2006: Odissea entre Palma i Barcelona

Ahir al vespre tornàvem d’unes noces a Mallorca. El dissabte va ser un dia collonut, el temps va acompanyar i tant el casament com el post-casament van estar de conya. El diumenge va començar amb pluja i ja no ens va abandonar aquest mal temps fins a la nit. Ara us relataré com va anar el trajecte de tornada a Barcelona. Hem patit molt sovint retards en els vols i situacions similars, però cap tant dura com aquesta.
Teníem el vol a les 21:40 amb spanair. A l’aeroport ens vam trobar amb altra gent que havia anat al casament i tenia el vol abans o després del nostre. Tots, absolutament tots, van sortir de Palma abans que nosaltres. Vam començar a embarcar a les 23:30 i vam prendre el vol a les 00:15 aproximadament, amb més de 2 hores i mitja de retard. Entremig, l’avió va fer una volta per tot l’aeroport de Son Sant Joan, per si no l’havíem vist de nit. Aterràrem al Prat quan faltaven 10 minuts per la una i amb els maleïts autobusos aquells que semblen jardineres vam fer una altra ruta turística per l’areoport. Cal recordar que, quan un vol d’aquests va bé, a 2/4 d’onze ja som a Barcelona i, per poc que ens estorbem, a un quart o dos de dotze ja som a casa. Doncs eren la una i deu i començàvem a recollir les maletes que havíem facturat. Quan ja somniava amb el llit, sortim de la terminal i ens trobem un espectacle indigne de la ciutat de serveis que pretén ser Barcelona: unes 200 persones fent cua per agafar un taxi i CAP taxi a la cua. Esperem un o dos minuts i veiem que els taxis arriben a raó d’un o dos cada minut: això implica una espera aproximada d’una hora. Afortunadament no plou. “Evidentment”, l’Aerobus i els trens han acabat el seu servei una hora abans, per tant sembla que no tenim escapatòria. Llavors, veiem un NitBus que va replet de gent. Anem a fer la cua, preguntem on va i ens diuen que a la Plaça Catalunya de Barcelona “però per la ruta del NitBus”. Ens hi fotem sense pensar-hi dos cops i, enllaunats, esperem deu eterns minuts a que ens acabem d’apilonar uns sobre els altres. Sembla que el final de l’aventura ja s’acosta, però no. A la primera oportunitat, el conductor, digne aspirant a Fernando Alonso, es fot cap al poble del Prat. “Alguien pá San Cojme????”. Ningú obre la boca i llavors comencem la ruta pel Prat i tots els polígons que hi ha entre aquesta ciutat i Barcelona fins arribar a la Gran Via 30 minuts més tard i arribar a la Plaça Catalunya a les 2 del matí. Comencem a buscar un taxi desesperadament, jo pensant que amb la ratxa que dúiem encara estaríem 20 minuts bons tirats al centre de Barcelona, però no. Deu segons i s’acosta un llumet verd. Aixequem el braç i s’atura un R21 de deu o dotze anys d’antiguitat d’on baixa amb esforç el taxista: un home que pesaria uns 200 quilos tot suat (no exagero). Pugem al taxi i la pudor de suor barrejada amb l’alè d’aquell individu amb reminiscències de que algú hagués vomitat deu minuts abans en aquell mateix seient em tomba d’esquenes. Per la ràdio sento la retransmissió de l’entrega dels Oscars: que patètic el que expliquen. Em començo a marejar per la pudor que ho impregna tot, però afortunadament arribem a casa molt ràpidament. Desfem les maletes i ens fotem a dormir a les 2:30 tocades maleïnt spanair, el servei de taxis de l’aeroport, l’Entitat Metropolitana del Transport i desitjant que no arribi gaire depressa el dilluns el matí.