Networking

Les meves companyes de feina, quan tenen sopars amb amics/gues de la carrera, dels màsters o d'antigues feines, diuen que fan "networking". Jo en diria fer vida social, que és el contrari de fer vida asocial, és a dir, fer vida individual, com faria un ermità. Això del "networking" em sorprèn, perquè en principi jo ho relaciono amb fer contactes, en el sentit més orientat a fer "intercanvi de favors". Bé, potser és que elles ho veuen tot així, com una necessitat de fer contactes per ascendir socialment i sentir-se valorades dins l'escala social en què estan. Després, sentint-les parlar sembla que sí, que tot ho valoren en funció dels beneficis que els pot reportar. Què voleu que us digui... Jo no sóc així. Sí que m'agrada ser reconegut, però no vull aparentar més del que sóc ni anar a un lloc diferent d'on vinc. Sóc molt feliç amb la gent que conec i quan em creuo amb algú que les companyes podrien qualificar d'"oportunitat d'ascendir socialment" em sento malament. Jo sóc com sóc i tinc el cercle d'amistats que tinc. Millor o pitjor, però és el que m'agrada, o sigui que relativitzo molt les fardades que foten les companyes de feina quan van a sopar amb "nosequi d'aquella superempresa que coneix el director de tal altra i que té una casa de la reòstia..." Ara no sé ben bé a què venia aquest rotllo, però ja l'he deixat anar.

El que volia explicar és que ahir vaig anar a sopar amb les tres companyes de Ciències del Treball amb qui quedem de forma regular però cada cop més espaiada. Aquí, aquí i aquí hi ha les cròniques dels altres sopars. Llegint-les em ve un mal rotllo impressionant, perquè gairebé res del que em proposava canviar en la meva vida s'ha fet.

En aquests sopars ens expliquem les nostres aventures vitals, com ens va la vida laboral, les xafarderies d'altri i, de tant en tant cau una notícia bomba. Bé, darrerament anem a notícia bomba per sopar... I, sobretot, ens ho passem bé i desconnectem del cercle d'amistats-feina que omple la resta del nostre temps. Ahir no va ser menys. Vam anar a sopar a les Cuines del Mercat de Santa Caterina, lloc que recomano a tothom. No es menja massa, però es menja molt bé i no és car. Ah! I no s'hi fuma! El lloc és molt xulo, els cambrers són atents i, sorprenentment pels dies que corren, parlen català. Seus en taules compartides amb altra gent, però tampoc és massa problema. Jo em pensava que estaria cohibit per la presència d'aquella parella de 60 anys amb qui compartia taula però al final t'hi acostumes... com m'he acostumat a "treballar" envoltat de noies pijes de BCN. Bé, ja us explicaré dimarts com ha anat el viatge a la Catalunya Nord que farem aquest pont.

Senat o futbol?

Mentre els membres del poble ras estàvem embadalits davant el televisor per veure si el principal referent en la religió amb més adeptes del segle XXI aconseguia batre el Milan, els nostres dirigents... feien el mateix. No importa que tinguessin feina. Ni tan sols importa que la seva presència fos bàsica per aprovar una llei. I tampoc és important que la llei fos d'un tema tan crucial com la reproducció assistida. El que importa és veure com 22 privilegiats xuten una piloteta per intentar posar-la en una porteria. O algú es pensa el contrari?

Qui són més importants, coneguts i poderosos: els membres del Barça (jugadors, cos tècnic i directiva) o bé els membres del Senat espanyol? Em sembla que no hi ha color en aquesta pregunta. O bé, sí que n'hi ha: blaugrana.

Jo des d'aquest humil blog demano poder saber el nom de tots els senadors que van preferir el futbol a la votació de la llei per poder-ne demanar la dimissió. No perquè sigui un fan de la Llei en qüestió (que té la seva complicació ètica i moral) sinó perquè són una colla d'impresentables.

