Bones festes (2)

Avui, com fa un any, vull desitjar unes boníssimes festes de Nadal a totes les persones que llegeixen, han llegit o llegiran aquest blog. I us desitjo que l'any 2007 (bufff, com passen els anys) sigui molt millor que el 2006.

En el meu cas, si el 2006 ja ha estat un any de canvis, els que es preveuen pel 2007 són encara més importants. Ja us tindré informats!

Bon Nadal!

Enfeinat...

Avui tinc menys temps de costum, per això us reprodueixo un correu-e que he rebut.

"A la classe del jardí d'infància, el professor demana als seus alumnes de què treballa el seu pare. Després de diverses respostes típiques (bomber, jardiner, contable, etc), arriba el torn d'en Pepet, que diu:
- El meu pare treballa en un club nocturn d'homes gais, balla i es treu la roba davant dels altres homes. Quan queda només en tanga, els homes li posen doblers dins la part de davant del tanga. En el cas que a algun home li agradi molt el meu pare, ell el duu a casa i té sexe amb ell. Gràcies a això no falta pa a ca nostra.

El professor no sap on amagar-se i deixa sortir els nins al pati. Llavors atura en Pepet i li demana:
- És veritat tot el què ens has contat?
- No, en realitat el meu pare treballa a l'Ajuntament d'Andratx, però estic empegueït de dir-ho davant els meus companys i amics..."

Parole, parole...

Avui parlaré d'Esquerra, el partit de les grans paraules i dels pocs fets. Esquerra aspira a convertir-se en el partit hegemònic de l'esquerra catalana. Per això s'ha deixat pel camí això de "Republicana" i qui sap si allò altre de "de Catalunya". L'objectiu final d'aquest partit, però, és aconseguir un país lliure. O almenys això ens han repetit incomptables cops durant els darrers 20 anys. Això els diferencia de tota la resta de partits parlamentaris i, justament això és el què els dóna un grapat de vots molt fidels. Al mateix temps, tal com és el país ara mateix, també provoca al·lèrgies a una part prou important de l'electorat.

Ara han optat per una estratègia bicèfala o, millor dit, esquizofrènica: per una banda mantenen els seus posicionaments presentant propostes absolutament inviables al Congreso de los Diputados demanant el dret de secessió i, per altra banda, pacten un govern de mínims a Catalunya per desenvolupar de manera escalonada i pausada (Puigcercós dixit) un Estatutet en el què no creuen. Osti tu! Per què no presenten l'esmena al Parlament de Catalunya? Per què no demanen que el seu (nostre? meu?) Govern demani el dret a l'autodeterminació? O és que tan sols és un tema secundari?

Si pretenen seguir per aquest camí d'esquizofrènia només aconseguiran que l'abstenció i la desmobilització del seu electorat potencial sigui històrica. O s'embarquen a ser la tercera marca del PSC a Catalunya (la segona és ICVEUiAetc), que és el que fan aplicant una obra de govern que en un 90% el PSC assumiria com a pròpia, o tornen a les barricades de l'oposició coherent, amb el discurs que els va dur a treure els millors resultats de la seva història postfranquista. Segurament em respondran que aquest saber nedar entre dues aigües és el que ha permès a CiU i PSC ser majoritaris a Catalunya. Si el que volen els dirigents d'ERC és acomodar-se, no definir-se i apoltronar-se com CiU i PSC, que s'ho facin mirar perquè no és la manera d'arribar als votants. Tan sols ajuden a la desmobilització electoral.

Però ells segueixen a la seva, i qui dia passa, any empeny.

Quines coses que els passen...

Resum de la conversa telefònica que van tenir l'exalcalde d'Andratx, Hidalgo, i el Conseller d'Interior del Govern Balear, José María Rodríguez el dilluns mateix de les detencions a les 8:11 del matí. Ho he trobat aquí. No us la perdeu. Els han enganxat!!!!!

- Hidalgo: Si, buenos días.

- Rodríguez: Eugenio buenos días soy José María Rodríguez, no te preocupes ya tengo yo articulada una cosa, lo que ocurre es que hemos de esperar a ver que nos dicen ¿no?, porque tampoco no… la información es que sería hoy, pero no sé, hay que esperar acontecimientos.

- Hidalgo: Por eso a ver, vamos a estar tú y yo, no sea que…

- Rodríguez: Efectivamente.

- Hidalgo: No sea que nos hayan…

- Rodríguez: Metido el miedo en el cuerpo. Efectivamente.

- Hidalgo: Yo estaba pensando José María, tú sabes que, yo hoy a las 7 ya te llamaba.

- Rodríguez: Tenía el móvil apagado.

- Hidalgo: Porque claro también pensamos, habíamos dicho antes de hablar la conversación última, que a las 11 de la mañana quedábamos hoy en el gabinete de presidencia, el presidente, tú, Perera* y yo, si mal no recuerdo.

- Rodríguez: No pero, esto tenemos que hacerlo, es que yo tengo que llamar a Perera ahora.

- Hidalgo: Llámale.

- Rodríguez: Para decirle que esté pendiente a ver que pasa, Porque claro, yo tampoco, a ver si me comprendes, lo que sabemos, no sabemos de qué va el tema. Entonces bueno. Yo creo que todos lo que tenemos que hacer claro, hay que esperar a que mueva ficha, que tiene que mover ficha, si no mueve ficha no pasa nada.

- Hidalgo: Claro por eso yo creo que si yo oigo alguna noticia, la oirás tú antes o igual que yo.

- Rodríguez: Yo lo que pasa es que yo tengo mi móvil abierto para siempre igual que tú y nosotros cada x tiempo nos iremos llamando, me oyes, si acaso.

- Hidalgo: Tú de todas formas prepárame la instancia.

- Rodríguez: No te preocupes está preparado todo.

- Hidalgo: Y la instancia de baja en el partido.

- Rodríguez: No te preocupes, con que lo diga es suficiente. Lo que pasa es que hay una cosa, voy a hablar con Perera, me oyes, para preparar, para que esté pendiente, para coger el auto en mano, porque también hay que ver qué dice, me oyes.

- Hidalgo: Exactamente.

- Rodríguez: Tú suponte que todo el material vaya en contra del otro, hay que mirar esa situación también.

- Hidalgo: Claro, no sé yo que los dos estamos en el mismo paquete.

- Rodríguez: Bueno pero vamos a esperar.

- Hidalgo: Perdona que no me he interpretado bien, en el mismo barco, tú y yo de partido,…

- Rodríguez: Si pero quiero decir con esto que sea el director general y no seas tú, me explico.

- Hidalgo: Por eso.

- Rodríguez: Si el cargo va contra aquel, nos toca de refilón pero no es igual, eh!

- Hidalgo: Y aguantaremos a ver cómo salen las cosas.

- Rodríguez: A ver cómo salen las cosas.

- Hidalgo: Yo espero noticias suyas

- Rodríguez: Un abrazo, adiós amigo, adiós.

- Hidalgo: Adiós

*En Perera és l'advocat de tots els peperos balears que tenen problemes amb la justícia i qui finalment s'encarrega de la defensa de l'Hidalgo...


D'aquest tros de conversa es dedueixen dues coses:

1. Sabien que els investigaven encara que no sabien ben bé com ni per què (deuen tenir tantes coses per amagar...)

2. L'operació Voramar aquesta no hauria de centrar-se només a Andratx. Hi ha molta merda sota les estores, encara.

Finalment, és absolutament esperpèntic, vergonyós i delirant que cap conseller o el mateix President del Govern Balear hagi dimitit. Ni tan sols accepten que hi hagi indicis de delicte. Com bé va dir en Matas, això ja fa tuf de 11-M: Tothom veient la veritat i els del PP negant-la. Si una desena part d'això ho hagués fet un altre partit el PP ja hauria tret els tancs al carrer...

Blanes i les autocaravanes

Vaig treballar durant 6 estius en un càmping i conec prou bé el tema del turisme d'autocaravanes, de manera que us donaré la meva opinió respecte la polèmica "estrella" del preNadal blanenc (vegeu notícies aquí, aquí i aquí).

Punt 1: les autocaravanes són collonudes per viatjar: dus la casa a sobre, per tant, només t'has de preocupar de dues coses: trobar un lloc per aparcar-la i un desguàs per les aigües brutes. Semblen dos problemes petits, però no ho són tant, ja que el volum de la majoria d'autocaravanes no permet aparcar-les en un carrer, pàrquing o passeig al costat de la resta de vehicles. No només perquè molesten la circulació i impedeixen que puguin estacionar altres vehicles, sinó perquè ja m'explicareu quina imatge dóna el fet que hi hagi algú vivint al Passeig de Mar d'un poble, estengui la roba allà i tregui les taules i cadires al mig del carrer per prendre el sol mentre es fa el vermut. Si està prohibit acampar al mig de la platja, també ho està plantar-hi l'autocaravana. Ho trobo lògic.

A més, aquestes autocaravanes tenen uns dipòsits d'aigües brutes que s'han d'anar buidant regularment. I on poden buidar la merda, si no és en un càmping? Al mig del carrer?

Punt 2: els autocaravanistes són, generalment, uns "mals clients" pels càmpings: hi van tan sols quan han de buidar les aigües brutes en les fosses sèptiques dels càmpings i han de reomplir els seus dipòsits d'aigua potable. Paguen una nit, fan el que han de fer i foten el camp. És legal i ningú s'hi oposa.

Punt 3: els càmpings són pràcticament l'únic lloc on es poden veure arbres a Blanes, o sigui que no estaria malament ajudar a mantenir-los. A més, n'hi ha molts i absorbeixen la immensa majoria de turistes que vénen.

Però quan s'havia arribat a una mena d'equilibri en què els autocaravanistes es passaven la llei pel forro, aparcaven on els venia de gust i anaven a buidar la merda als càmpings quan ja els estava a punt de vessar, l'Ajuntament ha decidit fer l'estocada final al negoci dels càmpings. La joia de regidor ecocomunista de Blanes, de qui ja sabíem que tenia una bicicleta, ara resulta que també té una autocaravana. Per això ha decidit que ja està bé d'això de fer pagar als autocaravanistes per oferir-los un servei, que l'Ajuntament els posa un pàrquing gratuït ben a prop de la platja, tot carregant-se desenes de places d'aparcament pels soferts turistes que vulguin visitar-nos en cotxe. Amb això ha imitat la ciutat de Barcelona, on diuen que per la manca de càmpings l'Ajuntament ha instal·lat un pàrquing similar a la zona del Fòrum.

Jo tinc una tenda d'acampada. Me la deixaran plantar al pàrquing d'autocaravanes?

Per cert, sembla que els blanencs ens lliurarem del polèmic regidor del carril bici, ja que se'n va a la delegació del Govern a Girona. Tremoleu gironins que sabem que a l'Argemir també li agrada nedar: igual vol convertir l'Onyar en una piscina olímpica...

Ja em queixo de nou...

Digueu-me materialista, però falta una setmaneta per Nadal i en aquesta empresa ningú ha piulat sobre si hi ha sopar/dinar/borratxera d'empresa o no. Tampoc no sé si ens acabaran fent un regalet de Nadal o no, encara que sembla que altres anys han regalat coses tan útils i fàcils de guardar com aquesta que està fent servir aquest home. Encara menys he preguntat si es fa cagatió o amic invisible, que seria lo més lògic amb la colla de cumbes que corren per aquí. Però no seré jo qui pregunti, ja que fa un mes vaig gosar demanar si els dies 27, 28 i 29 de desembre l'empresa tancava o no per poder organitzar amb temps l'anada a Mallorca, i una mica més i em foten al carrer (literalment). La doble moral cumba-comunista-pija-empresarial dels meus jefes, però d'això ja us en parlaré quan sigui fora perquè és mooooooooooooooooooooooooolt fort. Apa, bon kp d 7mana!

