Any I (en un sol paràgraf)

Ahir vam encetar l'any I després de passar per l'altar. O dit, d'una altra manera, l'any I des de l'inici de la felicitat conjugal. Segurament serà l'any de la fugida de BCN. Comento que marxarem de Barcelona com si en fugíssim i, en certa manera, és així. No estic fet per viure entre grans aglomeracions de gent, per estar enclaustrat entre quatre parets envoltat de veïns tan desgraciats com jo i de qui gairebé podria explicar la vida íntima. No m'agrada saber ni quina música escolta el del tercer segona, ni quan carden els del quart primera, ni què cuina la del primer primera, ni què odien els del segon segona, ni quina feina ha rebutjat el del cinquè quarta, ni qui té raó en la discussió del tercer tercera; no m'interessa saber res de la vida dels altres si no m'ho volen explicar. Però encara m'agrada menys que ells sàpiguen tota la meva vida sense haver de fer l'esforç de preguntar-me si volen que jo els l'expliqui. Sí que en un poble tothom sap la vida de tothom, però almenys s'esforcen en preguntar-te i no tenen les facilitats que dóna viure en un edifici amb 25 pisos separats per parets de paper de fumar. En un poble, si un dels veïns mor, la resta del poble se n'assabenta, no com en una ciutat on la principal causa de mort dels joves és el suïcidi i cada una de les freqüents vegades que el metro no funciona és per "causes alienes a la voluntat de l'empresa". No m'interessa la vida en la ciutat, on l'aire és fastigosament carregós, els sorolls absolutament constants i la llibertat és proporcional a la mida de cada gàbia on jeiem. No desitjo estar en una ciutat postissa, on s'han de construir espais verds per poder veure arbres i zoos per sentir el cant dels ocells. On el valor dels seus habitants es mesura en funció del nombre d'interrelacions, sovint falses, realitzades la darrera setmana, de les darreres compres en el parc comercial més fashion i dels números de telèfon que hi ha a cada agenda telefònica. No m'interessa aquest ritme de vida on s'han d'haver vist els darrers films dels directors de moda, haver anat al concert del cantant de pop del moment, haver anat a l'exposició imprescindible de determinat pintor postmodern, haver vist el darrer capítol del metge coix pel digital (la tele normal és pels poc cool), saber qui és la campanario, la zaldívar o la mare que les va parir a totes plegades. No estic contra la cultura, si és que tot això que he citat és cultura, només estic a favor de la moderació en el seu consum. La cultura que a mi m'aporta la puc trobar perfectament en qualsevol ciutat mitjana del país. I, per internet, a gairebé qualsevol racó habitat del país. I amb un parell de visites anuals a la capital podria consumir (sí, consumir) tot el que m'interessa. Llavors, quins avantatges té per a mi, BCN? La feina i els amics que encara hi queden. Si tenim en compte que encara no he trobat la feina de la meva vida, em sembla que amb els amics ens haurem de veure menys sovint a partir d'algun moment d'aquest 2007 acabat d'estrenar. Potser, per tot això, em sembla que no és del tot correcte dir que fujo de BCN, sinó que marxo a la recerca de la felicitat (gairebé) total. Com que sóc bastant racional a l'hora de prendre les decisions, ja he avaluat (i minimitzat) les probabilitats de fracàs, m'he vacunat per si em perdo pel camí i m'he convençut absolutament de que no m'he confós d'objectiu. En tot cas, un cop fet el pas, començarà el camí de veritat, el que el poeta en deia Ítaca i que penso gaudir molt més que no pas el que deixo enrera.