El món és molt gran
Molt més gran del que ens podem imaginar. Si per un moment pensem en la immensitat d'allò que ens rodeja, dels milions de persones, aventures, històries de cada un dels individus amb qui ens hem creuat algun cop a la vida, podríem, si no ens maregem amb tanta informació, escriure una novel·la grandiosa, un llibre de fets autèntics que relataria la història dels nostres dies. Malgrat tot, seria tan sols la història d'una porció minúscula de la nostra existència com a humans.
Cada un de nosaltres som tan petits, tan poca cosa, tan transparents als ulls dels desconeguts, que si ens posem a pensar-hi ens podem arribar a deprimir. Per tant, que cadascú es reafirmi en allò que és, dibuixi una pròpia personalitat diferenciada de la massa i l'exploti al màxim per fer-se veure, per notar que existeix més enllà de la immensitat que a tots ens arrossega, segurament, cap a l'abisme. És complicat, perquè deixar-se arrossegar és còmode i exempt de grans riscos. Ara bé, anar contracorrent, sobresortir de la majoria, ser diferent en qualsevol parcel·la de la nostra vida, ens farà sentir millor a cada un de nosaltres. I serem més feliços.
(Fragment de XXXX)
5 comentaris:
Aquesta teoria està molt bé, però aplicar-la a la pròpia vida no és tan fàcil. O no, Tatxenko?
Sa Roqueta
I hi ha el risc que, per voler-se diferenciar en tot a qualsevol preu, un acabi formant part d'una altra gran massa uniforme, l'única raó de ser de la qual és el seu antagonisme envers l'altra massa, la original, la dolenta.
Confesso que tendeixo a decantar-me per aquests posicionaments. M'agraden bastant les novel·les d'en Terry Pratchett (àmplia informació aquí), un autèntic fenomen de masses a la Gran Bretanya (i en menor mesura, a la resta del món anglosaxó) i en canvi, un semi-desconegut a les nostres contrades, només apreciat per quatre freaks com jo. Si triomfés tant com en Harry Potter, estic gairebé segur que ja no m'agradaria tant...
Però com que no és el cas, aprofito per fer-me l'espavilat i dir-te que XXXX és el nom amb que l'esmentat Pratchett anomena una illa-continent perduda (paròdia d'Austràlia) del seu món fantàstic.
O XXXX és només un títol temporal? ;)
En cap moment es parla de diferenciar-se en tot, tan sols de buscar certes diferències i accentuar-les...
En Pratchett aquest no l'havia sentit a anomenar mai i no acabo de captar què el fa tan diferent...:(
I sí, XXXX és només un títol temporal... ;)
T'havia malinterpretat en això de ser diferent en qualsevol parcel·la de la nostra vida. OK, doncs.
En Terry Pratchett només el posava com a exemple de quelcom que em fa sentir diferent. I al mateix temps reconeixia que part d'allò que fa que m'agradi, és el fet que no li agradi (o no el conegui) gaire ningú més. Té un punt d'snobisme, si vols, però és així. Perquè, de fet, tampoc és que m'agradi massa parlar de la seva obra amb altra gent.
I aquí és on torno a discrepar del text (no sé si realment és el que penses, o el discurs aquest el poses en boca d'algun personatge): simultàniament diu que cal diferenciar-se de la massa per fer-se veure, i també per a sentir-se millor i ser feliç. M'imagino que la teva idea no era equiparar fer-se notar amb felicitat, però en qualsevol cas crec que es pot ser perfectament feliç passant inadvertit.
El discurs és d'un personatge. Hi ha un problema d'interpretació en el llenguatge que he usat: "fer-se veure" no hauria de voler dir "fer-se notar" en el sentit "salsarosa" del mot. Seria una manera de sobresortir per una qualitat. En tot cas, el fer-se veure hauria de ser una manera perquè la resta el distingís o valorés, no passés desapercebut enmig de la massa, fet que pot arribar a ser depriment quan fins i tot el mateix personatge assimila que ell és "igual" que la massa. Si res el distingeix, per res és valorat per la resta i ell pot arribar a no valorar-se. Es pot ser perfectament feliç passant inadvertit, però és necessari sentir-se valorat, sobretot per un mateix, però el fet de sentir-s'hi per la resta hi pot ajudar.
Publica un comentari a l'entrada