Inseguretats

Li escriu amb la mirada

poemes vidriosos d'amor

.

Els llegeix amb esperança

banyada de pigments de por

.

I si tot fos pur teatre?

"meme-II"

El segon "meme" de la setmana, aquest me l'envia la reusenca.


Senyor/a Meme: Per què vas crear la teva bitàcora?

La veritat és que no ho recordo. Des de sempre m'ha agradat escriure de tot, però mai havia tingut l'oportunitat de que altra gent ho llegís. I vaig començar, em va agradar i ja duc uns 15 mesos.

SM: Quantes bitàcores llegeixes al dia a part de la teva?

Doncs la majoria de les que tinc enllaçades i alguna més. En total unes 15 o 20, però en algunes només hi faig un cop d'ull...

SM: Saps què és un lector d'RSS? Si la resposta és sí, quin utilitzes?
No en tinc ni la més remota idea... Si algú m'ho explica...


SM: Has banejat alguna vegada gent pels seus comentaris?

Un cop vaig esborrar un comentari, però les reaccions dels lectors van provocar que m'adonés que era un error, per tant no tinc la intenció de tornar-ho a fer.

SM: Quin és el benefici i el perjudici que t'ocasiona aquest món de les bitàcoles?

El principal benefici que m'ocasiona és que puc desfogar-me escrivint i, a sobre, algú ho llegeix i em replica. Això és fantàstic! Per la merda de feina que tinc, escriure això em permet aïllar-me de l'ambient degradat que m'envolta durant una estona, que ja és molt! També crec que molta gent es va fent una idea del que penso i es pot crear un cert debat virtual que, en el cas dels coneguts, després es pot continuar cara a cara tot fent una cerveseta o sopant.

De perjudici no en veig cap, bé, potser si trobo una feina més decent no podré seguir al mateix ritme que fins ara i enyoraré una mica això d'escriure i llegir diàriament...

Bé, el passo a l'al-turtusi i l'egocrata, si volen, és clar...

"memes"

Fa més d'un any que tinc el blog aquest en marxa i mai, però mai, ningú m'havia enviat un "meme" d'aquests (encara no sé ben bé quin significat té aquesta paraula...). Però el senyor Murphy ha aparegut i ha volgut que en un mateix cap de setmana me n'arribin dos de diferents. N'havia vist alguns en diferents blogs però no n'entenia el motiu (i segueixo sense "pillar-ho"). Es veu que hi ha una sèrie de preguntes que s'han de contestar. Ho intentaré, malgrat tot:

Primer el "meme" de l'egocrata (demà el de la reusenca):

3 Llibres d'entreteniment:


- Dissabte de l'Ian McEwan. Més que res el recomano perquè el vaig acabar ahir i, tot i que és prou dens, fa pensar, el cabronàs...

- La pell freda de l'Albert Sánchez Piñol. El vaig comprar a cegues per Sant Jordi de fa 3 anys (diria) quan encara era la primera edició i ningú me n'havia parlat. El vaig llegir sense cap mena de predisposició mediàtica i vaig quedar impactat per la història que s'hi explica.

- Marines i boscatges de Joaquim Ruyra. Llibre bàsic per tot blanenc, escrit en llenguatge blanenc autèntic del que sento parlar als meus avis i als pagesos de Blanes. Són històries desiguals però que a mi em tenen enganxat.


3 obres de ciència política:

Em nego a remoure el meu passat. Cada dia que passa estic més convençut que ciència i política són dues paraules que no poden anar juntes en la mateixa frase. I menys donar nom a una especialitat acadèmica. Politòlegs: ja em podeu ostiar.


3 direccions d'internet:

- ACB.COM: tot el que vulguis saber (i més) sobre el bàsquet ACB.

- vilaweb.cat: és la pàgina que tinc d'inici

- google: potser perquè ja és com part de la família, sovint no reconec la importància d'aquest cercador. Què seríem sense el Google???


3 blogs:

En tinc molts d'enllaçats i tots els trobo interessants. Si hagués de triar tres blogs que podria endur-me a una illa deserta (quina absurditat) segurament escolliria:

- la mireia: hem sembla una narradora molt interessant que a començat amb molta força (canvieu les "h" de lloc)

- l'anasagasti: aquest home fot canya a tothom! Només que al país en tinguéssim un parell com ell les coses no anirien com van... (i que consti que no sóc el típic que s'emmiralla en tot amb Euskadi)

- en saül gordillo: això és periodisme!



