Imatges quotidianes

Tot baixant de bon matí o després de dinar el Passeig de Sant Joan camí de la feina es pot copsar el batec, molt sovint estressat, de la ciutat. Tan sols s’han d’observar els ritmes i les mirades de la gent. Us en citaré alguns que segur que teniu vistos: el rodamón que dorm en un banc (dels de fusta, no dels de diners on potser estaria més arrecerat); els nens despreocupats que juguen a pilota ; els avis que fan petar la xerrada entre partida i partida de petanca; les àvies que vénen de fer la compra carregades de bosses (ni en arribar a la jubilació s’alliberen d’aquesta feixuga tasca); els ciclistes kamikaze que ignoren el carril bici mentre esquiven els vianants; els jardiners, que sempre tenen feina a sembrar i resembrar les boniques flors de temporada; els joves estressats, homes i dones de fins a 40 anys aproximadament amb la mirada fixa en l’objectiu d’arribar a temps a la feina o a la Universitat; els adolescents que mengen pipes en el banc del costat del rodamón mentre deixen una estora de clovelles sota els seus peus i s’expliquen amb la mirada brillant els darrers amors que demà ja no recordaran; els desenfeinats que regiren les papereres per trobar algun diari per llegir i passar l’estona mentre el temps i la vida se’ls escapa sense perspectives de millora; els...
Bé, cada dia veig aquests perfils de gent i molts d’altres que podria estar explicant durant hores i hores, però aquesta tarda n’he vist un de nou que m’ha colpit. Una dona d’uns trenta anys pujava amb presses el passeig tot empenyent un cotxet amb la mà dreta, de la qual també penjaven 3 bosses amb la compra i la barra de pa. Duia la brusa descordada i amb el braç esquerre aguantava com podia un nadó que, mig adormit, mamava. No s’ha aturat a cap banc per descansar i alimentar-lo tal i com tocaria. En passar pel costat meu m’ha semblat llegir en la seva mirada: “sé que hauria de seure i donar-li el pit tal i com tocaria, però no tinc temps...” Com acabarem?