Reflexions sobre política mallorquina (per mallorquins i forans)

Ja aviso d'entrada, aquest escrit és un rotllo per gent interessada en el merder de la política interna del nacionalisme i l'esquerra a Mallorca. Sou lliures de seguir endavant o no.
Mallorca, en l'eix esquerra-dreta, està dividida en dos blocs: el PP per una banda i la resta de partits per l'altra. Tan sols Unió Mallorquina (UM vindria a ser com Convergència i Unió però més escorada a la dreta regionalista, com Unió, encara que també té un sector més socialdemòcrata bastant marginat del poder real), sembla que pot ocupar un espai central entre la dreta (sovint extrema) del PP balear i la resta de partits. En aquest sentit, cal dir que el PP balear tampoc és com el PP espanyol que coneixem tots, sinó que són més aviat de la línia d'en Piqué, encara que tenen elements ultraespanyolistes i la immensa majoria són de dreta pura i dura. Tot i que cada cop tenen menys poder, hi ha molts peperos regionalistes mallorquins, sobretot a la Part Forana, que, si fossin del Principat, segurament serien del "sector negocis" de CiU. En tot cas, la política destructora del territori, els costums i la llengua mallorquina del Partit Popular és evident i no té pinta de returar-se sinó d'augmentar. Fins ara, UM ha estat un clar còmplice d'aquesta política destructora, fins el punt que el partit ha anat patint baixes i escissions de la gent més progressista i nacionalista del partit, encara que no en un nombre molt important, potser perquè es tracta d'un partit petit que té grans quotes de poder al Consell de Mallorca i, ser-ne membre gairebé implica tenir un càrrec.
Però anem a l'altra Mallorca, la que està preocupada pel seu futur, plora davant les barbaritats del PP i es revolta contra la destrucció. El principal partit de l'esquerra a Mallorca és el PSOE-PSIB, cada cop més psoe i menys psib, sobretot després dels 4 anys de Pacte de Progrés i de l'arribada d'en ZP a Madrid. Es tracta d'un partit amb dues ànimes, com el PSC català. Els principals dirigents, amb Francesc Antich (ex-militant del PSM, Partit Socialista de Mallorca, que no té res a veure amb el PSOE) al capdavant, són, per dir-ho d'alguna manera, "mallorquinistes federalistes". Les bases, però, són bastant més espanyolistes, com en el cas català.
En aquest punt cal fer una mica d'història recent. Des de l'any 1995, quan el PSM va obtenir els seus millors resultats, l'estratègia del PSOE ha estat frenar el creixement d'aquest partit. Per això, va fer un discurs més federalista en clau mallorquinista que va fer que l'any 1999 el PSM perdés una part important del seu electorat, pèrdua que no va ser considerada important ja que, per primera vegada, les esquerres i el nacionalisme no espanyol van arribar al Govern Balear.
Què és exactament, això del PSM-Entesa Nacionalista? Es tracta d'una federació nacionalista i d'esquerres, un partit similar a ERC a Catalunya que defensa les especificitats pròpies de les Illes des d'un punt de vista federalista respecte Barcelona i Madrid. És a dir, que és un partit on hi conviuen(convivien) nacionalistes mallorquins-mallorquins, nacionalistes pancatalanistes, gent d'esquerres federalista, gent de centre autonomista i independentistes de qualsevol casta. Tots ells compartint uns ideals de defensa del territori, la llengua, la cultura i els drets socials. Es tracta(va) d'un partit moderat en els seus plantejaments de dret a l'autodeterminació, però inflexible en la crítica a l'espanyolització i la destrucció de Mallorca. Anys enrera, a finals dels 80 o començaments dels 90, els elements radicals més independentistes van sortir del partit per fundar ERC-Illes, partit absolutament marginal fins fa ben poc ja que compartia espai amb el potent PSM.
Amb l'arribada al poder del Pacte de Progrés format pel PSOE-PSIB, PSM, Esquerra Unida, Els Verds i, atenció, UM (encara que no van tenir cap conselleria però sí el Consell de Mallorca), el PSM va obtenir la Vicepresidència i les conselleries d'Economia, Comerç i Indústria, Agricultura i Educació i Cultura (no sé si me'n deixo cap) i va poder dur a la pràctica polítiques pel gruix dels seus votants, que tradicionalment han estat els professors, la gent del món de la cultura, els pagesos i un segment del petit comerç i les professions liberals. Com gairebé sempre que un partit amb uns ideals de justícia i progrés tan clars arriba al poder, les esperances que s'hi dipositen són molt altes i la frustració davant les actuacions dutes a terme és proporcional a les esperances. A part, la presència d'interessos tan contraposats en el mateix govern com els de la gent d'EU, els Verds, una part del PSM per una banda i el sector negocis d'UM per l'altra va fer que hi haguessin moltes tensions dins el govern, a sobre magnificades i exagerades pel Partit Popular que, cal recordar-ho, manava a l'Estat amb majoria absoluta i tenia al seu costat els principals poders fàctics de Mallorca: els hotelers, bona part de la premsa i els constructors (que han agafat encara més pes en els darrers anys). Malgrat tots els problemes, el Pacte de Progrés va funcionar, m'atreviria a dir que bastant millor que el Tripartit-I català, però les tensions van provocar una crispació en el clima polític que va desmobilitzar una part de l'electorat nacionalista, mentre que una altra part se suposa que va optar per votar el PSIB, cara visible del Govern i qui es va endur els mèrits d'una gestió que no va ser tan dolenta. A més, amb l'entrada al Govern, tots els dirigents importants del PSM van ocupar càrrecs, deixant desemparat el partit, que va perdre presència mediàtica (fora dels membres del Govern) i es va desorganitzar internament.
Abans he comentat que el PSM va fer polítiques destinades sobretot als sectors on concentra el gruix de votants. També cal dir que no van ser unes polítiques radicals, sinó que la moderació en les seves actuacions va contrastar amb les previsions que es tenien. Per exemple, la política lingüística d'en Damià Pons va ser més criticada pels partidaris d'anar més enllà en la normalització que no pas pels reticents espanyolistes. En tot cas, vist amb perspectiva, és evident que en Damià Pons ha estat el millor Conseller d'Educació i Cultura de totes les legislatures. Igual que les polítiques d'ajudes per les petites empreses i pel petit comerç dutes a terme per en Pere Sampol, que mai van ser prou agraïdes pels petits empresaris i comerciants de les Illes malgrat els avantatges que els va donar. A Agricultura hi va haver més problemes que van provocar un relleu en la Conselleria que va passar a ser dirigida per Mateu Morro, el Secretari General i ànima del partit fins fa uns dos anys quan el van defenestrar.
(seguirà...)