Objectiu: destelevisionar-nos

No és que mirem massa la televisió, només a l'hora de dinar una mica les notícies i durant i després de sopar alguna sèrie abans d'anar a dormir. Malgrat tot, n'estem bastant cansats. A partir d'avui procurarem mirar menys la tele, llegir més i fer les pràctiques de la UOC amb més antelació, que vaig molt apurat...

Per ara només salvem de la criba a Porca Misèria. Polònia, amb els canvis d'horari, ja no sabem ni quin dia ho fan. I House, que competia amb la sèrie Mar de Fons (no aquesta) de la pubilla més guapa de Catalunya Irene Montalà per la nostra atenció, ara sembla que es dedica a emetre capítols repetits.

En definitiva, ens destelevisionarem tant com podrem!

Coses...

Aquesta tarda, tot anant a treballar, m'he creuat amb un "pakis" d'aquests que té tota la pinta de vendre cervesetes d'estranquis els vespres. Allò que m'ha sobtat és que anava "armat" amb un pinzell i pintura blanca (anava vestit de "pakis", és a dir, quicu i tirant a deixadot i sense mono de pintor). Aquí no s'acaba la cosa: estava pintant els pals dels semàfors del carrer de color blanc. Sobta molt veure els pals dels semàfors de color blanc, sempre han sigut grisos, verdosos o més foscos, però blancs com la samarreta del madrid... No he entès la raó per la qual aquell individu es dedicava a pintar semàfors amb tanta dedicació fins que fa cinc minuts he llegit això. Que cadascú faci la interpretació que vulgui, però això sembla que va en la línia municipal de facilitar l'accés a l'habitatge als okupes. És a dir, la lliçó sembla que sigui: si et saltes les normes tens prioritat per sobre d'un que sigui "legal"...

Canviant totalment de tema, mireu quina web tan curiosa. Són les cares dels Famosos arrestats als EUA. La llista és llarga, però val la pena veure, sobretot, les cares de les actrius. Amb lo mones que acostumen a quedar per la tele...

Pinochet i cia.

Em fot molta ràbia que els dictadors, dèspotes, assassins i torturadors morin sense ser jutjats. Molta ràbia. Que els amics, còmplices i hereus (per la gràcia de Déu, de la Corona o de les armes) de tots aquests segueixin gaudint dels seus privilegis és una vergonya. Que la plebs inculta els afalagui a uns i altres és una mostra de la misèria moral de la nostra societat.

Reflexions sobre política mallorquina (per mallorquins i forans)

Ja aviso d'entrada, aquest escrit és un rotllo per gent interessada en el merder de la política interna del nacionalisme i l'esquerra a Mallorca. Sou lliures de seguir endavant o no.
Mallorca, en l'eix esquerra-dreta, està dividida en dos blocs: el PP per una banda i la resta de partits per l'altra. Tan sols Unió Mallorquina (UM vindria a ser com Convergència i Unió però més escorada a la dreta regionalista, com Unió, encara que també té un sector més socialdemòcrata bastant marginat del poder real), sembla que pot ocupar un espai central entre la dreta (sovint extrema) del PP balear i la resta de partits. En aquest sentit, cal dir que el PP balear tampoc és com el PP espanyol que coneixem tots, sinó que són més aviat de la línia d'en Piqué, encara que tenen elements ultraespanyolistes i la immensa majoria són de dreta pura i dura. Tot i que cada cop tenen menys poder, hi ha molts peperos regionalistes mallorquins, sobretot a la Part Forana, que, si fossin del Principat, segurament serien del "sector negocis" de CiU. En tot cas, la política destructora del territori, els costums i la llengua mallorquina del Partit Popular és evident i no té pinta de returar-se sinó d'augmentar. Fins ara, UM ha estat un clar còmplice d'aquesta política destructora, fins el punt que el partit ha anat patint baixes i escissions de la gent més progressista i nacionalista del partit, encara que no en un nombre molt important, potser perquè es tracta d'un partit petit que té grans quotes de poder al Consell de Mallorca i, ser-ne membre gairebé implica tenir un càrrec.
Però anem a l'altra Mallorca, la que està preocupada pel seu futur, plora davant les barbaritats del PP i es revolta contra la destrucció. El principal partit de l'esquerra a Mallorca és el PSOE-PSIB, cada cop més psoe i menys psib, sobretot després dels 4 anys de Pacte de Progrés i de l'arribada d'en ZP a Madrid. Es tracta d'un partit amb dues ànimes, com el PSC català. Els principals dirigents, amb Francesc Antich (ex-militant del PSM, Partit Socialista de Mallorca, que no té res a veure amb el PSOE) al capdavant, són, per dir-ho d'alguna manera, "mallorquinistes federalistes". Les bases, però, són bastant més espanyolistes, com en el cas català.
En aquest punt cal fer una mica d'història recent. Des de l'any 1995, quan el PSM va obtenir els seus millors resultats, l'estratègia del PSOE ha estat frenar el creixement d'aquest partit. Per això, va fer un discurs més federalista en clau mallorquinista que va fer que l'any 1999 el PSM perdés una part important del seu electorat, pèrdua que no va ser considerada important ja que, per primera vegada, les esquerres i el nacionalisme no espanyol van arribar al Govern Balear.
Què és exactament, això del PSM-Entesa Nacionalista? Es tracta d'una federació nacionalista i d'esquerres, un partit similar a ERC a Catalunya que defensa les especificitats pròpies de les Illes des d'un punt de vista federalista respecte Barcelona i Madrid. És a dir, que és un partit on hi conviuen(convivien) nacionalistes mallorquins-mallorquins, nacionalistes pancatalanistes, gent d'esquerres federalista, gent de centre autonomista i independentistes de qualsevol casta. Tots ells compartint uns ideals de defensa del territori, la llengua, la cultura i els drets socials. Es tracta(va) d'un partit moderat en els seus plantejaments de dret a l'autodeterminació, però inflexible en la crítica a l'espanyolització i la destrucció de Mallorca. Anys enrera, a finals dels 80 o començaments dels 90, els elements radicals més independentistes van sortir del partit per fundar ERC-Illes, partit absolutament marginal fins fa ben poc ja que compartia espai amb el potent PSM.
Amb l'arribada al poder del Pacte de Progrés format pel PSOE-PSIB, PSM, Esquerra Unida, Els Verds i, atenció, UM (encara que no van tenir cap conselleria però sí el Consell de Mallorca), el PSM va obtenir la Vicepresidència i les conselleries d'Economia, Comerç i Indústria, Agricultura i Educació i Cultura (no sé si me'n deixo cap) i va poder dur a la pràctica polítiques pel gruix dels seus votants, que tradicionalment han estat els professors, la gent del món de la cultura, els pagesos i un segment del petit comerç i les professions liberals. Com gairebé sempre que un partit amb uns ideals de justícia i progrés tan clars arriba al poder, les esperances que s'hi dipositen són molt altes i la frustració davant les actuacions dutes a terme és proporcional a les esperances. A part, la presència d'interessos tan contraposats en el mateix govern com els de la gent d'EU, els Verds, una part del PSM per una banda i el sector negocis d'UM per l'altra va fer que hi haguessin moltes tensions dins el govern, a sobre magnificades i exagerades pel Partit Popular que, cal recordar-ho, manava a l'Estat amb majoria absoluta i tenia al seu costat els principals poders fàctics de Mallorca: els hotelers, bona part de la premsa i els constructors (que han agafat encara més pes en els darrers anys). Malgrat tots els problemes, el Pacte de Progrés va funcionar, m'atreviria a dir que bastant millor que el Tripartit-I català, però les tensions van provocar una crispació en el clima polític que va desmobilitzar una part de l'electorat nacionalista, mentre que una altra part se suposa que va optar per votar el PSIB, cara visible del Govern i qui es va endur els mèrits d'una gestió que no va ser tan dolenta. A més, amb l'entrada al Govern, tots els dirigents importants del PSM van ocupar càrrecs, deixant desemparat el partit, que va perdre presència mediàtica (fora dels membres del Govern) i es va desorganitzar internament.
Abans he comentat que el PSM va fer polítiques destinades sobretot als sectors on concentra el gruix de votants. També cal dir que no van ser unes polítiques radicals, sinó que la moderació en les seves actuacions va contrastar amb les previsions que es tenien. Per exemple, la política lingüística d'en Damià Pons va ser més criticada pels partidaris d'anar més enllà en la normalització que no pas pels reticents espanyolistes. En tot cas, vist amb perspectiva, és evident que en Damià Pons ha estat el millor Conseller d'Educació i Cultura de totes les legislatures. Igual que les polítiques d'ajudes per les petites empreses i pel petit comerç dutes a terme per en Pere Sampol, que mai van ser prou agraïdes pels petits empresaris i comerciants de les Illes malgrat els avantatges que els va donar. A Agricultura hi va haver més problemes que van provocar un relleu en la Conselleria que va passar a ser dirigida per Mateu Morro, el Secretari General i ànima del partit fins fa uns dos anys quan el van defenestrar.
(seguirà...)

Calvià

Calvià és a Mallorca el que a Catalunya seria una barreja de Castelldefels i Salou. Molt d'hotel, molta urbanització i situació propera a la capital. Molta destrucció del paisatge i nul respecte a la llengua i cultura pròpia de l'illa, com us podeu imaginar en un entorn tan enfocat al turisme. Fins les darreres eleccions hi manava el PSOE en la versió montillista, ja que l'alcaldessa era nascuda al mateix poble que el President de Catalunya. Però no us explicaré com uns i altres han destrossat el territori al més pur "estil Andratx" perquè crec que a Andratx han actuat a l'"estil Calvià". És a dir, què va ser primer, l'ou o la gallina? El que us volia dir és que l'Excel·lentíssim Ajuntament de Calvià, amb el seu batlle Carlos Delgado Truyols (botifarra, acc. 2) al capdavant ha destinat la magnífica quantitat d'1 Euro a la normalització lingüística al municipi. El pressupost total de l'Ajuntament del municipi amb la renda per càpita més alta de l'Estat espanyol és de 103 milions d'Euros. L'individu aquest, no cal dir de quin partit és, es caracteritza per un ultraespanyolisme digne de la Falange. Només cal que llegiu aquest enllaç al discurs que va vomitar el 2005 per commemorar el desembarcament del Rei en Jaume I a l'actual Calvià l'any 1229. I mentre llueix a la mínima ocasió la enseña nacional, va requalificant terrenys. Malgrat tot, la vida continua...

Coses de banderes

A veure si ho he entès... La legislatura passada (tripartit 1), Esquerra tenia una sèrie de conselleries, entre elles Governació, primer amb el Conseller Carretero i després amb el Conseller Vendrell, on només hi havia la senyera. NINGÚ ES QUEIXA. Expulsen Esquerra del Govern, posen el Conseller Sabaté (socialista de Tarragona) a Governació i aquest, una de les primeres coses que fa és penjar la bandera espanyola. Esquerra, malgrat tot, torna a pactar amb els socialistes. Esquerra torna a hissar només la senyera de la Conselleria de Governació, aquest cop amb el Conseller Puigcercós. La Vanguardia, gran diari cacalanista, ho denuncia. El Conseller Puigcercós ordena retirar també la senyera i deixa Governació sense banderes. El President Montilla, en menys d'un dia, ordena que s'hissin les dues banderes a la Conselleria de Governació. De seguida, el Conseller Puigcercós (a sus órdenes, mi general) hissa la bandera espanyola a Governació.

Algú sabria dir-me si ja portem una setmana de Tripartit reloaded? Això de les banderes és només una petita parida, però quanta merda hauran de menjar aquests d'Esquerra... Ara no els planyo gens. Ells s'ho han buscat. Que no sabien que fer un "govern estable" és sinònim de fer un "govern on ningú discrepi de la línia PSOE"????

