dijous, 1 de setembre del 2005

La meva companya de feina em cau fatal

Ella, però, no ho sap, ja que (em sembla) dissimulo prou bé. En comptes de picar-nos, li faig una mica el buit. Bé, en realitat li faig “molt” el buit. És que realment, em sembla que no coincidim en res de res. Quan em pregunta alguna cosa de la feina, li responc amb celeritat, no fos cas que s’imaginés que passo d’ella. Ara bé, quan es posa a parlar de temes extralaborals procuro desconnectar, així aconsegueixo no entrar en una batalla dialèctica de final depriment (per a mi).
No acostumo a criticar la gent, i menys a les seves esquenes, però és que algun dia havia de fer l'excepció que confirmi la regla, no trobeu? I és que ella s'ho mereix. I tant que s'ho mereix!!!
Us la descriuré una mica, així entendreu la repulsa que li tinc. Ella mateixa es descriu com una noia “mú tirá p'alante”, així, en andalús, llengua amb la que s’expressa amb tot el món excepte amb mi quan té un bon dia. És filla i germana de guardia civil i policies nacionals, perquè us imagineu. A més, és una ultracatòlica de “boquilla” que no va a missa si no és a casaments, funerals o batejos, però s’indigna si se li parla de casar-se pel civil o no batejar els fills. A més, és racista fins al moll de l’os, bé, més en concret és una antimoros i antinegres. Els sudaques li fan més gràcia, per allò de que són de l’antic “imperio”. Amb tot això, ja no sé ni si fa falta dir que és una pepera antiesquerres i anticatalanista.
A part de tot, ella, que és molt alegre i simpàtica (en sèrio), cada dos per tres ens omple de petons. Que si avui tornem de vacances, que si avui fa anys no sé qui, que si avui estic contenta, que si avui… En fi, una mini-tortura en comparació amb el mega tour de fotos del seu fill amb què ens delecta cada dilluns. Perquè cada dilluns ens mostra les fotos que ha fet durant el cap de setmana al seu fotogènic fill… I no són poques…
A més de tot el que us he dit, ella té un sistema de vida tan “urbanita” que li fotria una hòstia. Ho dic molt seriosament. I és que s’ho mereix. El seu univers comença a la ciutat de Barcelona i acaba a Cerdanyola o Rubí o Sant Cugat o no sé quin cony de “poble” diu que viu. A no ser que es refereixi a “su pueblo”, que em sembla que cau per Jaén o Cádiz, on no crec que l’enyorin massa… A part d’això, Catalunya té tres llocs més dignes del seu interés: la Cerdanya “muy bonita la montaña, pero no huele bien (¿?)”, Port Aventura (sic) i, ja tremolo, la Costa Brava, on amb el seu marit i el nen van a relaxar-se…
Ara ve l’altra: del seu marit, que se li va declarar en una barca al Sena, en diu que “él no es muy guapo, que digamos, más bien del montón-montón, pero me quiere tanto…”. Quan, sense més ni més deixa anar això, poc el valora, em sembla… Ella, pel que sembla, no les té totes amb el marit i sovint li fot bronques per telèfon i després les comenta en públic ridiculitzant-lo. Es veu que s’hi va casar per despit amb un anterior xicot que havia tingut durant molts anys i que fins i tot la perseguia un cop ho havien deixat córrer. Ja veurem si m’entero d’algun detall més al respecte… Fins ara l’única cosa que sé és que de viatge de nuvis van anar als Estats Units, amb l’objectiu d’anar de compres per NY, LA, Las Vegas i visitar el Gran Canó de Colorado que, paraules textuals: “eran como unos agujeros en el suelo que, psé, sólo llegar ya deseaba volver para hacer las últimas compras en Los Ángeles”. Després d’això em va dir que vol fer unes vacances a qualsevol lloc del món, que no li importa el lloc, sinó que hi hagi un resort amb piscines, bars, botigues i restaurants de menjar occidental, que això és el que li agrada. Patètic.
Amb tot, ja em deixava un altre dels temes que ella considera estrella i dels pocs que domina amb certa soltura: l’Operación Triunfo. Que si els nominats, que si la fulana o la mengana o el preferit o no-sé-qui-cony ara té problemes amb la cançó X, que si aquests estan barallats… Bé, això, per mi, és una tortura, i només de sentir-la dir que enyora no poder veure el seu altre gran programa preferit (el Tomate) em posa histèric.
I perquè us explicava tot això? Bé, a part de per desfogar-me una mica, per justificar que no hagi vist “Mujeres Desesperadas” fins abans d’ahir, que feien el darrer capítol de la temporada i els dos primers pels despistats com jo. I em van agradar MOLT. Però ni se m’havia passat pel cap de mirar-la anteriorment perquè des d’abans de l’emissió del primer capítol que la “compi” em va dir que era una sèrie tan i tan bona i que no me l’havia de perdre…

8 comentaris:

Tatxenko ha dit...

