El "profe"

L'altre dia la professora de tècniques d'escriptura no va poder venir a classe i es va presentar el "professor suplent", bé, és una manera de definir-lo. Ara intentaré descriure la imatge que l'home ens va donar.

Érem tots els alumnes a fora de l'aula asseguts, xerrant i esperant que la professora arribés. Quan passaven 5 minuts de l'hora en punt un home d'una edat indefinida que pot anar dels 33 als 51 anys (amb risc d'equivocar-me), cabells grisos, arrissats i despentinats com els de l'Einstein va passar pel costat nostre, arrossegant els peus i duent un foli plegat a la mà. Va entrar a la classe. En veure'l vaig pensar que seria el conserge. Anava vestit amb uns pantalons beix cordats un pam per sobre del melic i una camisa d'un color similar que duia per dins, marcant una prominent panxa. Al cap d'un minut d'entrar a la classe vaig veure que treia el cap per la porta amb una cara d'acollonit impressionant. Ens va mirar. Va veure que el mirava i va avançar tres passes fora de la porta mirant endavant, lluny d'on el grup l'esperava, llavors es va girar cap al costat contrari on érem, va mirar un cartell que hi havia enganxat a la paret, va mirar-se els peus (?) i va tornar a entrar embalat cap a l'interior de la classe, com si li hagués entrat caguera. Jo ja tenia la mosca darrera l'orella i em vaig imaginar que podia ser el professor suplent, però no podia ser! Un individu tan aturat no podia ser professor de res, ni tan sols de literatura. La qüestió és que 30 segons més tard el paio tornà a treure el cap per la porta. Només el cap. Ens mirà, tothom passà d'ell perquè estàvem enraonant ben animats, va mirar el rellotge, va tornar a sortir, ara només una passa i va mirar el número de l'aula, enganxat a mà esquerra de la porta. Arribats a aquest punt, jo ja estava convençut de que era el nostre professor. Anava descurat, amb la camisa sense planxar i sense afaitar. Jo, que normalment no em fixo en aquests detalls, no vaig poder evitar adonar-me que aquest home anava fet un desastre. Va tornar a entrar a l'aula sense dir-nos res. Nosaltres seguíem embrancats en una conversa que estava començant a evolucionar cap a discussió.

Uns cinc minuts més tard, tornà a sortir, ara decidit, en direcció a nosaltres, la mirada fixa en un punt en la paret de darrera nostre. A mesura que avançava les 15 passes que tenia des de la porta al nostre grup, la decisió de les passes es ralentia. Quan va arribar a tocar del grup va esperar 5 segons a parlar. Tan sols jo el mirava fixament. Ell no va apartar la mirada de la paret del fons.

-"So-ssou els alumnes de la classe d'escriptura? - va xiuxiuejar.

Abans de poder respondre ningú, el cregut de la classe (un prejubilat que es creu que ho sap tot i que ha escrit no-sé-quantes novel·les mai publicades) li contestà. - Per què?

La cara del professor es va desencaixar, per un moment vaig pensar que es desfaria davant nostre com un gelat o que sortiria corrents. Van passar els segons, llavors tots el miràvem expectants. Al final va poder articular-ho: -Per què sóc el professor.

Crec que només ho vam sentir els que estàvem més a prop d'ell. Vaig entrar a classe desitjant rebre una lliçó magistral d'un geni desconegut de l'escriptura. Un diamant per descobrir...

Desgraciadament, el nivell del que va explicar va ser pitjor que la seva aparença i el seu comportament en públic. I una mostra és que ens havia d'ensenyar a posar els guions pels diàlegs i estic segur que en els pocs que he posat en aquest escrit, l'he cagat de dalt a baix.

Blanes...

Bé, genteta, pasturant per internet he trobat aquestes dues fotos d'un tal Jep Flaqué. Pels no blanencs, aquesta roca és sa punta de Santa Anna, darrera es port de Blanes. I pels blanencs: sí, és Santa Anna, ara que segur que cap de nosaltres mai l'havia vist tan i tan bonica, però les fotos no estan trucades... Ara ja podrem fardar una mica de poble, no?? I més si es compleix l'anunci d'ahir de la Conselleria de Medi Ambient que ha proposat protegir tot Pinya de Rosa i una mica més de terreny al seu voltant. Aquí us deixo el link de la notícia. En tot cas, jo encara sóc molt pessimista respecte la salvació de la costa, i més sabent que s'haurà d'indemnitzar a preu d'or als propietaris. Ja veurem si els polítics tindran el que s'ha de tenir...

Quan és un petit propietari, se l'expropia sense contemplacions. Quan és una constructora o una família burgesa barcelonina amb connexions a les altes esferes i que s'ha fet un fart d'especular, llavors s'ha d'indemnitzar, no pel preu en sí del terreny, sinó pel nombre de xalets que hi podrien haver construït. Visca! :-(

Ah, us deixo el link on he trobat les fotos, és d'una web de fotografia i n'hi ha que són increïbles. Val la pena visitar-la!

A la platja

Passada una eternitat de no més de cinc minuts en què els somnis lleugers es barregen amb el soroll de les onades i l’olor del mar, la resta de la colla el desperta, s’incorpora i veu el mar als seus peus. L’aigua el crida. La cara li crema. El cos li bull. Primer es treu les sabates, després els mitjons, els pantalons, la samarreta, corre cap a l’aigua i s’hi llença de cap. En mig segon ja està submergit. Quan treu el cap ha deixat de ser ell i torno a ser jo. L’impacte ha sigut contundent, l’ell etílic s’ha diluït dins el líquid salat i transparent talment com un meteorit que es desintegra en travessar l’atmosfera. L’aigua no és excessivament freda, però el contrast ha permès que el jo torni a tenir consciència. He notat com el cap calent es refreda, com el cos suat s’habitua al nou medi, com la panxa es remou. I de cop un malestar a l’estómac. I una primera arcada que fa un intent de pujar al mateix temps que la temperatura del cos baixa. L’aturo com puc i faig un parell de braçades. L’aigua està espectacularment neta. La resta de la colla també es banya. Un parell de tombarelles dins l’aigua, un intent de fer el pi, tres o quatre immersions per veure d’aprop el fons i ja estic com a nou. Surto de l’aigua, la panxa s’ha calmat, el cos ha recuperat la seva temperatura normal i el cap està ben serè. La xafogor del matí es nota i el cos s’asseca abans d’arribar a casa al cap de dos minuts. Només estirar-me a llit tanco els ulls i m’adormo. Ara sí.