"Potser"

Ara ens diuen que "potser" estem patint el canvi climàtic... Aquest "potser" el comenten la colla de ricatxons que majoritàriament passen de tot el que soni a estalvi energètic, reciclatge i es passegen amb tot-terrenys que consumeixen (i contaminen) el triple que un cotxe normalet. Són els amos i fills d'amos d'empreses que fan el possible per saltar-se les restriccions mediambientals. I ho comenten ara que veuen que arriba el pont de Desembre i segurament no podran disfrutar del seu xalet a peu de pistes d'esquí perquè ni neva ni s'espera que nevi a curt termini. "Potser" ara els abanderats del consumisme consideraran que s'ha de fer un esforç per evitar el canvi climàtic que pot tenir conseqüències fatals pels seus hobbies d'hivern. "Potser" val més tard que mai...

Més sobre Andratx

Avui s'ha sabut que hi va haver una filtració escandalosa als implicats en el cas Andratx. La policia ha trobat un contenidor d'escombraries ple de papers (una part d'ells triturats) a prop de l'Ajuntament. Se sap que van ser destruïts durant el cap de setmana previ a l'escorcoll. Com que només la cúpula judicial i policíaca sabia que es faria l'actuació, se sap que hi ha un talp que ha actuat amb discreció, ja que ha avisat els implicats esquivant la vigilància a què estaven sotmesos. Ara la policia tindrà una bona feinada reconstruint les tires de paper i veure quins són els noms dels altres delinqüents. En tot cas, tot això ja fa mala espina. Espero que siguin prou ràpids estirant el fil perquè sinó els peixos més grossos s'escaparan una altra vegada...

I mentrestant en Matas (Bush en anglès, quines coincidències) tirant pilotes fora i dient que el seu govern, el seu partit i ell mateix no tenen res a veure amb això. Nooooo...

Andratx

La corrupció que s'ha començat a destapar a Andratx pot ser una cosa molt grossa. Molt més grossa del que és ara mateix i d'abast més extens que el cas Marbella. A Marbella la cosa es va limitar a un sol municipi, molt gran, molt fashion i ple de jetset, però no va esquitxar tota la província ni cap polític d'àmbit supramunicipal.

A Andratx i Mallorca (i Eivissa) en general, els escàndols urbanístics són gairebé setmanals. Fins ara ha imperat la llei de la selva, és a dir, tu em pagues i jo et requalifico terrenys. Tu em pagues i jo et dono el permís d'obres. Tu em pagues i jo t'adjudico una obra. Tu em pagues i jo miro cap a una altra banda... Evidentment parlo d'oïdes, però si es fa un repàs de la premsa mallorquina dels darrers anys les paraules "pelotasso", "corrupció", "il·legalitat" i "malversació de fons públics" seran les més trobades. I de manera paral·lela a l'augment de tota aquesta porqueria, el litoral mallorquí ha multiplicat el nombre de construccions, s'han fet autopistes i autovies per connectar tots els racons de l'illa, s'han construït urbanitzacions a tot arreu i ara es comença a convertir tota l'illa en una àrea metropolitana de Palma.

A Palma, per exemple, hi ha una urbanització totalment il·legal, Son Olivaret, construïda en terrenys rústics on encara avui en dia s'hi estan construint noves cases. Hi ha denúncies a l'Ajuntament però aquest no actua i allarga el procés per no perdre els vots de tota la gent d'allà. El fiscal en cap és "molt amic" del partit que mana i també se'n renta les mans. És només un petitíssim exemple de com funcionen les coses a Mallorca. Només cal que llegiu els diaris i els blogs dels polítics i veureu tot el que està passant.

Per això i pel fet que a Mallorca pràcticament tothom es coneix, no em sorprendrà gens que mica en mica la trama del batlle d'Andratx vagi ampliant-se i acabi esquitxant a molts peixos grossos. Per exemple, avui el diari "el Mundo" publica (!!!!) que el cunyat d'en Jaume Matas i actual gerent del PP-Balears va representar fins fa un any una de les empreses implicades amb el blanqueig de diners, Inversiones Bruja. I ho diu "el Mundo", o sigui que la cosa ha de ser grossa de veritat... També s'ha dit que una de les detingudes, Maria Antònia Garí, muller de Jaume Gibert (zelador d'Urbanisme d'Andratx), és família del fiscal en cap, Bartomeu Barceló, qui fins a dia d'avui ha fet el possible perquè totes les denúncies relacionades amb temes urbanístics quedessin en no-res. Fins que no han enviat a Mallorca un fiscal anticorrupció (Joan Carrau), no s'ha començat a estirar fils per veure què hi ha de cert en tot el que tothom sap.

A més, mireu quina "casualitat", el Director General d'Ordenació del Territori del Govern Balear que està empresonat era d'Andratx i a que no sabeu de quin poble és la seva superiora, Mabel Cabrer, Consellera d'Obres Públiques que el va contractar com a càrrec de confiança? Andratx. I de quin poble era alcaldessa l'actual Consellera d'Agricultura, Margalida Moner? D'Andratx (recordeu: només 10.000 habitants).

En tot cas, la cosa no és només d'Andratx. Al costat d'aquest poble hi ha Calvià, més gran i més problemàtic, amb una exalcaldessa socialista molt polèmica i un alcalde pepero del mateix nivell. A veure quan es triga a trobar connexions entre les màfies dels dos pobles i tota la porqueria que corre per la majoria de pobles costaners i algun d'interior...

Però bé, jo crec que les trituradores de paper deuen treure fum i algun que altre "favor" farà que el fil que ara s'ha començat a estirar no arribi fins al final. Espero equivocar-me...

Retocs

Ara que no tinc massa temps,

he iniciat una nova etapa

en la feina i la vida privada,

sembla que bufen nous vents.

.

Ara que no tinc massa temps,

per escriure el que penso

amb la feina el temps perdo,

i a tot els he de dir amén.

.

Ara que no tinc massa temps,

la fugida és el destí

i organitzar-la el camí.

Cal esquivar molts contratemps.

.

Ara que no tinc massa temps,

el blog inicia una nova etapa

canvi de format i de solapa.

N'he quedat bastant content.

.

Ara que no tinc massa temps,

és el moment de dir

que no marxo del país,

només canvio de President.

.

Ara que no tinc massa temps,

salto d'en Pasqual

a en Montilla i a en Matas

en només tres dies.

.

Ara que no tinc massa temps,

és quan més temps perdo.

Publicitat i productes sexistes

Per Barcelona corren uns autobusos amb la següent propaganda: "ACCIDENTES PARA LA MUJER". I a continuació posa: "OCASO". Us ho prometo. Només m'ha faltat dur la càmera de fotos... Això d'Ocaso em sonava a companyia d'assegurances, per això m'he imaginat que fan propaganda sobre assegurances d'accidents per dones. Però segur que més d'un es pot imaginar que el que estan publicitant és algun tipus de companyia que es dedica a "provocar accidents" a les dones. Per exemple, algú truca i diu:

-Hola, bon dia, voldria un accident.
I el contestador automàtic respon:

-Si és dona i vol l'accident per a vostè mateixa, premi 1. Si és home i vol l'accident per la seva dona, premi 2. Si és dona i vol l'accident per a una altra dona a qui odia perquè es veu amb el seu marit o li vol prendre el nòvio, premi 3.

Prem 2 i li contesten:

-Si desitja una cremada amb la planxa premi 1, si desitja que caigui per les escales premi 2, si vol que s'electrocuti premi 3, si vol que li caigui oli bullent premi 4, si vol que li caigui el piano sobre el peu premi 5, per altres serveis especials premi 6 i un consultor especialitzat en accidents per dones, amb més de 200 casos de violència domèstica a les seves esquenes, 42 denúncies per maltractaments i cap condemna, l'atendrà amb molt de gust.

Crec que aquests d'Ocaso haurien de suprimir l'anunci perquè està redactat amb el cul i, ja de passada, potser haurien de suprimir aquesta assegurança discriminatòria perquè, ja em direu quants accidents poden patir les dones que no puguin patir els homes... La veritat, no se me n'ocorre ni un que no sigui fruit d'una ment sexista i discriminatòria...

Osti, acabo d'entrar a la seva web i justifiquen el "seguro de accidentes de la mujer" (en els autobusos no posa això) per "accidents a la llar". No ho trobeu escandalós?

Ens estem convertint en...

UNS MALEÏTS PIXAPINS!!!!

Mireu que sempre m'havia enrigut dels pixapins que aprofiten qualsevol dia lliure per sortir de la ciutat i venir a Blanes o on sigui a pasturar... però ara resulta que ens estem convertint en uns d'ells. Pretenem trobar una casa rural pel pont del desembre i fotre el camp de la grisor de la ciutat. Ens hi hem posat massa tard, però això és un calvari! Tots els poblets i casetes del país, per remotes que siguin, ja estan ocupades o bé et claven un ronyó i part de l'altre per anar-hi un parell de dies... Collons com s'han desenvolupat les gents de l'interior del país... No suporto Barcelona i quan veig la massificació que els xaves provoquen arreu, encara l'aguanto menys. Bé, ja falta menys...

Eix social i d'altres neures

L'altre dia vaig escriure un petit comentari sobre el què pensava del nou tripartit des del punt de vista de l'eix nacional. Avui ho faré tenint en compte l'eix social, és a dir, la dicotomia esquerra-dreta. Aquests dies he parlat amb bastants votants (fins ara ho eren) d'Esquerra que pràcticament només votaven aquest partit perquè és independentista, nacionalista, sobiranista o com carai es defineixi ara mateix. Són gent (cinc o sis) que jo no sabia que votessin ERC i que no destaquen per un posicionament gaire clar en temes polítics. Voten (votaven) Esquerra perquè CiU té una imatge massa dretana, falsa i carrinclona, però en el fons, les polítiques a nivell de sanitat, educació o habitatge que facin uns o altres els són ben bé igual perquè els preocupa l'eix nacional: la llengua, l'autonomia i la invasió de la immigració, sobretot pels efectes que pot tenir en la minorització de la cultura i llengua pròpies. Fins i tot, en algun cas, m'he trobat gent jove profundament neoliberal fanàtica d'en Xavier Sala-i-Martin que no suporta el discurs d'algú tan digne com l'Arcadi Oliveres. I fins ara votaven ERC. És obvi que amb el tripartit-2 ERC perdrà un bon tou de votants d'aquestes característiques, cosa que és d'agrair perquè són carn de Convergència. El que no està tan clar és que ERC capti algun votant socialista desencisat amb en Montilla. Més que res perquè si el tristpartit va bé, aquest serà qui s'endurà els mèrits, i si va malament, el culpable serà Esquerra i els seus posicionaments "radicals", a part de les cagades típiques a què ens tenen acostumats.

Bé, però on volia arribar és a si realment aquesta Entesa servirà per cohesionar el país i evitar el creixement del lerrouxisme, motiu pel qual des d'Esquerra s'opta per fer polítiques d'esquerres "que integrin a tothom i que CiU no podria assumir". Abans, però cal aclarir, però, que crec que el lerrouxisme ni creix ni decreix: és un 20% (aproximadament) de la població profundament espanyola i anticatalanista, mani qui mani al Parlament: amb CiU el gruix d'aquesta gent s'abstenia o votava PSC, PSA o PP. Amb el tripartit aquesta gent s'absté, vota PP o "Ciudadans". També cal aclarir que les polítiques d'esquerres amb un Govern gestor que no es voldrà emmerdar massa, començant per en Montilla que confon fer política amb gestionar un Govern com qui gestionaria una empresa i seguint amb Iniciativa a Interior, seran escasses. Només cal preguntar-se si és d'esquerres l'especulació urbanística empresa des de l'Ajuntament de Barcelona amb temes com el Fòrum o el desnonament de les famílies que viuen al Poblenou per fer-hi una zona tecnològicament fashion.

Amb el tripartit s'impulsarà l'escola pública de manera decidida? S'aturarà l'especulació immobiliària? S'acabaran les cues a la Sanitat pública i l'explotació dels metges? S'aturarà l'explotació laboral dels més desafavorits? S'aturarà la immigració que, rebentant els salaris d'aquí, permet omplir de forma immoral les butxaques dels empresaris? S'acabarà la destrucció dels nostres paratges naturals? Viurem millor i de manera més justa?

