De bodes, casaments i "bodorrios"

Ahir vaig assistir a una quedada de Ciències del Treball. Tal i com acostuma a ser habitual, eren 4 ties contra mi. I, tot i que em va costar lo seu, crec que vaig sobreviure a la guerra de sexes que veladament es va plantejar (hauré de mirar si tinc seqüeles).

Sempre m’ho passo molt bé en aquestes quedades perquè són molt bona gent (quin “peloteo”…) i veient-nos un cop cada 3 mesos veiem cap a on evolucionen les nostres vides, com ens va la feina, ens expliquem 4 anècdotes, arreglem una mica el món, ens diem en quins merders ens hem fotut…

Doncs la quedada d’ahir va ser diferent, va ser una trobada MONOTEMÀTICA: totes excepte l’A.F. estan casades o en procés de casar-se i, esclar, els subtemes van ser: ja tens el vestit? Com és? On l’has comprat? Quants convidats sereu? La música, les fotos, el viatge postcasament, etc. Us ho podeu imaginar : ahir vaig sentir paraules que tot i que coneixia, van resultar totalment sorprenents per les meves orelles : tul, coll de « pico », vel, cua, rosa clarà, pronovias, curs prematrimonial… I en canvi, no vaig sentir les altres paraules que jo esperava sentir fins que no vaig preguntar al respecte: festa de comiat de solters, paintball, Eïvissa… i fins aquí. Ni tema de Boys, ni Girls ni farres, ni res de semblant…

El tema de fons que va rodejar el sopar (per cert, va ser al Via Fora de la Riera de Sant Miquel, lloc que recomano), va ser els canvis que ens estan a punt de succeir, ja que passem a ser adults de veritat, alguns ja hipotecats, amb una feina més o menys segura, amb la vida bastant establerta a Barcelona (als que no som pixapins això no ens mola gaire, almenys a mi…) Amb perspectives de seguir un estil de vida ja predeterminat i amb poques possibilitats de variació: hipoteca, casament, feina, feina, feina, feina, feina i poc temps lliure, ah i fills…. Bé, aquest estrés de vida que ens està a punt de caure a sobre a mi no em convenç gens, almenys a hores d’ara, és a dir amb menys de 28 anys (per mi és l'edat clau). Sé que tard o d’hora hauré d’entrar en la roda i que ja no en sortiré, però em fa molta por pensar que ja hi he entrat, com aquell qui diu, gairebé sense adonar-me’n. És per això que em sorgeix la idea de fer un any sabàtic o any de trencament per tal d’entrar a la roda més endavant, amb més forces, i, sobretot, fer-ho de forma conscient.

I després hi ha el tema de si treballar al sector públic o al sector privat. Però això ja serà tema per un altre post…