3 pel·lícules:

No sóc massa cinèfil, però encara em puc mig defensar:


- Millor impossible: per motius que no vénen al cas

- Braveheart: "Ens podran treure la vida, però mai ens treuran la llibertat"

- Match Point: primera i última pel·lícula que he vist d'en Woody Allen i em va encantar (d'acord, sóc un pecador però hi posaré remei)

3 discos:

Sóc un pecador a qui la música doncs, ni fu ni fa... Sóc rarot rarot rarot i a sobre ho faig públic. Au, ja podeu parlar malament de mi per no tenir preferències entre el pop més actual, els clàssics del rock, la música clàssica, els heavies de tota la vida, la música en català o el tecno. Menys el flamenco i les sevillanes, que em posen molt nerviós amb els esgarips que foten, m'ho empasso tot, però tal com ho escolto, ho oblido... Fotré els tres primers discs que em vénen al cap de veure'ls per casa:

- Memòria de Cris Juanico

- Streets of Philadelphia de Bruce Springsteen

- Un ram de locura de Ja t'ho diré

Edito: m'acaben de xivar que una de les coses de fer "memes" d'aquests és que després s'han de reenviar. O sigui que li passo el marron a algú altre. Acaba de tocar a la Tempus Fugit, la Reusenca (venjança!) i lo tortosí expatriat (en comptes de llibres de ciència política, cal que poseu llibres de les vostres disciplines).

Llibertat d'expressió

Cada dia se'm fa més difícil escoltar en Vidal-Quadras i tota la xusma que l'aplaudeix, recolza o segueix, siguin dels ciutadans de catalunya, la "connivencia" cívica catalana, els agora socialista o altres pelandruscus similars. Sóc pacífic de mena però si aquesta gent és tan i tan (però tan) espanyola; i tan, però tan i tan malament viu entre nosaltres, que agafin les maletes, es venguin les seves propietats i carretera i manta fins a Zaragoza on no patiran cap d'aquests "problemes" que diuen tenir. No posaria cap frontera entre ells i nosaltres, com ja no hi ha frontera entre nosaltres i França, però si volen viure com a Madrid, que se'n vagin a Madrid. Pretendre viure aquí imposant la llengua d'allà és una actitud de colonitzador. I si ells es surten amb la seva, jo no podré viure en la meva llengua ni aquí ni enlloc del món. Per tant, com que les seves demandes trepitgen la meva llibertat, el més correcte que puc fer és demanar-los que s'adaptin o que fotin el camp...

Per cert, se'm fa molt dur veure com aquests alienígenes votaran el mateix que jo en el referèndum de l'estafatut. Algun remei?

Tornen els del bigoti i el tricorni

Davant l'allau d'assalts a urbanitzacions i cases aïllades i vista la pobresa de recursos de la nostra policia autonòmica, el magnànim ZP ha decidit marcar-se un punt i ha anunciat que 367 nous guàrdies civils vindran a "protegir-nos" dels lladres. Ohhh, gràcies senyor ZP! Alerta, perquè CiU demanava que vinguessin uns 1000 efectius de les Espanyes només per la província de Tarragona... I jo em pregunto, per què collons serveixen els Mossos d'Esquadra, si a l'hora de la veritat s'han de demanar reforços a Espanya? No hi ha prous candidats catalans que vulguin ser policies o bé no hi ha prous recursos econòmics per crear i mantenir una plantilla més àmplia i més equipada? El nou Estatut arreglarà el tema dels recursos econòmics? No volem ser autosuficients? No hauríem de poder resoldre nosaltres mateixos aquests problemes?

La veritat, si jo fos la Consellera d'Interior duria un cabreig monumental: com que la policia de fireta que dirigeix (prou bé, per cert) no és capaç de resoldre aquest petit problema, cal demanar ajuda al "primo de Zumosol" perquè ens tregui les castanyes del foc. Si no podem frenar una colla de lladres, per molt violents i ben entrenats que estiguin, què pot passar si mai Barcelona es converteix en objectiu del terrorisme islamista? Val més no pensar-hi... I tornant al tema, l'Estatut aquest que hem de votar, què en diu d'això??? Tindrem més pasta per evitar fer ridículs d'aquesta mena?

Busco feina.

Després d'uns quants escrits insinuant que busco un canvi de feina, ara el nivell de desesperació ja ha arribat a nivells extrems.

Estic totalment cremat d'estar a la puta patera dels ous que no s'acaba d'enfonsar. Cada cop que sembla que aquesta merda d'empresa està a punt de tancar portes, però a punt a punt a punt..., surt un projecte mig-decent que permet que seguim un parell de mesos flotant a la deriva. Mentrestant el capità segueix en la seva cabina, conscient del mal estat del vaixell però sense prendre cap mesura per canviar el rumb de la nau, i portant un alt nivell de vida... El segon de bord és un burgès que té amics en molts transatlàntics i això de la feina ho fa per no estar a casa avorrit i no s'ha de preocupar dels diners que entren cada mes. Per això va tenint fills cada any... Si em diguessin que aquesta empresa és una tapadora d'alguna altra cosa xunga, em sorprendria, però no poso la mà al foc per ells... Bé, ja he enviat senyals a tots els vaixells de pesca, transatlàntics, caiucos i fins i tot a altres pasteres per veure si canvio, però res de res. Però és normal. Sóc "gafe"... quan em truquin d'alguna feina estic convençut que m'arribaran altres ofertes tot seguit. Tan sols espero tenir més sort a l'hora d'escollir i no fotre'm en una altra puta pastera com aquesta perquè ja n'he tingut prou.

