divendres, 28 d’abril del 2006

Networking

Les meves companyes de feina, quan tenen sopars amb amics/gues de la carrera, dels màsters o d'antigues feines, diuen que fan "networking". Jo en diria fer vida social, que és el contrari de fer vida asocial, és a dir, fer vida individual, com faria un ermità. Això del "networking" em sorprèn, perquè en principi jo ho relaciono amb fer contactes, en el sentit més orientat a fer "intercanvi de favors". Bé, potser és que elles ho veuen tot així, com una necessitat de fer contactes per ascendir socialment i sentir-se valorades dins l'escala social en què estan. Després, sentint-les parlar sembla que sí, que tot ho valoren en funció dels beneficis que els pot reportar. Què voleu que us digui... Jo no sóc així. Sí que m'agrada ser reconegut, però no vull aparentar més del que sóc ni anar a un lloc diferent d'on vinc. Sóc molt feliç amb la gent que conec i quan em creuo amb algú que les companyes podrien qualificar d'"oportunitat d'ascendir socialment" em sento malament. Jo sóc com sóc i tinc el cercle d'amistats que tinc. Millor o pitjor, però és el que m'agrada, o sigui que relativitzo molt les fardades que foten les companyes de feina quan van a sopar amb "nosequi d'aquella superempresa que coneix el director de tal altra i que té una casa de la reòstia..." Ara no sé ben bé a què venia aquest rotllo, però ja l'he deixat anar.
El que volia explicar és que ahir vaig anar a sopar amb les tres companyes de Ciències del Treball amb qui quedem de forma regular però cada cop més espaiada. Aquí, aquí i aquí hi ha les cròniques dels altres sopars. Llegint-les em ve un mal rotllo impressionant, perquè gairebé res del que em proposava canviar en la meva vida s'ha fet.
En aquests sopars ens expliquem les nostres aventures vitals, com ens va la vida laboral, les xafarderies d'altri i, de tant en tant cau una notícia bomba. Bé, darrerament anem a notícia bomba per sopar... I, sobretot, ens ho passem bé i desconnectem del cercle d'amistats-feina que omple la resta del nostre temps. Ahir no va ser menys. Vam anar a sopar a les Cuines del Mercat de Santa Caterina, lloc que recomano a tothom. No es menja massa, però es menja molt bé i no és car. Ah! I no s'hi fuma! El lloc és molt xulo, els cambrers són atents i, sorprenentment pels dies que corren, parlen català. Seus en taules compartides amb altra gent, però tampoc és massa problema. Jo em pensava que estaria cohibit per la presència d'aquella parella de 60 anys amb qui compartia taula però al final t'hi acostumes... com m'he acostumat a "treballar" envoltat de noies pijes de BCN. Bé, ja us explicaré dimarts com ha anat el viatge a la Catalunya Nord que farem aquest pont.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Bé, has estat suau, avui!

No sé per què...

Per cert, trobo que has passat una mica de puntetes per les notícies bomba, no??
;)

Anònim ha dit...

Totalment d'acord, jo crec que va sent hora de publicar-ho en premsa....ejem;)

Esther

Tatxenko ha dit...

Ostres! Que pesadetes que sou! Sembleu les del tomate... ;)

Anònim ha dit...

Totalment d'acord, senyor Tatx. Les superpijes barcelonines només es mouen per interès i acaben convertides en "señoras de fulano" banyudes i riquíssimes. Ja els ho regalo. Quan vaig aconseguir ser profe em vaig jurar que mai més tornaré a treballar en una empresa. El cuines de santa caterina, efectivament, està molt bé.

Anònim ha dit...

No t'oblidis que ets al país de l'enxufisme, i encara que sembli mentida conec gent que s'ha acabat liant amb el jefe per no perdre un lloc de treball.
Ah!L'altre dia vaig estar a Santa Caterina i hi vaig dinar... és un lloc recomanable, sí senyor!