Ho sento, però avui tocava desfogar-me...

Anònim ha dit...

Hewlett Packard Blogs
Some months ago I was at a going away party for a friend and bumped into David Gee , Hewlett Packard's Vice President of Marketing for their worldwide software division.
What a great site you have here, I bookmarked it!

I have a facts penile enlargement related info site. It covers facts penile enlargement related information.

Check it out when you can. ;)

Anònim ha dit...

Hosti, heu vist el segon comentari? xD
Serà que t'han vist molt agobiat, han detectat que estàs frustrat i han decidit que necessites un penile enlargement? xDDD

Bé, anat al tema de la teva dissertació, a mi em fa l'efecte que en el fons et cau molt bé, la paia aquesta, i que la trobaves a faltar durant les vacances!

Anònim ha dit...

El món és divers, mestre... Igual com no estàs d'acord amb tot el que pensen o diuen els teus amics, també hi ha opcions dels teus "enemics" que pots compartir...
A nosaltres també ens agradava "Mujeres Desesperadas", tot i que personalment prefereixo el "Sis a traïció". És entretingut això d'intentar detectar mentiders, i comprovar la tristesa de la condició humana davant el "joc del presoner"...

No t'estressis amb aquesta noia. Potser és pesada, però com a companya de feina no sembla perillosa... (I això que no en sé res més!)

Marc

Tatxenko ha dit...

palatreco, no l'he trobada a faltar. Ni a ella ni a res de la feina. El xoc del retorn ha fet feredat...

Marc, no és perillosa, a nivell de feina és bona companya. El que em posa nerviós és el seu pensament fora de la feina. I és que és tan i tan inculta... Bufff. Prometo no parlar-ne més!

Anònim ha dit...

Benvingut al món dels companys de feina desagradables. T’acompanyo en el sentiment, tu has d’aguantar un element de l’espècie “pesat-retrasadet”, la meva em fa “ assajament i maltractament psicològic”. En el seu historial hi ha de tot: insults, atacs d’histèria amb crits, acusacions de sabotatge a l’oficina ( entre d’altres m’acusa d’espatllar-hi el telèfon i de robar-li l’agenda –es va posar de la mateixa manera que el Pocholo quan li van robar la famosa motxilla -.) i diverses reaccions que segons ella estan motivades per la meva personalitat que ella qualifica de immadura, egoista, egocèntrica, falsa ( paraules textuals) i per un afany de protagonisme desmesurat que, segons ella, tinc des que vaig començar la feina. Ara fa uns mesos, i després “d’una escalada de violència” a l’oficina ( de nou m’acusava de coses inventades) i durant la qual vaig estar quasi un mes sense dirigir-me al monstre en qüestió, no vaig poder més i em vaig queixar a la cap. Sorprenentment, va semblar que em donava la raó i que coneixia la personalitat psicòtica del “ente” amb qui convisc. Ella també hi ha tingut alguna enganxada...però no ha servit res. Ningú no vol problemes! En aquests moments les aigües estan calmades, he après més o menys a trampejar la situació. El truc està en no exaltar-la i que ella tingui la sensació de tenir la raó en tot...

Anna

Anònim ha dit...

Tatxenko, per això que t'ho deia: val més tenir una companya com la que descrius tu, que no pas la que descriu l'Anna...

Però encara hi ha personatges pitjors, que són aquells/es que et foten el llit amb un somriure. Si en tens algun d'aquests, preocupa-te'n, i deixa que aquesta noia miri el "Tomate" tranquil·la...

Marc

Tatxenko ha dit...

Osti Anna, et compadeixo! Realment té mèrit aguantar cada dia el monstre que tens per companya. La meva compi al costat de la teva és un angelet...
I Marc, tens raó amb lo dels que et foten el llit amb el somriure a la boca, però encara no n'he detectat cap aprop, per sort...