnós, n’han marxat darrerament molts veïns de forma més o menys traumàtica: els croats, els bosnians i els eslovens. Ara els montenegrins, volen marxar de l’edifici. Des de la Unió Europea (que podria ser l’associació de veïns del barri) els han dit que és decisió seva, és a dir que només els montenegrins poden decidir si volen crear un Estat propi o no. Per tant, la sobirania de Montenegro correspon a Montenegro, no a Sèrbia i Montenegro. Igual que la sobirania de Catalunya hauria de correspondre a Catalunya, no a Espanya, però no em vull despistar del tema… Així doncs, tenim que els habitants de dues plantes de l’edifici tenen el dret a marxar. Ara bé, no tots els membres de les dues plantes pensen igual i n’hi ha que es volen quedar en l’edifici. Aquest és la conversa que mantenen:

(Montenegrí 1) - Com ho solucionem això?

(Montenegrí 2) - Doncs votem. Si més de la meitat diu que marxem, doncs marxem. Si és al revés, ens quedem.

(Montenegrí 3) - Tothom d’acord?

(President AVVE) - Ehem… Jo no hi estic d’acord… Escolteu sóc el president de l’Associació de Veïns del Barri Europa i no tinc massa bon rotllo amb els serbis, però us hauré de dir que per poder marxar així ho haureu de decidir el… mmmm…

(Montenegrí 1) - 50,01%, no? Com sempre s’ha fet…

(President AVVE) - No… Deixem-ho en el 55% de vots favorables i haurà d’haver votat més del 50% de la població.

(Montenegrí 1) - I això per què?

- (SILENCI)

(Montenegrí 2) - O sigui, que si una majoria del 54,5% de montenegrins decidim crear un nou Estat a Europa i només un 45,5% s’hi oposa, la minoria decidirà?

(President AVVE) – Això mateix.

(Montenegrí 3, callat des de feia estona) – O sigui que si volem independitzar-nos democràticament hem de fer un referèndum, que gràcies a vés-a-saber-qui ens heu donat el permís per organitzar i no en farem prou guanyant-lo que, a sobre, l’haurem de guanyar per més del 55% dels vots. No ens estareu provocant perquè decidim seguir el mateix camí que van prendre els nostres veïns croats i bosnians, no? I posats a posar xifres a la babalà, perquè no un 69%? Almenys té altres connotacions...

(Montenegrí 2) - Vostè, president de l'AVVE no deu tenir algun interès ocult en què no es creïn nous edificis al barri, no? No es mourà vostè per interessos i estarà acollonit pel fet que algun altre grup de veïns disgustats amb la majoria del seu propi edifici segueixi els nostres passos, no?

(President AVVE) - La, la, la, la, la, la...

Gràcies!

Des d'aquí vull donar les gràcies a qui m'ha enviat la colecció de fotos eròticofestives de tres "pijes" madrilenyes de vacances a Baqueira (o sea...). No dono les gràcies tant per les fotos en sí, que no he mirat encara i que no crec que siguin res de l'altre món, sinó pel fet de que ja em sento part de tota la moguda aquesta. En diferents llocs havia sentit a parlar de l'existència d'aquestes fotografies, de la putada que és per les noies i del possible origen de les mateixes. M'estava sentint una mica asocial i marginat pel fet de no rebre-les, i tampoc era qüestió de demanar-les... Per això, ara que una ànima caritativa me les ha fet arribar, ja em sento de nou part del món globalitzat.

Repeteixo de nou: gràcies...