Sant Joan sortint del Sant Jordi

L’impacte és dels que marquen època. Se sap que la nit és la més curta de l’any, però en sortir de la foscor i l’ambient enclaustrat de la discoteca, del fum i de la música estrident, els rajos de sol i l’aire pur fan mal a la vista, al ventre i al cervell. Puja les escales i s’adona que els carrers ja estan posats. Tan sols un instint: córrer, córrer pel passeig, mirant la platja plena de grups de gent vestida de festa i de restes de les revetlles passades d’alcohol que queden a la sorra. Quan més corre, millor es sent, el cervell es desentumeix, el cos comença a suar. De cop, les màquines que netegen la platja, amb els negres que recullen la merda que els porcs blancs han deixat per l’arena. La mateixa sorra que en dues hores exigiran tenir com una patena. Vivim en una bombolla, som uns hipòcrites que no volem perdre ni un pèl del nostre benestar, costi el que costi. Una parella de guiris que fa fúting. Els persegueix, malgrat dur les sabates de sortir. No estan en forma. El miren i somriuen. Aguanta un parell de minuts seguint-los, fins que veu un tros de platja sense porqueria. "Porcs de merda!" Els negres segueixen treballant sense aturall. S’endinsa a la platja i s’estira. És reconfortant, ja que les cames estaven adolorides i el cos cansat. El sol el revitalitza. Deuen ser les 8. Tanca els ulls i s'adorm.

Més sobre ulleres

Semblarà conya, però he trobat una nova utilitat a això del blog. A més de servir per desfogar les (per ara petites) ambicions literàries, d’obrir debats sobre algun tema polític o social i de fer-vos saber com em van més o menys les coses, també m’ha servit per una cosa realment útil. Un comentari d’ahir d’en palatreco dient que tot 4-ulls ha de tenir unes ulleres de recanvi, m’ha fet remenar en profunditat el calaix de coses personals i bastant inútils (no totes…) que tinc a la tauleta de nit. Es tracta d’un calaix que tan sols obro per cercar-hi coses que utilitzo bastant sovint i que estan a mà just obrir el calaix. Remenant més a fons entre escrits antics, pins, caixes buides d’Strepsils, de neteja-vidres de les ulleres, de peusek, de clinex i altres coses, he arribat a la conclusió que el calaix necessita urgentment una criba per seleccionar què anirà de pet a les escombraries. Bé, tornant al tema, al fons de tot del calaix ha aparegut un estoig amb les meves ulleres antigues! Les que segurament duia quan vaig trepitjar el primer pis on he viscut a BCN. Sí, ja sé que les hauria d’haver donat per un projecte de solidaritat amb els nens cubans o de l’Àfrica, però ara m’han tret d’un bon “apuro”… La qüestió és que me les he emprovat i, la veritat és que no estan tan malament (només balla una “branilla”) i la miopia no m’ha augmentat tant des de llavors… Així doncs, a partir d’ara, i fins que no vagi a l’òptica a escollir les noves, tornaré al passat, a les ulleres de montura fina de color blau marí. Bé, ja us podeu imaginar quina alegria poder distingir les cares de la gent a més de 5 metres de distància!!! I poder llegir sense veure-hi borrós… Au idò, gràcies per la interactivitat, “readers”, i que passeu una bona revetlla de Sant Joan, bon Sant Joan i bon cap de setmana!

Història d'un noi i d'unes ulleres

Això era una vegada un noi de poble gran, ara ja pràcticament ciutat, que va anar a estudiar a Barcelona. Aquest noi duia ulleres. Allà va descobrir un món nou, amb gent nova i divertida i amb imbècils a rematar, com a tot arreu. Li va agradar tant el fet de viure lluny dels pares, de la família i de l’ambient en què s’havia mogut fins llavors, que va decidir estudiar una altra carrera per allargar l’estada a Barcelona. El fet de seguir vivint a Barcelona li seguia agradant en el sentit que només s’havia de preocupar d’anar a classe, aprendre quatre nocions, aprovar els exàmens i disfrutar de la vida. Va anar a viure amb la xicota i va acabar la carrera. Això el va moure a convertir-se en un adult “de debò” (com els d’Iniciativa, que són d’”esquerres”…), i va decidir que cercaria una feina per la ciutat. Al principi no va trobar res de bo, i quan ja s’estava desesperant de fer d’enquestador li va sorgir l’oportunitat tan llargament desitjada. Va entrar a treballar en una empresa on ben bé no sabia el que feia, però sabia que feia molt i de tot. El consideraven l’”analista de mercat”. Hi havia un bon ambient de treball i tenia un cap que era dur però organitzat. En algun moment fins i tot li va agradar el que feia. Al cap d’un any de ser-hi, el seu cap i mentor va deixar l’empresa per les mangarrufes que el director general feia. Aquest director general era el típic individu extramadament llest i inteligent, tant com desorganitzat i irresponsable. La relació d’aquest noi de comarques amb el nou cap es va anar deteriorant i la feina que desenvolupava li va semblar absurda, avorrida i gens edificant. Tant, que va decidir buscar una nova ocupació lluny del desordre organitzatiu i econòmic de l’empresa. Ja feia temps que es plantejava seriosament el fet de fugir de la ciutat on es sentia angoixat i asfixiat. Aniria a començar una vida nova ben lluny. Però això era molt complicat, ja que no podria treballar en el que li agradava, li seria complicat trobar una bona feina i s’hauria d’integrar a una nova realitat social. Llavors va rebre l’oferta de feina de l’excap que anava a una consultoria petita però solvent. La va rebutjar per tres raons principals: ho trobava en certa manera joc brut amb l’empresa que li havia donat la primera oportunitat en el mercat laboral; en segon lloc, el nou sou que li oferien era bastant inferior al que estava guanyant fins llavors, i, en tercer lloc i més concloent, perquè no sabia si volia estar més temps vivint a BCN. Malgrat tot, va començar a donar veus als amics i a enviar currículums amb l’esperança remota que li sortiria una bona feina que li permetria descobrir si el que no li agradava era la ciutat o la feina. En un primer moment no va obtenir cap resposta i ja s’estava plantejant una data per fer les maletes. Inesperadament, però, 4 dies abans de Sant Joan de l’any 2005 tot netejant les ulleres de bon dematí, va trencar-les i va haver d’anar a treballar sense. Les ulleres l’havien acompanyat pràcticament durant mitja estada a Barcelona. Havien viscut pràcticament el mateix que el noi i ara li havien fallat. La jornada de feina se li va allargar i no va poder anar a una òptica, de manera que l’endemà hauria d’anar sense ulleres per segon dia seguit. Per escriure a l’ordinador no les trobava a faltar en excés, encara que ho veia tot un pèl de res més borrós, ara, per anar pel carrer només intuïa les formes de la gent, i fins que no tenia algú a un metre no en distingia la fisonomia… Quin desastre que això li passés en el juny més calorós dels darrers 50 anys, quan les mosses ja anaven més destapades que mai… Bé, el noi, però no es va desesperar i va fixar un dia per anar a buscar unes ulleres noves, llavors, una trucada li va trencar els plans: una de les dues empreses d’estudis de mercat més importants del món el convocava l’endemà a una entrevista de treball. Des de llavors, sorpresa, alegria, felicitat, angoixa, por, optimisme, indiferència simulada i ganes d’aclarir el futur… I ara acaba de tornar de l’entrevista. Li han fet una prova, que ha fet sense ulleres i li han dit que estan molt interessats en ell, però l’obliguen a incorporar-se en 15 dies i li paguen menys. A part, hauria de fer exposicions d’estudis en públic i una mica de comercial, cosa que el frena una mica (no molt). En conclusió: li han dit que si no es pot incorporar ja, el volen tenir en compte per les següents convocatòries… Ja té una nova porta oberta… Buffff!

