En Samuel

Aquesta nit no té feina. És el seu dia lliure i l’aprofita per dormir. Fins que els xiscles de la mare el desperten. En Samuel ja hi està avesat. Des del diagnòstic de la malaltia que cada nit crida. Són esgarips fruit de no se sap ben bé què. En Samuel prefereix pensar que és la impotència, el dolor de saber que la seva vida depèn totalment de la d’una altra persona, de sentir-se inútil i malalta. Que per culpa del maleït Alzheimer està destrossant la vida del seu fill. Aquests moments de suposada lucidesa cada vegada són més espaiats en el temps. Tan sols un parell de cops a la setmana. La resta del dia viu en un altre món. El món paral·lel a la realitat del qual aviat ja no sortirà.

En Samuel sap que tan sols cridarà durant cinc minuts. El temps en què durarà el moment de consciència. Després tornarà a la situació de somnolència habitual. Tot i això s’aixeca, es posa el batí i la va a veure. L’acaricia, li xiuxiueja a l’orella una tonada i s’asseu al piano. Sempre ha odiat tocar les Nocturnes de Chopin. Però és el que més agrada a la seva mare. Ell prefereix el rock de començaments dels 80. Li toca l’Opus 27 i ella s’adorm amb un somriure als llavis. L’acotxa bé i torna al seu llit. No aconsegueix recuperar les ganes de dormir, així que engega la tele i fa zàpping fins que troba un documental en una televisió alemanya sobre operacions a cor obert. S’endormisca fins que sona el telèfon.

En Samuel és enfermer de planta a l’Hospital Clínic, a dues cantonades de casa seva. Tracta els malalts terminals. Aquells per qui l’esperança de la vida ja s’ha escolat. Els qui han de viure les darreres glopades de vida en un llit aliè, resignats a una fi segura i propera. Malgrat la duresa psicològica que ha de suportar, li agrada la feina. Dóna molt valor al fet d’ajudar a una persona a passar de la millor manera els darrers dies de la seva existència.

L’ha trucat el cap d’urgències de nit. Dos companys no han pogut anar a treballar i el necessiten. Sense pensar-s’ho un segon es vesteix, connecta la webcam de l’habitació de la mare i se’n va a l’hospital. Des del seu despatx de l’hospital té una connexió permanent amb la càmera que enfoca a la seva mare. En cas que alguna cosa li passés, de seguida abandona el seu lloc de treball per anar a tenir-ne cura. Avui però, no podrà controlar molt la pantalla de l’ordinador. L’han cridat a urgències on li toca assistir a una dona que ha quedat inconscient a causa d’una pallissa. Pel que explica el policia que l’ha dut, el seu excompany l’ha estomacada de valent. En Samuel la mira i s’adona que la coneix. Li sona molt la cara. És una dona rossa i guapa, intueix la seva bellesa per sota dels blaus que li han provocat els cops. Es nota que és estrangera. De què la coneix? Hi pensa molt: en algun concert de Metallica? A la universitat?

En Samuel no té molta vida social. Fora de l’hospital no té amics a banda dels companys de barra del bar “Apolo”. Allí és on cada matí va a prendre el whisky, sempre Knockando, en sortir de treballar. I també és on accidentalment va conèixer aquell macarra italià que li ha canviat la vida. Que l’ha convertit en una persona diferent, capacitada per salvar vides. Ell va ser qui li va proposar entrar en el negoci de la compra-venda d’òrgans.

Tot va començar un dilluns a les 8 del matí. El bar era mig buit, com de costum. En Samuel duia dins la bossa d’esport la seva darrera adquisició. Un cerebel embolicat en paper de plata. En arribar a casa l’afegiria a la col·lecció d’òrgans humans que tenia a l’habitació. L’havia extirpat de la Maria, una jove de qui havia tingut cura durant les darreres sis setmanes. Patia molt i en Samuel li va fer els darrers dies més agradables. Li va semblar una xicota intel·ligent però desgraciada. S’havia enganxat a l’heroïna, a la cocaïna i a l’alcohol. El que l’estava matant, però, era una malaltia semblant a la tuberculosi que havia adquirit a través d’una maleïda xeringa compartida. Ella era conscient de tots els seus problemes. I sorprenentment per en Samuel també era conscient dels problemes de la societat. Feia dues setmanes havia demanat votar per correu per les eleccions municipals. I sovint li donava arguments per plantejar una societat millor, sense desigualtats i on tothom fos feliç. En Samuel l’admirava. Per això va esperar a que expirés per treure-li el cervell. No va tenir cap problema. Unes tallades de bisturí pel clatell, hi va introduir les pinces i va anar estirant fins que va sortir tot sencer. Feina ràpida i neta, com havia après a fer en els fòrums que freqüentava per Internet. Només entrar a l’Apolo va deixar la bossa al costat de la barra i va anar al lavabo. En sortir-ne va ser a temps de veure l’italià corrents pel carrer amb la bossa i el cerebel. Després d’una persecució el va perdre de vista. No va anar a la policia, ja que li farien massa preguntes sobre el contingut de la bossa.

Al cap de quinze dies l’italià el va anar a trobar a la sortida de l’hospital i li va fer una proposta irrebutjable. (continuarà)