En funció de les respostes a totes aquestes preguntes, i algunes més, el votant d'esquerres decidirà si torna a donar una oportunitat o no al tripartit-2. Malauradament, i veient les polítiques poc decidides dels referents a nivell estatal i municipal en tots aquests temes, una part important dels votants d'esquerres en global optarà per abstenir-se. Aquest fet, sumat als socialistes que trobaran el referent en els "Ciudadans" per les polítiques moderadament catalanistes i els d'Esquerra que descobriran que "els seus" són els de CiU per les polítiques moderadament d'esquerres i poc catalanistes, farà que aquest invent del tripartit no sumi prous escons per tornar a governar. I que l'abstenció es dispari encara més. És el què ha començat a passar en aquestes darreres eleccions, no?

IV Fira de l'Esclata-Sang

Una mica de propaganda:

Visiteu aquesta pàgina web i tindreu tota la informació que vulgueu sobre l'Associació Arrels de la Vall, que en només quatre anys ha aconseguit que Mancor (1.000 habitants, si arriba) tingui una colla de xeremiers, els gegants més xulos de Mallorca, una de les tres o quatre úniques colles de diables de les Illes Balears i la Fira de l'Esclata-Sang que anualment reuneix al poble milers de visitants que poden gaudir de tot allò relacionat amb els bolets en un entorn tradicional. Llàstima que l'entorn de Mancor de la Vall estigui "evolucionant" amb tanta rapidesa i la construcció continuada d'adossats en malmeti la fesomia. Ara els visitants ja no trobaran aquell poble petit però garrit i amb personalitat pròpia i cases antigues arreu, sinó que entraran en un poble com qualsevol altre de Mallorca, amb grues i ciment a tot arreu. Però ja se sap, qui vota PP s'emmerda de ciment.

Ah, ara que parlo d'això, sembla que a Mallorca ha sorgit un nou grup de lluita pacífica però directa contra tots aquests esppeculadors que corren arreu. Es diuen projecte Mopi (ja explicaré un dia les bromes que vaig rebre per no saber què era un "mopi") i des d'aquí els encoratjo a seguir endavant amb força, que els altres són molts però no tenen la força de la raó.

Per pensar-hi...

Us adjunto un article molt interessant i molt encertat de l'Iñaki Anasagasti. A veure si d'aquí uns anys resultarà que tenia raó...

Llegiu-lo i ja em direu!!!!

Eix nacional

Em fot bastant que em diguin que el meu vot va servir per fer president en Montilla. Em fot molt. No tinc res contra l'origen, ni els cognoms, ni contra la llengua que parla a casa seva aquest individu - futur President d'una part de la meva nació. No tinc res contra tot això perquè voldria dir que vaig contra el meu cognom, l'origen dels meus avis i la llengua que parlen sovint a casa. I com jo, una part molt important de catalans. És a dir, no tinc cap mena de prejudici racial, ètnic ni social envers en Montilla a diferència del què alguns catalans "purs", de la ceba o no, mostren cap al futur President. Tan sols demano uns mínims al President de Catalunya: que conegui i defensi els drets històrics del seu-meu-nostre país, que sigui una persona preparada en tots els àmbits, que parli perfectament la llengua pròpia del país que presidirà, que en defensi la cultura tradicional i que sigui fidel a una tradició històrica del catalanisme de primar els interessos de Catalunya per sobre dels d'Espanya. Espero haver de rectificar d'aquí un temps, però a hores d'ara ho veig tot molt negre...

Ciutadà DJ Mallorca

Tot ben real:

- Hola és n’Arturo? Som Sa Roqueta que ja vàrem xerrar s’altre dia…
- Háblame en castellano.
- Com?
- Que sí, que yo el mallorquín lo entiendo i, fins i tot el sé xerrar, pero yo soy “foraster” y mejor háblame en mi lengua materna.
- Bé, si l’entén li puc xerrar en mallorquí i vostè me contesta com vulgui…
- Si yo el mallorquín lo entiendo perfectamente, que llevo 35 años en Mallorca. I també el sé xerrar, però “sa meva llengo” és el castellano porque soy peninsular y para que nos entendamos, me haces el favor de hablar en castellano.
- No entiendo que usted me haga cambiar a mí de lengua si me entiende y hasta habla el mallorquín. Dejémoslo estar porqué no nos aclararemos.
- Ya vi que me mandastes en mallorquín el email con las canciones que queríais. Bueno, más que en mallorquín estaba en catalán…
- Llámelo como quiera, pero lo entendió?
- Sí, si yo no tengo ningún problema en entender el mallorquín, hasta lo hablo pero el email estaba en…
- No me diga esto porque le estoy hablando en castellano porqué me lo ha pedido.
- Bueno, pues puedes estar tranquila porque ya tengo toda la música que me pediste, como los catalanes estos de Sau y el Ampurdán de Sopa de Cabra. El único que no conocía de nada era Cris Juanico…
- Pero si éste era de “Ja t’ho diré” y es de Menorca…
- Pues bueno no lo había oído nunca pero no pasa nada porqué ya me he bajado su música y me ha gustado, no te creas, no… me ha gustado mucho…
- (…)
- Pues esto, que ya lo tenemos todo claro, no? Te mandaré un chaval para hacer de DJ para el sábado, pero bueno, es Miguel Ángel y es forastero también…
- Oiga, que a mí me da igual de donde sea, ¿sólo tiene que pinchar la música que le digamos, no?
- No, si no tiene que hablar ni nada, pero bueno, tengo otro DJ, José Ángel, que es mallorquín…
- Que le digo que me da igual de donde sean, que no tienen que hablar, solo poner música.
- Bueno, pues nos llamamos la semana que viene para acabar de cerrar la hora.
- D’acord. Vinga, adéu.
- Adéu.

Woody Allen

Abans de res, deixeu-me aclarir que no sóc cap expert en cinema i tot el que diré ara ho faig des del punt de vista d'un simple espectador esporàdic, com suposo que és la majoria de la població. No havia acabat de veure mai una pel·lícula d'en Woody Allen fins Match Point, que considero que és una obra genial, potser una de les millors pel·lícules que hagi vist mai. Altres cops havia mig vist alguna comèdia seva, però tan sols fragments curts que no em van entusiasmar a seguir enganxat a la pantalla. Després del gran descobriment que va ser Match Point, ahir vaig anar a veure Scoop i l'ànima em va caure als peus. Quina pel·lícula més cutre!!! Un guió acabat amb presses i sense ganxo, uns personatges tan sols esbossats i un humor previsible, reiteratiu i presumptament graciós que em va semblar digne dels pitjors dies d'en Buenafuente. Jo pressuposava que en Woody Allen era una persona capaç d'enriure's de tot i de tothom, inclòs ell mateix, però esperava que ho fes amb més enginy i no digués parides absolutament infumables com el següent diàleg:

-"amb els diners que vaig guanyar en la primera partida de poker em vaig comprar un Bacon"

-"ostres, tens un quadre d'en Francis Bacon?"

-"no no, em vaig comprar un entrepà de bacon".

El més fort de tot és que la majoria de gent amb qui he parlat diu que va riure molt i que s'ho va passar molt bé. Afortunadament hi ha gent per tots els gustos... Bé, també n'hi ha que encara riuen amb en Buenafuente i amb "los Morancos"...

No és el meu cas.

Ah, i com que no vull ser massa negatiu, si voleu riure de valent amb una pel·lícula que us aportarà alguna cosa més apart de situacions còmiques sense solta ni volta, aneu a veure Little Miss Sunshine. Apa, ja ho he dit. (i escrit amb el dit) juàs, juaàs, juàaaaaasssss

Imatges quotidianes

Tot baixant de bon matí o després de dinar el Passeig de Sant Joan camí de la feina es pot copsar el batec, molt sovint estressat, de la ciutat. Tan sols s’han d’observar els ritmes i les mirades de la gent. Us en citaré alguns que segur que teniu vistos: el rodamón que dorm en un banc (dels de fusta, no dels de diners on potser estaria més arrecerat); els nens despreocupats que juguen a pilota ; els avis que fan petar la xerrada entre partida i partida de petanca; les àvies que vénen de fer la compra carregades de bosses (ni en arribar a la jubilació s’alliberen d’aquesta feixuga tasca); els ciclistes kamikaze que ignoren el carril bici mentre esquiven els vianants; els jardiners, que sempre tenen feina a sembrar i resembrar les boniques flors de temporada; els joves estressats, homes i dones de fins a 40 anys aproximadament amb la mirada fixa en l’objectiu d’arribar a temps a la feina o a la Universitat; els adolescents que mengen pipes en el banc del costat del rodamón mentre deixen una estora de clovelles sota els seus peus i s’expliquen amb la mirada brillant els darrers amors que demà ja no recordaran; els desenfeinats que regiren les papereres per trobar algun diari per llegir i passar l’estona mentre el temps i la vida se’ls escapa sense perspectives de millora; els...
Bé, cada dia veig aquests perfils de gent i molts d’altres que podria estar explicant durant hores i hores, però aquesta tarda n’he vist un de nou que m’ha colpit. Una dona d’uns trenta anys pujava amb presses el passeig tot empenyent un cotxet amb la mà dreta, de la qual també penjaven 3 bosses amb la compra i la barra de pa. Duia la brusa descordada i amb el braç esquerre aguantava com podia un nadó que, mig adormit, mamava. No s’ha aturat a cap banc per descansar i alimentar-lo tal i com tocaria. En passar pel costat meu m’ha semblat llegir en la seva mirada: “sé que hauria de seure i donar-li el pit tal i com tocaria, però no tinc temps...” Com acabarem?

El retorn

Ahir vaig tornar a trepitjar la pista de bàsquet després de gairebé 9 anys sense jugar cap partidet mig seriós. Les sensacions van ser brutals. Feia molt de temps que m'ho plantejava però la maleïda esquena no em deixava més que fer un parell de tirets a cistella al camp de Mas Cremat, a Blanes. I del darrer cop que ho vaig fer ja en feia un parell d'anys. O sigui, que la primera pilota que vaig botar em va sonar a glòria, el primer rebot capturat em va omplir i els 5 puntets que vaig arribar a fer em van fer decidir a retornar a la natació amb més ganes que mai per reforçar l'esquena i protegir-la de les estrebades i moviments bruscos que es poden produir en els propers partits. Partits que espero que tinguin més emoció, perquè ahir vam guanyar de pallissa!

Defraudat

Acabo d’escoltar en Carod justificant la necessitat de reeditar el tripartit. Ha sigut lamentable. Sort que aquest home ja té els 60 a tocar i la jubilació se li acosta perquè tracta els electors (sobretot els propis) com si fóssim estúpids. Resulta que s’ha presentat a les eleccions dient que podia formar govern amb uns i altres i, després de parlar durant ben poc temps amb en Mas, en Montilla i en Saura justifica el tripartit perquè garanteix la pau social a Catalunya i no crea fronts. Per dir això es podria haver presentat a les eleccions dient que no passava pel seu cap pactar amb CiU...

Es crearà un front si pacten dretes contra esquerres, esquerres contra dretes, catalanistes contra espanyolistes o espanyolistes contra catalanistes. Ara bé, els fronts en sí no tenen perquè ser dolents. Però les soques que dirigeixen l’Esquerra actual consideren que pactar amb CiU és fer un front (se suposa que negatiu) contra la meitat dels catalans i per això es neguen a pactar-hi, ignorant que CiU no és un bloc de dreta sucursalista monolítica. A dins de CiU hi conviuen gent que va des de la socialdemocràcia a la dreta pura. Des de l’independentisme a l’autonomisme més regionalista. Igual que al PSC hi ha gent liberal i gent més d’esquerra pura i nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols.