Converses caçades al vol

Trucades telefòniques de les companyes de feina en un període de 40 minuts (ara que estic més enfeinat sembla que la resta no fot ni brot, com sempre). Les he traduït al català.

a (té una gossa)- Hola. Volia demanar hora per portar la meva gossa a tallar-se el pèl. (...) Es diu Ona. (...) Sí, li voldria fer que li retallin de tot arreu i li deixin ben curtet. Especialment allà a la zona on fa pipi i els voltants. (...) D'acord.

b (està esperant el seu quart fill)- Hola. Sí, estic molt bé. Ahir ja vaig anar a comprar roba normal per després del part. (...) Bé, sí que potser en tindré un altre però encara esperarem un any. Quan sigui a l'hospital, la mama vindrà a casa per tenir cura dels altres tres. Em fa una pena, haver-los de deixar a casa... L'altre cop vaig plorar i ho vaig passar malament, perquè ells s'entristeixen quan em veuen que vaig a l'hospital. Pobrissons. (...) També he anat a comprar roba per la nena. He vist unes coses superxules.... (...) Era a Ganduxer, ara no recordo a quina alçada. Ja t'ho diré...

c (té molta mala llet)- Que t'he dit que no! Bé, no li donis menjar al nen. Espera a que jo arribi. (...) Que no! (...) Joder sempre fots el que vols (...) doncs jo sóc la seva mare! (...) Au va! Ja parlarem!

a (la de la gossa)- Hola cari! (...) He demanat hora per dur l'Ona a la perruqueria a les 5. La hi podràs dur? (...) Però si a les 5 no treballes! (...) Doncs ja m'ho podries haver dit abans de que demanés hora! (...) D'acord, d'acord, la gossa és meva. Au, adéu!

b (la que està prenyada del quart)- Hola iaia! (...) Sí, estic molt contenta, perdona que no t'hagi donat les gràcies abans, però vaig trucar i comunicaves i ja no hi vaig pensar més. (...) Sí que m'ha agradat molt la roba! Estic molt contenta! Però em sap greu carregar-te de feina d'aquesta manera... (...) Sí que m'agrada rosa. Molt bufó. (...) Sí, l'altre dia vaig anar a casa de la tia Eugenia i ho vam comentar que ens agradarà molt. Moltes gràcies (...) Blablabla...

a (la de la gossa) - Hola guapíssima! (...) Com va tot? (...) Escolta, he de dur l'Ona al perruquer. La hi podries acompanyar tu aquesta tarda? (...) Ai! Moltes gràcies! (...) Ah, i sobretot mira que li facin bé la zona per la que fa pipí i això, d'acord? (...) Vinga! Mua!

b (la prenyada un altre cop) - Hola! (...) Sí, el tindré el 14 de maig. Em faran cesàrea. Res. És un moment i ja està i no fa mal. El primer sí que va ser dur, però ara ja és com un tràmit. Hehehe (...), bé, suposo que ja passaràs per l'hospital, no? (...) hahaha! I tu quin dia el tens al final? (...) Ostres! sí que vindran seguits! (...) Doncs no, encara no tenim nom. Em sembla que li posarem el meu (...) L'únic problema és que li diran com jo però en petit i no em convenç. (...) Blablabla...

c (la que té mala llet)- Hola! (...) Ei tia, hem de quedar aquesta setmana per anar a sopar i prendre alguna cosa, que ens hem de posar al dia (...) A on et fa gràcia? (...) Val, ara busco un restaurant per allà i l'encarrego. (...) (...) Tia, tia tia!!!! Quina il·lusió!!! I perquè no m'ho havies dit abans??? (...) De tres mesos!!! Que guais!!! (...) Ostres, quedem per demà vespre. Ara ho dic a les altres!

b (la prenyada) - Hola mama! Ahir vaig veure una roba moníssima a la botiga aquella que em vas dir! (...) Vaig comprar un parell de coses, però n'hi ha moltíssima de xula. Me'n compraràs? (...) Aiiii! Gràcies mami! (...) He parlat amb la iaia i li he donat les gràcies per la roba. Estava molt contenta. (...)

Després de fer les trucades, es reuneixen a la cuina a fer el cafè on s'expliquen les aventuretes i jo aprofito per escriure aquest post. La meva productivitat és baixa, però la d'elles és d'escàndol. Sorprenentment, aquest vaixell (pastera, perdó) no s'acaba d'enfonsar, tot i que més vies d'aigua no pot tenir. Segueixo buscant un altre vaixell de més envergadora per seguir el viatge, encara que no sé ben bé cap on. Mentrestant, seguiré observant atentament què no s'ha de fer en horari laboral. Ostres, ara que ja acabo d'escriure ja tornen a l'atac! Bufff

NOTA AL PEU: he editat: la prenyada no espera el tercer fill. Ja em perdonareu però m'he descomptat: espera el QUART fill (i aquesta setmana ha fet 30 anys). Aquestes de l'Opus crien com conilles...