Estiu

Avui és un d'aquells dies en què des de bon matí es tenen ganes d'anar a la platja... Aquesta calor és un desincentiu a treballar en qualsevol cosa més o menys seriosa. No us podeu imaginar fins a quin punt desitjaria ser en algun lloc a menys de 200 metres de la platja, encara que fos treballant. És trist, però enyoro l'època de treballar al càmping durant l'estiu, tal com vaig fer des dels 18 anys, quan vaig aprendre a divertir-me treballant, descollonant-me cada cop que algun dels de recepció havia de cridar (en francès) que la "madame cuegnet", clienta habitual del càmping, es presentés a recepció perquè tenia una trucada... o quan, els dos darrers anys vam tenir un italià que es deia, ni més ni menys Giacinto Lapolla... I curiosament tampoc tenia mòbil i li arribaven els missatges telefònics a recepció. Us podeu imaginar la vergonya de dir "Senyor Giacinto Lapolla, passi per recepció, sisplau, senyor Lapolla a recepció..." I saber que la reacció dels catalans que hi ha al càmping era de pixar-se de riure... Quins temps!

Bé, potser no trobo a faltar tant el fet de treballar en el càmping com el fet de ser fora de BCN, ja que és una ciutat que m'asfixia, tot i ser una ciutat amb mar, a la zona de l'Eixample i de Gràcia, aquest mar no es nota, i per mi, animal aquàtic, això és molt fotut...

En tot cas, aquest dijous al vespre ja seré a Blanes per passar la revetlla prop de la platja. Quines ganes... i quina sort que aquesta setmana sigui més curta!!!!

De nit (i VII)

El lavabo és la següent porta a mà dreta. En treure el cap al passadís, observa que no hi hagi ningú ni cap element que faci sospitar d’una presència estranya. En dos segons arriba al lavabo. En obrir la porta, una sensació de fredor s’apodera d’ella. S’apressa a entrar-hi i tanca la porta darrera seu amb el baldó. Quan està asseguda a la tassa nota com una mà li rodeja el coll fins que li tapa la boca perquè no cridi. S’aixeca de cop i volta colpejant amb el braç esquerra a la zona d’on prové el braç. No l’encerta ja que no ha pogut girar el cap per veure l’agressor. Amb l’impacte, l’orina no ha parat de sortir. Ara es sent valenta, té la navalla a l’altra mà. Mou tot el cos per mirar d’escapolir-se de l’assaltant, però no se’n surt, és molt més fort que ella. Lluita amb totes les seves forces, tal com havia assajat la nit d’un mes enrera quan va sortir al jardí amb el ganivet de tallar pernil. Li mossega els dits que li tapen la boca, l’esgarrapa, el colpeja fort, fins que amb una embranzida certera aconsegueix clavar-li la navalla. Ell gemega i cedeix. Llavors ella aprofita per arrencar la navalla i tornar-la a clavar i hi torna i un altre cop. Sent l’escalfor de la seva sang sobre el seu cos, o és l’orina? Nota l’olor de l’animal ferit a punt de morir. Es torna boja de plaer i li clava la navalla una vintena de vegades, fins que deixa de panteixar. Tampoc ha ofert tanta resistència, només un petit crit, que li ha semblat més de sorpresa que de dolor. Llavors entra en una situació de pau interior. Ha quedat molt cansada i satisfeta. Per fi, podrà viure tranquil·la sense pors. La fatiga de la lluita, que ha sigut curta però molt intensa li fa cloure els ulls i adormir-se. Per primer cop en molt de temps té somnis feliços. Vola pel cel, com un ocell lliure, estima i és estimada pel seu marit, per la seva filla i per tots els seus amics. Després es submergeix dins el mar, se sent humida, es converteix en una sirena que neda i enamora a tothom. És un somni etern, ple de desitjos acomplerts i de plaers satisfets. El frueix fins que un plor la desperta. Obre els ulls i es sent desorientada. Davant seu té el bressol amb la Roser que plora, el sol entra amb força per la finestra, deu ser molt tard… A continuació es nota xopa. Es mira esgarrifada les mans tacades de sang. Tota ella està coberta de sang. Es gira per veure en Max i ell és allà inert, amb la cara mirant cap el sostre i envoltat d’un gran bassal de sang. Encara té la navalla clavada al mig del pit.

Fi.