Segons el llumbreres d’en Carod, un pacte CiU-ERC implica dividir la societat catalana entre “catalans” i “espanyols” i això és dolent. Ara bé, un pacte PSOEcat-ERC-IC no crea cap front contra la gent que no és d’esquerres, no... Els qui no es consideren d’esquerres no tenen dret a viure? Que digui que pacta amb el PSC perquè és el millor camí per convertir-se en segona força a Catalunya a mig termini, però que no ens vingui amb l’estupidesa del front nacional, com si CiU fos independentista...

A mi, la veritat, el pacte tripartit no em desagrada perquè pot funcionar bé sempre que el PSOEcat no sigui teledirigit des de Madrid en totes les decisions d’avanç nacional tal i com va passar la darrera legislatura. I sempre que al cap d’una setmana no dimiteixi el conseller en cap, i que el govern català no vagi contra els interessos de Catalunya com en les seleccions catalanes, i que per discrepar no t’expulsin del govern...
El que em sembla malament és el síndrome d’Estocolm que ha mostrat Esquerra enfront els qui els han maltractat fins a l’expulsió. Com pot ser que 3 dies després de les eleccions ja digui que no pactarà amb Convergència i es llenci als braços d’en Montilla, l’executor de la seva expulsió en el darrer govern?

Per altra banda, els qui manen a ERC sembla que no han analitzat a fons la pèrdua d’un 30% del seu electorat ni la part d’electors que han acabat votant-los de nou amb la sensació d’ultimàtum: aquells a qui ja ens van semblar bé les polítiques socials endegades pel tripartit però que ens vam cremar amb decisions com la supressió de l’Institut Ramon Llull, la fi de les polítiques de caràcter nacional en l’àmbit cultural, el no suport institucional a les seleccions catalanes, l’expulsió d’Esquerra i tot l’espectacle d’aquests darrers tres anys no acabem de veure clar que fer en Montilla president sense garantir bones polítiques en aquests àmbits ni pactar àrees de govern importants sigui una bona decisió. Més aviat el contrari.

Olé!

Demano perdó a tots els qui en algun moment heu seguit aquest blog perquè sóc un mentider. Si heu llegit el darrer paràgraf del darrer post entendreu el perquè. Però bé, en aquest temps en què he estat desaparegut han passat moltes coses, la més important d'elles és que m'he casat amb sa Roqueta. Ja no sé si aquest blog serà el mateix a partir d'ara, si serà mig anònim o no, o si tiraré més cap a l'anàlisi polític, les historietes eròticofestives o explicaré la meva vida de casat per animar-vos a (no) fer el pas.

Comencem pel començament i així veurem cap a on anem:

El dia 7 d'octubre, dissabte, Barcelona va veure néixer dues noves icones del multiculturalisme. Ben posats dins el paper que ens va correspondre fer, la parella formada per en tatxenko i sa roqueta va triomfar pel centre de la ciutat comtal caracteritzada com a la "torera mallorquina" i el "sevillano". Els nostres amics, cal afegir que bastant a traïció, ens van fer disfressar d'herois de l'Eppaññña més canyí i així va ser com vam haver de pasturar per mitja ciutat per alegria dels amics, dels conciutadans, dels turistes i de tot bitxo vivent que se'ns va creuar. Cal dir que, un cop posats en el paper, fins i tot nosaltres vam disfrutar de valent...

Així doncs, a les 16:00 i després d'haver-nos ventilat una ampolla de moscatell de la Catalunya nord en mitja hora per entrar en calor, vam sortir al carrer per celebrar que havíem pres la decisió de casar-nos. I és que els humans tenim uns costums ben estranys... i no sé si ho dic pel comiat o pel casament, encara que cal reconèixer que sabem passar-nos-ho bé. En dotze hores de disbauxa desenfrenada vam fer de tot: simular un sapateao dins el metro, passar la bacina per finançar la festeta, visitar els llocs més eròtics de les rambles, ballar sevillanes amb sevillanes de veritat, aguantar andaluses cridant "olééeee mi niñññooooo", "ejjjjtoooo é er arte epañóooo y olé", "asín me gusta, guapaaaaaaaa!" i molts, molts mirons, flaixos de càmares, una filmació de no sé quina tele russa a la Rambla, esgarrapar l'atenció dels xafarders que escoltaven una batukada a la plaça Sant Jaume, fer d'estàtues humanes al Portal de l'Àngel (amb recaptació inclosa), ballar amb la tercera edat per alegrar-los el dia i, se suposa, que fer una gimcana. Al final, menys entrar al Corte Inglés, vam fer de tot (i més) fins que vam tancar-nos en aquella sala privada del cor de Gràcia que és collonuda per fer festetes d'aquesta mena. Segurament tu, lector anònim, corries pel centre de Barcelona el dissabte 7, ens vas veure i vas somriure, potser fins i tot vas ser un dels múltiples que va cridar-nos "guapaaaa" o ens vas tirar una foto. Des d'aquí et vull agrair la teva implicació. Tan sols espero que les fotos no corrin gaire i que si en treus benefici econòmic t'enrecordis dels actors...

La festa va seguir, no va faltar menjar, ni alcohol, ni música, ni festa, ni jocs i tot això rodejats de la immensa majoria dels nostres amics ansiosos de festa grossa. En conclusió, que el comiat de fadrins va ser collonut. Llàstima, lector anònim, que no en vegis cap foto. En tot cas, et garanteixo que ben aviat tindràs més informació de què va passar la setmana següent...

Jo també vull un Estat propi

Hola genteta!!! Com us han anat les vacances? Jo m’ho he passat de putíssima mare. Bé, us he de dir un parell (mallorquí) de coses molt importants.
En primer lloc vull demanar perdó perquè darrerament no m’estic connectant gaire per aquí, però tinc dues excuses molt bones:
1- en la nova feina, treballo de valent i gairebé no em queda temps per bloguejar en hores laborals (una llàstima).
2- En la nova feina no em paguen l’ADSL de casa i m’he quedat sense connexió de manera temporal, o sigui que en arribar a casa no em puc dedicar a escriure les aventuretes que em passen o que se m’ocorren.
En segon lloc vull dir que la nova feina és collonuda. No estic rodejat de peperos ni opusdeistes ni pijes ni neocons sinó de gent més aviat normal. La meva salut mental ho està agraint, però les aventures laborals que pugui explicar al blog no tindran el mateix suc que les anteriors, almenys per ara.
En tercer lloc, sembla que m’estic escaquejant amb èxit de fer el sopar de comiat amb les pijes, però val més no dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat, o pel que fa a l’ocasió, val més no cantar victòria fins que no hagi passat un temps prudencial sense rebre un mail o sms convocant-me…
En quart lloc, els preparatius pel casament van a molt bon ritme, encara que el calendari sembla que se’ns llenci al damunt. Quantes més coses organitzem, més coses veiem que ens falta fer i la punyetera llista que tenim en un Excel collonut no s’acaba mai. Per cert, si algú s’anima a fer el pas, li puc passar la info que tenim en l’Excel i que ens ha salvat el cul (per ara)…
En cinquè lloc, sóc conscient que em queda pendent el post sobre la fòbia als llocs amb molta gent. En tornar de Nova York crec que hauré recopilat prous raons per confirmar o desmentir aquest “problema” que tinc.

I finalment, malgrat que em connecto molt poc, sí que vaig veient els missatges que heu deixat. Gràcies pels ànims! Ah, també he sentit alguna cosa d’això de la campanya blogaire per tenir un Estat propi i per això he posat el títol que he posat i no els altres que tenia pensats i eren, fent una llista imitant els del “Jueves”:
1. “No m’he alegrat de la victòria de la selecció ecspanyola de bàsquet; ni amb 5 ni amb 6 ni amb 69 jugadors catalans m’alegraré de les victòries d’una selecció espanyola i no entenc els catalanistes que s’alegren de les victòries espanyoles mentre Catalunya no pot competir a nivell oficial”. I no ho entenc, a no ser que per ells ser catalanista és com ser madridista, murcianista, riojanista, extremadurista…
2. “Ni Clos ni el seu Hereu, TRIAs el millor per Barcelona” (res, que se m’ha despertat la vena antisociata… Si algun convergent ho veu, pot utilitzar-ho “demanant-me permís” com a lema per acabar amb el PSOE a l’Ajuntament de la capital)
3. “Jo vaig ser a la trobada a la platja de Sa Marjal (costa dels Pins – Son Servera) per demanar que la costa sigui de tothom i es compleixi la llei i tocar els collons una mica al privilegiat d’en Pedro J” I sí, els fatxes eren més, però nosaltres ens ho vam passar millor i teníem la força de la raó. I la batalla per mar la vam guanyar de sobres! ;)
4. “M’estic desintoxicant” fa un mes que no entro a cap blog que no sigui el meu. Au, ara recauré.
Apa, salut, força i ens llegim ben aviat!

De tornada de vacances

Diumenge vespre vaig tornar de vacances després de 20 dies per Mallorca. Lluny dels turistes, les massificacions i les aberracions urbanístiques, hi ha una altra Mallorca, la Mallorca que encara té un cert aire tranquil, semi-rural, relaxant. Cada cop aquesta Mallorca interior està més en perill d'extinció pel fort creixement demogràfic, per la construcció d'autopistes i l'augment de la construcció de nous habitatges (sobretot segones residències) en zones antigament rurals. Però encara queden pobles encantadors, gent que no ha perdut el cap pel suposat progrés i extensions de terreny que es conserven en tot l'esplendor que els donen els garrofers, els ametllers i les oliveres centenàries.

Com cada any, l'impacte d'estar vivint enmig del camp en un poble de poc més de 1000 habitants i deixar-lo per aterrar a la gran Barcelona de les massificacions ha estat dur. Tan dur que fins avui no he començat a aclimatar-me al canvi. Viure tancat entre quatre parets amb vistes a les finestres dels centenars de veïns que tenim, sense més intimitat que la que donen les cortines és asfixiant. En vint dies havia encès la tele dos cops, encara que havia fullejat els diaris gairebé cada dia. En aquests 4 dies que duc a Barcelona, la tele s'està començant a convertir en un aliat inseparable dels vespres. Cada vespre durant vint dies havia gaudit del cel estrellat, encara que fos per pocs minuts i ara només veig un cel rogenco-lilós on amb prou feines detecto la lluna.

S'ha acabat la qualitat de vida. Ara toca guanyar quatre duros per sobreviure. Malgrat l'ansietat que ha provocat la tornada i que ha fet que les neurones no em permetessin escriure el blog ni ahir ni avui, ara sóc molt optimista. Divendres començo la nova feina a Barcelona i a mig termini espero deixar-ho tot per començar de nou lluny de la multitud. Crec que tinc un problema amb les massificacions de gent, però d'això ja en parlaré més endavant.

Apa, que tingueu bona tornada els que us esteu reincorporant. I als altres, ànims i bones passejades pel blog!

De vacances

Avui començo vacances. STOP. Ens retrobem a finals d'agost o començaments de setembre. STOP.

Comiat

Aquests dies m'he anat acomiadant de tothom de l'oficina, encara que amb algunes encara ens retrobarem la darrera setmana d'agost. Més o menys ha estat una constant de somriures, encaixades, petons a la galta (no penseu res més), que et vagi molt bé (oi tant que hi anirà!), alguna abraçada, cops de mans a l'espatlla, felicitat aparent o real (mai se sap), crítiques als "quefes", desitjos de que tot vagi bé, i tot això ben típic dels comiats fins que arriba el moment en què algú ha dit:

"bé, doncs ens haurem de seguir veient, no?"

