Ambient de feina
Lleugers somriures de complicitat corren per l'oficina. Sovint van combinats amb rialles exagerades. No se'n foten de mi, només comenten les seves ocurrències, sovint absurdes (per mi, i suposo que per molts dels que em llegiu i no teniu fills ni sou pijos ni de l'opus ni fregant els 40). Com que no és el meu ambient, ni la meva gent, ni tinc ganes de que ho siguin, el que desitjo és que el temps passi. I sí, sovint estic com absent, concentrat en els meus pensaments i la feina i m'aïllo de les companyes, però és l'única solució. M'automargino per sobreviure millor, encara que podria simular que m'integro i vull ser com elles i donar aparences de felicitat, però no vull semblar el que no sóc.
5 comentaris:
Home, Tatxenko, suposo que no has volgut fer una associació d'idees, però per tenir fills no cal ser pijo, ni de l'opus ni fregar els 40, eh!
Un respecte!
;)
Marc
Eiiiii! Que jo em refereixo als que compleixen totes les característiques, no només una o dues!!!
;)
Tatxenko, no ho fas bé, l'aïllament no és bo, t'has d'integrar, els has de seguir la corrent, t'has de mostrar com elles i tot aquest sacrifici amb l'única finalitat de contar-nos-ho. Ho has de fer, Tatxenko, per la comunitat, per naltros. Ahhh, veus, també és missatge Opus: sacrifici, comunitat, ho has de fer
Podries preguntar-les-hi, per exemple, si pensen anar a València a veure el papa este finde que ve. Segur que s'emocionaran.
Ho acabo de fer i una SÍ que hi va amb tota la seva "cèl·lula d'opuseres". Cadascú es diverteix amb el que vol...
Publica un comentari a l'entrada