Lamalou-les-Bains

Amb tants de temes que he estat tocant fins ara, no he tingut temps d’explicar algunes anècdotes del cap de setmana passat quan vam anar a França amb uns amics. Em centraré sobretot en un fet. Vam estar per la zona del Parc Natural de l’Alt Llenguadoc, és a dir, al nord de Carcassona, Narbonne i a l’oest de Beziers. Vam voltar per tots els poblets d’allà, sense trepitjar ciutats, gaudint de la seva bellesa, del verd de les muntanyes, dels contrastos de vegetació, de les vinyes… Va estar molt bé. Recomano que aneu fora de temporada a un poblet que es diu Minerve, on es respira tranquilitat al costat del riu… I també recomano Olargues, un poble molt ben fet amb un dels millors forns de pa-pastisseria de la zona. Especialment bo és el pa de panses…

Tot el que vèiem era molt bonic (semblàvem pixapins sense dir el típic “camacu”). Fins i tot el poble termal on vam dormir la nit de divendres a dissabte. Es deia (diu) Lamalou les Bains. La broma era fàcil: “La mà a l’ou”… Però com que tots els altres eren mallorquins, “Sa mà a s’ou” perdia una mica la gràcia… Bé, tornant al tema, a la guia posava que era una antiga ciutat termal on reis i personatges famosos de 200 i 300 anys enrera anaven a recuperar-se dels seus mals d’ossos. Vam escollir un hotelet molt xulo i barat i vam anar-hi. Un cop ja teníem les claus de l’habitació vam començar a fixar-nos en el personal que pasturava per allà. Un senyor molt vell amb un bastó ens mirava amb una cara de fàstic increïble. Un altre home avançava cap a nosaltres arrossegant una cama. Una dona en cadira de rodes seia en una sala mirant la tele. Semblava com si ens haguéssim instal·lat en un asil…

Vam pujar les maletes a les habitacions, que estaven prou bé, i vam anar a fer una volta pel poble. Era acollonant. Pel carrer tot era gent en cadira de rodes, amb bastó, amb crosses o, fins i tot vam sopar amb una nena amb collar a la taula del darrera. Vam anar fins un parc on, evidentment, la gent també anava en cadira de rodes. Hi havia un hospital i un centre termal on, de cada 10 places de pàrquing, 8 eren per minusvàlids. Totes les cabines telefòniques estaven a un metre del terra… En definitiva, que ens havíem fotut a la capital dels tarats (perdoneu per l’expressió) francesos i cantàvem com “almejes”. Fins i tot alguns es van plantejar marxar a un altre poble, però d’altres ho trobàvem absurd. Quin mal hi havia en sentir-se diferent un cop a la vida?

En arribar el vespre, vam veure alguns grupets de noies joves que anaven a prendre algo en un dels dos pubs del poble (en l’altre hi havia un rottweiler a la porta que no deixava que ningú hi entrés…). La teoria que vam tenir és que eren les enfermeres. I quina altra cosa podíem pensar, en un poble tan orientat a la salut?