De nit (II)

Amb la punta dels dits de la mà esquerra aconsegueix contactar amb el llençol. L’agafa temorosa i l’estira cap amunt. Però no el pot estirar tot. Està mig embolicat alguna cosa que hi ha a peu de llit. Fa una bona estona que no sent ni el més mínim soroll, però això no la tranquilitza. Tan sols li permet, en un atac de coratge incorporar tot el cos i quedar asseguda sobre el llit. Ho aconsegueix amb un mínim soroll, el cruixir del llit. Malgrat tot, creu que ha fet massa soroll i s’esvera. Amb els braços encara adolorits estira el llençol cap a ella al mateix temps que intenta palpar el peu del llit per trobar-hi la vànova. En el moment d’incorporar-se ha tancat els ulls. Ha sigut un gest espontani i ara se n’arrepenteix. Li agradaria poder veure la porta de l’habitació, que té ara al front i a l’esquerra. Ha d’obrir els ulls. Primer un i després l’altre. Al principi no veu res. La foscor més absoluta l’envolta. Ja té el llençol. Avança arrossegant el cul cap al peu del llit procurant no fer el més mínim soroll. En arribar al peu del llit amb els ulls ja pot distingir els contorns i les ombres del que té a davant. La porta de l’habitació sembla tancada. Amb les mans cerca la vànova. Quan la troba, estesa i arrugada al terra, l’agafa i de pressa i corrents s’estira enrera, oblidant l’objectiu del silenci. Les molles del llit gemeguen, però això ja no la preocupa. Recupera la seva posició al llit, recargola les cames i es tapa tota amb l’embolic de llençols i vànova. Amb tants moviments ràpids, nota com la respiració se li accelera de nou i li tremola tot el cos. S’arrapa fort al coixí i tanca els ulls i obre les orelles. Cap soroll. Es maleeix per haver perdut els nervis. Serra les dents ben fort fins que li fan mal. La llengua també pressiona el paladar i tot el seu cos torna a estar tensat al màxim. Decideix començar a recuperar una posició normal, de manera que estira les cames que tenia arronsades arrossegant amb els peus el tapament. Recorda quan era petita i passava por: mai havia de deixar ni un sol mil·límetre del cos a la vista. En haver estirat les cames del tot decideix posar-se bocaterrossa amb els braços a sota del coixí. Tot i estar en una postura més còmoda, el bessó de la cama esquerra li puja sense previ avís i es converteix en una bola duríssima encastada uns centímetres més avall de la part posterior del genoll. Ha d’ofegar amb el coixí un gemec de dolor. Recorda de quan jugava a tennis que en aquests casos el que havia de fer era estirar la cama al màxim i acostar els dits del peu cap a ella amb la màxima força possible. Llavors un fort soroll l'altera de nou...