La carta del 12 de maig

He rebut la famosa carta que el president de la Generalitat de Catalunya ha enviat a tots els catalans que tenim adreça al Principat per animar-nos a votar (sí a) l'Estatut. Dic famosa perquè està datada a 12 de maig de 2006 i molta gent la va rebre el 9 o 10 de maig. Carai amb en Maragall... si ERC arriba a tombar l'Estatut al Senat hauria fet un ridícul espantós! Bé, com que sóc una mica friqui m'he llegit la carta en català, després en castellà i després he comparat les dues versions perquè hi havia alguna cosa que no em quadrava... I sí! Resulta que les dues versions no són idèntiques. Observeu el detall del segon paràgraf:

"Els estatuts de 1932 i 1979 van significar l'inici de períodes creatius al nostre país. Amb l'Estatut de 2006 també serà així. Més i tot. I suposarà el més gran reconeixement de la nostra personalitat i la nostra identitat, des de fa segles."

"Los estatutos de 1932 y 1979 marcaron el inicio de períodos creativos en nuestro país. El Estatut de 2006 también lo va a suponer. Más aún, si cabe. Y va a a representar el mayor reconocimiento jamás obtenido de nuestra personalidad y de nuestra identidad."

O sigui, que si llegeixes la carta en català t'adones que temps enrera, segles enrere, la nostra personalitat i la nostra identitat estaven més reconegudes que amb l'Estatut aquest que ens volen encolomar com si fos la panacea. En canvi, si llegeixes en castellà, et venen la moto de que el nostre país mai abans havia estat millor que ara. Hi ha una diferència important, no trobeu?

Creieu que està fet amb mala llet? Com que sóc una mica malpensat, jo crec que sí: això és el que crec que els "psoecialistos" deuen haver pensat en escriure la carta:

"els catalanoparlants ja saben que abans de 1714 Catalunya tenia més llibertats que ara, val més que no posem que mai havia estat millor perquè ens cauran crítiques. Els castellanoparlants, en canvi, com que majoritàriament són immigrants o fills de la immigració, val més que els mantinguem en la ignorància de pensar que sempre Catalunya ha estat part d'Espanya, no es donés el cas que s'apuntessin al carro de les reclamacions de tornar a l'estàtus anterior..."

O això o un dels que ha traduït del català al castellà (vull pensar que no ha estat a l'inrevés) ha aportat la seva pròpia opinió...

Dilluns de merda!

Mica en mica tots els amics van marxant de Barcelona. Aquest cap de setmana ha tocat a en Marc i la Marta. Ara ja només quedem nosaltres i la resistència blanenca. Espero ser el proper en acomiadar-me i deixar enrera aquests gairebé 9 anys de vida xava plens de grans moments però també d'estrés, vida consumista i pol·lució. Per cert, podeu felicitar en "Peres", que ja és enginyer de camins! I per les solteres que ho llegeixin, està lliure i és molt bon partit... Ja ho sabeu! Ah, si voleu llegir alguna cosa més decent que la meva frustració "dillunsera" i els meus intents de fer de "celestino barato", podeu fer un cop d'ull a la darrera adquisició en forma d'enllaç que tinc al blog. Uooooooo!!!!

I un darrer apunt...

Prometo no parlar més del Barça, ni de futbol ni de res similar fins que no tornem a guanyar una Copa d'Europa... Mireu però, aquests de Libertad Digital com compten les Copes d'Europa per països (al final de la pàgina). Òbviament, des del seu punt de vista Catalunya no és un país ni és res, per això les Copes d'Europa guanyades pel Barça les computen per Ecspanya. Però hi ha un petit detall que els fa quedar en ridícul, i no és l'elevat nombre de banderes espanyoles que es poden observar en les celebracions culés... Mireu, mireu quantes Copes d'Europa assignen al Regne Unit: ZERO PATATERO!!! En canvi Anglaterra en té 10 i, "ojoaldato", Escòcia 1. Ohhhhh!!!! Per tal de posar Ecspanya al capdamunt del rànquing són capaços de sumar Catalunya als seus interessos i restar, amb bon criteri, Escòcia dels interessos conjunts de l'Estat del Regne Unit....

Els catalans per ser un país, què haurem de fer? Ens haurem de posar faldilles (els homes), beure whisky per esmorzar i tenir una selecció de futbol pròpia? Fer una pel·li de l'estil Braveheart ambientada el 1714?

Campions!

Doncs sí! Malgrat estar convençut de que guanyaríem la Copa d'Europa, ahir vaig patir bastant. I en acabar el partit ens vam afegir a la histèria colectiva que va desbordar tot el centre de Barcelona. La primera Copa d'Europa no recordo ni haver sortit al carrer a celebrar-la. Ara bé, recordo algunes lligues fent l'"indiu" per la Plaça Catalunya de Blanes i, més endavant per la Plaça del Cony, (de la Solidaritat, pels forans). Ara bé, sense incidents més enllà de càntics, banderes, cotxes bandejats i poca cosa més. Sembla que aquest any hi ha hagut càrregues indiscriminades dels Mossos des del primer moment. Amb la fauna que corre pel poble, no m'estranya gens...