Flipant!!!

Ahir vaig tenir problemes amb el blogger i el post que vaig escriure no es va publicar fins molt tard. Per això, avui hi ha ració doble. Bé, volia escriure alguna cosa interessant, però m'acaben de dir aquesta notícia de l'home que va anar al metge perquè tenia mal de cap i li van trobar 12 claus incrustats al crani i, la veritat, crec que davant una notícia tan espectacular val més callar i aprendre dels misteris de la vida.

Vandalisme anticatalanista

Des de fa un mes o mig aproximadament, al carrer de casa, a Gràcia, han anat apareixent la majoria de cotxes de veïns que duen l'enganxina del "burro català" guixats amb pintura groga. Tampoc n'he fet un recull exhaustiu, però tinc localitzats 5 cotxes amb enganxines del "burro" que han estat víctima dels vàndals. El que els han fet és buidar un pot d'esprai de pintura groga o bé sobre la part de darrera del cotxe (no només sobre l'enganxina) o els han guixat totes les portes amb aquesta pintura. En canvi, els cotxes que duen el CAT sense el burro no han estat víctima d'aquests de les ires d'aquests vàndals (o no m'hi he fixat). Potser perquè si volen guixar tots els cotxes que duen una enganxina catalanista, a la zona on visc tindran una feinada i potser es deixaran el sou en esprais de pintura... En tot cas, he vist que els amos afectats, mica en mica han repintat els seus cotxes, des d'un Ford Cougar fins a un Seat Ibiza passant per una ranxera Nissan, i han tret les enganxines. Aquest matí, he passat pel costat de la ranxera que està tota guixada de nou i hi havia una enganxina feta a mà a la porta del conductor. Hi posava: "kitate el burro. 2º aviso. El siguiente..." no ho he acabat de llegir la frase. Aquest migdia m'hi tornaré a fixar. En tot cas, sembla que els "espanyolitos" de Gràcia tenen ganes de gresca i no pinten parets com altres sinó que van directes allà on fa mal. I jo em pregunto: algú ha denunciat aquesta campanya? Si s'ha fet (suposo que sí perquè són molts afectats), algú actuarà contra aquesta xusma?
Ara pensant-hi, recordo que al meu germà li ratllaven cada setmana el cotxe a davant de la feina, al barri de la Plantera de Blanes. Cansat de tot va treure's el CAT i una enganxina amb les quatre barres. Des de llavors, el cotxe està immaculat. Algú sap més casos d'aquests? És que nosaltres duem un parell d'enganxines similars i mai ens ha passat res, ni per Catalunya (quan no el tancàvem en garatge) ni per Mallorca. Som uns afortunats? Haurem de tocar fusta cada cop que aparquem el cotxe al carrer al nostre país?

Estats i actituds del cervell envers la informació

Hi ha dies en què obro l'ordinador, inspiro profundament, navego una estona per les pàgines de sempre buscant la darrera notícia, l'article interessant o la reflexió imprescindible i tot em sembla obvi i insípid, com si ja hagués passat abans. Talment com si ho hagués viscut. Res em sorprèn. I no perquè siguin objectivament notícies poc novedoses, especialment tristes o clarament espectaculars. És que, senzillament, dec tenir el cos i la ment predisposats a no sorprendre'm, com si m'hagués crescut una cuirassa al voltant de la secció del cervell que es dedica a sorprendre's o mostrar especial interès pel que li arriba. Per això, tot el tema dels relleus de consellers del Govern no m'ha impactat gens, igual com cada atemptat a l'Iraq em sembla d'una monotonia que em fatiga. I així amb la majoria del que passa en el món que m'envolta més o menys aprop. Són dies de monotonia informativa.

Hi ha altres dies, pocs, en què qualsevol mínima notícia em crida l'atenció de forma exagerada. Qualsevol notícia, ja sigui política, meteorològica o "rosa" (aquestes menys) m'interessa i intento seguir-la al màxim. Aquests dies en què això passa, sóc conscient que he de relativitzar, però no puc. Tinc avidesa de notícies i de coneixement general i absorbeixo tot el que em rodeja. Des de la revista del barri que fullejo a la fleca fins a tots els telenotícies de tots els canals o les xerrades de tota la gent que tinc al voltant. Són dies en què noto una activitat brutal al cervell, emmagatzemant i interrelacionant informació, creant teories, inventant supòsits i esgotant totes les neurones al màxim. Es tracta de jornades d'una alta avidesa d'informació.