De nit (VI)

La Berta torna a casa al cap de dos dies. La policia va trobar que el pany de la porta havia estat forçat i que els lladres s’havien endut les joies que guardaven en el dormitori de la parella. No van trobar la cinta aïllant i van tractar el cas com el d’un robatori més, com tants d’altres que es produeixen a les urbanitzacions del país. El tema del segrest no el van considerar rellevant, ja que la nena ja estava sana i estàlvia. En privat, en les converses sobre el tema que van tenir a comissaria, van considerar que tot era fruit de la imaginació de la mare, encara que a ella li van dir que el tema era greu i que prendrien mesures. Tot el que van fer va ser demanar als pares que estiguessin alerta per si veien cap moviment sospitós al voltant de la casa.

Mica en mica la vida de la Berta torna a la normalitat. De dia baixa fins el poble a comprar, té la casa a punt, duu la filla al metge, gaudeix del permís de maternitat. Ja comença a desitjar que arribi el dia de tornar a treballar, ja que nota que la seva vida al darrera de la nena comença a ser asfixiant. Malgrat tot, l’amor que sent per ella li omple els dies de joia. Tot canvia un mes més tard de l’incident, quan es torna a despertar a mitjanit. Just feia dos dies que no prenia els somnífers que tan bé li anaven. Havien anat de conya per dormir, sobretot els dies que en Max no dormia amb ella pels viatges de feina. Els metges li havien dit que sota cap concepte no els deixés de prendre ja que tindria efectes secundaris molt greus. Tot i això, no vol caure en la dependència d’aquests fàrmacs, creu que acabaria anant mig drogada la resta de la seva vida.

El que l’ha despertat ha estat un soroll similar a una trencadissa de vidres. La primera reacció que té en despertar-se és buscar amb la mà el cos d’en Max. Està dormint profundament al seu costat. El fet de notar-lo a prop la relaxa. Encén el llum de l’habitació. La Roser és dins el bressol, que han traslladat a l’habitació dels pares. La Berta respira fons i desperta en Max. En Max sempre ha odiat que el despertin quan dorm. Aquest cop no és una excepció. La Berta li comenta que ha sentit com es trencava un vidre. Ell remuga que no pot ser veritat, que són imaginacions seves. Sempre tan insensible. Se li gira d’esquenes i torna a tancar els ulls. Ella s’enfada moltíssim i l’insulta, però ell no reacciona. L’odia, sempre tan passiu i ignorant-la quan més el necessita. Amb tantes emocions li vénen ganes d’anar al lavabo, però la por li fa apagar el llum i estirar-se a llit. Quan duu 5 minuts estirada parant l’orella i intentant dormir, decideix anar al lavabo. Agafa una navalla que té a la tauleta de nit, es posa els peücs i es dirigeix a la porta de l'habitació. La seguretat de dur l'arma i la convicció de que l'usarà l'animen a sortir de l’habitació.

(Seguirà)

De nit (V)

Arriba corrents a la planta superior. El soroll s’ha repetit mentre feia aquest curt trajecte de pocs segons. Ve de l’habitació de la Roser. Obre el llum i… la Roser és en el seu bressol, amb una tira de cinta aïllant tapant-li la boca per tal que no plori. Llença el ganivet a terra, es llença a sobre d’ella i li treu d’una revolada el plàstic que no la deixa plorar ni respirar. I la Roser plora, i plora i plora. I la Berta l’abraça extasiada de felicitat i la mira, i veu que no l’hi han fet mal. I llavors mira al seu voltant: tot segueix en ordre. A l’habitació no hi ha ningú. La nena segueix sanglotant. Decideix esperar a que arribi la policia. El seu cap és un embolic. “Qui li pot haver fet això?” De seguida hi cau. “El malparit d’en Marcel”. Com no se li ha ocorregut abans? Es posa frenètica i xiscla “Marcel ets un fill de puta!!!! Et mataré!!!”. Quan la policia arriba, la troben asseguda en un racó de l’habitació asseguda a terra, abraçada a la nena que plora sense parar i amb la cara desfigurada per les llàgrimes i la tensió. “Senyora, es troba bé?” La Berta no reacciona. “Escolti”. Els policies veuen que està en estat de xoc i decideixen dur-la a l’hospital.

En obrir els ulls ho veu tot blanc. Està enlluernada pel sol que entra per la finestra de l’hospital. Just davant seu hi ha en Max que està donant el biberó a la Roser. En veure que obre els ulls se li acosta i l’acarona. Ara es sent molt millor. De seguida la memòria li retorna. Recorda a la perfecció el que va passar ahir al vespre. Li fa molt de mal el cap, però decideix aclarir-ho tot d’una vegada.
-Escolta Max, em van prendre la filla. Va ser el cabró d’en Marcel que vol jugar amb mi. N’estic segura! Em van despertar uns sorolls, vaig voltar per tota la casa i no hi era. Després en tornar a entrar ja era al bressol amb cinta aïllant a la boca. En Marcel és un fill de puta que mai em perdonarà el que va passar. I tu? No eres a París? Què hi fas aquí?
-Tranquil·litza’t, Berta. En Marcel és mort. Recorda-ho per sempre més. Va morir. Ho recordes? Va ser un accident de cotxe la nit de Sant Joan de l’any passat. Au, calma’t… La policia em va telefonar a les 3 de la matinada i he agafat el primer vol del matí. Vaig a buscar una infermera, a veure què et poden donar perquè et sentis millor…
- I si no va ser en Marcel qui va ser, eh??? Qui va entrar a la casa per prendre’m la nena?? I per què no es van endur res més?

En Max se la mira amb un posat trist. Li fa un petó al front i surt de l’habitació amb la nena en braços. Busca una infermera i li demana que li posin un calmant, ja que encara desvarieja.