I abans de poder buscar l'excusa més recargolada que se'm passés pel cap, tothom ja respon:

"sí sí! Vinga va, ens hem de seguir veient sovint, que no es pot perdre el contacte així com així. Com us va per fer un sopar el 5 de setembre?". I jo penso, mentre em sento acorralat per aquesta tropa de dones de més de trenta i menys de quaranta anys:

"fa dos anys i mig que estic aquí i no hem establert cap mena de relació humana mínima que no estigui relacionada amb la feina... bé, sí elles s'expliquen tots els temes de dones imaginables, una part dels quals ja he tocat aquí al blog, però amb mi... Si a alguna ni tan sols li he dit que em caso perquè és una pesada i em fot mandra haver-li d'explicar on em caso, com, amb qui, si tinc el vestit (que no el tinc!!!), que on vaig de viatge (que encara no ho sabem, collons), que quina il·lusió que li fa i blablabla..."

"si per res del món aniria a sopar amb 5 dones amb qui no hi ha el més mínim interés comú apart d'haver coincidit a la pastera..." "Si no saben pràcticament res de la meva vida, ni què he estudiat, ni que tinc un blog on rajo d'elles, que si no vaig a esmorzar a la cuina amb elles no és perquè estigui massa enfeinat sinó perquè els seus temes de liposuccions, política cutresalsitxera, programes del cor, cuina de la termomix i botigues de roba em provoca nàusees, igual que el seu comportament de supermegafashionpijes..."

"de què collons podem parlar aquestes 5 energúmenes i jo en un restaurant segurament rematadament pijo???"

"bé, potser no podem parlar de res i mentre elles parlen jo em puc endrapar els seus plats tot fent veure que les escolto i assenteixo mecànicament a cada una de les seves estúpides intervencions..."

Seré optimista i esperaré que aquesta invitació acabi com la majoria d'invitacions que es fan en aquests casos: oblidades.

Competències sobre l'aeroport

Ara sento el conseller Castells demanant que la Generalitat de Catalunya tingui competències sobre la gestió de l'aeroport del Prat. És molt lamentable que el supermegaEstatut que vam votar fa unes setmanes ja estigui desfasat. Que competències que apareixien a l'Estatut del Parlament després fossin rebutjades i ara es reclamin de nou és cínic. I més si qui ho demana és la gent dels partits que va demanar fervorosament el Sí a l'Estatut fins i tot dient que votar no era anar contra Catalunya. M'estic indignant. Deu ser la calor de l'agost. Plego. Fins demà.

Estampa d'estiu en l'oficina de la pastera

Aquests dies són més frescos a l'oficina, sobretot perquè tenim dos ventiladors que fan més agradable l'estada i perquè les temperatures ja no són tan exagerades com la setmana passada.

Els "capos" de l'empresa se les han pirat de vacances i ens han deixat als "currantes" aguantant l'oficina. En realitat estem perdent el temps. Una altra noia, una de les de l'Opus, en saber que jo tocava el dos, també ha fet el mateix i el dia 4 de setembre marxarà a Anglaterra per aprendre anglès. I la tercera en discòrdia (les altres ja estan de vacances) està enviant currículums a tort i a dret.

Se suposa que jo els he d'estar fent formació i ensenyant-los com funciona el programa d'estadística que jo utilitzo, però elles s'hi neguen i a mi no em preocupa. Total, que demà em sembla que m'escaparé per anar a fer "gestions" com la de l'opus que avui ha tornat del "banc" tota carregada de roba i sabates de rebaixes.

Entre nosaltres no parlem massa perquè ja ens ho hem dit tot (el que es pot dir, perquè no hi tinc gaire confiança) i com que la revolucionària no hi és ja no sento parlar de mamelles, rebaixes, liposuccions, tangues i converses d'aquesta mena. Una llàstima: l'oficina està com Barcelona, funcionant a mig gas...

El canvi

Ahir els vaig dir que abandonava el vaixell. La cara del director general va ser una barreja de sorpresa i incredulitat i va anar evolucionant cap a l'estupefacció fins a arribar gairebé a la desesperació a mesura que li confirmava que d'aquí un mes ja no comptaria amb els meus serveis. Fins i tot em vaig sentir malament. Ell, normalment tan prepotent, altiu, sobrat, xuleta ara estava mig acollonit. En acabar de comunicar-li la notícia es va fer un silenci. Ell, que sempre ha de dir la darrera paraula, va meditar una bona estona el que em volia dir. No li va sortir cap discurs grandiloqüent, ni em va temptar a continuar a la pastera, ni tan sols em va preguntar on pensava anar. Va quedar, com es diu vulgarment, "pillat". Fins i tot vaig sentir-me malament. Per un moment la seva prepotència i totes les putades que ens han fet (encara no hem cobrat el mes de juliol i no hi ha notícies de quan ho podem fer) van quedar a segon terme. Tota la semidepressió que he tingut aquests darrers mesos es va esvair en tenir la sensació que la meva feina era realment ben valorada. Mai he rebut una paraula d'elogi o una motivació extra per tirar endavant i considero que m'han tractat com a simple mercaderia. La meva feina no és que sigui massa important, però sóc l'únic de l'empresa que la sap fer i buscar un substitut suposo que se'ls fa impossible. Per això vaig sentir llàstima per unes persones vàlides a nivell intelectual que per la seva prepotència i manca de tacte (i pels capricis que es permeten a costa de l'empresa) estan enfonsant una idea que hauria pogut ser una gran empresa. Però bé, suposo que va ser tan sols un moment de crisi per part meva amb reminiscències de síndrome d'Estocolm. I és que estic descobrint que els canvis no són fàcils, ni tan sols quan estan cantats, com és el meu cas.

D'avions i pilots i percepcions

Quan els pilots d'Iberia fan vaga perquè veuen perillar el seu lloc de treball, són titllats de fills de puta per amunt.

Quan els treballadors de terra d'Iberia fan vaga perquè veuen perillar el seu lloc de treball la culpa és de tothom: Govern espanyol, Generalitat, sindicats, AENA, Iberia, excepte d'ells.

Si més no, curiós...

Això del dopatge...

Després de viure la darrera setmana del Tour amorrat a la tele veient les gestes dels diferents corredors i convençut que es tractava d'un esport net, sense dopats, tal com vaig explicar aquí, ara resulta que el que va ser el mallot groc en arribar a París és acusat de dopatge perquè va donar un alt nivell de testosterona en l'etapa en què va fer un dels prodigis més grans del ciclisme modern. En la situació en què està el món del ciclisme, amb controls d'antidopatge bastant eficients, sembla digne d'un autèntic "gilipolles" dopar-se per guanyar una etapa i el Tour. Per aquest fet, tinc dubtes que en Floyd Landis s'hagi dopat: si el doping feia efecte i guanyava l'etapa tenia ZERO opcions de no ser detectat. Per altra banda, la testosterona és produïda pels homes (les dones diria que no) de forma natural (de forma endògena) i pot augmentar en casos de ràbia, esforç exagerat o tensió. Exactament el que en Landis necessitava per fer la gesta que va fer. Ara bé, la testosterona també es pot ingerir de forma exògena (pastilles, injeccions, pegats...) i en les següents proves que es faran a l'americà es detectarà si l'excés de testosterona va ser fruit del dopatge o bé el va produir de forma natural. Per això, el que he vist a TV3, TV1, A3, Sport, Marca, Mundo Deportivo i As, en què ja es diu que en Landis és un dopat és molt injust. Fins que no es demostri que s'ha dopat, no se'l pot acusar de la manera que s'està fent, osti!

Per altra banda, els responsables del ciclisme s'ho haurien de fer mirar: jo em vaig enganxar a la tele per veure un espectacle en què tots competien en igualtat de condicions i el que vaig veure va ser brutal. Si es confirma que el que va ser l'heroi d'aquella etapa de Morzine es va dopar, cada cop que vegi un ciclista fent una exhibició, no podré parar de pensar que potser al cap de dos o tres dies es demostra que es va dopar i, què voleu que us digui, ja no serà el mateix veure-ho. Per això hi ha dues solucions:

1- inhabilitar de per vida a qui es dopi i no les merdetes de sancions que es fan ara per ara.

2- permetre el dopatge: si el ciclisme és més espectacle que esport, que es faci com amb els grans artistes: ningú va fer ni farà un control antidoping ni d'alcoholèmia als Rolling Stones ni a Kafka, per posar dos exemples de gent reconeguda per la feina que fa o ha fet presumptament sota els efectes de substàncies al·lucinògenes.

El que està clar és que no es pot seguir com fins ara.

Brindem!!!!

Ho he aconseguit!!! El dia 1 de setembre canviaré de feina!!!! Deixo la merda de caiuco en què anava a la deriva per pujar a un altre vaixell que sembla molt més estable i més ràpid. Començaré fent de grumet, com aquell qui diu, fregant la coberta, però amb la promesa de ben aviat començar a pujar en l'escalafó fins a tenir la possibilitat de dirigir jo mateix el rumb. M'he tret un gran pes del damunt. Ja començava a estar mig depressiu i ara se m'obre una porta de bat a bat. Serà molta feina i molta implicació per poder arribar el més amunt possible, però això és el que necessito, després d'una època d'alienació mental. Em fot que em rebaixin el sou, però a mig termini tinc l'oportunitat d'igualar-lo i superar-lo. Brindem tots plegats amb un bon cava. Jo convido!

***********************************************************************************

Canvi de tema. Ahir vaig llegir al blog de l'At-turtusi la notícia que tot Casablanca comenta. Llegiu-la perquè té molta tela. Ara bé, no us penséssiu que a Mallorca tenen gustos massa diferents... Au, que ha arribat l'estiu i sembla que alguns s'han proposat deixar en no-res el blog de la Mireia...

El PSC trenca amb ERC a Blanes

Ja s'ha trencat el tripartit que governava a Blanes. Avui, dia de Santa Anna, Gloriosa Patrona de Blanes, s'ha fet públic que el sosoman que tenim a Blanes com alcalde ha decidit expulsar el pallasset que ERC té com a cap de llista i alma mater del partit a Blanes i a la seva número 2, la Conxita "quin carisma" Boldú. Tot plegat, molt trist. Jo vaig confiar en la persona de Josep Marigó per governar Blanes després de la prepotència, sobretot en temes urbanístics, que havia mostrat l'anterior alcalde de CiU, Ramon Ramos, ara director general o gerent del Grup Tarradellas... El partit al què em sento més proper és Esquerra, però la figura d'en Joan Puig no és l'adequada per liderar el projecte d'un partit que pretengui ser seriós. Es tracta d'una persona molt treballadora i implicada amb el projecte, que té idees sovint adequades (tema N-II, Pinya de Rosa...) però no és vàlida per eixamplar l'electorat del partit ni per ser la imatge pública del mateix. Potser faria bona feina a l'ombra, però de cara al poble no és vàlid per intransigent, descarat i poc respectuós amb els demés. En Josep Marigó és una persona amable, que escolta i que té idees catalanistes i de progrés bastant assumibles per la majoria de la població. Però és totalment incapaç de prendre una decisió, almenys fins ara que ha fotut fora ERC. Exactament el contrari que en Ramon Ramos, que ja podia tenir tot el poble en contra i ell tirava endavant l'Illa Isozaki sense manies. El problema és que un alcalde ha de saber que és ell qui mana i s'ha de fer respectar. Per desgràcia, les úniques decisions que sembla que ha pres l'actual alcalde són urbanitzar la majoria de terrenys de la SAFA i fer un nou barri més amunt de Valldolitg, construir una ciutat esportiva escarransida que no serà referent de res amb una piscina de 25 tristos metres i posar gespa a un camp de futbol. Ah! i fer un carril-bici-suïcida a proposta de l'estalinista regidor d'Esquerra Unida (que no d'Iniciativa). Ja veieu: que grans que són els socialistes blanencs... Ah! i permetre's tenir una regidora de joventut pseudofeixista que es nega a portar més grups de música en català a Blanes (Gossos i Lax'n'Busto) perquè seria "polititzar les barraques". Només pensar que jo vaig votar aquesta colla de !"$·%"/·%&$ em posa malalt. El problema és que les alternatives no són millors, almenys mentre en Joan Puig i les seves obsessions malaltisses segueixin liderant Esquerra...