La majoria de dies, però, són un entremig dels dos: tan sols em criden l'atenció alguns pocs fets, la majoria personals i algun d'abast general i la resta no em passen desaparcebuts però no els hi dono massa importància. Això sí, el cervell segueix interrelacionant tota la informació per si en algun moment em pot ser d'utilitat. Són els dies, diguem-ne, d'activitat normal.

En definitiva, he fet una petita reflexió, en un dia de desinspiració clamorosa, sobre el funcionament del meu cervell que, suposo, deu ser molt similar al funcionament del cervell de la majoria de vosaltres i, per extensió, de la resta de la humanitat. En tot cas, un altre dia aprofundiré sobre les causes ocultes que poden provocar aquesta diferència d'activitat cerebral entre un dia i un altre.

Aventureta pel port de BCN

Vist que a alguns de vosaltres us ha picat la curiositat la topada que vaig tenir amb l'argentina, us ho relataré, encara que no va ser res massa trascendental.

Vam tornar cap a Barcelona amb Iscomar, empresa coneguda pels preus realment econòmics que ofereix per anar en vaixell a Mallorca. Un cop al port de Barcelona, un autobús recull als passatgers des del vaixell i els porta a la terminal de Transmediterrànea. Normalment envien prous autobusos i l’espera és curta. En el cas que us relato no va ser així. Quan vam arribar a terra, hi havia un autobús que ràpidament es va omplir i l’argentina en qüestió es va quedar a terra juntament amb un centenar i mig de persones més. Era una dona rossa d’uns 40 i pocs anys amb pinta de mala persona i mirada inquisitiva. No sé perquè, però la histèrica va començar a increpar a dos joves mallorquins que tenia a prop dient-los que ella entenia el que ells deien perquè en un any i mig que duia aquí “xa los entendía perfectamente cuando hablaban”. Els dos joves van dir-li que passaven d’ella, però la tia va començar amb el discurs de “soy argentina y vosotros nos conquistásteis y no me falten el respeto i blablabla”. Els joves van passar dels crits que proferia la dona mentre la resta de gent que érem aprop ens en fotíem dels arguments peculiars que la dona deixava: “vós nos arruinásteis el país”, “xo aquí tengo todos los dereshos porque pago impuestos”, “Esto es tercermundista” (la veritat és que el segon autobús va trigar un ou en arribar), “España nos maltrató”. Era esperpèntic haver d’aguantar aquesta pesada, que deixava anar el discurs típic dels victimistes argentins (un resum seria: som collonuts i el nostre país és el millor del món, però els nostres polítics són uns lladres per culpa de la resta del món).

