Pel meu gust, a Barcelona hi ha massa coloms. M'agrada que n'hi hagi, perquè donen vida a la ciutat, però crec que hi ha zones on la superpoblació colombòfila és massa exagerada. És com els gats: està bé que hi hagi gats que visquin en llibertat dins la ciutat, però quan hi ha solars on n'hi viuen una cinquantena és que hi ha algun problema.
Un cop dit això, aquests dies he tingut dues experiències amb els coloms totalment contraposades. Us explico, a Travessera de Gràcia hi ha un edifici oficial de l'Estat, no sé si és de la Seguretat Social o de què, però la façana de l'edifici està feta amb tan poc enteniment que a quatre metres d'alçada, just abans d'on comença la primera planta hi van deixar uns espais buits (estèticament bastant horribles). Evidentment, els coloms van utilitzar aquells espais per viure-hi, dormir-hi, badocar-hi i, atenció, cagar-hi, de manera que una franja del terra del lateral de l'edifici havia adquirit un color blanquinós bastant lleig. Per evitar això, fa un mes o dos, uns obrers van instal·lar tot de punxes i punxons al llarg de la façana, de manera que els coloms no hi poguessin estar. I, efectivament, ja no s'hi posen. Malgrat tot, un metre més avall d'aquesta entradeta que fa la façana hi ha com un prestatge (totalment inútil) d'uns tres metres de llarg i un pam d'ample on a vegades els coloms també hi van a reposar.
I aquí comença la primera història, ja que dimecres de la setmana passada a quarts de nou del matí en aquell prestatge hi vaig veure solitari un colom d'aquells que sembla que hagi de morir en poc temps, escanyolit, la mirada trista i les plomes estarrufades. No sé perquè m'hi vaig fixar, però em va sobtar veure'l allà tot sol. Evidentment, la meva vida no està orientada a salvar les causes perdudes dels coloms moribunds en una ciutat que els pateix en excés, per això en arribar al semàfor de la següent cruïlla ja m'havia oblidat del colom. A quarts de tres de la tarda, però, vaig tornar a passar pel mateix lloc i hi tornava a haver el colom moridor, però, alerta, amb un altre colom ben sa al costat que l'arropava. I a quarts de quatre encara hi eren. I al vespre tornava a haver-hi el colom moridor solet. L'endemà al matí em va picar la curiositat i sí, encara sobrevivia. A la tarda, de nou, estava acompanyat i rebia escalfor i carícies. Era recomfortant de veure com un colom ajudava l'altre, com si hi hagués una estima especial entre ells. Al vespre, però, ja no hi havia ni el colom moridor ni cap acompanyant. I aquí acaba la primera història.
La segona història va començar l'endemà mateix de la desaparició del colom moridor. Em vaig despertar de bon dematí i vaig sentir repapiejar a un colom. El soroll semblava com si vingués de la cuina i vaig anar a investigar. A dins la cuina no hi havia cap colom, així que vaig obrir les finestres per veure si era a prop i, resulta que una parella de coloms s'havia instal·lat al forat de l'extractor de la cuina, forat que incomprensiblement no té una reixa per evitar l'entrada d'aquests animals. Quins collons! Des de llavors, i ja porto cinc dies amb la tonteria, cada dematí el primer que faig és anar a fotre fora els dos coloms que es pensen que el forat de l'extractor és el seu picadero particular. Primer amb un parell de crits ja fotien el camp, després vaig penjar una bossa perquè els espantés però en menys de dotze hores ja no li fotien ni cas, els vaig desmuntar els inicis de niu que feien amb branquetes, ara els foto fora a cops d'escombra i aviat hauré de pensar com col·locar una reixeta sense estimbar-me per avall. En tot cas, sembla que només vénen al picadero de dies, ja que a la nit allà no hi ha ningú. I aquesta ha estat la segona història, que encara no ha acabat...