S.O.S

Queden 15 dies per començar les vacances. Ara, després de mesos i mesos desenfeinat, tinc una feinada de nassos. Una feinada inútil i immerescuda fruit de la prepotència i mala organització del cap i amo de l'empresa. Estic indignat. No tinc gens de ganes de treballar. Totes les ganes de treballar han disminuït amb l'increment de les temperatures i la mala gestió empresarial de la que he estat víctima. Vull fugir d'aquí. Si no fos pel casament ja els hauria engegat a parir mones, encara que hagués de viure fent feinetes temporals. Aguantaré fins el 8 d'agost, que començo vacances. Espero no reincorporar-me el dia 28. Ho desitjo de tot cor.

Festa Major 2006

Ja ha passat el cap de setmana fort de les barraques de la Festa Major de Blanes (no entenc perquè escriuen "barrakes"...) i el balanç és positiu. Com cada any he retrobat tota la gent amb qui pràcticament només ens veiem allà. Comentem com ens va tot, ens expliquem alguna notícia i apa, fins l'any que ve. En alguns casos ja va bé només trobar-nos un cop a l'any. Així no tenim temps de caure'ns pitjor del que ens caiem... En canvi, en altres casos és una llàstima que ens trobem només un cop a l'any, però bé, cadascú fa la seva vida lluny de l'altre i la trobada per Festa Major és el mínim...

Si observeu el cartell de les Barraques, veureu que el nivell musical és d'allò més patètic per una autoanomenada ciutat de 40.000 habitants a l'hivern i més de 120.000 de mitjana a l'estiu. Però bé, com que a mi la música me la repampimfla tampoc vull ser massa cruel en aquest sentit. Es veu que el pressupost que s'haurien de gastar en activitats que agradin als blanencs se'n va amb el Concurs Internacional de Focs Artificials, que és un dels més importants de tot el Sud d'Europa i que ens acostuma a tenir a tots avorrits: 7 dies seguits de focs artificials, per molt bonics que siguin, cansen. I més que cansen si provoquen que tot el poble estigui col·lapsat o tallat al trànsit des de les 19:00 cada vespre...

Aquest any les actuacions de hip-hop del dissabte van ser bastant horribles. No sé si perquè a mi el hip-hop no em diu res o perquè és delirant que un grup (Band del Palo o alguna nom similar) hagi de dir "hijosdeputa" o "mecagüenlaputa" cada minut per fer rimar les lletres de les seves diferents cançons. En tot cas, la sorpresa musical de la nit va ser la presència de dos grups de batucada que van animar molt l'ambient. M'ha agradat molt això de la percussió i de les batucades...

El Tour

Aquests dies m'he tornat a enganxar al Tour de França. Després de fer fora els dopats i retirar-se el millor corredor de la Història, ha tornat l'emoció a les carreteres franceses. Ja no hi ha un favorit clar, ni un "monstre" que passa per sobre de la resta de rivals, ni tàctiques d'equip per acabar amb l'espectacle. Ara hi ha igualtat. Un corredor semidesconegut aguanta amb el mallot groc com un heroi després de perdre mitja hora en la primera etapa de muntanya i recuperar-se en la següent. Un altre corredor especialitzat en escalar muntanyes està a 12 segons del liderat després de fer dues etapes de muntanya majestuoses. I el tercer classificat no té menys mèrit que els altres. Després de lluitar tot el Tour per assolir el liderat, quan el va aconseguir va patir un defalliment que el va dur a col·locar-se onzè a la classificació a més de 8 minuts del líder. I en l'etapa de després d'aquest desastre es va escapar a més de 130 quilòmetres de la meta i va aconseguir tornar a col·locar-se tercer, a només 30 segons del liderat. Avui toca una etapa de transició on se suposa que no canviarà res en les tres primeres posicions, encara que mai se sap... En tot cas, aquest dissabte disfrutaré escarxofat al sofà mirant com aquests tres herois nets de dopatge (en teoria) lluiten individualment per esgarrapar-se segons mútuament en una contrarrellotge individual de les més emocionants que recordo. Que guanyi el millor!

Converses d'estiu en un despatx de dones

- Escolteu totes!!! Ties, que fort!!! Sabeu la Nuri?
- Sí...
- Doncs a que no sabeu què li ha regalat el seu marit???? Ties!!!! Que fort!!! Això és un marit!!! Li va regalar una sessió de depilació definitiva! Ja no s'haurà de tornar a depilar mai més!
- Què dius??? Jo també ho vull...
- I jo
- I jo!
- I sabeu quan li va costar? 2.500 euros per cama.
- Osti! Que fort! A mi amb que em facin les ingles i les aixelles en tindria prou...
- I a mi el bigoti!
- Alaaa! Si tu no tens bigoti!
- Tia, perquè cada dos per tres me'l repasso!
- Doncs no se't nota! Jo cada dia amb les pinces em trec els pèls que em surten entre les celles.
- Sabeu la Marina? La que era tan peluda com la Pantoja!!! Que era molt mona però tenia molts pèls i molt negres? Doncs s'ho va fer i ja està. Ja no hi ha de pensar més.
- Joder quina sort!
- Jo ahir li vaig insinuar al meu marit si m'ho regalaria només pel bigoti i les aixelles i sabeu què va dir el cabronàs???
- Ai...
- Va dir que sí, que cap problema!
- Bé, no???
- Però és que ho va dir molt convençut i després li vaig preguntar què implicaria això... I el mamonàs em diu que podria servir com a regal per 2 anys! Que en els següents dos anys no m'hauria de fer cap regal perquè ja s'hauria deixat la pasta amb aquest...
- Potser es passa, no???
- "Joder" si es passa!!!! Què s'ha cregut!!! Amb tot el que patim les dones depilant-nos. Si ell sabés... I encara dient que si m'ho regala m'estaré 2 anys sense regals!
- Homes...

Cal cuinar les enquestes!!!!

Ahir es va fer públic un sondeig del Centre d'Estudis d'Opinió i tots els mitjans de comunicació s'han apressat a dir que el PSC-PSOE liderat per en Montilla guanyaria les eleccions si es fessin ara perquè treuria un 21,8% dels vots contra un 20,2 de CiU. Però això és MENTIDA. La intenció directa de vot mai pot servir per fer una predicció de vot com la que s'han inventat els mitjans de comunicació. Si aneu a les pàgines 26 i 27 de l'estudi veureu el record de vot dels enquestats i el que pensen votar a les properes eleccions. Com que el record de vot no coincideix exactament amb els resultats que hi va haver a les eleccions, cal retocar els resultats per tal que s'aproximin el màxim possible a la realitat. En aquest sentit, el 24% dels enquestats afirma que va votar el PSC a les darreres eleccions al Parlament i el 20% a CiU. En realitat, aquests percentatges no són correctes, ja que pràcticament van quedar empatats en les darreres eleccions. Per això, és normal que sobre aquesta mostra s'apliquin correccions i pesos per tal que s'assembli el més possible als resultats que sabem que es van donar. I en base a això i a altres correccions com pot ser el fet que la gent que vota el PP s'avergonyeix i té tendència a no dir-ho enquesta darrera enquesta (en aquesta només un 4,3% reconeix haver-los votat, quan van treure més del 10%), s'han de fer les "coccions" necessàries per considerar els resultats que es poden donar.

I ja no parlem de la xorrada de les notes als polítics: en Maragall és el més ben valorat amb un 5,55 seguit de Mas amb un 5,48. Ara bé, tot amb una desviació típica de més de 2 punts...

Publicar el què tots els mitjans de comunicació han publicat demostra la manca de professionalitat, de gilipollisme o de seguidisme dels interessos dels partits polítics (o les tres coses a la vegada) de tots ells. Patètic perquè s'està intentant vendre la imatge d'un Montilla que amb prou feines se sabia que seria el candidat quan es va fer l'enquesta.

Per cert, posats a fer disbarats, si considerem que en l'enquesta el 24% va reconèixer haver optat pel PSC de Maragall el 2003 i ara tan sols pensa votar el PSC de Montilla el 21,8%, sembla que el PSC baixarà, no? I en canvi CiU tenia un 20,0% i ara se li calcula un 20,2%... I ERC tenia un 14,4 i ara se li suposa un 12,9...

Petits plaers d'estiu (I)

Ahir vaig començar amb l'horari intensiu d'estiu i, la veritat, no em va acabar de caure bé. Vaig arribar a casa amb una gana increïble, vaig dinar i em vaig estirar al sofà per llegir una estona i fer una becaina. El problema va ser que la becaina es va convertir en dormida i al cap de dues hores em vaig despertar. La resta de la tarda vaig estar mig "atontat" i amb una sensació d'inutilitat creixent. Avui serà diferent. Ja he planejat fer tres o quatre coses per fer i no tindré temps per adormir-me al sofà.

De feines...

El divendres vaig trencar per primer cop la tradició d'escriure un post diari, però va ser per un motiu justificat: vaig anar a una entrevista de feina a l'Ajuntament del meu poble. Va anar bé, però el peix ja estava venut. De vint-i-dos candidats vaig quedar el segon classificat. Ara hauré d'esperar a veure si el primer renuncia (viu molt lluny) i la plaça serà meva, si és que la vull i no tinc res millor...

En tot cas, amb les ganes de fugir d'on estic ara, estic buscant tantes alternatives i tan diferents les unes de les altres que m'estic començant a preocupar: la meva vida (laboral) ara mateix no té un rumb clar i la sensació d'angoixa i inquietud que duc a sobre m'està començant a preocupar. I la meva esperança de tenir alguna cosa lligada per abans de vacances cada dia es menor.

El tren

Després de molt de temps sense agafar el tren de la costa (m'havia aburgesat una mica...), ara hi he tornat i he notat alguns canvis:

- L'aire condicionat està més ben regulat i ja no sembla el Pol Nord com abans
- Els garrulos i els seus lladrucs segueixen predominant
- Els i les guiris van igual de perduts malgrat les indicacions
- Els trens segueixen anant amb retard (ahir mitja hora més del compte)
- En passar per les platges nudistes de Sant Pol i Calella a tothom se li'n va la vista
- Els preus han pujat més que els de les autopistes
- Els pesadets de les guitarres, acordions i cants per "animar" el viatge segueixen al peu del canó
- Molta gent dreta i encaixonada durant una bona part del trajecte

Diaris...

Abans acostumava a llegir diaris de forma gairebé compulsiva. Molt sovint arribava a casa amb un diari sota el braç, ja fos l'Avui, el Punt, el Periódico, la Vanguardia o el Diari de Girona. I me l'empassava de dalt a baix. Però des de fa uns tres anys que he comprat molts pocs diaris. Els segueixo fullejant en els bars i llegint les portades als quioscs però no m'interessa llegir-los. En canvi, sí que fullejo la premsa gratuïta (encara que valdria més que no ho fes) i visito les webs de la majoria de diaris (electrònics o no). Suposo que molta gent deu haver fet com jo: si l'accés a la informació és gratuït, per què pagar? Per determinat article d'opinió? Un cop potser sí, però com a hàbit no crec que ho faci massa gent... En conclusió, no crec que sigui rendible a curt termini mantenir diaris de qualitat i de pagament ja que si d'on treuen beneficis és de la publicitat (institucional o no), aquests mateixos anunciants mica en mica aniran invertint més en la premsa gratuïta, ja sigui en paper o digital, que arriba cada cop a més gent...

Pilots...

Els pilots d'Iberia tenen el mateix dret a defensar els seus llocs de treball que els treballadors de Philips, Lear o qualsevol altra empresa. En el cas d'Iberia, els pilots tenen una sèrie de condicions de treball que poden perdre per l'aparició de les línies de baix cost, on els pilots estan més mal pagats i no disfruten de tants avantatges com seria desitjable. I no són petites diferències, ja que algú que vulgui treballar com a pilot en una companyia com Vueling, per exemple, ha de pagar 3 o 4 milions per poder entrar i després tindrà un sou bastant més baix. És lògic que el SEPLA defensi amb tota la força les seves posicions i demani que les coses segueixin com fins ara. Vosaltres no ho faríeu?

