Aventureta pel port de BCN

Vist que a alguns de vosaltres us ha picat la curiositat la topada que vaig tenir amb l'argentina, us ho relataré, encara que no va ser res massa trascendental.

Vam tornar cap a Barcelona amb Iscomar, empresa coneguda pels preus realment econòmics que ofereix per anar en vaixell a Mallorca. Un cop al port de Barcelona, un autobús recull als passatgers des del vaixell i els porta a la terminal de Transmediterrànea. Normalment envien prous autobusos i l’espera és curta. En el cas que us relato no va ser així. Quan vam arribar a terra, hi havia un autobús que ràpidament es va omplir i l’argentina en qüestió es va quedar a terra juntament amb un centenar i mig de persones més. Era una dona rossa d’uns 40 i pocs anys amb pinta de mala persona i mirada inquisitiva. No sé perquè, però la histèrica va començar a increpar a dos joves mallorquins que tenia a prop dient-los que ella entenia el que ells deien perquè en un any i mig que duia aquí “xa los entendía perfectamente cuando hablaban”. Els dos joves van dir-li que passaven d’ella, però la tia va començar amb el discurs de “soy argentina y vosotros nos conquistásteis y no me falten el respeto i blablabla”. Els joves van passar dels crits que proferia la dona mentre la resta de gent que érem aprop ens en fotíem dels arguments peculiars que la dona deixava: “vós nos arruinásteis el país”, “xo aquí tengo todos los dereshos porque pago impuestos”, “Esto es tercermundista” (la veritat és que el segon autobús va trigar un ou en arribar), “España nos maltrató”. Era esperpèntic haver d’aguantar aquesta pesada, que deixava anar el discurs típic dels victimistes argentins (un resum seria: som collonuts i el nostre país és el millor del món, però els nostres polítics són uns lladres per culpa de la resta del món).

Una parella de jubilats amb la filla d’un dels dos que teníem a davant van ser els següents a rebre: “ustedes de qué se ríen?” “Sós pelotudos”, “sós boludos”, i coses així que aquella gent li van replicar dient que ells es reien del que volien i que es calmés una mica. La dona va tornar a dir-los “boludos” i “pelotudos” i “nosequè d’Espanya”. El jubilat li va dir que si tan a disgust estava aquí que podria fotre el camp i tots més contents, cosa que jo vaig assentir. Mentrestant, Sa Roqueta em mirava com dient que m’hi fotés pel mig ja que era molt a prop de tot el merder. La veritat és que tenia ganes de fer callar aquella boja que ara ja tenia mig acollonit al passatge i ningú no reia, però entre les maletes immenses que jo duia i la inutilitat de l’enfrontament, vaig passar de tot. La dona seguia buscant brega a tort i a dret: “Vosotros nos hundísteis en la miseria”, “Ustedes vinieron a enriquecerse a nuestro país y ahora nos abandonan” etc. Li vaig aguantar la mirada de psicòpata un parell de cops però no em va dir res directament. Llavors es va posar a plorar. Quan va acabar d’assecar-se les llàgrimes va tornar a l’atac personal contra tot quisqui buscant que algú li repliqués, però tothom la va ignorar. Jo només esperava que arribés el següent autobús per poder deixar-la a terra.
Amb aquestes estàvem quan va arribar l’autobús següent per la nostra esquerra. Tota la gent va avançar en estampida cap a les portes i l’argentina va quedar ressagada. Em vaig fixar que a cops de colze anava avançant cap a la porta. Jo duia dues maletes immenses que pesarien uns 50 quilos entre les dues i amb prou feines les podia arrossegar. Quan el noi que hi havia dos llocs per davant meu va pujar, l’argentina apartava un noi d’uns 15 anys que estava a la meva dreta. El noi li va dir que què feia i ella es va fer la boja mentre amb un parell de cops de cul li prenia la posició. Res d’extraordinari en una maleducada quan falta ordre per agafar un autobús sol·licitadíssim. Quan em va tocar pujar a mi, va arribar el moment somniat: l’argentina se’m va col·locar espatlla contra espatlla i va intentar pujar al mateix temps que jo.
“Senyora, que els dos al mateix temps no passarem” “Ya lo creo que no pasamos los dos” i empeny cap a dins. Vaig agafar les dues maletes i les vaig entaforar sense miraments enmig del seu pas per dificultar-li l’entrada. “Qué falta de educación: primero pasan las mujeres” em diu. I penso que estic per la igualtat de sexes i per l’educació, però no li contesto i li responc el cop d'espatlla amb un altre de més contundent de la meva època de jugador de bàsquet, mentre seguim encallats tots dos a la porta d’entrada. Al final, però, una bossa meva perd l’equilibri i m’ajupo per agafar-la, ella aprofita que em despisto i tira cap a dins, però llavors moc l’altra bossa i se li enganxa amb la cama esquerra mentre comença a caminar cap a dins on ja no queda massa espai. Jo recullo l’altra bossa, agafo les de Sa Roqueta i entro cap a dins sentint com la boja diu que presentarà denúncia perquè “me golpearon en el abdomen y las piernas”. Per un moment penso que potser m'he passat, ja que tot i ser ella la que es colava, intentar imposar-me per la força a una dona més baixa, encara que més grassa, no és gaire gentil. De seguida penso que no i que hauria d'haver estat encara més contundent per venjar tots els que havien rebut els cops de colze moments abans. Què voleu que us digui, a vegades una mica d'imposició física, encara que sigui suau, és ben necessària...

Un cop a dins, l'estúpida queda just a darrera meu i anem molt apretats, fet pel qual no em puc girar per acomiadar-me’n amb una picada d'ullet quan baixo primer de l’autobús i sento de lluny "fuck you"...