Una parella de jubilats amb la filla d’un dels dos que teníem a davant van ser els següents a rebre: “ustedes de qué se ríen?” “Sós pelotudos”, “sós boludos”, i coses així que aquella gent li van replicar dient que ells es reien del que volien i que es calmés una mica. La dona va tornar a dir-los “boludos” i “pelotudos” i “nosequè d’Espanya”. El jubilat li va dir que si tan a disgust estava aquí que podria fotre el camp i tots més contents, cosa que jo vaig assentir. Mentrestant, Sa Roqueta em mirava com dient que m’hi fotés pel mig ja que era molt a prop de tot el merder. La veritat és que tenia ganes de fer callar aquella boja que ara ja tenia mig acollonit al passatge i ningú no reia, però entre les maletes immenses que jo duia i la inutilitat de l’enfrontament, vaig passar de tot. La dona seguia buscant brega a tort i a dret: “Vosotros nos hundísteis en la miseria”, “Ustedes vinieron a enriquecerse a nuestro país y ahora nos abandonan” etc. Li vaig aguantar la mirada de psicòpata un parell de cops però no em va dir res directament. Llavors es va posar a plorar. Quan va acabar d’assecar-se les llàgrimes va tornar a l’atac personal contra tot quisqui buscant que algú li repliqués, però tothom la va ignorar. Jo només esperava que arribés el següent autobús per poder deixar-la a terra.
Amb aquestes estàvem quan va arribar l’autobús següent per la nostra esquerra. Tota la gent va avançar en estampida cap a les portes i l’argentina va quedar ressagada. Em vaig fixar que a cops de colze anava avançant cap a la porta. Jo duia dues maletes immenses que pesarien uns 50 quilos entre les dues i amb prou feines les podia arrossegar. Quan el noi que hi havia dos llocs per davant meu va pujar, l’argentina apartava un noi d’uns 15 anys que estava a la meva dreta. El noi li va dir que què feia i ella es va fer la boja mentre amb un parell de cops de cul li prenia la posició. Res d’extraordinari en una maleducada quan falta ordre per agafar un autobús sol·licitadíssim. Quan em va tocar pujar a mi, va arribar el moment somniat: l’argentina se’m va col·locar espatlla contra espatlla i va intentar pujar al mateix temps que jo.
“Senyora, que els dos al mateix temps no passarem” “Ya lo creo que no pasamos los dos” i empeny cap a dins. Vaig agafar les dues maletes i les vaig entaforar sense miraments enmig del seu pas per dificultar-li l’entrada. “Qué falta de educación: primero pasan las mujeres” em diu. I penso que estic per la igualtat de sexes i per l’educació, però no li contesto i li responc el cop d'espatlla amb un altre de més contundent de la meva època de jugador de bàsquet, mentre seguim encallats tots dos a la porta d’entrada. Al final, però, una bossa meva perd l’equilibri i m’ajupo per agafar-la, ella aprofita que em despisto i tira cap a dins, però llavors moc l’altra bossa i se li enganxa amb la cama esquerra mentre comença a caminar cap a dins on ja no queda massa espai. Jo recullo l’altra bossa, agafo les de Sa Roqueta i entro cap a dins sentint com la boja diu que presentarà denúncia perquè “me golpearon en el abdomen y las piernas”. Per un moment penso que potser m'he passat, ja que tot i ser ella la que es colava, intentar imposar-me per la força a una dona més baixa, encara que més grassa, no és gaire gentil. De seguida penso que no i que hauria d'haver estat encara més contundent per venjar tots els que havien rebut els cops de colze moments abans. Què voleu que us digui, a vegades una mica d'imposició física, encara que sigui suau, és ben necessària...

Un cop a dins, l'estúpida queda just a darrera meu i anem molt apretats, fet pel qual no em puc girar per acomiadar-me’n amb una picada d'ullet quan baixo primer de l’autobús i sento de lluny "fuck you"...

Ja sóc aquí!

Després d'uns dies de vacances torno amb menys forces que mai. Així de deplorable és el meu estat laboral. En comptes de recarregar les piles, el que he fet ha estat passar-m'ho bé. Tan bé que la tornada ha sigut traumàtica. Espero habituar-me aviat a la vida barcelonina. Què he fet per Mallorca? Faré un petit resum per no cansar-me:
-Voltar pels pobles
-Empatxar-me de panades i robiols
-Disfrutar de la tranquil·litat de Mancor
-Fer sopars i "Partys"
-Veure la processó de Sineu
-Veure amics
-Menjar una paella preparada a la muntanya dins d'un pub mentre a fora plou.
-Sortir mig borratxo del pub a les set de la tarda amb el cel clar
-Agafar la tortuga-vaixell de tornada
-Presenciar una baralla entre una argentina estúpida (com la majoria???) i la resta de passatgers del vaixell al port de BCN
-Venjar-me de l'argentina de forma sibil·lina (em queia tan malament...)

Sort que avui ja és dimecres!

Dijous

Avui és un d'aquells dies en què una part de la població comença vacances, una altra part les segueix gaudint i un altre segment, dins del qual m'incloc, treballa, encara que només fins el migdia. És un dia molt tranquil, he vist poca gent per Barcelona (crec que l'"operació sortida" no serà tan bestial com ens fan creure) i tinc moltes ganes de sortir del despatx, preparar l'equipatge i agafar el vaixell cap a Mallorqueta per descansar. Entre altres plans, demà al vespre toca sopar i a xafardejar a la processó de Sineu, la més important i tradicional de l'illa. Aquest any serà una incògnita ja que una funcionària de l'ajuntament molt coneguda al poble (la tenia vista fins i tot jo que a Sineu hi he estat 15 o 20 vegades) és a la presó per suposadament haver-se apropiat de mig milió d'euros durant els darrers 8 anys. És com un cas Marbella en petit i a la mallorquina i tot Mallorca en va ple. Ja us explicaré!

