El "profe"

L'altre dia la professora de tècniques d'escriptura no va poder venir a classe i es va presentar el "professor suplent", bé, és una manera de definir-lo. Ara intentaré descriure la imatge que l'home ens va donar.

Érem tots els alumnes a fora de l'aula asseguts, xerrant i esperant que la professora arribés. Quan passaven 5 minuts de l'hora en punt un home d'una edat indefinida que pot anar dels 33 als 51 anys (amb risc d'equivocar-me), cabells grisos, arrissats i despentinats com els de l'Einstein va passar pel costat nostre, arrossegant els peus i duent un foli plegat a la mà. Va entrar a la classe. En veure'l vaig pensar que seria el conserge. Anava vestit amb uns pantalons beix cordats un pam per sobre del melic i una camisa d'un color similar que duia per dins, marcant una prominent panxa. Al cap d'un minut d'entrar a la classe vaig veure que treia el cap per la porta amb una cara d'acollonit impressionant. Ens va mirar. Va veure que el mirava i va avançar tres passes fora de la porta mirant endavant, lluny d'on el grup l'esperava, llavors es va girar cap al costat contrari on érem, va mirar un cartell que hi havia enganxat a la paret, va mirar-se els peus (?) i va tornar a entrar embalat cap a l'interior de la classe, com si li hagués entrat caguera. Jo ja tenia la mosca darrera l'orella i em vaig imaginar que podia ser el professor suplent, però no podia ser! Un individu tan aturat no podia ser professor de res, ni tan sols de literatura. La qüestió és que 30 segons més tard el paio tornà a treure el cap per la porta. Només el cap. Ens mirà, tothom passà d'ell perquè estàvem enraonant ben animats, va mirar el rellotge, va tornar a sortir, ara només una passa i va mirar el número de l'aula, enganxat a mà esquerra de la porta. Arribats a aquest punt, jo ja estava convençut de que era el nostre professor. Anava descurat, amb la camisa sense planxar i sense afaitar. Jo, que normalment no em fixo en aquests detalls, no vaig poder evitar adonar-me que aquest home anava fet un desastre. Va tornar a entrar a l'aula sense dir-nos res. Nosaltres seguíem embrancats en una conversa que estava començant a evolucionar cap a discussió.

Uns cinc minuts més tard, tornà a sortir, ara decidit, en direcció a nosaltres, la mirada fixa en un punt en la paret de darrera nostre. A mesura que avançava les 15 passes que tenia des de la porta al nostre grup, la decisió de les passes es ralentia. Quan va arribar a tocar del grup va esperar 5 segons a parlar. Tan sols jo el mirava fixament. Ell no va apartar la mirada de la paret del fons.

-"So-ssou els alumnes de la classe d'escriptura? - va xiuxiuejar.

Abans de poder respondre ningú, el cregut de la classe (un prejubilat que es creu que ho sap tot i que ha escrit no-sé-quantes novel·les mai publicades) li contestà. - Per què?

La cara del professor es va desencaixar, per un moment vaig pensar que es desfaria davant nostre com un gelat o que sortiria corrents. Van passar els segons, llavors tots el miràvem expectants. Al final va poder articular-ho: -Per què sóc el professor.

Crec que només ho vam sentir els que estàvem més a prop d'ell. Vaig entrar a classe desitjant rebre una lliçó magistral d'un geni desconegut de l'escriptura. Un diamant per descobrir...

Desgraciadament, el nivell del que va explicar va ser pitjor que la seva aparença i el seu comportament en públic. I una mostra és que ens havia d'ensenyar a posar els guions pels diàlegs i estic segur que en els pocs que he posat en aquest escrit, l'he cagat de dalt a baix.