dimarts, 6 de setembre del 2005

Fàstic de polítics

Segueixo observant l'hilarant circ que han organitzat els nostres polítics al voltant de l'Estatut. Cada dia que passa m'adono més de la incompetència de tots plegats. Bé, per desgràcia meva, sobretot dels que deien tenir una clau.
La darrera parida dels partits va ser nomenar un consell consultiu que havia de dir si els diferents articles de l'Estatut eren constitucionals o no. Sobre aquest fet m'han vingut al cap unes reflexions (poques, ja que el tema m'avorreix molt):
1- La primera demanda dels partits "nacionalistes catalans" de que s'havia de redactar un estatut sense pensar en si era o no constitucional, fa moooooooolt de temps que ha quedat oblidada. La reforma s'ha de fer dins la constitució espanyola. Punt i final. 0 a 1.
2- El principal problema (sic) de Catalunya és el finançament. La solució, diuen, és un concert econòmic com el del País Basc i Navarra. Ni parlar-ne, colla d'insolidaris. 0 a 2.
3 - Dret d'autodeterminació. Aquest era un gol que ja m'esperava. 0 a 3.
4- Com que la cosa pinta lletja, es decideix portar l'estatutet al Consell Consultiu, una pantomima on sembla que els suposats juristes "independents" voten en funció de qui els ha designat pel càrrec. Com que, malgrat tenir la majoria absoluta del Parlament, els "nacionalistes catalans" no tenen la majoria en el Consell Consultiu (mira que són "pardillos"...), la majoria d'articles d'avenç real són declarats inconstitucionals pels vots dels juristes "independents" nomenats pel PPSOE i IC. 0 a 4.
I el pitjor de tot és que el partit de tornada el juguem a fora... Encara ens hauria convingut quedar-nos amb l'estatutet que teníem i invertir les forces en complir la resta de punts del pacte del Tinell...

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Reconec que no he seguit gaire tot el culebron estatutari, però referint-me al teu primer punt, ¿no va dir en una ocasió en Zapatero que acceptaria la proposta d'estatut que sortís del Parlament amb un cert consens, fós quina fós? ¿En què ha quedat, tot allò? ¿O és que en aquella declaració d'intencions ja hi afegia la condició d'haver d'estar dins de la Constitució?

Anònim ha dit...

Et veig crític, eh! Estic d'acord en gairebé tot el que dius, però em sembla injust que carreguis el "mort" als partits catalans...


Marc

Tatxenko ha dit...

Sí que estic crític, sí... per no dir cabrejat...

Per cert, lo de l'"amic ZP" a mi em va sonar a fantasmada típica del que sap que no guanyarà les eleccions. Ara, després de que (amb sort i per sort) s'ha convertit en l'inquilí de la Moncloa, per complir la seva paraula procurarà que el que arribi a Madrid ja sigui un estatutet al que pugui dir que sí...

Anònim ha dit...

Em pensava que la promesa aquesta la va fer ja de president... El que podria ser és que, com deia al primer comentari, la condició fós que el 100% de forces presents al Parlament hi estigués d'acord, o alguna cosa similar (confiant que el PP li faria la feina bruta, per exemple).

Tatxenko ha dit...

Doncs ara que ho dius, no sé si ho va dir abans o després de guanyar les eleccions. A veure si algú altre té millor memòria... Totalment d'acord amb la segona apreciació. El PP aigualeix, el PSOE es queixa de boqueta però acata convençut.

Anònim ha dit...

Realment ho dubteu??? La promesa la va fer abans de guanyar, en un míting que van fer els sociates al Sant Jordi...

Marc

Tatxenko ha dit...

Doncs he de reconèixer que en palatreco m'ha fet dubtar... És més, amb lo crescuts que veig als sociates, no m'estranyaria que ho haguessin reiterat/repetit/recordat després de guanyar les eleccions...

Anònim ha dit...

Li he de donar la raó a en Marc. Fent un xic de recerca per la xarxa, i creuant algunes dades, concloc també que la promesa en qüestió va ser feta abans de guanyar les eleccions del 2004.

En un lloc he vist referències als progressius matisos fets posteriorment a la declaració inicial, i en un altre lloc he vist que només jurar el càrrec va declarar que acceptaria l'Estatut que sortís del Parlament, sempre i quan entrés dins la Constitució vigent. Ergo, la primera promesa (o vacil·lada) la va fer abans de guanyar les eleccions.