S'ha de reconèixer que ahir va ser la celebració d'una victòria del Barça més brutal que he viscut mai. Vam sortir d'un pis de l'Eixample i vam enfilar Gran Via envoltats de milers de culés cridant, saltant, en cotxe, a peu, en moto, llençant petards... Im-pressionant! Després d'una bona estona caminant vam arribar a la Plaça Universitat on la gent ja estava aturada. Vam seguir cridant i celebrant tot el que vèiem i vam intentar arribar fins a Plaça Catalunya, però era impossible. Fins i tot perillós: molts petards i moltes bengales. I gent enfilada en totes les faroles, quioscs, semàfors... Tinc la sensació que aquest matí les aules de les universitats i de molts instituts estaran ben buides d'alumnes, o més d'un arribarà amb una ressaca històrica. A Canaletes ni hi vam arribar del merder histèric que hi havia. Alguns degenerats van destrossar un semàfor i vam decidir fotre el camp. La fauna era molt diversa, encara que la majoria de gent tenia pintes "normals", es podien observar des de peluts antisistema a pelats pastilleros passant per immigrants del tercer món i guiris del Nord d'Europa. Moltes estelades i cap estanquera (afortunadament). I molta tia bona, eh Jordi? Tot tornant cap a casa, veient la festa que hi havia a cada cantonada del Passeig de Gràcia on els qui anaven a peu saltaven d'alegria amb les bufandes i banderes cada cop que el semàfor es posava verd pels vianants, pensava amb un somriure d'orella a orella, que ja és trist que només l'esport ens doni alegries colectives d'aquesta mena...

Per cert, els vàndals que van buidar l'Springfield i el "Burriquín" van tenir protagonisme quan la majoria de gent normal ja no hi érem. Per què no hi ha més mà dura contra aquesta xusma que embruta el nom de tots els culés?

Aquest any sí!!!!

Aquest blog és una barreja d'opinions personals, notícies curioses d'abast general, relats de ficció i, de tant en tant, notícies personals. Avui el Barça de futbol jugarà la primera final de la Champions des de fa molts anys. Encara no tinc el pessigolleig aquell de quan hi ha un gran partit a la vista. Suposo que a mesura que s'acosti el moment, la tensió i les ganes de veure com aquest club del que estic tan orgullós guanya la segona Copa d'Europa augmentaran. Potser m'han desmotivat les notícies exagerades que, sobretot a TV3, porten dient des d'ahir amb connexions en directe a l'estadi de Saint Dennis incloses. Bé, el que volia dir avui, però, no és això. És una cosa una mica més personal. Ho sento molt per totes les solteres que hi ha al país, però després de més de 8 anys de prometatge, 3 i mig de vida en parella i una agenollada amb anell inclòs després d'un sopar romàntic, fa un temps vaig demanar a Sa Roqueta que es casés amb mi. Afortunadament, no vaig fer el ridícul més espantós de la meva vida i em va dir que sí. En tot cas, jugava una mica sobre segur... Com que alguns dels qui llegiu aquest blog ja ho sabíeu però d'altres no, doncs us poso a tots en igualtat de condicions. Ja sabeu el motiu de la desinspiració dels darrers mesos: no tenia el cap centrat.

Encara em falta el tràmit de demanar la mà al futur sogre, però esperaré fins al darrer moment per si m'entra cangueli i em puc fer enrera... (Sa Roqueta: és broma...). O sigui, que des de fa un parell de mesos que anem de cul organitzant tot el merder aquest on ens hem fotut, però sembla que ja ens n'anem sortint. Com que sembla que la pastera on se suposa que treballo no s'acaba d'enfonsar i les perspectives de fugir de Barcelona no milloren a curt termini, això del casament serà l'objectiu a mig termini que em motivarà cada matí per llevar-me, respirar la merda d'aire de Barcelona i anar a treballar. I el canvi de vida serà després: per quan en tingui 28. Sempre he dit que als 28 anys la vida m'ha de canviar. Ja ho veurem, per ara ja he fet un primer pas. Per felicitacions podeu deixar un missatge. Per mostres de condol, també.

Espanya = enveja + odi + colonialisme

Quan una portada val més que mil paraules,

val més estalviar-se les paraules.

(Espai autocensurat.