(Continuarà)

De nit (IV)

Torna fins a la cuina, on agafa el ganivet de tallar pernil, el més llarg i afilat que ha trobat. Encén el llum de l’exterior i surt al pati del davant. No ha sentit cap cotxe, per tant qui sigui que s’ha endut la Roser no pot estar gaire lluny. Primer mira el carrer, que està desert, no hi ha ni un sol cotxe a la vista. Camina els 25 metres que separen la porta del xalet de l’entrada de la finca. La porta d’entrada està ben tancada, per tant han d’haver sortit saltant el reixat que rodeja la casa. Ha de ser complicat saltar-ho amb una nena a coll. Tenen el jardí ben cuidat i tot de plantes baixes. A més hi ha diversos arbres que s’adapten a la sequedat de la zona: quatre o cinc oliveres joves, 3 figueres i, a la part de darrera una palmera gegant. Comença a rodejar la casa mirant tots els voltants. No té por. Res pot anar pitjor. No té la seva filla, per tant, qualsevol cosa que li passi no serà per empitjorar la situació. Comença a voltar la casa expectant, a poc a poc però sense por. Els llums situats a les parets exteriors de la casa li permeten veure pràcticament tota la finca a mesura que camina. Quan arriba al final del costat dret de la casa s’exaspera. Tenia l’esperança de trobar alguna cosa, alguna pista que li permetés saber on era la Roser. Comença a caminar més i més ràpid, sempre procurant no fer massa soroll i amb les orelles atentes a qualsevol petit soroll. Cada dues passes es gira per mirar a darrera seu. De cop i volta un pensament li creua el cervell. En Max! Com s’ha oblidat d’avisar en Max??? El seu marit i pare de la nena era a París de viatge de feina. Molt sovint hi anava un parell de dies per tancar gestions impossibles de tancar des de la ciutat. L’ha de telefonar i dir-li el que ha passat. S’adona que va vestida només amb la camisa de dormir i que té el mòvil a l’habitació. Decideix acabar de fer ràpidament la volta a la casa abans de trucar-lo. A més, la policia tampoc pot trigar gaire a comparèixer. Llavors s’adona del fred que fa. Es torna a notar els peus adolorits, les cames entumides, els braços tremolosos. Malgrat tot, es sent forta, la desesperació que sent la faria enfrontar-se al que fos. Comença a accelerar el pas. Camina més i més ràpid fins que, havent rodejat tota la casa corrents torna a entrar-hi per la porta de davant. El llum del menjador està apagat, i ella juraria que l’havia deixat encès. Això la posa en alerta de nou. Torna a sortir al pati i es mira la casa des de fora. El llum de l’habitació de la Roser està apagat. I està convençuda que l’ha deixat encès. De cop i volta el pànic la torna a envair. Es queda paralitzada a la porta de la casa. Ha d’entrar o ha d’esperar l’arribada de la policia a fora? El fred la convenç. Entra de nou a la casa i encén el llum del menjador. Sent un renou al pis superior. Ha sigut un petit espetec. Llavors, la memòria de la filla perduda l’envalentona mentre les seves passes la guien cap a les escales…

De nit (III)

Des de fa 4 anys ella i en Max viuen en un xalet de l’urbanització Mas de la Bona Vista, al nord del poble. Són pocs veïns, i la majoria només hi van el cap de setmana, de forma que entre setmana la zona està deserta. S’hi van instal·lar just després de casar-se perquè el pare d’ell hi tenia una parcel·la i els la va vendre a molt bon preu. A més, estan tan sols a 25 quilòmetres de la capital on els dos treballen. Bé, on els dos treballaven, ja que ara la Berta està de baixa maternal. Fins ara mai s’havien preocupat de la seguretat, ja que la zona era molt tranquil·la. Tan sols una vegada un gos va mossegar una nena que jugava al jardí amb els seus pares i van sortir per totes les teles del país. Per sort, la nena va sobreviure a l’atac. Des de llavors han viscut en la tranquil·litat més absoluta. Ara, però, la cosa sembla que ha canviat.
Ha sigut un fort cop de porta, juraria que era el soroll de la porta del carrer. Té tot el cos adolorit, en especial la cama on el bessó li ha pujat. En un moment de força i lucidesa venç totes les seves pors i es regira dins el llit. Es destapa, obre els ulls i posa els peus a terra. En la seva ment tan sols hi ha un pensament. La Roser. La Roser és a l’habitació del costat. Hi ha d’anar i protegir-la. S’aixeca d’una revolada i, havent perdut tot rastre de por, es dirigeix cap a la porta de l’habitació. Amb les presses i la disminució física que suposa tenir mig cos enrampat i una cama inútil, s’entrebanca amb la vànova i cau de cul sobre la butaca on hi ha la roba que s’ha de posar l’endemà. Ha tingut molta sort, ja que ha quedat en bona postura. Tan sols s’ha mig clavat les tisores que havia deixat al costat del vestit nou que havia d’estrenar i del que havia de treure les etiquetes. Arreplega les tisores i obre la porta de l’habitació. Una llum l’alerta. La llum prové de l’habitació de la Roser, on hi ha la porta mig oberta. No pot ofegar un esglai de terror. En un segon ja és al llindar de la porta. L’acaba d’empènyer i es troba amb la imatge del que ara recorda que era el malson que l’ha despertat. El bressol està al bell mig de l’habitació on tot està en el seu lloc excepte la Roser. El pànic s’apodera d’ella. Durant mig minut recorre tota l’habitació per corroborar que la Roser no hi és. Que li han pres la filla. Surt corrents en direcció a la planta baixa on agafa el telèfon i truca a la policia. Li diuen que ara mateix l’única patrulla de servei al poble està ocupada en un accident de trànsit i que trigarà 15 minuts en arribar. Ni els seus crits, ni la seva desesperació serveixen per tal que el telefonista canviï el seu missatge. Ara ella obre els llums de la planta baixa i es troba tota la casa en perfectes condicions. Recorre la cuina, els lavabos, el menjador, mira les finestres i tot està en ordre fins que opta per comprovar la porta de la casa. El pany està forçat...