Bé, passeu-vos-ho bé i no us empatxeu amb el tortell, la mona, les panades i els robiols. Tornaré al blog el dimecres.

Cotxes

Per què hi ha gent que es compra cotxes de dues o tres portes? Per què molts dels que ho fan són joves? No trobo cap avantatge al fet de tenir un cotxe de dues o tres portes: encara que no tinguis fills ni massa amics o familiars a qui dur en cotxe, només que un cop hagis de dur algú a la part de darrera, o hi vulguis posar paquets o bosses perquè véns de comprar, has de desplaçar el seient. I això és una putada. Algú ho sap? És que he preguntat a alguns dels que tenen cotxes de dues portes i m'han dit que és perquè són més macos i estilitzats. És veritat això? A mi, que hi hagi més o menys portes no em molesta a la vista, ara bé, potser és que sóc rarot, rarot... I perdre comoditat per estilització ho trobo absurd. Segur que hi ha d'haver alguna altra raó que se m'escapa...

Foc!

Ja comença la temporada d'incendis amb un macro-incendi aprop de Vandellòs. És molt frustrant veure com en tan poc temps un bosc i tota la fauna que hi ha desapareix per complet i trigarà anys a tornar a ser el que era. Cal reconèixer que en determinats casos els incendis són una forma natural de rehabilitar un bosc, però, què voleu que us digui, a mi, veure un foc descontrolat que pot arribar a cremar masies centenàries i es carrega tot un paisatge, m'entristeix. Una altra cosa és això de les urbanitzacions nascudes fa 30 o 40 anys sense cap mena de permisos, enmig d'un bosc sense netejar i en continu perill de que un foc les arrasi. Em sap molt de greu per la gent que hi viu o hi estiueja, evidentment, però aquests atemptats contra la llei, el bon gust i la natura en forma de xalets i asfalt tan nombrosos a casa nostra, s'haurien d'erradicar. No trobeu?

El portàtil

Dimarts de la setmana passada el portàtil de la feina es va morir. El més fort de tot és que va ser sense previ avís. Atac de CPU fulminant. Normalment veus que aquests aparells comencen a fallar o van més lents... El meu estimat portàtil no va seguir aquests cànons. Va decidir que el disc dur s'havia d'aturar i així va ser. No va tenir en compte que no tenia les còpies de seguretat actualitzades, ni que el necessito més que mai per poder fer feina des de casa d'un proveïdor mentre controlo que facin bé la seva feina... Es va cansar i va petar el disc dur, amb la feina d'aproximadament un any incinerada. Sort que tenia algunes coses guardades en discs de memòria, però la putada no deixa de ser grossa. Des de llavors visc en un estat catatònic: no m'acabo de creure que he perdut tota la feina que he anat fent però, tot i que m'indigna, també em resigno: penso que total, per la poca estima que tinc a la tasca que desenvolupo, potser és un senyal diví pre-pasqual (per això de la setmana santa) per tal que em busqui la vida en un altre lloc. Tan sols demano, oh diví creador que ens guies les ànimes cap el camí del bé, que per acabar de rematar la feina, facis que d'algun dels molts llocs on he enviat el CV, em facin una trucada i així pugui reenfocar la meva vida laboral. No calia que em destrossessis el portàtil... O potser sí.

Més sobre l'estatut(et)

Aquest matí he sentit a RAC1 (estic vago i no buscaré enllaços) que ahir en Puigcercós i en ZP es van reunir a la Moncloa i, entre altres coses, l'amic Puigcercós va dir a en ZP que no patís perquè els senadors d'ERC no votarien que no a l'Estatut(et) al Senat i que ja trobarien una fòrmula imaginativa perquè aquest tirés endavant sense recolzar-lo. Ho trobo, com a mínim, incoherent. Si ERC vota que no a l'Estatut(et) al Senat (tal com va fer en el Congrés), juntament amb els vots dels altres que s'hi oposen (PP), aconseguirien retornar l'Estatut(et) al Congrés on s'hauria de retocar de nou per aconseguir-ne l'aprovació. Aquest fet provocaria que el referèndum no es pogués celebrar abans de l'estiu, que és el que el PSOE desitja per començar a recuperar vots espanyolistes perduts de cara a les municipals del maig del 2007.