Feu servir els comentaris)

País: paisatge + gent

Estic escrivint en calent. Acabo de mirar el 30 Minuts i em vénen ganes de vomitar. De treure tota la merda en forma de ràbia que duc a dins. El programa d’avui tan sols m’ha recordat com estem destrossant el país. Tots ens omplim la boca dient que ens estimem Catalunya i som incapaços de mantenir-la com un lloc habitable, on hi càpiga tothom, des dels urbanites amants de l’asfalt, els edificis i la velocitat, als rurals que estimen la tranquil·litat, l’harmonia i el paisatge. Actualment tot allò urbà està destrossant els espais naturals que ens queden al país. Blanes és una puta merda. Aquest cap de setmana he vist com als terrenys de l'antiga SAFA s'hi estan fent naus industrials i pisos, pisos i pisos. El Racó Blau, fins fa un mes, zona boscosa aviat serà un formiguer per gent de fora. Sí, ho repeteixo: Blanes és una puta merda. El poble està plagat de gitanos i gent del cinturó industrial de Barcelona que s'instal·la als càmpings per quatre xavos i dóna vida al Mercadona. On és el pretés turisme de qualitat que des de l'Ajuntament ens venen? Els pocs espais verds que coneixia de petit actualment són polígons o apartaments. I a qui ha beneficiat això? Els joves amb estudis seguim emigrant a Girona o Barcelona a guanyar-nos la vida. A Blanes només hi ha lloc per les feines poc qualificades, pel turisme i la construcció. I quant més es construeix, més cars són els pisos, per tant, que no em vingui cap “listillo” a dir que és necessari construir perquè sinó els pisos serien més cars. Si els mateixos cabrons que es forren construint després compren pisos que mantenen buits per especular… Si quant més construeixen, més mà d’obra necessiten i més immigració ha de venir a treballar (i ha d’adquirir un habitatge). Si més pisos implica més gent, més gent, són més cotxes i més cotxes més autopistes i més autopistes, més consum de territori… Ens acabarem enfonsant en la nostra pròpia merda. I mentrestant, em sento com un gilipolles intentant pensar en global: deixem que Catalunya tingui grans ciutats i grans àrees rurals: no volguem que tot sigui una gran ciutat, que en 5 o 6 anys serà impossible trobar un espai verd entre Blanes i Barcelona!!!! I els ajuntaments dient que l’única manera de finançar-se que tenen és construir per captar nous habitants i noves empreses. I em trobo els companys d'EGB que no sabien "fer la O amb un canutu", que als 14 anys van llegir el darrer llibre de la seva vida i van començar a treballar a l'obra i es passegen amb uns BMWs immensos i viuen en xalets que ja voldria jo tenir-ne la meitat... Pareu el tren, que jo baixo i continuo a peu (i en direcció contrària).

Enquesta-porra

Enquesta:

Deixant de banda les preferències personals,

1- Qui creus que serà el proper president de la Generalitat de Catalunya (després de les eleccions al Parlament que s'han de fer abans de la fi de 2006)?

a) Artur Mas
b) Pasqual Maragall
c) Manuela de Madre
d) José Montilla
e) Montserrat Tura
f) Antoni Castells
g) Josep Lluís Carod-Rovira
h) Joan Saura
i) Joan Puigcercós
j) Un altre: anotar el nom:

2- Qui creus que serà el proper Conseller Primer de la Generalitat de Catalunya (després de les eleccions)?
a) Artur Mas
b) Pasqual Maragall
c) Manuela de Madre
d) José Montilla
e) Montserrat Tura
f) Antoni Castells
g) Josep-Lluís Carod-Rovira
h) Joan Saura
i) Joan Puigcercós
j) Josep Bargalló
k) Josep Antoni Duran i Lleida
l) Joan Saura
m) Un altre: anotar

3- Qui creus que serà l'alcalde de Blanes?
a) Josep Marigó (PSC)
b) Josep Trias (CiU)
c) Francesc Pujadó (PP)
d) Joan Puig (ERC)
e) Argemir González (EUiA-ICV)
f) Un altre (anotar)

4- I l'alcalde de Barcelona?
a) Joan Clos
b) Xavier Trias
c) Jordi Portabella
d) Alberto Fernández Díaz
e) Imma Mayol
f) Una altra (Anotar)

5- On estaré vivint el dia 12 de maig de 2007?
a) Al mateix pis de BCN que ara
b) En un altre pis de BCN
c) A Blanes
d) En algun lloc a mig camí entre Blanes i BCN
e) A Mallorca
f) Una altra: anotar

Qui hagi encertat més respostes d'aquestes a dia 13 de maig de 2007 obtindrà un regal sorpresa.

Sense vergonya

Us reprodueixo el que acabo de sentir que la companya de feina (la de la mala llet) explicava per telèfon a una amiga seva, no massa íntima perquè feia temps que no es veien. No és que hagi parat l'orella, és que aquesta noia té un to de veu elevadíssim i disfrutava explicant en veu alta els seus merders familiars. No poso espais entre el que deia ella i el que no sentia de la seva amiga, més que res perquè més que un diàleg, això semblava un monòleg...

