Metro (II)

A la següent estació entra una gentada que fa que ella s’acosti més cap a ell. Sense poder evitar-ho li ha mig tocat el cul. Té gent a tot arreu i no pot aixecar la mà dreta, encastada entre el paquet propi i el cul d’ella. S’esforça i la saluda a cau d’orella.

– Hola, Laia.

Ella no sembla haver-lo sentit. Segurament pel poc volum de veu que ha utilitzat (eren les primeres paraules que pronunciava des que s’havia llevat) i pel soroll de les portes en tancar-se. El metro arrenca. Amb l’estrebada, el rellotge s’enganxa a la seva faldilla. En intentar retirar-lo, s’adona que ha quedat ben aferrat. I també s’adona que, amb les presses, no s’havia pujat la bragueta. La mà esquerra la té agafada a la barra del costat per no caure. En abaixar la mà per intentar arreglar el desastre, dóna un cop a l’espatlla de la Laia, que, mig mosquejada es gira.
-Perdona, però és que… - es disculpa ell.
-Tranquil no passa res.- diu ella i es torna a girar.

Està mort de vergonya. Torna a estar encisat per la Laia. 10 anys després`... El pitjor, però, és que ella sembla que no l’ha reconegut. Que trist, que el teu amor platònic ni tan sols reconegui la teva cara…

El comboi segueix avançant agafant les corbes a tota velocitat. Amb els sotracs li és impossible maniobrar per alliberar el rellotge del plec de la faldilla. El que sí que està aconseguint és acaronar el cul de la Laia. I li agrada molt. Com ha millorat amb els anys. De cop nota que arriba una tercera mà i li envolta el canell. De forma molt suau li acarona el palmell de la mà. És la mà de la Laia, que mira endavant com qui no passa res.

(Continuarà...)