Més enllà

No plou. Voldria que plogués, però no plou. És molt aviat i el cel és ben clar. El sol ens promet un dia calorós. Una llàstima. Segur que ella disfrutaria amb la pluja. Notant el contacte de cada nova gota sobre els seus cabells llisos i desfermats. L’aigua a raig sobre la camisa blanca mig descordada. Sense res a sota. Segur que es posaria a ballar sota la pluja. Una dansa lenta, intentant acompassar-se amb les llàgrimes que des del cel cauen. Mica en mica quedaria tota xopa i somriuria, sense aturar-se, mentre jo l’observo. Però ja us ho he dit. No plou. Què hi farem.

Ella apareix a l’hora en punt, en el lloc exacte. És una platja de sorra, gruixuda, però sorra. No són pedres. Seiem l’un al costat de l’altre. El mar queda a unes poques passes.
El mirem i ens crida. Intenta acostar-se a nosaltres, i recula. Ho torna a intentar amb més força, però torna a retrocedir. Els seus esforços seran inútils. Avui no em tindrà. Avui el mar no és el protagonista. La miro. Primer amb certa vergonya. Pura curiositat. De reüll. Serà tan i tan bonica com en els somnis? La seva pell és tan suau com l’he somniat? Ella em mira. Dissimulo i diviso l’horitzó. Sóc incapaç de parlar. El moment em supera. Ella em segueix mirant. Em preocupo, ¿dec anar mal afaitat?. Intuitivament em passo la mà per la cara. Tot sembla que és al seu lloc. M’atreveixo a mirar-la de nou. Tindrà els ulls tan expressius com me’ls he imaginat? Només girar el cap i descobrir-los torno a desviar la mirada cap a l’horitzó. Tan nítid i tan llunyà. Tan cert com inabastable. El cap em bull. Noto la sang que s’hi concentra. Sóc incapaç d’articular una paraula. Ja menys una frase. Em sento insignificant. Ella ho és tot. I jo no sóc res. Tant de temps pensant en aquest moment, desitjant secretament que arribi i ara no sé què fer. El cervell em dóna ordres inconnexes, ja no sóc ben bé jo. De reüll li miro els pits. Sí. Són allà. Ferms i rodons com els esperava. Murmura alguna frase banal. Responc que sí sense saber què ha dit. Faig un esforç i giro la cara cap a ella. Només mirar-la em ruboritzo. L’observo en la seva plenitud. De cap a peus. No és com l’havia idealitzat. No és la perfecció. Però això encara la fa més bonica, atractiva, desitjable. Les petites imperfeccions m’exciten molt més que la perfecció en què l’havia imaginada. Nota que la miro. Estic segur que ha notat el meu desig. Somriu. Em desfaig. Em sento l’home més afortunat del món. M’hi acosto. La seva olor em fascina. Els seus llavis em cerquen. Ja gairebé hi sóc. És el meu moment únic de glòria. Em desperto.