(aviat més)

De nit (II)

Amb la punta dels dits de la mà esquerra aconsegueix contactar amb el llençol. L’agafa temorosa i l’estira cap amunt. Però no el pot estirar tot. Està mig embolicat alguna cosa que hi ha a peu de llit. Fa una bona estona que no sent ni el més mínim soroll, però això no la tranquilitza. Tan sols li permet, en un atac de coratge incorporar tot el cos i quedar asseguda sobre el llit. Ho aconsegueix amb un mínim soroll, el cruixir del llit. Malgrat tot, creu que ha fet massa soroll i s’esvera. Amb els braços encara adolorits estira el llençol cap a ella al mateix temps que intenta palpar el peu del llit per trobar-hi la vànova. En el moment d’incorporar-se ha tancat els ulls. Ha sigut un gest espontani i ara se n’arrepenteix. Li agradaria poder veure la porta de l’habitació, que té ara al front i a l’esquerra. Ha d’obrir els ulls. Primer un i després l’altre. Al principi no veu res. La foscor més absoluta l’envolta. Ja té el llençol. Avança arrossegant el cul cap al peu del llit procurant no fer el més mínim soroll. En arribar al peu del llit amb els ulls ja pot distingir els contorns i les ombres del que té a davant. La porta de l’habitació sembla tancada. Amb les mans cerca la vànova. Quan la troba, estesa i arrugada al terra, l’agafa i de pressa i corrents s’estira enrera, oblidant l’objectiu del silenci. Les molles del llit gemeguen, però això ja no la preocupa. Recupera la seva posició al llit, recargola les cames i es tapa tota amb l’embolic de llençols i vànova. Amb tants moviments ràpids, nota com la respiració se li accelera de nou i li tremola tot el cos. S’arrapa fort al coixí i tanca els ulls i obre les orelles. Cap soroll. Es maleeix per haver perdut els nervis. Serra les dents ben fort fins que li fan mal. La llengua també pressiona el paladar i tot el seu cos torna a estar tensat al màxim. Decideix començar a recuperar una posició normal, de manera que estira les cames que tenia arronsades arrossegant amb els peus el tapament. Recorda quan era petita i passava por: mai havia de deixar ni un sol mil·límetre del cos a la vista. En haver estirat les cames del tot decideix posar-se bocaterrossa amb els braços a sota del coixí. Tot i estar en una postura més còmoda, el bessó de la cama esquerra li puja sense previ avís i es converteix en una bola duríssima encastada uns centímetres més avall de la part posterior del genoll. Ha d’ofegar amb el coixí un gemec de dolor. Recorda de quan jugava a tennis que en aquests casos el que havia de fer era estirar la cama al màxim i acostar els dits del peu cap a ella amb la màxima força possible. Llavors un fort soroll l'altera de nou...

De nit

Es desperta a mitjanit tota suada. Té por. Està convençuda que estava tenint un malson, però per sort o per desgràcia, l’ha oblidat. Tan sols li ha quedat aquesta sensació d’ofec que fa que se li entretalli la respiració. Intenta controlar l’entrada d’aire als pulmons i tranquilitzar-se però no pot. Té la sensació de que hi ha un intrús per dins la casa. Li sembla haver sentit un soroll provinent de la planta de baix, com un crec del terra de fusta. A mesura que passen els segons va aconseguint acompassar la respiració. Nota com la suor que li empapava el cos i la roba es torna freda. Vesteix una camisa de dormir de seda que li arriba fins a mitja cuixa. No reacciona. Està estirada de cap per amunt amb els braços enganxats al costat del cos. Té la mirada fixa en un punt confús del sostre. Els ulls ja se li han acostumat a la foscor i pot distingir que la làmpara del sostre és al seu lloc. Ni tan sols s’atreveix a desviar la mirada cap a la porta. Després de dos llarguíssims minuts en què ni tan sols ha respirat i no ha sentit cap altre soroll, intenta buscar el llençol i el cobrellit que té als peus del llit. Primer intenta moure el peu dret, però el té tan tens que no li respòn. Té tota la cama dreta encarcarada pel fred i la por. Li fan mal els músculs de tan d’estrènyer-los. Ho intenta amb la cama esquerra. Doblega el dit gros, però li fa un mal terrible. Intenta arronsar la cama de mica en mica per mirar d’arribar al llençol. En desplaçar uns pocs centímetres la cama, nota una forta alenada freda a sota el bessó. S’atura. Pensa que ha hagut de ser el contrast amb la força que exercia contra el matalàs. Segueix desplaçant mica en mica la cama esquerra fins que amb la punta del dit gros nota el contacte amb el llençol. Ha estat molt concentrada en realitzar aquests moviments de la forma més lenta possible per no fer soroll, de forma que un nou soroll provinent de la planta baixa la torna a posar en guàrdia. Es queda totalment quieta en la postura en què està. Té la pelvis torta, amb la part esquerra del cos més avall que la dreta. Al dit gros del peu hi té mig embolicat el llençol. La postura és molt dolorosa. La suor ha convertit el llençol de sota en un drap xop sobre el qual se li fa molt incòmode estar. Aguanta mig minut més. Ha arribat el moment de desencaixar els braços. Els té molt adolorits. No pot saber quanta estona duen fent pressió sobre els laterals del seu cos. En tot cas, aconsegueix que el braç esquerre es desplaci a poc a poc cap avall. Està desplaçant l’espatlla cap avall per ajudar el moviment del braç. La mirada segueix fixe en el sostre i l’oïda en els possibles sorolls del pis de sota.

(Continuarà)

15 coses que passen...

Ahir una enquestadora que tenim aquí va penjar a un client perquè li parlava en català. Un cop va penjar va dir: “qué falta de educación!, si le llamo hablando en castellano, me tiene que contestar en castellano!!!”. No vaig saltar de miracle. Es tracta d’una dona d’uns 45 anys, inculta, nascuda a l’Hospitalet, que ha treballat tota la vida en empreses de “catalanes” i que em mira de forma estranya perquè li parlo en català, ja que fins ara mai ningú se li havia dirigit en català. El sorprenent és que un dia em va dir que estava contenta que algú li parlés en català, així l’aprendria i el podria parlar. D’això ja fa un any i mig, i encara quan li dic el número set, no sap si és un 7 o un 6 i li ho he dit una quinzena de vegades. Això ja no és ignorància, és desídia. Patètic, però jo seguiré insistint. Ahir li va sortir la vena intolerant, espanyolista i feixista. De veritat que creia que no tots els espanyolistes que viuen entre nosaltres eren així d’integristes i talibans. Cada dia estic més convençut que estava equivocat. És com si ho portessin als gens… I a sobre tenen cobertura mediàtica gràcies a 15 il·luminats.

26...

