Divenial (II)

En Peter Arri, nascut a Viena, criat a Lloret de Mar i resident a Nova York, i la seva xicota, Pam Cuegnet, nascuda a Alger i resident a Narbona, estaven aterrits. Els dos guies que els acompanyaven en l’aventura, en veure la magnitud de la tragèdia, van decidir tornar als seus pobles per buscar les famílies. En Peter no els tornà a veure fins anys després. En arribar al cim la parella es va abraçar. Tenien provisions per sobreviure durant un mes i disposaven de roba d’abric per superar les temperatures més extremes. Van decidir començar el descens de la muntanya i buscar un aixopluc on passar la nit.
A mig descens, la muntanya va tremolar sota els seus peus i van amagar-se sota una entrada en la roca. Allà van estar asseguts l’un al costat de l’altra observant com grans blocs de gel es desprenien muntanya avall. En més d’una ocasió la roca que els protegia va rebre forts impactes i semblava que havia de cedir. Es va esquerdar, van caure petits trossos de roca sobre seu, però va aguantar perfectament l’allau. Quan ja duien més de tres hores allà, un fort terratrèmol va deixar a la seva vista l’entrada al que semblava una cova. S’hi van endinsar per estar més segurs quan una nova esllavissada va acabar amb el seu anterior refugi. Una gran placa de gel havia destrossat la roca que fins feia poc els havia protegit. Totes les restes de gel i roca van tapar completament l’entrada de la cova. Primer no podien dormir i per això van habilitar la cova per fer-la més comfortable: van estendre la roba d’abric al fons a l’esquerra, ja que la temperatura d’uns 10 graus no era excessivament freda i van muntar una petita cuina. Una petita escletxa a través de les restes que inhabilitaven la sortida permetia l’entrada de llum i l’estalvi d’energia de les seves llanternes. Arran de la paret del fons a la dreta hi havia una petita esquerda en la paret llisa per on rajava un regalim d’aigua fresca. Van estar dies, potser més d’una setmana allà dins tancats. Quan van haver superat el pànic als moviments de la muntanya, cada cop més infreqüents, van parlar del que els seus ulls havien vist quan eren al cim del Gunnbjorn Fjeld. Estaven convençuts que un gran desastre havia succeït a Europa i Amèrica i que pocs supervivents quedarien arreu d’aquests dos continents. Havien llegit llibres de ficció on es plantejava una situació similar i sabien què havien de fer si realment la humanitat s’havia gairebé extingit. En les llargues converses van fabular sobre si ells serien els únics supervivents, sobre com organitzarien la seva vida sense avenços tecnològics, també van suposar que les explosions que havien vist serien tòxiques i que segurament hi hauria núvols tòxics desplaçant-se arreu del planeta. Finalment, van caure en una possibilitat que els omplia de responsabilitat: segurament d’ells depenia el nou repoblament dels humans sobre la Terra. (seguirà)