-Hola tia!!! Ara ja feia temps que no parlàvem! Com estàs? Sí que vindré el dia 25. Portaré l'Antonio i el meu "gordito". Està superguapo! Ara t'envio les darreres fotos que li vaig fer ahir. Està moníssim i cada dia creix. Què t'he de dir jo... (...) Doncs ara no sé si en vull un altre perquè no crec que mai pugui estimar algun nen més que aquest. És que l'estimo tant... (...) Doncs l'A. està com sempre, bé cada dia està més gras. S'està posant com un bacó. I és que això ja no té "arreglo"... Li agrada molt menjar i menja moltíssim. Quan dinem, ell és qui cuina, jo passo d'això i com que a ell li agrada molt estar per la cuina (...) sí, sí que és una sort... Bé, doncs el tio em fa el plat i me'l porta, i després torna a la cuina i al cap de cinc minuts apareix amb un plat que deu pesar dos quilos. No és que estigui ple, és que vessa. És una muntanya immensa de menjar. I no sobra res. I després menja postres i si el nen no s'acaba el seu menjar ell ho remata. A casa no sobra res.... Ahir, per exemple, feien futbol i ell va anar a mirar-lo a la tele de la cuina mentre jo mirava "los hombres de paco" al menjador. En una pausa, mentre endreçava quatre coses que el nen desordena vaig entrar a la cuina i ell va fotre un bot perquè no m'esperava... Estava dret buscant quetxup en un armari i tenia el plat a taula: tia!!!! Hi havia una pizza d'aquelles mitjanes amb 8 o 10 croquetes fregides que la seva àvia li havia fet per sobre. I una butifarra i un parell de salsitxes. Allò era una bomba de colesterol!!! (...) No, roncar no ronca... El que passa és que com que se'n va a dormir amb la panxa tan plena de tant en tant fot uns bots inconscientment a llit i, joder, això és una putada per mi perquè em desperta. (...) No, si ja estem mirant per canviar-nos el llit i agafarem un d'aquells que són dos matalassos individuals perquè els seus bots no m'emprenyin tant... (...) Que sí, que ara l'A. està més gras que abans. A partir d'ara, quan t'enviï les fotos del meu estimat també te n'enviaré de l'A. perquè vegis com s'està posant. (...) Ui, les coses ens van prou bé, és molt graciós ell: aquest matí quan he arribat m'ha trucat i m'ha dit "hola, estava parlant amb el peque i li estava explicant que t'estimo molt i que ets la persona amb qui vull passar la resta de la meva vida i..." Ostia puta! Creus que m'havia de dir això? Li he dit "vinga,vinga, "vale" i li he penjat el telèfon. De què va aquest tio? L'altre dia vam anar de viatge sorpresa a Mónaco. Va preparar-ho tot, va demanar als avis que es quedessin el nen pel cap de setmana, va demanar un Audi TT descapotable a un amic seu, em va dir que agafés roba de festa i vam marxar cap allà. Al principi el volia matar. Des que vam tenir el nen que no teníem un cap de setmana per nosaltres sols, però després... tia!!!!! Per Sant Feliu amb l'Audi tot el poble ens mirava. Jo no sabia on amagar-me i el capullo amb la capota treta... Ara, en arribar el cotxe era dels normalets... Mónaco és impressionant i ell va tornar a ser l'home bromista amb qui em vaig casar. Va estar super bé. Però ja li val. (...) No, si ell és super seriós a la feina. A vegades el truco i em diu que no pot parlar perquè està reunit amb altra gent... Ja li val! Però quan està sol és un catxondo... (...) Bé, tia, doncs el dia 25 venim i ens acabem d'explicar tot això. Vindrà la C.? (...) saps que la D. ja té el nen col·locat i està de 4 milímetres? Bé, el metge li va dir que tot era correcte. (...) Bé, guapa, ens veiem. Molts petonets!

Noves adquisicions

Darrerament, com haureu pogut observar, he estat fent canvis en els enllaços del blog. La majoria són blogs amb contingut polític. De totes les noves adquisicions en forma d'enllaç, estic realment enganxat al blog de l'Iñaki Anasagasti. Impressiona veure com un polític parla sense pèls a la llengua i amb una coherència digna de menció. Carrega contra tothom des d'una posició privilegiada i amb una capacitat d'escriptura que fa enveja. Per contraposar una mica aquest blog d'un nivell tan elevat, he afegit també dos altres polítics que parlen sense embuts. Segurament a Catalunya no els coneixeu, però a Mallorca són bastant coneguts, ja que són els candidats d'Esquerra Unida i del PSM a l'alcaldia de Palma. L'Eberhard Grosske (malgrat aquest nom és tan mallorquí com qualsevol altre) és d'EU i famós per la canya que fot a tot bitxo de la dreta que es mogui. Té un estil característic: un pèl de xuleta i molt d'inconformista. M'agrada el seu estil i va ser un bon conseller de Treball durant el Pacte de Progrés. De tant en tant, però, publica posts dins la categoria "...i més enllà" que es podria estalviar: el paio va més sortit que un balcó. Cal llegir el post "Sonia Ferrer, Dulce engendro de Platón" i m'entendreu...

L'altre, en Pere Muñoz, va directe a la jugular de tot pepero que es mou. Jo això ho aplaudeixo, però és que hi ha maneres i maneres. Si llegiu el seu post "s'ha acabat es bròquil" potser opinareu que un càrrec públic no pot ser l'avantguarda de l'acció directa de carrer contra un govern. S'ha d'estar present al carrer, però el que ell proposa ho trobo exagerat. Veieu algun polític seriós pintant ell mateix passos de peatons? Espero que el seu post fos una broma...