Doncs això, ja sóc un anyet més vell. Cada cop que faig anys tendeixo a mirar enrere i veure tot el que he fet fins el moment i intento saber com serà el futur que tinc per davant. És a dir, és el moment ideal per caure en una depressió de cavall. El 90% de les coses que he fet fins ara, les tornaria a fer. En aquest sentit no estic descontent amb el meu passat. El problema és que he arribat a una situació, si més no, no desitjada: treballant en una empresa on no vull estar, en una feina que no crec que sigui el que vull fer (encara que no em desagrada del tot) i en una ciutat que m’ofega en tots els sentits… Res, que hauré de començar a dibuixar el traç d’un canvi bastant global en la meva vida.

Ja us aniré informant…

En cotxe per lo Delta (i II)

Vam arribar a Tortosa que ja estava enfosquint. Vam fer una volta ràpida per la ciutat (castell de la Suda, catedral, monument del riu, cases modernistes, barri dels moros, etc). I després vam anar a sopar en un restaurant d’una plaça que l’Al-Turtusi ens havia mig recomanat quan vam anar a Tortosa l’any passat. Vam sopar molt bé, de pizzes, i unes amanides gegants boníssimes. En acabar vam sortir una estona per respirar la Tortosa nocturna, amb les orxateries plenes de gent a la fresca i vam anar al Cafè del Tapí (o del Tupí?) que estava a petar de gent. La veritat és que no m’estranya, ja que és un lloc agradable, per gent bastant normal i sense estridències. Vam fer un combinat i vam arreplegar el Corsita per anar cap a La Cava.
De nit, vam descobrir la magnitud del municipi de Deltebre. És llarguíssim. Ens hi vam perdre fins que vam trobar el nostre punt de referència: el Tanatori (¡!!) i des d’allà cap al Champion i cap al carrer de lo transbordador Olmos, on ens esperava el llit…

L’endemà dematí, vàrem esmorzar a la fresca les porqueries que havíem comprat en el Champion el dia abans, per sort no vam topar amb la mestressa de la qual ja sabiem tot el que es podia saber i més, i vam marxar de la casa. Ah, abans ens vam acomiadar de tota la fauna que tenien allà: dos ponis, gallines, moixos i un gos poruc… Vam agafar lo transbordador Olmos i cap a Sant Jaume d’Enveja (5 minuts dalt del vaixell o menys). D’allà vam agafar més carreteretes fins anar a l’entrada de l’illa de Buda (si algú sap d’on ve lo nom aquest…), que per cert, era un niu de porqueria. Després, en plena ruta amb lo Corsa vam anar a la platja de migjorn, que és nudista, però vam veure tothom ben tapadet, ens vam perdre una estona més fins que de forma més o menys involuntària vam arribar a la platja del Serrallo (res a veure amb la de Tarragona). Vam fer marxa enrera perquè el camí fins a la urbanització “Eucaliptus” no era prou decent pel nostre cotxe i, al final, vàrem arribar a la barra del Trabucador, que és el nom amb el qual s’anomena el camí que va a la punta de la Banya.

Aquí va ser on vam decidir aturar el cotxe i anar a prendre el sol i banyar-nos. Tot i que pel camí hi havia molts cotxes aparcats, vam poder gaudir d’un parell d’horetes de platja sense ningú a menys de 100 metres de nosaltres. Això és qualitat de vida!!!! Només de pensar en els estius a la platja de Blanes amb els centenars de nens corrent pel voltant meu aixecant sorra i cridant, el peu del veí de sobre a tres pams de la meva cara, el parasol del de l’esquerra que em fa més ombra a mi que a l’amo, el tanga i el topless de la veïna de la dreta…(bé… no tot pot ser blanc o negre!). En definitiva, que la tranquil·litat de les platges del Delta no té preu, així com el fet de veure com encara hi ha vida entre la colònia de petxines, peixos i aus variades apart de les odioses gavines…

Quan la panxa ens va avisar de que s’havia de repostar, vam abandonar el nostre paradís idíl·lic per anar a dinar. I on es pot dinar millor que a Sant Carles de la Ràpita? De camí cap allà vam fer un minitour en cotxe per lo Poblenou del Delta, curiós poble antigament anomenat VillaFranco, o algo així… A Sant Carles de la Ràpita, després de veure els preus del marisc, decidim que no val la pena deixar-nos el jornal en uns animalets rosats que viuen en el mar i que tenen closca. Per tant, busquem el lloc més barater i dinem de paella baratera a un baret-restaurant a mig camí entre el port i l’ajuntament (per cert, quin Ajuntament tan… lleig? Bé, sí, lleig és la paraula, encara que per gustos no hi ha res escrit). Em va fer gràcia anar a la Ràpita ja que estic mig enganxat llegint “la ciutat invisible” llibre de l’Emili Rosales, guanyador del premi Sant Jordi i que està basat en aquest poble. Quines coses…

I després de dinar (ja eren les cinc tocades) vam emprendre el camí de tornada cap a la metròpoli. Abans, però, volíem passar per l’Ametlla de Mar (poble una mica més al nord de l’Ampolla que ens havien recomanat), però se’ns va fer tard, o sigui que hi haurem de tornar més endavant…
En definitiva, vam abandonar la captivadora Catalunya indòmita i resistent contra el transvasament per tornar a la metròpoli després d’un gran cap de setmana. Quina depressió tornar a entrar al pis, on els espais oberts com els del Delta són una utopia…

En cotxe per lo Delta

Bé, aquest cap de setmana l’hem passat per la zona que la Generalitat de Catalunya té abandonada de la mà de Déu: les Terres de l’Ebre. Ara, m’he enamorat d’aquella zona. Viuen envoltats d’una bellesa i amb una tranquil·litat impressionants.

Per telèfon vam reservar dues habitacions dobles a Deltebre (la Cava). Només telefonar, la dona ja ens va advertir: no són de “lujo”, eh? La veritat és que el “lujo” a mi me la porta bastant fluixa. Li vam contestar: però netes sí que ho són, no? I ens va respondre: sí, clar que sí!