I és que ERC, passat el tràmit del Congrés, va fer 7 propostes de millora de l'Estatut(et) per tal de recolzar-lo. O millor dit, set excuses per poder acabar dient que sí a l'estatut(et). Sabeu quants d'aquests punts han sigut tinguts en consideració des del tràmit del Congrés? Ni un. Ara es pot discutir si aquestes propostes van ser fruit d'un error de càlcul dels d'Esquerra, d'una demanda realment imprescindible o una excusa per acabar dient que no. El que està clar és que si ni tan sols una de les demandes s'ha complert, no hi ha motiu per canviar el vot. Llavors, a què es deu que en Puigcercós digués a en ZP que no serien ells els qui frenarien l'Estatut(et) al Senat?

1- Síndrome d'Estocolm amb en ZP: quantes més hòsties els fot, més en depenen.

2- Por escènica: què diran els catalans si ERC (i el PP) són els culpables de que l'Estatut(et) no es pugui votar al juny?

3- Realment és un bon Estatut(et) i si ERC segueix defensant el "No" es quedarà sense arguments.

4- Votar No = anar a l'oposició

Diria que hi ha una mica de cada. En tot cas, crec que, un cop més, ERC ha perdut una oportunitat d'or per negociar amb força pel que se suposa que creu: "si no hi ha millora, l'Estatut(et) torna al Congrés i el referèndum serà a l'octubre". I és el segon xec en blanc que en Puigcercós regala, ja que en ple procés de negociació de l'Estatut ja va donar el sí als pressupostos generals del PSOE sense aconseguir cap compromís a canvi. Que no se m'enfadi cap lector, però començo a tenir la mosca darrera l'orella, amb l'amor Puigcercós-ZP. I més després de veure'ls riure parlant del Barça...

El món és molt gran

Molt més gran del que ens podem imaginar. Si per un moment pensem en la immensitat d'allò que ens rodeja, dels milions de persones, aventures, històries de cada un dels individus amb qui ens hem creuat algun cop a la vida, podríem, si no ens maregem amb tanta informació, escriure una novel·la grandiosa, un llibre de fets autèntics que relataria la història dels nostres dies. Malgrat tot, seria tan sols la història d'una porció minúscula de la nostra existència com a humans.

Cada un de nosaltres som tan petits, tan poca cosa, tan transparents als ulls dels desconeguts, que si ens posem a pensar-hi ens podem arribar a deprimir. Per tant, que cadascú es reafirmi en allò que és, dibuixi una pròpia personalitat diferenciada de la massa i l'exploti al màxim per fer-se veure, per notar que existeix més enllà de la immensitat que a tots ens arrossega, segurament, cap a l'abisme. És complicat, perquè deixar-se arrossegar és còmode i exempt de grans riscos. Ara bé, anar contracorrent, sobresortir de la majoria, ser diferent en qualsevol parcel·la de la nostra vida, ens farà sentir millor a cada un de nosaltres. I serem més feliços.

(Fragment de XXXX)

Pares, mestres i alumnes...

Cada dia tinc més clar que el que no passi a Blanes no passarà enlloc. Des de quan té més credibilitat un alumne (per molt que sigui el teu fill) que un professor? Ara resulta que si un alumne es porta malament, la culpa és de la mala educació que se li imparteix a l'escola. Mentrestant, els pares han dimitit de tot, excepte d'anar a buscar les pessigolles als professors que suspenguin als seus estimadíssims i desconeguts fills... Quanta irresponsabilitat! No es podrien tancar determinats pares en un reformatori?

Avui no hi ha post

Avui no escriuré post. Stop. Estic bé. Stop. Demà hi tornaré. (Espero). Stop. Que vagi bé el dia. Stop.

Que vénen els xaves!

Teniu el mateix comportament que els cargols però a l'inrevés. Quan el sol comença a brillar amb força sortiu desesperats de la ciutat, enfileu l'AP7, la C32 o les autopistes que van cap el sud i ens inundeu els pobles de la costa. Afortunadament, no sou tan llefiscosos com els cargols, almenys fins el mes de juliol, quan us unteu tot el cos amb crema solar. Xaves!!! Que encara no ha arribat l'estiu!! Aneu a la muntanya a emprenyar les vaques!! Deixeu-me fer el trajecte Blanes-Barcelona el diumenge a la tarda sense embussos almenys fins després de Setmana Santa!!!

(reflexions en calent per les primeres retencions de la temporada que promet ser dura, dura, dura...)