Paranoies de calor

Ganes de vacances

Feina sense ganes

Calaixos tancats

Empresa a la deriva

sense aire condicionat

.

Imedio al calaix

De noms i traduccions

Estic vivint d'aprop un dilema que té una futura mare: vol posar un nom català al seu fill, però el marit diu que els seus pares, immigrants espanyols, no el sabrien pronunciar bé i li dirien en castellà. Per això es nega a que el nen es pugui dir Martí, Pau, Arnau, Pol, Nil o altres catalanades similars (literal) perquè els seus pares no ho veurien bé. En canvi sí que està obert a noms com Gorka, Iker, Unai, etc. I per descomptat Gonzalo, Víctor, Ruben, etc. Si aquest home arriba a casar-se amb una anglesa, m'hi jugo el que volgueu que no s'oposa a que el nen es pugui dir John, Kevin, Joe o similars. Res, una petita reflexió de divendres...

Matar dones grans

Ja han detingut la presumpta assassina de velletes. La seva cara, publicada a la majoria de mitjans, em sona moltíssim i a Sa Roqueta també. Segurament l'havíem vist més d'un cop per l'Eixample barceloní, però no recordem on ni en quina situació. No està gaire clar el mòbil dels assassinats, ja que malgrat que aquesta dona era ludòpata i tenia una hipoteca, no s'enduia tots els diners de les víctimes. Per altra banda, per robar velletes no crec que sigui necessari matar-les. Per això crec que hi ha alguna cosa més darrera d'aquests esgarrifosos crims en sèrie. Ho arribarem a saber?

El que sí que ha demostrat aquesta presumpta criminal és que hi ha moltes àvies de Barcelona que viuen soles i desemparades. N'han hagut de matar tres (o potser quatre) amb el mateix "modus operandi" i intentar-ho amb 5 més abans no hi ha hagut un desplegament prou gran com per atrapar-la. Recordo que els famosos crims del Putxet en què "només" hi va haver dos assassinats de dones rosses de zona alta en un pàrquing van provocar un desplegament molt superior a l'actual i una situació de psicosi que ara no ha passat. No importa a la societat el què està passant amb els nostres vells? Són ciutadanes de segona?

Profe d'art?

Ja tinc el títol del CAP. En teoria ja estic capacitat per fer de professor d'Història, Geografia i Història de l'Art. Però no m'entusiasma. Bé, no em desagradaria ser professor d'Història i m'agradaria ser-ho de Geografia, però la sola possibilitat d'haver d'ensenyar Història de l'Art m'horroritza. I no només perquè és una matèria que em desagrada profundament sinó perquè no estic capacitat. A COU vaig fer Llatí, Literatura Catalana i Matemàtiques de Lletres per no haver d'aguantar les obres d'art. No sé perquè, però de la mateixa manera que em puc entusiasmar llegint un llibre, em puc adormir visitant un museu o escoltant música. Segurament a la reusenca i a algun altre llegir això el pot sulfurar molt, però sóc així, què hi farem. I no hi ha perspectives de canvi a la vista. Tan sols podria dir que em vaig interessar mínimament pel Guernica quan vaig anar al museu Reina Sofia de Madrid i per les obres dels surrealistes contemporanis d'en Dalí quan per casualitat les he vist, més que res perquè són pintures rebuscades que mostren la complexitat de la ment humana i em fa gràcia veure les interpretacions que en fan els experts. Però tampoc no he fet escarafalls per poder observar un quadre ni per visitar un museu. Com pot ser que algú amb el meu perfil teòricament estigui capacitat per fer classes d'Història de l'Art de 2n de Batxillerat com a interí? Com volen que transmeti als alumnes l'amor a les obres d'art si a mi em deixen indiferent? M'hauré de dedicar a la literatura, que sí que m'interessa...

Ara m'apuntaré a alguna llista d'interins i si algun dia em criden ja veuré què faig: o hi vaig o em quedo a la feina on estigui en aquell moment, però almenys tindré una porta oberta, sempre que no em cridin per ser profe d'Art...

Per cert, aquest dijous al vespre es pot visitar el MNAC gratuïtament. I hi ha una exposició de fotografia, que segur que és molt interessant i es pot enllaçar amb l'espectacle de les fonts de Montjuïc que és molt bonic. Au, ja ho sabeu

La Casa-15

Just a davant de casa hi ha aparcada en plena zona verda una furgoneta Citroen C15 com aquesta de la foto (una mica més atrotinada). Res de sorprenent si no fos perquè des de fa uns tres mesos hi viu una família. Són una parella d'uns 55 anys d'aparença normal a qui la vida no els deu haver anat massa bé. De bon matí, en sortir de casa, em vaig fixar que deixaven les sabates sobre el sostre de la furgoneta i deixaven la porta ajustada. Ara ja no. Un dia les sabates van aparèixer a 200 metres de la furgoneta i algú els va trencar un llum de darrera. Tenen cortines a les finestres que no permeten veure l'interior de la part de la càrrega, però al migdia tenen les portes obertes i estan allà asseguts fent petar la xerrada. La decoració de l'interior és molt sòbria: pel poc que he vist, hi ha un matalàs prim al fons i la part de sobre de les rodes de darrera serveix per posar-hi un rellotge, un gerro petit i el necesser. Algun cop els he vist omplint garrafes d'aigua a la font que hi ha dos carrers més avall. La dona cada matí surt de "casa" per anar a treballar o com a mínim ho sembla per la forma en què va vestida. No m'he fixat en res més. Cada cop que els veig a ells o la seva "casa" penso en quines voltes deu haver donat la vida per dur-los a una situació tan depriment. I quantes més voltes hi dono més trist ho veig, tot plegat.

Ambient de feina

Lleugers somriures de complicitat corren per l'oficina. Sovint van combinats amb rialles exagerades. No se'n foten de mi, només comenten les seves ocurrències, sovint absurdes (per mi, i suposo que per molts dels que em llegiu i no teniu fills ni sou pijos ni de l'opus ni fregant els 40). Com que no és el meu ambient, ni la meva gent, ni tinc ganes de que ho siguin, el que desitjo és que el temps passi. I sí, sovint estic com absent, concentrat en els meus pensaments i la feina i m'aïllo de les companyes, però és l'única solució. M'automargino per sobreviure millor, encara que podria simular que m'integro i vull ser com elles i donar aparences de felicitat, però no vull semblar el que no sóc.

Eleccions a la vista

Ara que ja tenim els candidats a president per les properes eleccions, comença el moment dels dubtes sobre què votar i un anàlisi del què pot passar, però anem a pams: què crec que passarà?

CiU té el millor candidat per ser president: no ha estat emmerdat en cap gran escàndol, té experiència de gestió com a conseller en cap, recuperarà molts votants desenganyats del guirigall del tripartit (sobretot d'ERC, però també del PSC), ha sigut protagonista absolut de l'Estatut malgrat estar a l'oposició i transpua una imatge de seriositat i estabilitat que agrada a molta gent. Malgrat vendre Catalunya per un plat de llenties, el seu electorat potencial ha votat a favor de l'Estatut, de manera que li han perdonat la foto i s'ha apuntat un bon punt. Segueix essent un "pijo" però vistes les alternatives podria pujar molts vots...

El PSC ha escollit un líder fosc, ranci, fred i silenciós, sense carisma, però amb les idees molt clares i preparat com pocs per gestionar. Crec que és una aposta clara del PSOE per ser un líder de l'oposició perfecte a Catalunya per garantir la governabilitat a Madrid. No crec que el seu paper sigui el de Conseller en Cap d'un Govern de CiU perquè això donaria ales a l'oposició. Pot atreure votants del Baix Llobregat que voten en clau espanyola al PSOE i trencar amb la imatge d'en Maragall, però també pot perdre bastants votants més catalanistes de comarques. No sé fins a quin punt l'han escollit per frenar un possible trasvàs de vots al partit dels "pijos teatreros"...

ERC segueix amb el millor venedor de fum de la política catalana com a cara visible. La crisi interna sembla que ha sortit a la llum i el número 2 del partit també anirà a les llistes com a número 2, per si s'enfonsa el vaixell, que s'enfonsi del tot... Malgrat el desastre del Tripartit sembla que segueixen amb síndrome d'Estocolm i podrien tornar a pactar amb el PSC per fer en Montilla president malgrat haver estat expulsats de mala manera. Això pot fer-los perdre moooolts vots que poden anar a l'abstenció o a CiU. La gestió d'algunes de les conselleries d'Esquerra ha estat bona, però l'espectacle mediàtic de governar amb un partit amb qui a nivell nacional no comparteixes gairebé res ha posat les expectatives del partit a la baixa. Les tan esmentades polítiques d'esquerres que havien de marcar la feina del tripartit no han acabat de sortir a la llum pública...

El PP no pinta gran cosa a Catalunya i seguirà així. El perfil d'en Piqué, "moderat", podria fer que els més ultres els abandonessin per votar als "pijos teatreros". A més, la possibilitat de reedició del tripartit podria fer que alguns dels seus votants optessin per CiU, que és l'alternativa de govern real.

IC-V crec que serà el partit que sortirà més indemne del tripartit. Els neohippis són molt fidels i els seguiran votant. Potser rebran algun vot nou i tot de part dels desencantats d'ERC i PSC. I mira que són seguidistes del PSC!!!

Bé, com que sóc agosarat, aposto abans de veure cap enquesta que s'hagi publicat pels següents resultats a les eleccions, només inspirat pel que em diu el nas de pobre analista i sense ser els resultats que desitjo:

CiU: 56 (46)

PSC: 39 (42)

ERC: 18 (23)

PP: 12 (15)

IC-V: 10 (9)

Us apunteu a la porra?

A Punta Cana?

Aquesta és una història basada en fets reals. Hi havia una vegada una parella de joves de dos pobles diferents que no trobaven parella fàcilment perquè eren considerats estranys per la resta de gent. Eren molt bona gent, però no feien llarg ni de físic ni, sobretot, d'intelecte. Malgrat tot, ser curt i bona persona no està renyit, que consti. La qüestió és que un bon dia, un afortunat dia, es van conéixer i de seguida van congeniar. Van començar a sortir junts i l'amor va sorgir entre ells. Al final, van decidir casar-se, res d'excepcional... Van organitzar un casament amb molts convidats, s'ho van passar molt bé i van organitzar un viatge de nuvis a Punta Cana. I a partir d'aquí comença l'excepcionalitat de la història... la núvia s'enyorava molt de la família quan sortia de casa seva i estava convençuda de que si anava sola a Punta Cana ho passaria molt malament, com li va passar un cop que va anar de viatge de final de curs a Andorra i va haver de tornar a casa abans d'hora perquè trobava a faltar els seus.

La qüestió és que, un cop debatut el tema, van decidir anar de vacances el nuvi, la núvia i la germana de la núvia, que posats a tenir un viatge gratuït de 15 dies a Punta Cana no va dir que no. Allà no se sap si van dormir en una habitació de tres o en dues habitacions separades. Tampoc se sap si, en cas de tenir dues habitacions en una hi havia les noies i en l'altra el pobre nuvi... Es podria saber, però entendreu que preguntar-ho als implicats és una cosa bastant violenta, amb prou feines un es pot aguantar les ganes de riure quan li ho expliquen, com per anar a preguntar intimitats d'aquestes...

Però la història no acaba aquí, ja que la núvia, malgrat la companyia del seu marit i de la germana no va poder aguantar més tant de temps lluny de casa seva, amb bon temps i bon servei però sense els seus pares i sense l'aire del seu poble, la mateixa gent que sempre es troba pel carrer, rodejada de gent relaxant-se... i va decidir que amb 6 dies de viatge ja n'hi havia prou i van agafar un vol de tornada, suposo que amb les reticències del nuvi i la germana i cap a casa falta gent...