Qui dia passa...

Ets el director general d'una empresa nova. T'han escollit a tu per tal que dirigeixis l'empresa i la facis créixer. La teva empresa és producte de la fusió d'altres empreses i dins el consell directiu hi ha gent que no has posat tu i que prové de les empreses més petites que van participar en la fusió. És com una UTE (Unió Temporal d'Empreses), model d'empresa comú entre les constructores. Arrel de la fusió, es reparteixen les diferents àrees de treball entre les tres empreses en funció del seu tamany. Afortunadament les teves persones de confiança tenen les àrees clau. Al cap d'un temps de treballar, t'adones que algunes àrees no rutllen com voldries. Algunes àrees depenen de la teva antiga empresa, i d'altres de les altres dues empreses. Decideixes, prescindint de l'opinió de la gent de la teva empresa que et va posar on ets i que ja tenen altres feines en l'empresa mare, que el millor és treure àrees de decisió a les petites empreses de la fusió i posar-les sota el teu control directe. Així l'eficiència i la coordinació entre àrees de l'empresa augmentarà. Però saps que no pots treure poder a aquestes empreses sense que es revoltin. Per això segueixes la regla més important en aquest món. Si en vols aconseguir 4, demana'n 25. I si distreus l'atenció amb una altra proposta absurda, doncs millor. Et rebatran les barrabassades i les absurditats, però no arribaran al pinyol de la qüestió. I el pinyol de la qüestió és que vols aconseguir-ne 4. Per això no en demanes 4, ja que te'ls regatejarien i et quedaries amb 1 o 2.

Comences avui mateix la teva tàctica cridant a la teva mà dreta al despatx. El tema és molt urgent i no es pot demorar més. Si no funcionen, al carrer, i ràpid, que com més s'allarga això, més mal fa. La teva mà dreta, per desgràcia teva no prové de la teva mateixa empresa i, tot i que et cau bé i se'l veu un tros de pa, mai pren decisions. Sempre les consulta amb el seu antecessor, que vas cessar perquè prenia decisions, massa i tot. Li guixes alguns canvis en un foli que has trobat per allà sobre i, a mesura que ell va retocant, tu vas fent altres canvis. El deixes que col·labori en el tema durant una estona fins que ja saps quines peces del seu àmbit són intocables. Llavors ell, en un atac de lucidesa i mostra d'incapacitat de decisió, decideix trucar el seu cap i exmà dreta teva. Aquí comença l'espectacle. La bola es fa més i més grossa fins que des de l'empresa petita informen directament a la teva empresa (la gran) que no estan disposats a acceptar aquests canvis a la UTE. Des de la teva empresa es posen les mans al cap, ja que han de tenir contents a l'empresa petita perquè tenen altres UTEs que no volen posar en perill, alguna d'elles més beneficiosa que la que dirigeixes tu. Les teves relacions amb la teva empresa no estan en un bon moment, ja que ells prioritzen massa l'altra UTE en detriment de la que tu dirigeixes. Tu estàs d'acord que la prioritat número 1 és l'altra UTE, ja que aquesta és la filosofia de la teva empresa, però creus que podries fer més gran la teva sense perjudicar l'altra. La teva gent no ho acaba de veure clar i et veuen com una persona amb pedigrí però una mica vell ja pels reptes que et proposes. En el fons són uns col·legials.

Tu esperaves que els teus companys d'empresa entendrien un canvi així. Veurien què hi ha darrera d'unes formes voluntàriament incorrectes i acceptarien que tu ets l'únic que pot fer canvis en el consell directiu. Però són uns passerells i t'han girat l'esquena. Ara segurament tocarà fer el políticament correcte: no fer tants canvis com creus necessaris i seguir passant els dies en la més absoluta ineficàcia. I aquí s'acaba la metàfora, Pasqual.