L'ascensor

Agafa l’ascensor a la planta baixa. És un ascensor d’aquests amplis, típics dels edificis d’oficines. Porta un vestit-jaqueta de color gris clar. Sota la jaqueta tan sols hi duu una camisa blanca bastant espitragada i mig transparent. Unes sabates de taló negres i discretes, a joc amb les mitges. Sostenidors blancs a joc amb el tanga. No s’ha maquillat gaire. Tan sols una mica d’ombra als ulls i un poc de pintallavis. Duu el cabell recollit amb unes pinces. Després de pitjar el botó del pis 17, es col·loca al fons de l’ascensor mirant cap a l’entrada. Quan es tanquen les portes es gira i es mira al mirall. Es troba guapa. Està en la plenitud de la vida als seus 29 anys. Es col·loca bé uns cabells que amb el vent del carrer se li havien mogut. En dos segons l’ascensor s’atura i s’obren les portes. Ha sigut a temps de tornar-se a girar. No volia que, qui fos que entrés a l’ascensor, la trobés d’esquenes mirant-se al mirall.

Entra una sola persona. Un jove d’uns 25 anys. Va mig despistat col·locant uns papers dins la bossa. Pitja el botó del pis 16. Quan la veu, les portes ja s’estan tancant. -Bon dia- murmuren al mateix temps. El noi avança una passa cap a ella i s’atura. Estan cara a cara. Ell la mira sense fixar-s’hi. Té la ment en un altre lloc. En una altra situació, ell, llançat com és, l’hauria repassat de dalt a baix i hi hauria establert conversa. Però avui té una entrevista de feina i està molt nerviós. Nota com li cau la gota de suor pel front. I li suen les mans. Tot i això ella el troba molt atractiu. És de la seva alçada, amb els cabells mig despentinats, uns braços musculosos i una caixa toràcica ampla. Ella se’l mira i se l’imagina despullat fent-li massatges en una platja deserta. Té unes bones mans, grosses, però suaus i arreglades. I desprèn una olor que l’excita molt…

Ell s’adona que l’observen i aixeca la vista. Mira a la noia que té davant. Coincideixen les mirades i, de cop i volta, ell s’oblida de l’entrevista de feina. La troba espectacular. La suor de les mans es multiplica. L’ambient de l’ascensor es caldeja, i això que només es miren. En tot cas, aquestes mirades no necessiten paraules que les acompanyin. Per la ment dels dos hi passa un desig comú: “si s’espatllés ara l’ascensor…” i tots dos miren el botó d’estop que hi ha a la paret.

Cap dels dos s’atreveix a fer el moviment, però les mirades continuen fins que arriben al pis 16. Ell li pica l’ullet i es gira per sortir. S’obren les portes. Surt i fa dues passes abans de girar-se i veure com ella li envia un petó volador. Ell li’l torna just abans que les portes s’acabin de tancar.

Busca la recepció de l’empresa. Allà li diuen que les entrevistes pel procés de selecció es fan al pis de sobre, pujant per l’escala, la primera porta a la dreta. Un cop arriba a la sala d’espera busca amb la mirada a la companya de l’ascensor, però no hi és. Hi ha 5 candidats més, tots amb cara d’absents i concentrats en les seves coses. Llàstima, perquè l’hauria convidada a un cafè. No se la pot treure del cap mentre van cridant als candidats d’un en un. Quan li toca el torn, no està gens nerviós per la feina. Tan sols té un buit interior provocat per la noia de l’ascensor, que l’ha trastocat. Però almenys ja no està tan tens... Només obrir la porta del despatx de la Directora de Recursos Humans, la seva mirada es creua amb la d’ella. Un altre cop la mateixa mirada. En l’aire hi ha el mateix desig. Aquesta feina no se li pot escapar…