En tot cas, animeu-vos a llegir-los i ja em direu què trobeu...

Festa!

Avui els autobusos de Barcelona van engalanats amb dues banderetes: la de la ciutat i l'europea. És habitual que duguin banderetes quan estem en un dia de celebració: la Mercè, Sant Jordi, la Diada, etc. Avui és Sant Geronci. Suposo que la festa no deu anar per aquí... Se'm deu haver escapat quina celebració es mereix que els autobusos duguin les banderetes, ja que no crec que celebrin que tindrem referèndum per l'Estatut, que el Barça va guanyar la lliga o que avui el quefe ha matinat més que mai i ha arribat a les 9 i 20 a l'oficina...

Pronòstic incomplert

No s'ha complert el pronòstic que vaig fer el passat mes de gener, just després de que l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya rebés els primers avisos de la cirurgia estètica "hard" que patiria en els mesos següents. Afortunadament, els interessos de la jerarquia que mana a ERC (cada dia més coincidents amb els interessos dels que remenen les cireres a CiU i PSC-ICV) s'han vist frustrats. Esquerra haurà de fer campanya pel no a aquest Estatut que un cop retornat de Madrid no s'assembla en gairebé res al que es va enviar cap allà. Crec que votar que no (o abstenir-se) és la forma de dir a tota la classe política que els ciutadans ja n'estem farts. Que no calia que malgastessin dos anys per parir un Estatut català que en tres mesos de pont aeri ha perdut tot allò més essencial que el definia. Que el dia que el 89% del Parlament de Catalunya va cantar els Segadors per celebrar que s'havien posat d'acord tan sols estaven jugant amb els sentiments de la gent perquè després no van saber defensar units el que tan d'esforç va dur pactar. Que són tots una colla d'impresentables. I que els únics dubtes que tinc són entre votar que no o bé aprofitar el diumenge de juny per fer el primer banyet a la platja... I no crec que sigui l'únic...

Tests

Darrerament m'estic acostumant a fer tests psicotècnics i de personalitat per veure si canvio d'una vegada de feina. He estat en 4 o 5 empreses de selecció o departaments de RRHH i m'he adonat que les preguntes dels tests són gairebé sempre les mateixes. I cada cop que m'hi enfronto l'angoixa que tinc és més gran. Al principi els feia sense gaire preocupació, però cada cop m'hi capfico més intentant treure l'entrellat del perquè de les preguntes.

Per exemple: a) Treballo molt. b) m'agrada fer la feina ben feta. Si responc a) és que sóc un treballador intens (potser treballo molt i rendeixo poc). En canvi, si responc b) és que sóc puntillós i treballo bé (potser sóc massa lent i em distrec massa en els detalls).

Un altre exemple: a) faig amics amb facilitat. b) m'agrada resoldre les feines més complicades. Si responc a) és que sóc afable i amb bon rotllo dins un equip de treball (però no massa treballador). En canvi si responc b) és que sóc un treballador que s'implica en la feina (però no gaire extrovertit).

La qüestió és que cada pregunta d'aquests tests és tot un dilema i intento contestar essent sincer però sense oblidar quin és el perfil que busca l'empresa. Si es busca algú amb un perfil més analític potencio aquesta part de mi. Si es busca algú amb capacitat de lideratge faig el mateix amb les preguntes que es refereixen a donar ordres, expressar opinions, etc. Ara bé, tan sols ho faig una mica, ja que tampoc vull donar un perfil diferent del que tinc i després trobar-me en una feina on se'm demana una cosa que no sóc...

No us penseu que és gaire fàcil fer els tests pensant en les conseqüències de cada resposta i buscant un equilibri entre totes les respostes, perquè sempre apareix la pregunta que et trastoca. En el darrer test hi va haver una pregunta que em va trencar tots els esquemes:

a) Normalment menjo molt ràpid.

b) Disfruto llegint.

A banda de ser una pregunta (aparentment) estúpida, jo tinc dues característiques indissociables: m'encanta llegir i menjo molt ràpid. Després de pensar-hi durant un bon minut vaig arribar a la següent conclusió:

Si responc a) és que sóc una persona que va per feina, però no mira gaire per la seva salut. Si responc b) és que tinc inquietuds culturals i sóc capaç de perdre el temps llegint un llibre. Si responc a) estaré poc temps dinant, tornaré abans al lloc de treball, per tant treballaré més. Si responc b) seré una persona ociosa que, en comptes de fer esforç físic prefereix seure en una bona butaca i llegir un llibre tranquil·lament. Després de dubtar MOLT vaig acabar dient b), ja que està més ben vist llegir llibres que no pas menjar ràpid, no?