En arribar a Deltebre el dissabte dematí, i després de fer voltes i voltes entre Jesús i Maria i la Cava i aquelles carreteretes sense cap mena d’indicacions racionals, vam arribar a Can Salat. Era el típic bar pels borratxins del poble. I les habitacions… Bé, la mestressa no ens les volia llogar. Ens deia que eren per treballadors, que no ens agradarien… Ens les va ensenyar i les va descriure amb l’objectiu que no les lloguéssim. Això sí, tenia una amiga que llogava habitacions amb dret a cuina i eren molt guapes. Sense temps per reaccionar (ni tan sols de dir si volíem les habitacions que ens havia mostrat) va dir que ara la trucava. Però no va fer falta. La senyora Teresa ja ens esperava al bar de sota les habitacions amb la bicicleta per anar fins a ca seva.
Ens va dir: “jo aniré en bicicleta i vatros me seguiu amb lo cotxe, ja aniré a poc a poc perquè no em perdésseu” Me la vaig mirar i vaig pensar: “si aquesta dona va amb faldilla i tacons!!!! Com se’ns pot escapar????”

Vam allotjar-nos en una casa molt xula prop del transbordador Olmos. Des d’allí vam decidir anar a voltar pel Delta i anar a dinar per l’Ampolla. La veritat és que ens vam perdre un parell de cops pels camins del Delta tot gaudint del verd dels arrossars i de la varietat d’ocells que hi habiten. Ho vam fer en cotxe, però anar-hi en bicicleta també ha de tenir molt d’encant. A l’Ampolla vam dinar a prop del port d’una fideuà. I després de dinar vam anar a la platja de les Olles a fer la digestió sota el sol i prop de l’aigua. S’hi estava de conya. No feia molt de vent i el sol no apretava massa. Després d’un parell d’hores allà vam decidir anar a la punta del Fangar. Ja hi havia estat un parell de cops, però em segueix entusiasmant cada cop que hi vaig. Després de patir perquè el Corsita no quedés atrapat enmig de la sorra, vam arribar fins el far, havent vist abans els famosos miratges que fan pensar que hi ha aigua. Un cop al far vam passejar prop de l’aigua, respectant les zones de nidificació d’ocells, al·lucinant per la gran quantitat de dunes que hi havia i per la immensa quantitat de petxines que el mar duia a la costa.
Tornant ja cap a la Cava, vam seguir veient bernats pescaires, camallargs, ànecs coll verds i infinitat d’ocells de totes castes. Ens vam dutxar i vam marxar cap a Tortosa, on vam sopar, però això ja us ho explicaré demà, que ara la feina m’apreta…

Crisi d'inspiració (només?)

Avui, per primer cop des que escric aquest blog he trobat a faltar la inspiració. En realitat ja fa un parell de dies que m’ha abandonat. La veritat és que em sento molt frustrat. Collons totes les paraules m’acaben en –at!!!! Fins i tot en això em sento bastant acabat, frustrat, malaguanyat.
Bé, deixant les conyetes de banda, sembla com si m’haguessin desinflat, com si hagués passat uns mesos d’eufòria i de cop i volta, sense més ni més, l’alegria s’esfumés. És bastant estrany. Em sento bastant buit. És que em sento com si ni tan sols em pogués explicar amb certa claredat. Sempre he tingut moltes idees per explicar. Mil temes de què parlar. Ganes de tocar la moral, d’opinar, criticar… Avui, però, és un dia fosc, com si el sol s’hagués amagat darrera uns núvols negres i em digués que no tornarà, que hauré de viure en la foscor. I la veritat és que fot bastant, no sé perquè, però no acabo de sentir-me bé. Sé que no vull seguir així, però què putes he de fer?
En tot cas, com que sempre queda alguna resta d’optimisme, o de follia, confio en què no falti molt pel dia en què el sol torni a sortir, hi vegi clar, m’inspiri de nou i sigui feliç, que és d’això del que es tracta, no?

Volar alt

Cansat del soroll dels avions que sobrevolen casa seva, fart dels ocells que es caguen sobre el parabrises del cotxe, fastiguejat pels lladrucs del gos solitari, indignat pels crits de la veïna del tercer, avorrit de la muller que l’increpa per somniador… Un dia fa les maletes i deixa la casa, travessa el carrer, puja al cotxe i es pregunta on anirà. Tres semàfors més enllà sona el mòbil.

- T’he vist marxar amb les maletes. On et creus que vas? – li engega la dona.

- Faré el que des de petit he volgut. Seré astronauta.

Una de "fets i gent"

Hospitalitzada una jove turista que va ser atacada a Artà per un ase que la volia muntar
Hores abans l'animal, en un atac de fogositat, matà dues ovelles d'una finca veïna
J.J. Palma.

Res a veure amb Platero y Yo. El protagonista d'aquesta història és un ase d'Artà, fogós i temperamental, que en les darreres hores ha intentat muntar dues ovelles i una turista alemanya, amb resultats desastrosos en ambdós casos. Les dues primeres moriren per les escomeses de l'animal i l'estiuejant ha hagut de ser hospitalitzada, amb mossegades als braços i cops.
L'equí, un exemplar jove, és propietat d'un resident alemany que viu en una finca de la zona de Son Catiu, a Artà. «Està molt aviciat, sempre li donen xocolatines i és molt popular. El que passa és que mai ha estat amb una femella i està molt excitat», comentà ahir un veí. En la nit de dimecres s'escapà de la finca i es va ficar en una altra, on hi ha ovelles. Va intentar muntar un dels ovins, i lògicament no ho aconseguí. Després la va emprendre a mossegades contra la víctima, que morí i va repetir amb una altra ovella, que també va morir.
El propietari dels terrenys contactà indignat amb l'amo de l'ase, que es disculpà i l'indemnitzà. Ahir matí l'animal aglapí una jove que practicava fúting. Es tracta d'una turista alemanya. L'exemplar tornà a escapar-se i es llança sobre ella. L'esportista, aterroritzada, començà a cridar i l'ase va tractar de muntar-la. Els crits de la jove alertaren un veí, que va córrer a socórrer-la. La jove, de 30 anys, presentava mossegades en ambdós braços, així com cops i esgarrapades en diferents parts del cos.
La Policia Local d'Artà i la Guàrdia Civil foren informades de l'incident i l'animal ha estat traslladat a la canera municipal. La dona, ferida, va ser atesa a l'hospital de Manacor.

Aquí podeu comprovar-ho: Diari de Balears 27-5-05

A hores d'ara, la noia ja ha sigut donada d'alta i l’ase ja ha estat retornat a l'amo (segurament algun de vosaltres ja se l'hauria carregat...). En tot cas, sovint la realitat supera la ficció, no trobeu?