dispersió

no em feu cas. entre el barça campió de la lliga espanyola, les celebracions vandàliques dels de sempre, el no-nul-no-se-sap d'esquerra, el pas del president més dispers de la història pel senat, la pulsereta de l'impresentable president de cantabria (existeix, com teruel) i el merder de les entrades per anar parís, l'actualitat mediàtica político-esportiva fa caguera. tanta caguera que prefereixo no utilitzar majúscules en l'escrit d'avui.

serà la meva forma de protestar per tant tòpic seguit en els telenotícies. ja s'ho faran: els del barça fent les xorrades de sempre al balcó de la "txene" amb el president dispers intentant no imitar l'alcalde sambero i amagant la pulsereta de la "unidad contra los separatismos", mentre els vàndals i els que tenen entrades per anar a parís i els que no en tenen i estan molt cabrejats coregen els seus noms (els dels futbolistes i el del dispers) barrejant una absoluta manca d'originalitat: "xampinyones, xampinyones, oe oe oeeee", "puyooo-ol, puyoooo-ol", "u-u-u-ulagué" o "sí sí sí, noj vamo a parí" (ja ho dic jo que anar a parir sí que se n'hi poden anar i que no tornin). i és que fer una final a parís o madrid o berlín posa les coses molt fàcils pel tema de la rima. imagineu una rima amb oslo o copenhague o lisboa i veureu que l'esperit poeta de qualsevol aficionat quedaria seriosament en entredit. sort que també hi haurà crits més picantets: "que boti en pasqual, que boti en pasqual" o "que botin en pasqual, que botin en pasqual" o millor encara: "(l'estatut) que el voti en pasqual, que el voti en pasqual" . mentrestant els del no-nul-nosesapbenbequè estaran traient el cap per darrera dels ronaldinyos, etoos i u-u-oleguers per veure si surten en la darrera foto abans de fer el darrer equilibri sobre la corda fluixíssima que manté el tripartit, aviat tri-partit perquè s'haurà partit (si és que mai ha estat unit). i total, si això és el que ha de passar i no és cap novetat, per què en diuen notícies si ja està vist i revist? no em feu cas.

Ganes de dissabte

Avui és el segon dia de la setmana que vaig a treballar (fet que no vol dir que treballi massa) i tinc més ganes de dissabte que mai. I és que el fet que arribi el dissabte i no hagi d'estar per Can Fanga ni hagi d'anar a treballar em motiva a passar els dies de la setmana. Un darrera l'altre. Amb pressa i sense pausa. I quan arriba el divendres a la tarda he de posar el fre de mà: dos dies per avançar sense pressa i amb pauses. I sense pensar en el dilluns que inexorablement arriba i m'adono que estic dins la roda en la que mai hauria volgut entrar. Passar dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres per gaudir els dissabtes i diumenges i tornar a començar amb la vista posada a l'agost i la seva roda. La roda dels mesos passa més a poc a poc, però igual: de setembre a juliol, amb pauses a finals de desembre i abril, per gaudir l'agost. Malgrat tot, m'hi estic habituant, per desgràcia...

Catalans!

Després de tres dies voltant per la Catalunya Nord, de Cervera a Salses i de Cotlliure a Prada passant per Ceret i Perpinyà entre molts altres pobles, tinc molt clar com no vull que acabin la meva llengua i la meva cultura. No he vist cap altre racó del país més plagat de senyeres i d'adjectius catalans que la Catalunya Nord. La majoria dels cotxes d'allà duen enganxines amb, o bé el burro català, o el burro emmascarat (versió nord del burro que tenim aquí), les quatre barres, el "cat" (tant a dins com a fora de la matrícula) o barretines. Gairebé tot el que fan duu l'adjectiu "catalan": els pobles són típicament catalans, els restaurants són de menjar català, els hotelets són catalans, l'arquitectura és catalana, els vins són catalans i la sardana sona a tot arreu. La llengua, però, és la francesa en el 95% dels casos. La seva catalanitat és merament folclòrica i han oblidat que tenen una llengua pròpia que va morint a mans del francès que tot ho abarca. Els pocs catalanoparlants són gent gran que reconeixen que parlen francès amb els fills i afirmen que el català només el parlen amb els coneguts del poble de la seva edat (menció apart pels gitanos de Perpinyà). Això sí, ells són catalans (tant els que encara parlen català com els que són incapaços de dir "bon dia") i ho afirmen als quatre vents. No sóc ningú per dir-los què són o deixen de ser, però per mi, ser català implica xerrar català. Tant a Perpinyà com a Barcelona. A veure si encara els catalans del futur parlaran francès al nord, castellà al sud i només s'entendran entre ells en anglès... Malgrat tot, hi ha un bri d'esperança per la supervivència del català de mans de les escoles de la Bressola. Llegiu-ne el reportatge de Presència d'aquest cap de setmana aquí.

Per cert, els pobles de la Catalunya Nord són dignes de visitar, especialment Cotlliure, el castell de Salses, el centre de Perpinyà, Vilafranca de Conflent i algun poblet petit com Eus. I el millor de tot, per mi, és l'abadia de Sant Miquel de Cuixà, malgrat que mig claustre el tinguin els americans a New York.